Festa laica i neotradicionalisme. Ortodòxia i heterodòxia en l'acció festiva

 Festa laica i neotradicionalisme. 

Ortodòxia i heterodòxia en l'acció festiva

IV Congrés Català d’Antropologia 2026 Comunicació de Josep Fornés Garcia

Sembla que avui la festa popular és entre dos focs. Ente els menjacapellans, de tradició bullanguera, i els neobeatistes nostàlgics que semblarien aplicar la llei del pèndol per reivindicar una tipologia de nou espiritualisme, que aniria del bracet amb el ressorgiment de la ultradreta catòlica a Europa, anem distrets. 

A casa nostra, el vell nacionalcatolicisme de l’Espanya franquista topa amb el laïcisme que semblava haver irromput amb l’anomenada transició democràtica del postfranquisme. Però es veu que ni tan sols havia entrat, o no amb tanta convicció com aparentava. 

El règim del 78 no va fer una constitució tan aconfessional com alguns creien, sinó que va amarar d’ambigüitat un text legal que ho deixava tot ben lligat a una estaca que mai no tomba.

Tota llei té una base cultural, social i ideològica que la sustenta. En aquest país es va passar de la dictadura a la democràcia a tocar de la festa de la Immaculada Concepció de Maria, i això es paga.

I ara ens trobem fent Pessebre sense anar a missa,  menjant panellets, castanyes i moniatos mentre la canalla es vesteix de bruixa i de zombi, mentre empaita una carabassa que abans era una col, un nap o una llanterna d’un tal Jak O’Lantern. 

Sovint ens plantegem si amb el cultiu de les idees n’hi ha prou per canviar les coses. La tradició el ritual i el patrimoni solen anar del bracet amb la cultura de la pau, sense la qual no hi ha pervivències. 

Hi va haver un temps en que hi havia ciutats on hi convivien cultures i religions. La gent celebrava les festes dels uns i dels altres i ho feien en pau i no amb guerres. Però el món d’avui sembla massa procliu a les guerres, guerres que s’emmascaren amb la pàtina de la ideologia, però que tenen motivacions geo-estratègiques, perquè se sustenten en la disputa per la possessió dels territoris on abunden les anomenades terres rares, els combustibles fòssils, les rutes del comerç internacional i els mercats emergents. També emmascaren les debilitats internes pròpies de l’imperialisme.

En el repartiment del món d’avui, a la vella Europa li ha tocat exercir una funció balneària, ras i curt: som el parc temàtic on vénen i vindran els turistes d’Orient i d’Occident. Vindran a veure tota mena d’estereotips culturals eurocèntrics, en forma de monuments, ruïnes arqueològiques, basíliques menors i majors, museus d’espoli colonial, paisatges urbans, paisatges rurals abandonats i paisatges naturalitzats. 

Tot plegat un parc temàtic de dimensions colossals en un semi-continent euroasiàtic sota la perpètua vigilància dels tres imperis emergents. En aquest parc, mai no hi mancarà un refinat servei de restauració, amb una extensa carta de vins, cerveses o vodka, depenent de quina àrea temàtica sigui la destinació escollida. A nosaltres ens tocaria ser la terrassa assolellada del bar on contemplar l’espectacle, degustant un vi generós, una cervesa torrada sense alcohol i unes patates braves.

En l’àrea de vins i platges és on s’hi celebren les millors festes, les que atrauen més forasters, potser degut al seu exotisme mediterrani. Són unes festes antigues, amb pervivències d’antics cultes, unes festes populars, sovint organitzades pels neoindígenes, una població mestissa de cultura urbana, en contínua transformació i que és permeable a la globalització. Aquesta gent fa Pessebre.

Aquest Pessebre, possiblement una pervivència de les Sigil·lària, Sigillaria, romanes, unes festes en què, al voltant de les Salurnals, es regalaven figuretes dels avantpassats familiars i de les principals divinitats del Panteó, les sigilla, que els infants disposaven, ben polides, en un espai de la casa en què s’oferien al déu Saturn. Aquestes sigilla podien ser d’or, de plata o de terracota, segons el poder econòmic de cada família. 

