Plaçanovins
La plaça, l’àgora, el lloc de trobada on tothom
s’assembla, el lloc de treva garantida des de sempre, el lloc acordat on tothom
té llicència per establir una relació de semblant: el qui compra i el qui ven,
sense que importi massa l’estatus ni cap altra categoria. Vet aquí el mercat.
El mercat, com a sistema d’intercanvi generalitzat, ha
garantit sempre un espai territorial i temporal de pau i ordre, un temps i un
lloc on els qui compren i els qui venen simulen i mantenen llaços com de
parentiu que segellen tractes presents i futurs. Els llocs de mercat són llocs
especials on es donen de forma simultània i indissociable les funcions
econòmica, simbòlica i social. El temps de mercat ha estat sempre un moment
propici a la recreació d’un cert estat festiu, un moment especial on es
permeten llicències que en un altre moment serien considerades com a
inconvenients.
El fenomen festiu aparellat als mercats és comú arreu
de la nostra Mediterrània on encara podem abellir els sentits amb la barreja de
sons, olors i colors entre mercaderies de tota mena que continuen essent
l’atracció dels forasters. Si n’és d’important la seva existència que hi ha
mercats anteriors a les ciutats que els acullen. La Grècia antiga tenia les
seves àgores, la Roma clàssica els seus fòrums, la Barcelona vella va tenir
també els seus mercats com el de la Plaça Nova.
La plaça
La Plaça Nova va ser lloc de trobada de gent de tota
condició: de minyones i pagesos, de burgesos i hortolans, de senyors i
menestrals. La plaça ha estat testimoni de festes des de la vellúria dels
temps. També va ser escenari de passions col·lectives avui inconfessables en la
cultura societària dels barcelonins. Lloc d’execucions de la pena capital, lloc
de tortures i vexacions públiques. Va ser defensa fora muralla contra els enemics
quan gosaven assetjar Barcelona. Va ser el lloc de concentració de ciutadans agrupats
en gremis com el de Cirurgians, que havien de formar el gloriós Batalló de la Coronela.
la història
Quan les pedres parlen és que tenen molta història que
contar. Hi ha llocs a les ciutats investits d’una pàtina de memòria
col·lectiva, d’un patrimoni intangible que depassa àmpliament la petitesa
d’allò que és material. La grandesa de la petita història de la gent és capaç
de superar el temps i allò que és més d’immutable en una ciutat: el canvi.
La gent
Si en fa de temps que el barri de la catedral de
Barcelona ha perdut la seva preciosa i antiga trama urbana. Si en fa de temps
que ha patit els estralls de guerres, bombes i enderrocs. Però malgrat tot hi
ha encara gent que conserva com un testimoni personal, com un record íntim de
la memòria col·lectiva, com un senyal del barri del mercat de fora muralla, una
paraula que els identifica: plaçanovins.
El vot del poble de la
Barcelona Vella
Voveo és el verb llatí que conté el significat del que avui
en dia en diríem compromís. Voveo és prometre, mentre que votum és la
promesa que hom fa. Els devots mantenien un compromís absolut amb la
divinitat, per això d’aquest compromís ferm i renovat se’n deia devotio
i ara se’n diu devoció. Quan els devots comparteixen una promesa assumeixen el
compromís de mantenir-la. Hi ha vots de pobresa, vots d’obediència, vots de
castedat, i també hi ha vots del poble.
El vot del poble és el compromís que la
població adquireix amb una divinitat benefactora, un sant, una
Marededéu, una santa; el patronatge de la qual sorgeix per efecte d’un
favor concedit. Epidèmies, pestilències i mals lletjos de mal guarir
terroritzaven la gent en temps anteriors als coneixements científics de la
medicina moderna i l’ús dels fàrmacs antibiòtics.
La pesta, filla de la nit i companya de la fam, comprenia
el còlera, la febre groga, la pesta bubònica, la lepra i qualsevol epidèmia
mortífera. En el món catòlic hi ha sants taumaturgs, miraclers de les
necessitats per excel·lència: Sant Sebastià, Sant Antoni Abat, Sant Miquel
Arcàngel, Sant Cristòfor i Sant Roc.
A Barcelona la Junta del Morbo establia cauteles,
prohibicions de concentracions públiques i disposicions sanitàries per
facilitar la feina als sants miraclers, mentre els carrers s’omplien de
fornícules amb les imatges dels taumaturgs protectors. Hi ha qui conta que la
proliferació de fornícules de sants aniria lligada a la permissivitat de la
Junta del Morbo amb l’autorització de festes populars en carrers i places on hi
hagués la imatge del sant en temps de pesta, però no queda cap festaire que ho
pugui confirmar…
Textes per a
l’exposició 4 ¼ 425 anys de les Festes de sant Roc a Barcelona. Josep Fornés
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada