Josep Fornés

    Un conte de Nadal Josep Fornés Garcia   Feia tard. Havia quedat a quarts de deu a casa d'en Joan i la Maria i ja no hi arribava. Oh, i encara havia de trobar alguna cosa simpàtica per a l'amic invisible. De fet era per a fer cagar el Tió, però es veu que feia més elegant dir-ho així quan la festa no era per a la canalla. Tot va ser entrar a la botiga de la cantonada, que ja va veure un munt d'objectes inútils d'allò més adients per al regal. Enmig d'una pila de serrells de purpurina i Pare Noels de balcó, va triar una diadema de banyes de cérvol amb estrelletes daurades. Aquella nit la Maria havia convidat a casa una nova amistat que havia conegut en un curs d'Història de l'Art. La Maria l'havia posat en guàrdia per la seva actitud misàndrica. Vivia amb un gat castrat amb símptomes més que evidents de toxoplasmosi, i ell, que era al·lèrgic als gats, havia tingut la precaució de prendre's aquell antistamínic que no el deixava gaire ...

En Guillem va pensar que no n'hi havia prou amb picar les cassoles al balcó des de la penombra. I vam començar a enviar missatges a tothom per sentir-nos acompanyats. Verdi avall, la gent s'afegia a la protesta i el barri tornava a fer-se barri. Aquella cassola coneixia bé de què anava tot plegat: Abonyegada pels cops del cullerot per la indignitat i les mentides del mal govern, una i una altra vegada. La indignació, la impotència i una barreja de ràbia i tristor que fan que si no crides rebentes! Si: vam baixar al carrer per sentir-nos gent i no bèsties. Per ser còmplices en la revolta Per cridar als vuit vents del món que tenim consciència Per saber que no estem sols Per sentir-nos dignes Vam travessar la plaça de la Revolució, amb la cara ben alta. I ja n'erem més els qui cridavem. El repic de les cassoles es fonia amb el so esquerdat de la Marieta des de dalt del Campanar. No hi erem tots, però picavem fort. Entre totes les mirades vaig veure la del Pere Anava ...

Les memòries compartides conformen l’imaginari de la gent que es reconeix com a poble. La gent corrent de la meva generació, la que vam néixer a mitjans del segle passat, compartim moltes memòries: la memòria del so de la ràdio i dels discs de vinil, les olors de les palmes i els palmons, el tacte del quitrà i la sorra de la platja enganxats als peus nus, o les fregues d’oli i vinagre que aliviaven l’ardor de les cremades del sol a la platja lliure de Can Tunis. Un disc fabricat a Barcelona per la Compañía del Gramófono Odeón, S.A.E. l’any 1953 ens feia volar la imaginació: Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien: “En Patufet.” La untuosa veu d’Isidre Sola, que sortia de l’altaveu del tocadiscs, ens transportava a un ambient rural on un nen, amb la veu de falset de Rafael Anglada, volia anar tot sol pel carrer. A nosaltres no ens solien deixar anar sols pels carrers del barri, feia “xava”, i era insegur perquè pel carrer...

Vam sortir al carrer. En Guillem va pensar que no n'hi havia prou amb picar les cassoles al balcó des de la penombra. I vam començar a enviar missatges a tothom per sentir-nos acompanyats. Verdi avall, la gent s'afegia a la protesta i el barri tornava a fer-se barri. Aquella cassolala coneixia bé de què anava tot plegat: Abonyegada pels cops del cullerot per la indignitat i les mentides del mal govern, una i una altra vegada. La indignació, la impotència i una barreja de ràbia i tristor que fan que si no crides rebentes! Si: vam baixar al carrer per sentir-nos gent i no bèsties. Per ser còmplices en la revolta Per cridar als vuit vents del món que tenim consciència Per saber que no estem sols Per sentir-nos dignes Vam travessar la plaça de la Revolució, amb la cara ben alta. I ja n'erem més els qui cridavem. El repic de les cassoles es fonia amb el so esquerdat de la Marieta des de dalt del Campanar. No hi erem tots, però picavem fort. Entre totes les mirades...