Les populars figuretes s’havien venut a les paradetes dels Camps de Mart, i amb posterioritat al porxo dels banys públics de Trajà. El mateix poeta Decimus Iunius Iuvenalis, Juvenal, donaria fe de la quantitat de parades que hi havia en temps de l’emperador Trajà, al segle II d. C.  Però, tanmateix, no seria sinó una pervivència d’antigues  pràctiques assíries, perses, babilòniques i egípcies. El món dels humans és molt antic.

Era Nadal quan a Barcelona se celebrava el Tercer Congrés Internacional Pessebrista, l’any 1957. Un dels seus principals impulsors fóu l'historiador Josep Maria Garrut, entusiasta, erudit i experimentat constructor de Pessebres, tal i com el definiria el Dr. Rudolf Berliner, antic director del Museu Nacional de Munich i del Museu de Providence als Estats Units d’Amèrica. 

Aquell any, Garrut publicava un llibre de referència: “Viatge a l’entorn del meu Pessebre”, i en ell definia d’una forma filosòfica el ritual del Pessebre:

“...fer Pessebre és tornar de nou al començament dels temps, del temps nostre, propi, i del temps històric projectat en la immensitat dels dies i de les hores.”

Els costums solen ser antics, però tenen història. Garrut parlava del “temps de la vellúria” però el situava en el seu univers particular concret i precís: “la calaixera de l’àvia”.

Aquesta precisió de l’erudit, que d’allò que és local en dóna un enfocament universal, ens porta a una interessant comparació. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats, a la Mediterrània i arreu, entre nosaltres els humans.

Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic, a la Xina s’havia venerat els avantpassats, fins a l’extrem que no es podria entendre el paper essencial de la família, sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics eren cuidats i reverenciats des de feia mil·lennis.

Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebrava, cada tres de març, la festa Hina Matsuri, un dia en que es demanava per la salut de les nenes de la casa, construint un petit altar amb petites figures que representaven l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.

Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar.

Potser sí que el nostre Pessebre és el que en quedaria del nostre altar de casa.

De Nadals al món n’hi ha de tota mena. Hi ha qui el celebra el 7 de gener, en comptes del 25 de desembre, perquè l’Església Ortodoxa grega no hauria acceptat la reforma gregoriana del calendari julià dels romans. N’hi ha qui per Nadal fa vacances, i també n’hi ha qui no en fa perquè no n’hi donen a la feina. N’hi ha que no tenen feina, perquè els n’han fet fora. N’hi ha qui no celebra  Nadal, perquè no hi creu, i n’hi ha qui, tot i no creure-hi, el celebra. Hi ha tantes festes com maneres de celebrar-la, o de no fer-ho.

El dimarts 31 de desembre de 1929 es publicava a El Socialista un dels documents més importants de la Història del laïcisme a Espanya. El text del document el va escriure el socialista Luis Araquistáin i tractava sobre la necessitat de crear una Liga Nacional Laica. La Lliga es va constituir, poc temps després de l’article d’Araquistáin, amb la pretensió d'eliminar els ritus religiosos tradicionals de la vida quotidiana i substituir-los per actes civils. La Lliga hauria de complir, entre altres objectius, aconseguir que a Espanya no fossin enterrats pel ritus catòlic els que havien mort com havien viscut al marge de la religió catòlica. També va emparar la defensa de la llibertat de culte i pensament dels jueus i dels protestants, també perseguits, i sovint agredits, durant règim monàrquic. A més va defensar l’escola pública laica.

La Segona República Espanyola va incorporar els ideals de laïcitat en la seva Constitució. Fins que va durar. El nacionalcatolicisme franquista va esborrar tota esperança de laïcitat, amb una repressió que es va cobrar moltes vides:

Bonifacio Cortés Sumelzo,  va ser un socialista aragonès que va pertànyer a la Lliga Laica. Va fer el servei militar al Marroc. Era membre de la Unió General de Treballadors, sindicat del qual era president local el febrer de 1931 i afiliat a l' Agrupación Socialista de Ejea de los Caballeros (Saragossa), de la qual va ser vicepresident el gener de 1930. Va ser detingut per la seva participació en el moviment pro-republicà de desembre de 1930 i empresonat a la presó de Torrero (Saragossa). No va participar directament a la revolució d'octubre de 1934 per acord amb el seu germà Marcelino, per a que  un dels dos podés quedar lliure per, en cas que les coses fossin malament, fer-se càrrec de les seves famílies. Després del triomf del Front Popular es va incorporar activament a les col·lectivitzacions que van tenir lloc en els mesos previs a la guerra civil, formant part de la que va rebre el nom de La Gamonal.

