Josep Fornés

Per als cristians antics el dimoni Satanàs havia temptat Jesús, un àngel caigut, un esperit que per complir ordres divines a la terra havia pres forma humana. Per temptar sant Antoni, se li apareix en forma de gegant que arriba a tocar els núvols, se li torna a aparèixer com un drac en flames i també en forma de serp. En alguns relats el gegant té braços de serp; en d’altres la serp és el seu membre. La tradició popular ha representat el dimoni amb cua i banyes i tota mena d’atributs malignes.

Sant Antoni és la festa major de l’hivern en molts pobles, viles i ciutats del país. Arreu hi havia hagut celebracions on no faltaven els tortells, les casquetes, els pastissets, els panets, les rosques, els botifarrons, el llom adobat, les coques, l’espinagada, o la llonganissa de matances, la benedicció dels animals domèstics, les dianes de quintos o les festes dels fadrins i de gitanos, moltes considerades el preludi del Carnaval. Al voltant de la diada de Sant Antoni, el que coneixem com la setmana dels barbuts, es concentra bona part de l’activitat festiva de l’hivern. El foc com a símbol de renovació de la puresa és un element antic que perviu en moltes festes arreu. El foc de Sant Antoni crema la maldat representada pel dimoni i protegeix bèsties i gent de les pestilències. Diu la tradició que sant Antoni va ser temptat pels dimonis amb tota mena de formes i aparences. Les temptacions de la carn han inspirat de ben antic la iconografia del sant, que es presenta també normalmen

El Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona exposa de forma estable una pintura sobre fusta del segle XVI que porta impres el segell del Servei de Recepció i Classificació de Metalls de la Generalitat de Catalunya en temps de la Segona República. Aquesta obra, no signada, formava part de les col•leccions que van ser salvades i protegides per la Generalitat republicana en temps de guerra i revolució. Un cop acabada la guerra civil els materials rescatats van ser exhibits per les autoritats franquistes com a botí de guerra per a ser retornats als seus possibles propietaris. De la selecció que en van fer els vencedors de la guerra va quedar òrfena molta obra sense signatura ni autoria coneguda, obra considerada menor i sense prou valor comercial, sovint feta per mans de dones religioses, dones anònimes que van deixar un testimoni valuós de l’art conventual durant els inicis del barroc català. Aquests testimonis anònims van passar a formar part de les col•leccions del museu,

Les memòries compartides conformen l’imaginari de la gent que es reconeix com a poble. La gent corrent de la meva generació, la que vam néixer a mitjans del segle passat, compartim moltes memòries: la memòria del so de la ràdio i dels discs de vinil, les olors de les palmes i els palmons, el tacte del quitrà i la sorra de la platja enganxats als peus nus, o les fregues d’oli i vinagre que aliviaven l’ardor de les cremades del sol a la platja lliure de Can Tunis. Un disc fabricat a Barcelona per la Compañía del Gramófono Odeón, S.A.E. l’any 1953 ens feia volar la imaginació: Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien: “En Patufet.” La untuosa veu d’Isidre Sola, que sortia de l’altaveu del tocadiscs, ens transportava a un ambient rural on un nen, amb la veu de falset de Rafael Anglada, volia anar tot sol pel carrer. A nosaltres no ens solien deixar anar sols pels carrers del barri, feia “xava”, i era insegur perquè pel carrer

Josep Fornés Garcia El Museu Social fou una entitat vinculada als moviments noucentista i higienista barcelonins de principis del segle XX, creada l’any 1909 per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona de Prat de la Riba per fomentar iniciatives i activitats destinades a millorar les condicions de vida i de feina de la classe treballadora. Josep Anselm Clavé havia aplicat uns principis semblants prou temps abans, fent-se ressò dels moviments del socialisme utòpic europeu. Clavé fundaria societats corals, les Euterpes, amb el propòsit de cultivar tota una generació d’obrers de la primera industrialització amb el seu ideal sintetitzat en el lema: “Instruïu-vos i sereu lliures. Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços” L’any 1932 la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat veia néixer el seu Ateneu de Cultura Popular, una iniciativa políticament transversal i compromesa amb la cultura pública. “Amb l’objecte del millorament moral dels seus associats i per tal d’aconseguir

El patrimoni promou-la-identificacio-del-poble. Entrevista Revista Tornaveu a Josep Fornés

http://www.btv.cat/alacarta/terricoles/40494/

El caciquisme va ser, i potser encara ho és, un sistema social i polític en el qual, tot i haver institucions democràtiques, en la pràctica el poder real es trobava en mans de persones que ostentaven una més gran influència econòmica i social que les altres. A aquestes persones se les solia anomenar cacics. La seva influència es feia sentir sobretot a nivell local, però també en àmbits més amplis. Aquestes persones solien tenir tendència a manipular els resultats o els mandats democràtics segons els seus interessos. El caciquisme es va consolidar al Regne d’Espanya durant la Restauració borbònica dels segles XIX i XX. Els Països Catalans no en van ser una excepció, malgrat els períodes revolucionaris. Els cacics s'encarregaven de controlar els vots de totes les persones amb capacitat de vot de la seva localitat, la qual cosa era la base de l'alternança política, el bipartidisme, que la Restauració demandava. Els cacics solien ser, i els neocacics d’avui encara ho serien, person

