Josep Fornés

Dibuixos etnogràfics de Ramon Noé Hierro. Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. Avui en dia hi ha la tendència de donar a la descripció etnogràfica una importància molt superior respecte al passat, aquest fet està motivat especialment pel naixement d'una concepció textual de l'etnologia, l’antropologia. La descripció etnogràfica era considerada un procediment estrictament tècnic del treball de recerca, recollir dades i fets observables, la descripció etnogràfica agafa avui la qüestió de la interpretació de l'objecte etnogràfic, així com la perspectiva del subjecte observant i la dimensió de diàleg, la interacció entre l’etnògraf i la persona informant, durant el treball de camp. D’aquesta manera es fonamenta l’afirmació que un museu d’etnologia mai no mostra coses, sinó que mostra significats.

Fotografia d'un diari de camp de l'etnògraf Ramon Violant i Simorra conservat al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. El treball de camp, com el mètode comparatiu, constitueix un dels trets característics de l’antropologia. És la fase de la investigació en la que els científics observen i registren les informacions que se sotmetran a l’anàlisi. Per tant és una part de l’experiència que tota antropòloga i antropòleg han de fer per entendre i comprendre allò que observen i analitzen. L’expressió escrita d’aquesta observació sistemàtica sol ser el diari de camp, el qual se sol caracteritzar per la fiabilitat de les dades anotades, la seva precisió terminològica, la seva qualitat expositiva i l’argumentació explicativa.

Fotografia de les majorales en el moment de la capta. Les cançons de pandero a càrrec de dones devien ser molt presents a final del segle XIX i principi del XX. Han deixat un record intens a les comarques que van, aproximadament, del Priorat a la Noguera. Gairebé sempre eren cantades per les majorales de la Confraria del Roser. La Confraria era important arreu del país, però el cant solista de les majorales només està documentat a les comarques de la plana de Lleida i de l’Urgell, fins al Priorat i el Camp de Tarragona. Per guarnir l’altar i fer front a les despeses de la festa, la Confraria feia una capta a les cases i als cafès a l’hora de les postres, o del «llevant de taula», els dies de celebració, com ara la Festa Major, un bateig o un casament. La capta l’havien de fer les majorales d’aquell any, sempre dones i generalment joves o no casades. Normalment, una cantava i una altra tocava un pandero o tambor, alhora que passaven una cistella o un platet de la capta amb la imatge ...