En Patufet: era un pare i una mare...

Les memòries compartides conformen l’imaginari de la gent que es reconeix com a poble. La gent corrent de la meva generació, la que vam néixer a mitjans del segle passat, compartim moltes memòries: la memòria del so de la ràdio i dels discs de vinil, les olors de les palmes i els palmons, el tacte del quitrà i la sorra de la platja enganxats als peus nus, o les fregues d’oli i vinagre que aliviaven l’ardor de les cremades del sol a la platja lliure de Can Tunis. Un disc fabricat a Barcelona per la Compañía del Gramófono Odeón, S.A.E. l’any 1953 ens feia volar la imaginació: Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien: “En Patufet.” La untuosa veu d’Isidre Sola, que sortia de l’altaveu del tocadiscs, ens transportava a un ambient rural on un nen, amb la veu de falset de Rafael Anglada, volia anar tot sol pel carrer. A nosaltres no ens solien deixar anar sols pels carrers del barri, feia “xava”, i era insegur perquè pel carrer pujava el tramvia. La família protegia els més menuts fins a límits difícils d’imaginar a dia d’avui. Però la mare anava sempre enfeinada. Un dia la seva mare, mentre feia bullir l’olla, li va dir: ”Ai, filla, quina guitza em fa tenir que sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.” La dona, sempre la dona, la cuidadora absoluta i universal dels grans i dels menuts de casa. La dona, artífex innocent de la sobreprotecció en la societat patriarcal, una societat que ja havia desaprès de combatre l’abús de poder. Un món on es podia trepitjar la gent com un cigró... En Patufet, que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava, de seguida va contestar: “Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a buscar.” “On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer... com un cigró?” Davant el sentiment general d’inseguretat, hi ha una veu menuda que demostra valentia. La valentia de la generació de la inocència, la qui creu que tot està per fer i que tot és possible: “Ja hi aniré cantant, i així, si no hem veuen, bé prou que em sentiran” Els anys passaven, i en aquell temps, aquí s’escoltaven els Sírex i els Beatles. A Madrid, Franco i Juan Carlos anaven omplint la Plaza de Oriente d’una multitud franquista que se sentia còmode en la seva zona de confort. I per l’altaveu del tocadiscs se sentia la veu de l’actriu que feia de mare d’un Patufet inconformista: “No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.” “Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!” La mare, que veia com la situació la desbordava, acabava per rendir-se a la rebequeria del marrec “que tot ho remenava i que per tot arreu es ficava” I com que es va posar a plorar i a picar de peus, per fer-lo callar la seva mare li va dir: “Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.” Un dineret! Però si ara per quatre brins de safrà te’n demanen un dineral... I aquella música! Tot el disc de vinil era un poema musicat pel mestre Josep Casas i Augé, director de la Orquesta Plantación, que havia fet ballar Déu i sa Mare als anys quaranta. Tot i que hi ha qui diu que moltes músiques eren de Joan Morera i Vilella. El mestre Josep Casas faria cantar Josep Guardiola i les Germanes Serrano, i encara veuria com començava el mateix Dúo Dinámico. Però en Patufet només cantava per a que no el trepitjéssin, “I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut”. Una indumentària que ens remetia a una Catalunya rural, idealitzada ja en temps de la Renaixença, un estereotip de catalanitat folclòrica que perduraria durant la negror del Régimen. “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.” Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret. Ai! Les botigues i els colmados d’aquell temps de mongetes i cigrons, de ca la pollaire dels ous i dels olis i sabons! La vaqueria del barri venia la llet aigualida, i havies d’anar-hi amb la lletera d’alumini abonyegada però, això sí, ben neta. Era el temps de quedar a deure, el darrer record de l’estraperlo i les cartilles de racionament. Botiguers que aixoplugaven les petites misèries de la vida de la gent corrent que constituïa el fonament de la seva clientela. “!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.” I el botiguer tot era mirar per ací i per allà. “!Ep, ep! Qui hi ha? Què voleu?” “Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà” I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega, posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu, l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer. La màgia del conte consistia en que en Patufet, de tan petit com era, resultava invisible a ulls dels adults. Només la família el podia veure, però ell no tenia por perquè superava la seva petitesa amb tossuda valentia. Res ni ningú no l’aturaven i era la seva invisibilitat la qui feia por a la gent. Quantes vegades no hauríem sentit allò de que “cal passar sense que et vegin, cal no destacar...” Feia por fer-se visible, era massa arriscat, però en Patufet cantava fort perquè el sentíssin: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet” I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava, mentre carrer avall passava una paperina sola, sola, sola, com si anés sobre una bola. Envalentit per la proesa d’haver aconseguit la paperina de safrà, el menut valent té la gosadia de voler sortir del poble i anar a fora a portar-li eL dinar a son pare que era a treballar a l’hort. I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar: “Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?” “Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.” “Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!” Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué: “Per no sentir-te bramar, té el cistell i ja hi pots anar” Deixar anar un nen tot sol a fora del poble, a complir una missió, constituïa tot un ritual iniciàtic, molt més comú entre la gent de poble que entre la gent de ciutat; tot i que les històries de l’home del sac robador de criatures, el seginero que feia sabó amb el segí de nens i nenes, i tota mena de personatges fantàstics, omplien d’intriga els relats alertadors de la gent gran de la família a pobles, viles i ciutats d’arreu. Però qui ens ho havia de dir que seria un pacífic bou qui es menjaria en Patufet! En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres, i, pels camins, els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol. A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop, començà a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos: “Muuuuu!” es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut. La pluja havia de ser la culpable de tot plegat! Ja ho diu l’endevinalla: Què és allò que espanta tan que tothom fuig a l’instant? (...la pluja!) Però en Patufet seguia ferm amb el seu coratge i, en comptes de fugir, es va amagar sota la col per no mullar-se. Davant l’ànsia dels pares per haver perdut el fill, el nostre petit valent troba confort en la placentària pregonesa de la panxa de la bèstia. Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar: “Patufet, on ets?” “Patufet, on ets?” I en Patufet, de lluny, els contestava: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou” Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant: “Patufet, on ets?” “Patufet, on ets?” I en Patufet contestava: “Sóc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.” Com que en aquell temps de fam i capteniments el menjar tot ho arreglava, el remei màgic per fer sortir en Patufet de la panxa del bou havia de ser atipar la bèstia: Ai, menuts, què va passar quan van saber on era el Patufet! Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar, força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar, que, al capdavall, el bou va i fa: “Pam!” I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat. I aquest conte s’ha acabat. El conte s’acabava així, però el seu significat constitueix un testimoni de la cultura societària d’un temps i d’un lloc que han estat retinguts en la memòria de tota una generació. Una gent “homes i dones del cap dret” que van del valor al seny, de la por a la rauxa; que s’atipen compartint la taula amb la família i amb el veïnat en el temps excepcional de la festa. Una gent que aixopluga a dins de casa les mancances d’un “estat de benestar” en crisi crònica i que, sense voler, amanseix l’esperit d’una revolta en un permanent estat “on no hi neva ni plou”. FI