Aquest any 2012 se celebra el bicentenari del naixement de l’escriptor anglès Charles John Huffam Dickens a Portsmouth, Anglaterra. Dickens és el novelista més conegut de l’època victoriana. Descriptiu, crític amb la realitat social que l’envolta, excel·leix en la construcció i el   retrat dels personatges, reals o idealitzats, fins a consolidar el realisme idealista amb que s’ha definit el seu estil literari.   L’interès dels   seus relats breus ha sobreviscut el pas del temps fins arribar als nostres dies amb la frescor d’aquells contes universals que esdevenen tradició. A Catalunya l'obra de Dickens apareix en els fulletons en castellà de El Diario de Barcelona, però encara haurà d'esperar la traducció al català del primer relat. Un d’aquets relats és “ Lo magatzem d'antiguetats” , aparegut en el fulletó de La Renaixensa el 1892, fóu aquest el primer Dickens publicat en català. L’any 1843 Dickens publica “A Christmas Carol” que no es publica en català fins l...

Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola. Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia. Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop. Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava. Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya. Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava. Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tren va o...

Esto era y no era, que en tiempos del gran emperador mogol Yalaluddin Muhammad Akbar, honorable hijo de Humayun, hijo del venerable Babur y de la hermosa Hamida Begun, vivía en los alrededores de la ciudad de Fatehpur Sikri un pobre hombre que pasaba sus días ganándose la vida lavando ropa en las frías aguas del río. Un día que el séquito real del Gran Akbar cruzaba el río para ir de cacería, el emperador comprobó que las aguas del río eran tan frías como para congelar los pies de cualquier guerrero, por bravo que fuese. Como el gobierno del emperador era reconocido por la sabiduría de sus ministros, se atrevió a retar su primer ministro, el venerable Bayran Jan, a encontrar a alguien que fuera capaz de aguantar sumergido hasta el cuello, y durante toda una noche, en las frías aguas del río. Si alguien era capaz de soportarlo le cubriría de oro y gemas preciosas. Pronto el ministro encontró la solución al reto del emperador en la persona del lavandero. El hombre se avino pensando e...

Això era i no era, que en temps del gran emperador mogol Yalaluddin Muhammad Akbar, honorable fill d’Humayun, fill del venerable Babur i de la bella Hamida Begun, vivia als verals de la ciutat de Fatehpur Sikri un pobre home que passava els seus dies guanyant-se la vida rentant roba a les fredes aigües del riu. Un dia que el seguici reial del Gran Akbar creuava el riu per anar de cacera, l’emperador va trobar que les aigües del riu eren prou fredes com per gelar els peus de qualsevol guerrer, per brau que fos. Com que el govern de l’emperador era reconegut per la saviesa dels seus ministres, va gosar reptar el seu primer ministre, el venerable Bayran Jan, a trobar algú que fos capaç d’aguantar submergit fins al coll, i durant tota una nit, en les fredes aigües del riu. Si algú era capaç d’aguantar-ho el cobriria d’or i gemes precioses. Aviat el ministre va trobar la solució al repte de l’emperador en la persona del bugader del riu. L’home s’hi va avenir tot pensant en la riquesa qu...

S’havia preparat un entrepà de salsitxes del pais amb pa amb tomàquet. Avui no tenia esma de fer el sopar. No podia amb la seva ànima. Havia estat tot el dia dreta, només havia pogut seure mitja hora per dinar i prou. Amb el plat en una ma i una llauna de cervesa en l’altra, es va deixar caure damunt la butaca. S’adonà que havia oblidat agafar el comandament de la tele. Va fer un glop i va intentar aixecar-se. En un primer moment els genolls se li van rebelar, com si vulguéssin dir: ja n’hi ha prou per avui! Agafant-se amb les mans a banda i banda del seient, va aconseguir alçar aquell cos masegat. Un genoll li va petar, amb un “clec” que tenia tota la pinta d’un renec. La fiblada li va arribar, pel darrera, fins al capdamunt de la cama. - Coi de ciàtica. A la tele no feien res de bo. Tornaven a posar un serial que no l’acabava d’entusiasmar, però que l’havia enganxat feia temps. Una metgessa malractada pel seu ex-marit, navegava en un mar de dubtes per si triava els favors d’un ...

La Mariona sempre va ser una noia de bona família. A casa eren moltes germanes, gent de missa. Em sembla que una va ser mestra. El noi era més baliga-balaga, però molt bon noi, potser el millor de tots. Feia d’artista. Recordo que tenien un piano antic, d’aquells de paret, que tocava una tieta seva que n’havia ensenyat. Aquells dits de sarment ranquejaven damunt la grogor de les tecles. Evitava fer-se forta en les notes que desafinaven. Però déu n’hi do com se’n sortia prou i encara. La tieta ensenyava piano a les nenes. La Mariona va tenir entrebancs de joveneta, quan la van agafar en aquell pis de comunistes, pobreta. Va estar a la presó i tot, i va haver de marxar a fora. Sempre va ser d’esquerres. El seu marit era molt de la ceba. Una família de gent important, de junta d’entitat, no pas gent de pila. Algun fins i tot havia arribat ben amunt a la política. La Mariona parlava poc, sovint escoltava i somreia. Els seus ulls sí que parlaven, però mai no entenies ben bé què volien...