El subtil sentit salvatge Patrimonis, etnocentrismes i noves modernitats Josep Fornés, antropòleg, museòleg i mestre. “Entre els homes hi ha alguns que tenen tal o tal sentit d'una subtilesa extraordinària. Es veuen indis que jutgen per l'olfacte de la major o menor mescla que tenen els metalls preciosos, com ho fem nosaltres amb la pedra de toc. D'uns altres es diu que descobreixen a una gran distància el lloc on s'abriga alguna bèstia feroç; i els habitants de les illes Antilles distingeixen per l'olfacte si un francès o un negre ha passat pel camí. La perfecció dels sentits supleix en alguna manera entre els salvatges la feblesa de les seves facultats intel·lectuals.” Reflexiones sobre la Naturaleza. Escritas en alemán por M. Sturm, aumentadas y metodizadas por M. Luis Cousin Despréaux; y anotadas y puestas á la altura actual de las Ciencias Naturales por el D. D. Tomás Cuchi. Tomo IV, que comprende los meses de julio y agosto. Con aprobación del Ordin

Foguerons: Las hogueras de San Antonio. La verbena mallorquina Sa Pobla a Gràcia Josep Fornés y Garcia Hace seiscientos años que en Mallorca Sant Antoni es patrón de los labradores. El santo patrón del campesinado catalán medieval, originó un rico costumario tradicional en la isla: demonios, hogueras, cantos de zambomba, morcillas asadas y sobrasada, hasta el punto de llegar a ser una de las fiestas señaladas del invierno en el campo mallorquín. La devoción antoniana fue importada por los catalanes y convertida en una fiesta con elementos clásicos: comidas comunitarias con derivados del cerdo, fuego congregador que purifica, cantos repentistas de zambomba que ponen a prueba la agilidad de los poetas populares... San Antonio de Egipto fue un griego cristiano que predicó en Tebas mil años después de los faraones y que se enfrentaba al poder romano con valiente terquedad; la misma etimología del nombre, Antonio, vendría a querer decir “el que hace frente al adversario”. Fue el p

Ser de Gràcia i decidir. Josep Fornés, antropòleg. Article publicat al setmanari l'Independent de Gràcia el setembre de 2014 Quan passa una festa solem tornar a la normalitat. Però, si la festa és gran, sol deixar rastre, un rastre d’identificacions personals i col·lectives, poc perceptibles, però que ajuden a entendre qui som. La identificació és un concepte psicològic que relacionem directament amb la conducta, amb les habilitats, amb la ideologia, amb les creences i amb la història de vida de cada persona. Amb la identificació hom construeix la pròpia imatge. La identitat és una recerca per tota la vida, és un procés constant, saludable i dinàmic, que pot variar segons la voluntat de cada individu, i que conforma i reforça el propi ego adult. Els conflictes que intervenen en aquest procés ens fan créixer com a persona. Només amb la construcció lliure i voluntària de la pròpia identitat podem assolir l'autoestima necessària per a una bona salut mental. Els humans sóm

La  festa  a   la  ciutat de ls  senyors Josep Fornés, antropòleg. Article publicat en el setmanari l'Independent de Gràcia l'agost de 2014 L’any 1784 el baró de Maldà describia en el seu “ Calaix de Sastre ”  la festa  del carrer d’En Roca a la Barcelona vella: “...ha portat  ( la festa) molt Poble a aquell vehinat, el mes Genteta en manigues de camisa, a seguir lo carrer den Roca, amunt i avall, proporcionantho la tranquila nit que feya ab la Lluna en son Quart Creixent”.    Rafael d'Amat i de Cortada , baró de Maldà i Maldanell,  era el nebot  campetxà i lletraferit del marquès de Castellvell i virrei del Perú, Manuel d’Amat   de Junyent Planella Aymerich i  Santa Pau ,  el qual  virrei espanyol , després de fortificar contra els pirates anglesos  un munt de ciutats colonials costaneres, de manar enumerar i tipificar un munt de pobles indígenes americans i fundar una companyia de Dragons,  es va casar per poders des de  la Cort de  Madrid amb Maria France

  El mercat La plaça, l’àgora, el lloc de trobada on tothom s’assembla, el lloc de treva garantida des de sempre, el lloc acordat on tothom té llicència per establir una relació de semblant: el qui compra i el qui ven, sense que importi massa l’estatus ni cap altra categoria. Vet aquí el mercat. El mercat, com a sistema d’intercanvi generalitzat, ha garantit sempre un espai territorial i temporal de pau i ordre, un temps i un lloc on els qui compren i els qui venen simulen i mantenen llaços com de parentiu que segellen tractes presents i futurs. Els llocs de mercat són llocs especials on es donen de forma simultània i indissociable les funcions econòmica, simbòlica i social. El temps de mercat ha estat sempre un moment propici a la recreació d’un cert estat festiu, un moment especial on es permeten llicències que en un altre moment serien considerades com a inconvenients.   La festa El fenomen festiu aparellat als mercats és comú arreu de la nostra Mediterrània on e

  Fotografia: Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona 1977 Parc Güell A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI. Es tracta de festes amb activitats al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren. Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la Vocalia d’Afers Socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, veterà llibertari gracienc. Al carrer del Perill es van celebrar festes alternatives durant la festa maj