Un conte de Nadal

Josep Fornés Garcia

 


Feia tard. Havia quedat a quarts de deu a casa d'en Joan i la Maria i ja no hi arribava. Oh, i encara havia de trobar alguna cosa simpàtica per a l'amic invisible. De fet era per a fer cagar el Tió, però es veu que feia més elegant dir-ho així quan la festa no era per a la canalla.


Tot va ser entrar a la botiga de la cantonada, que ja va veure un munt d'objectes inútils d'allò més adients per al regal. Enmig d'una pila de serrells de purpurina i Pare Noels de balcó, va triar una diadema de banyes de cérvol amb estrelletes daurades.


Aquella nit la Maria havia convidat a casa una nova amistat que havia conegut en un curs d'Història de l'Art. La Maria l'havia posat en guàrdia per la seva actitud misàndrica. Vivia amb un gat castrat amb símptomes més que evidents de toxoplasmosi, i ell, que era al·lèrgic als gats, havia tingut la precaució de prendre's aquell antistamínic que no el deixava gaire endormiscat, perquè, ja se sap que en aquells sopars se sol menjar i beure més del que a la seva edat hauria pogut digerir.


Fresquejava, i es va aixecar el coll de l'abric per no agafar fred. La nit avançava i la gent anava amunt i avall carretejant cadires de tisora a casa dels parents. Va arribar que la taula ja era parada i havien començat a fer l'aperitiu.

 

La vetllada va ser amenitzada pel Joan, sempre burleta, salvant amb ironia els moments tensos. L'amiga de la Maria estava contra el Procicat, contra les vacunes, contra el govern i contra les farmacèutiques, però tenia una metgessa aiurvèdica que recomanava a tothom pels seus remeis infalibles contra tota mena de dolències, per amoïnoses que fossin. Tot i així va menjar de tot, sobretot els canapés d'anxova.


A mitja nit van arribar l'Albert i en Fran, inseparables. Duien postres fets a casa per l'Albert, un artista en l'art de la pastisseria. La parella va encomanar la seva alegria a tothom, i el tió va cagar torrons, neules, unes calces de blonda, un nan de peluix, una bossa de roibos amb fruites del bosc i unes esplèndides banyes de cèrvol amb lluentons d'estrelletes.

 

Quan li va semblar que ja era prou tard, va repartir petons a qui se'n deixava fer, va desitjar bon Nadal o bones festes a qui més li esqueia, i va tocar el dos.

 

De camí a casa va travessar la plaça del Rellotge. S'hi havia posat una boira que no deixava veure el campanar. Va ser llavors quan van sonar els quarts. La Marieta va tocar les hores set vegades, i se li va fer estrany, perquè no feia ni tres hores que havia tocat les deu.

 

En tombar la cantonada es feia de dia. La campana del tramvia que pujava pel Torrent de l'Olla el va pertorbar, recordava aquell so de quan era petit, però mai s'hauria imaginat tornar a veure un tramvia pels carrers del barri.

 

A Cal Masjoan era ple de gent i va poder reconèixer la senyora Dolors de l'escala de casa que demanava tanda. De Ca la Teresina dels ous sortia el senyor Antònio amb un parell de cistells ben carregats, que duria carrer amunt. Sense pensar-s'ho gaire va enfilar Puigmartí enllà per arribar a la botiga de l'olivaire del carrer de la Marededéu dels Desemparats, que sempre li donava una oliva de les grosses, sense pinyol.

 

Va arribar al portal de casa i va picar, dos pics i repicó. Va sentir la mare obrir la porta i cridar: - Qui hi ha?

 

I el cor semblava voler sortir-li del pit, repicant amb força al mateix ritme. Va pujar depressa els graons i els replans de la memòria. La porta era oberta i va sentir les olors de casa. Els fogons havien vist com es feia de dia, fent bullir l'escudella monumental que la mare feia per Nadal. El rebedor era guarnit amb quatre boles de cristall de colors, amb una garlanda d'espumillón de plata. Damunt la tauleta mai no hi faltava la foto del tiet de França i la postal que cada any enviava des de que va marxar quan va acabar la guerra.

 

El seu tiet era un artista, feia figures de pessebre amb uns motlles que havia comprat al Daniel de la plaça Rovira. Les coïa en un bidó que tenia al terrat on hi posava carbó i sorra. Quan era fred, separava les "mòmies" de fang de les cendres, les repassava i les pintava de tots els colors. Les venia als firataires que muntaven parada en la Fira de Santa Llúcia davant de la Catedral.

 

La mare encara guardava les figures del tiet per posar-les al pessebre del menjador. D'aquella fornal del terrat hi havien sortit bous, mules, ànecs i tot de pastors. La olor de la molsa de Collserola el va conduïr al moble del menjador on tot de llumetes feien brillar la cova de suro i el foc de la il·lusió.

 

Les hores passaven sense adonar-se'n, i va arribar el moment de tornar. Va baixar al carrer. Va passar davant la botiga de les galetes trencades i va sentir el gust de la xocolata i l'aroma de la vainilla. També va sentir fred. Fosquejava i havia tornat la boira.

 

Va veure tot de gent que treia els gossos a pixar, ara n'hi havia molts. Se sentia el soroll d'alguna festa darrere els vidres de les finestres. La majoria de botigues havien tancat, només algún petit comerç era obert tot esperant algún passavolant.

 

Al damunt de la plaça del Sol es va topar de cara amb l'olivaire i la seva dona. Els va saludar, però no el van conèixer. Havia passat molt de temps, i s'havien fet vells, molt grans, tan grans com els records feliços.

 

FI

 

 

 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gitanos

Carme

Poema de Tots Sants