Ya eran más de las cinco y todavía no había podido pegar ojo. A él estas cosas nunca le habían importado demasiado, pero la edad es traidora. Quizá sí que le había afectado lo del premio. Recibir honores le parecía una tontería. Ahora les daban como a los churros, y a menudo a los que mandan. Pero su hija le había convencido: - Papa, tú sí que lo mereces. Y cosas de esas. Sólo podían asistir seis invitados. En la sala no se cabría con tanta gente. Debía dormir como fuese, si no no lo podría soportar. Con la ventana abierta entraban mosquitos. Creyó oir uno por la oreja buena, y parecía tener malas intenciones. Hacía calor. - No aguantaré la corbata. Quizás iré en mangas de camisa, qué diablos! La chica no me dejará... Las seis, y toda la noche en vela! El sueño llegó con el fresco de la madrugada. La sala era inmensa y llena de gente. Todos iban muy elegantes, como en una boda. Dos grandes arañas de cristal colgaban del techo altísimo. La alfombra era lo suficientemente ancha...

Habían cambiado la hora y oscurecía pronto. Aquello le sacaba de quicio. No entendía como todo el mundo podía aceptar, como si fuera la cosa más normal del mundo, que a las tres fueran las dos. - Nos tratan como a las gallinas! Le cabreaba que terminara tan pronto el día. Todo era salir del trabajo, e ir a comprar cuatro cosas para la cena, que ya era noche cerrada. Le gustaba sentir que, fuera del trabajo, aún había vida por vivir. Se había acostumbrado a pasear por la carretera para ir a ver la puesta de sol. El otoño apenas acababa de empezar y el cielo ofrecía tantos colores como él era capaz de imaginar. El violeta de las nubes se recortaba en una luz inmensa que se apagaba, poco a poco, y matizaba las tonalidades del púrpura, del turquesa, del naranja ... Cogía el camino de las crestas, el más viejo de los caminos del término, porque pasaba por arriba de los viñedos y le ofrecía el mejor mirador. Aquel atardecer debía durar poco. Seguro que se le haría de noche en la Gl...

Havien baixat molt en les enquestes. Tothom deia que es fotrien una bona patacada. Fins i tot la Júlia, que no era pas bona en això dels auguris, li ho havia dit amb aquella severitat categòrica de la que només en són capaços els vidents. - La culpa és dels socis de govern. De ben segur que si no haguéssim hagut de pactar, ara no hauriem de fer front a tanta boira. Li molestava la incertesa de les urnes. Haver de passar cada quatre anys per l’adreçador del sufragi universal, era un exercici d’humilitat al qual no s’acabava d’acostumar. I a més a ella li havia tocat anar més enllà del número trenta a les llistes, i no sabia si aquesta vegada sortiria o no. No patia pel sou de diputada. Tampoc patia pel teletac de les autopistes, ni per les dietes, ni per res d’això. Segur que el partit li trobaria alguna cosa. L’amoinava passar del càrrec a la Conselleria a la seva nova posició de ciutadana i prou. L’enrabiava que guanyessin els altres. Com li fotia haver de contemplar, impotent,...

Artículo con motivo de la estancia de Josep Fornés Garcia en la ciudad de Barranquilla en marzo de 2011. La figura y la obra de Ramon Vinyes y Cluet (Berga, 8 de mayo de 1882, Barcelona 5 de mayo de 1952) tiene sus orígenes en la cultura de la Renaixença y el entorno político, social e ideológico de la Cataluña de su tiempo. La Renaixença fué un movimiento cultural catalán que llegó a su esplendor durante la segunda mitad del siglo XIX. Su nombre surgió de la voluntad de hacer renacer el idioma catalán como lengua literaria y de cultura después de los siglos de diglosia respecto al castellano. El estilo de la Renaixença es parecido al Romanticismo europeo, predominio de los sentimientos, la exaltación patriótica y los temas históricos. La lengua utilizada mezclaba cultismos y neologismos con palabras de la cultura popular. El entorno social del joven Vinyes era convulso. Durante la primera industrialización, muchas familias campesinas catalanas cambiaron el trabajo del campo por el...