En triomfar el cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 va ser detingut a Farasdués on es trobava treballant a les feines de la collita. Va ser apallissat i torturat al soterrani de l’ajuntament d’Ejea, i finalment lapidat, a mans de militants de Falange Española, el 23 d'agost de 1936 al barranc de Mira a Tauste (Saragossa), tenia 48 anys. Bonifacio era el germà de la meva àvia Pascuala, la mare de la meva mare.

Espanya ha estat, i en bona mesura és encara avui, un estat monàrquic, autoritari, nacionalista, catòlic i conservador. Ha passat períodes de dictadura militar, períodes de dictadura feixista i períodes breus de democràcia liberal, alternats amb escassos episodis de revolta i governs efímers d'esquerra moderada. 

La massa social ha estat sovint majoritàriament conservadora arreu de l'estat, amb un alt grau d'analfabetisme funcional. Fins molt després de la implantació de les primeres escoles publiques i els primers ateneus de cultura popular a Catalunya, l'analfabetisme va ser una xacra habitual a Espanya. 

La ignorància no ha estat mai innocent i ha protagonitzat episodis de violència estructural, masclisme, homofòbia, xenofòbia i racisme, odi a la diferència i unitarisme castellanitzant. Encara avui no es pot entendre la realitat social i cultural del Reino de España sense tenir en compte aquests antecedents. Fer Pessebre, tampoc.

Durant el primer postfranquisme, a Catalunya va semblar que fer Pessebre era més una tradició que una pràctica religiosa. En les àrees urbanes, les cercaviles haurien substituït les processons, i la festa laica semblava haver eclipsat la pompa barroca del catolicisme franquista. Els nous gegants dels barris obrers de les ciutats catalanes, i en especial els de la conurbació metropolitana, atorgaven noves identitats a les comunitats de nous pobladors d’uns barris que havien de construir unes ciutats fetes en base a la lluita urbana veïnal. 

Barcelona, Rubí, Reus, Tarragona, Sabadell, Terrassa, Igualada, Manresa, Lleida, Girona, Salt, Tortosa, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet, veien créixer barris on hi havia camps. Nova gent, llavors forastera, aportava una nova mirada, una nova sensibilitat i unes noves necessitats per a compartir. Molts també feien Pessebre.

El moviment associatiu veïnal va establir complicitats amb els partits i els sindicats, encara clandestins, forjant el compromís per la llibertat i el bé comú. Va ser així com es van reivindicar els serveis públics, els drets civils, l’enllumenat, l’autobús, el metro, la sanitat, l’escola catalana, la cultura. Tot això, a les suposades acaballes d’una  llarga dictadura on la majoria de la població dormia en la indolència o patia el malson de la por. Una por i una indolència que s’han pagat molt cares.

L’Acadèmia és avui plena de lletraferits impenitents, amants de la bibliografia  d’altres autors, que s’entretenen en la recopilació de dades històriques on importa més l’any de construcció i la parròquia de procedència d’un gegant, que dels qui fan ballar la geganta. 

L’erudició d’alguns joves, que semblen vells, seria admirable si no fos per la manca d’anàlisi i compromís en la formulació d’hipòtesis. És més fàcil mantenir-se en els paràmetres de la seguretat del formulari que en el mètode comparatiu de l’antropologia.

Àligues, dracs, moixigangues, castells, gegants i, fins i tot, diables! Són inventariats com a mostres de laboratori, mentre els seus versots satírics són perseguits i denunciats davant jutges que fan ostentació de les seves punyetes. 

Carnestoltes és ostatge de la correcció política institucional, les rues i les comparses de Carnaval imiten les desfilades coreogràfiques sense crítica, sense befa, sense ànima burleta. La màscara ha estat substituïda per la roba de lluentons barata i els articles del basar de la cantonada. Només en alguns pobles, en alguns barris, s’hi respira la sàtira. 

