Contes càustics: El Metro

Havia de ploure. Ho sabia del cert perquè li tornava a fer mal aquella part del cos que, tot just feia un any, no sabia ni que existia.
El metro era ple de gom a gom i amb prou feines podia aguantar-se dret. S’havia apuntalat entre l’esquena ampla d’un caribeny i el que semblaven els darreres d’algú a qui no gosava mirar per no haver de girar-se.
- Pròxima estació: Sagrera
El puntal del davant es movia, i tota aquella massa humana que omplia el vagó semblava anar al compàs.
Com un magma, una riauda de gent va sortir en obrir-se la porta. Empès, i sense poder-ho evitar, es va trobar a l’andana davant les mirades de tota la gent que empenyia per entrar al vagó.
- Dispensi, perdó...
Va haver de fer cua per tornar a entrar. Ara era més ple, i semblava impossible. Els peus, que amb prou feines li arribaven a terra, el mortificaven amb una cremor bategant.
La dona que ara tenia al seu davant s’havia posat massa colònia. Aquella olor empalagosa es barrejava amb la fortor d’humanitat que omplia el poc aire que quedava en aquell vagó.
- Pròxima estació. Fabra i Puig
O baixava ara o li’n passava una de grossa.
- Què baixa?
La mirada de la rossa era més sincera que el color del seu pentinat. Aquella dona ni baixava ni el deixaria arribar a la porta.
Va haver d’obrir-se pas entre aquella espessa pila de carn. Dues parades més i ja seria a tocar de la sortida. Havia perdut la vergonya, una sabata i tres botons de la camisa.
A l’andana l’esperava una bateria d’inspectores del metro armades amb taladradores de bitllets. Estava perdut. On era el bitllet? Després del frec a frec en el que havia aconseguit superar una rossa oxigenada, un caribeny que semblava un armari i qui sap quants sabatots esportius i pudents, potser li hauria caigut.
Regirant-se el que en quedava dels camals dels pantalons va sentir vagament el tacte d’un cartonet. Estava salvat!
Però les inspectores van aturar una noia mulata al seu davant i a ell el van ignorar de la forma més indolent.
En aquell precís moment va arribar l’altre metro a l’altre costat de l’andana, i el va agafar de tornada.
Una parella de músics s’alternaven fent sonar, ell un vell acordió i ella una pandereta de plàstic. Aquell vagó era un luxe, comparat amb la sauna d’anada. Fins i tot va poder seure.
I aixarrencat, damunt la grisor dels seients reservats per a coixos i prenyades, va exhalar un sospir d’alleujament i victòria, mentre mostrava, pel parrac de l’entrecuix, el color llampant dels calçotets.