Josep Fornés

Fotografies de l'Arxiu Fotogràfic del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona (MUEC) de la festa de Sant Jordi dels anys 1950.

Abril A l'ampit de ma finestra ha piulat un tallarol, ha aixecat amunt sa testa i després ha alçat el vol El seu cant ha fet la festa de pinsans i abellerols, de moixons i caderneres, dels falciots i els oriols Mes ai! ara a dins de casa, com que no convé sortir, sento més que mai com passa el millor temps, i és aqui! Llum d'abril del bon Sant Jordi, que les roses fas florir, digues al solet que miri una estona cap a mi Josep Fornés, 23 d'abril de 2020

Rams ! Primavera, ja has florit? quan ho facis, fes un crit. Fes venir les orenetes amb ses ales morenetes quan el sol se'n vagi al llit. I que xisclin les falcilles, que amb son vol retallin l'aire anunciant que ja ets aquí. Sant Josep, volem fogueres! Rams i palmes ben guarnits. Jo aquest any no he pas eixit, més per seny que per delit, que plantem cara amb empenta a una pesta molt dolenta que ens tenalla dia i nit.  Gent a casa, gent al llit, mans que piquen a les vuit. Són l'ofrena a les valentes que fan feina a les palpentes amb la ciència dels ardits.  Cel d'atzur, net i polit, ple d'estrelles en la nit, amoretes que algun dia somniarem quan bufi l'aire, son alè ens farà profit. Sant Josep, volem fogueres! Rams i palmes ben guarnits! Tornaran les orenetes amb ses ales morenetes quan el sol hagi sortit!

A l'ampit de ma finestra  ha piulat un tallarol,  ha aixecat amunt sa testa  i després ha alçat el vol  El seu cant ha fet la festa  de pinsans i abellerols,  de moixons i caderneres,  dels falciots i els oriols  Mes ai! ara a dins de casa,  com que no convé sortir,  sento més que mai com passa  el millor temps, i és aqui!  Llum d'abril del bon Sant Jordi,  que les roses fas florir,  digues al solet que miri  una estona cap a mi Josep Fornés, abril de 2020

Primavera, ja has florit? quan ho facis, fes un crit. Fes venir les orenetes amb ses ales morenetes quan el sol se'n vagi al llit. I que xisclin les falcilles, que amb son vol retallin l'aire anunciant que ja ets aquí. Sant Josep, volem fogueres! Rams i palmes ben guarnits. Jo aquest any no he pas eixit, més per seny que per delit, que plantem cara amb empenta a una pesta molt dolenta que ens tenalla dia i nit. Gent a casa, gent al llit, mans que piquen a les vuit. Són l'ofrena a les valentes que fan feina a les palpentes amb la ciència dels ardits. Cel d'atzur, net i polit, ple d'estrelles en la nit, amoretes que algun dia somniarem quan bufi l'aire, son alè ens farà profit. Sant Josep, volem fogueres! Rams i palmes ben guarnits! Tornaran les orenetes amb ses ales morenetes quan el sol hagi sortit! Josep Fornés, diumenge de Rams de 2020

Sastipen thaj Mestipen, que en romanó vol dir Salut i Llibertat. Si un valor ha estat omnipresent en la cultura gitana és el de la llibertat. La llibertat entesa com a expressió de vida, d’espai i de temps vitals, com un sentiment de felicitat i de salut plenes. Un valor comunitari que es feia extensiu a tota la família extensa, una condició humana que amarava tota l’activitat social i cultural, i que només acceptava la limitació imposada per una autoritat acceptada de forma comunitària, una autoritat que emanaria del respecte per la saviesa tradicional que ha ostentat la gent més gran. Una autoritat que només exerciria el poder i la força en moments greus, en hores de grans malvestats, en conflictes dolorosos i de difícil solució. Aquesta autoritat sàvia evitaria sempre l’ús abusiu del poder o de la força, car les seves sentències havien de comptar amb l’aprovació implícita de la comunitat perquè, en cas contrari no tindrien efecte i no estarien garantides ni l’harmonia ni la pau, ni

Josep Fornés Garcia La Cultura és hemorràgica per definició, i necessita un pensament lliure i sensible que sigui capaç de gestionar la crisi que li és inherent.   No hi ha projecte cultural que no impliqui passió. Sense el pensament crític no és possible una gestió profesional de la Cultura. Per contra, la gestió tècnica i burocràtica sol ser el principal enemic de la Cultura, car sovint la vergonya profesional sembla no afectar els tecnòcrates.   Massa vegades els qui ens hem dedicat a la gestió pública de la Cultura ens hem queixat de perdre massa el temps en corregir o evitar els entrebancs que els gestors buròcrates posen en la gestió del dia a dia. Massa vegades les administracions tenen buròcrates incrustats en els càrrecs de responsabilitat intermedis, que creuen tenir com a funció principal contenir les “hemorràgies”. Aquest efecte compresa és l’antítesi de la creació cultural i sobretot és el pitjor enemic de la sensibilitat: la Burocràcia sensible és un oxímor