Nadal és ostatge del mercat. La Fira de Santa Llúcia s’està morint davant de la Catedral de Barcelona. Ja queden pocs figuraires, aviat el més antic que s’hi trobarà serà l’escumilló i la molsa furtiva, també perseguida per ecopaisatgistes, botànics i agents rurals. Ja hi ha més avets i tions que figures de fang.

Si la majoria de figures de Pessebre són avui de resina i de plàstic, és perquè mai s’ha regulat el mercat, perquè mai s’ha protegit l’artesania popular i perquè els salaris són de misèria, ras i curt.

Sacralitzar el Pessebre, patrimonialitzar el Pessebre, no salvarà ni tradicions ni ànimes, només escurçarà la seva agonia. 

Fa no gaire, hi ha qui em va xiuxiuejar a l’orella una frase lapidària que em va commoure:

“A tu que t’agraden tant les tradicions populars, t’he de dir que, si el nostre fos un país normal, els gegants haurien desaparegut ja al segle XIX”

A mi m’interessa l’estudi dels fenòmens, els fets i les creences dels humans, però no em considero tradicionalista. 

Aquella afirmació podria fer-se extensiva al pessebrisme, o a fer el Pessebre a casa. El nostre no és un país normal, però quin país és normal avui en dia?

A Catalunya la gent hem fet Pessebre en la intimitat de la llar, amb figuretes vestides amb la típica, i tòpica, faixa i barretina catalanes. Hem fet Pessebre durant la llarga nit del franquisme, tot i el nostre agnosticisme. Hem fet Pessebre com a símbol de resistència, semblantment a com hem escoltat els discos Odeón on apreníem el conte d’en Patufet en català.

La gent corrent de la meva generació, la que vam néixer a mitjans del segle passat, compartim moltes memòries: la memòria del so de la ràdio i dels discs de vinil, les olors de les palmes i els palmons, el tacte del quitrà i la sorra de la platja enganxats als peus nus, o les fregues d’oli i vinagre que alleujaven l’ardor de les cremades del sol a la platja lliure de Can Tunis.

Un disc fabricat a Barcelona per la Compañía del Gramófono Odeón, S.A.E. l’any 1953 ens feia volar la imaginació:

Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien:

“En Patufet.”

La untuosa veu d’Isidre Sola, que sortia de l’altaveu del tocadiscs, ens transportava a un ambient rural on un nen, amb la veu de falset d’un jove actor Rafael Anglada, volia anar tot sol pel carrer. A nosaltres no ens solien deixar anar sols pels carrers del barri, feia “xava”, i era insegur perquè pel carrer pujava el tramvia. La família protegia els més menuts fins a límits difícils d’imaginar a dia d’avui. Una societat que ja havia desaprès de combatre l’abús de poder. Un món on es podia trepitjar la gent com un cigró...

 “On vols anar, on vols anar!  No veus que ets massa petitó  i la gent et pot trepitjar pel carrer... com un cigró?”

Davant el sentiment general d’inseguretat, hi havia la veu menuda d’en Patufet que demostra valentia. La valentia de la generació de la innocència, la qui creia que tot estava per fer i que tot era possible. Però en Patufet només cantava per a que no el trepitgessin, 

“I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut”. 

Una indumentària que ens remetia a una Catalunya rural, idealitzada ja en temps de la Renaixença, un estereotip de catalanitat folklòrica que perduraria durant la negror del Régimen.

En un país com el nostre, cal usar el comodí de la creativitat més heterodoxa, si el que pretenem és la continuïtat de les pràctiques festives. A la tradició li cal la innovació per tal de perviure. La ortodòxia rancieja les tradicions, les fa indesitjables per a la majoria de la gent i les apaga fins a la seva extinció inexorable.

Fer Pessebre ha de ser una pràctica joiosa, lliure i voluntària, desinhibida i feliç, no exempta de la polèmica i la gosadia innocent del mateix cicle nadalenc. Com la llufa del dia dels Innocents, ha de ser acceptada a cor què vols, sobretot pels homes i dones del cap dret. 

Nadal, com Carnaval, ha d’acceptar la inversió, o no serà.