Contes càustics: El Metro
Havia de ploure. Ho sabia del cert perquè li tornava a fer mal aquella part del cos que, tot just feia un any, no sabia ni que existia. El metro era ple de gom a gom i amb prou feines podia aguantar-se dret. S’havia apuntalat entre l’esquena ampla d’un caribeny i el que semblaven els darreres d’algú a qui no gosava mirar per no haver de girar-se. - Pròxima estació: Sagrera El puntal del davant es movia, i tota aquella massa humana que omplia el vagó semblava anar al compàs. Com un magma, una riauda de gent va sortir en obrir-se la porta. Empès, i sense poder-ho evitar, es va trobar a l’andana davant les mirades de tota la gent que empenyia per entrar al vagó. - Dispensi, perdó... Va haver de fer cua per tornar a entrar. Ara era més ple, i semblava impossible. Els peus, que amb prou feines li arribaven a terra, el mortificaven amb una cremor bategant. La dona que ara tenia al seu davant s’havia posat massa colònia. Aquella olor empalagosa es barrejava amb la fortor d’humanitat q...