Josep Fornés

Per als cristians antics el dimoni Satanàs havia temptat Jesús, un àngel caigut, un esperit que per complir ordres divines a la terra havia pres forma humana. Per temptar sant Antoni, se li apareix en forma de gegant que arriba a tocar els núvols, se li torna a aparèixer com un drac en flames i també en forma de serp. En alguns relats el gegant té braços de serp; en d’altres la serp és el seu membre. La tradició popular ha representat el dimoni amb cua i banyes i tota mena d’atributs malignes.

Sant Antoni és la festa major de l’hivern en molts pobles, viles i ciutats del país. Arreu hi havia hagut celebracions on no faltaven els tortells, les casquetes, els pastissets, els panets, les rosques, els botifarrons, el llom adobat, les coques, l’espinagada, o la llonganissa de matances, la benedicció dels animals domèstics, les dianes de quintos o les festes dels fadrins i de gitanos, moltes considerades el preludi del Carnaval. Al voltant de la diada de Sant Antoni, el que coneixem com la setmana dels barbuts, es concentra bona part de l’activitat festiva de l’hivern. El foc com a símbol de renovació de la puresa és un element antic que perviu en moltes festes arreu. El foc de Sant Antoni crema la maldat representada pel dimoni i protegeix bèsties i gent de les pestilències. Diu la tradició que sant Antoni va ser temptat pels dimonis amb tota mena de formes i aparences. Les temptacions de la carn han inspirat de ben antic la iconografia del sant, que es presenta també normalmen

Pere nostre que corres per les Tàpies del cel fes que mai no ens falti gató, ensaïmada amb carabassa i mel, Llangonissa coenta, bisbe i poltruc, pa amb oli i formatge, i un vi collonut Que sigui Garnatxa del bon Priorat o un Manto ben negre de Binissalem. Que hi hagi un rosari de botifarrons, robiols i panades, i així berenarem. I palo i cassalla i herbes del camp, ben dolces, ben seques i en copes ben grans. I amo Pere, per naltros escampa salut i pels de "a por ellos" la ronya al canut. Parla amb Sant Antoni si el trobes pel cel, que té bona manya pels mals de la pell. Si veus Margalida, que espanta els dragons, demana un antídot contra repressions. Parla amb Santa Rita, que salva el més crític, perquè ens alliberi els presos polítics. I posa't la gorra que a dalt fa xaloc i compra't bufanda que aquí anem de groc. Agafa la moto i empaita el Ponent i així a l'hora baixa per sempre et veurem. Amén!

El Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona exposa de forma estable una pintura sobre fusta del segle XVI que porta impres el segell del Servei de Recepció i Classificació de Metalls de la Generalitat de Catalunya en temps de la Segona República. Aquesta obra, no signada, formava part de les col•leccions que van ser salvades i protegides per la Generalitat republicana en temps de guerra i revolució. Un cop acabada la guerra civil els materials rescatats van ser exhibits per les autoritats franquistes com a botí de guerra per a ser retornats als seus possibles propietaris. De la selecció que en van fer els vencedors de la guerra va quedar òrfena molta obra sense signatura ni autoria coneguda, obra considerada menor i sense prou valor comercial, sovint feta per mans de dones religioses, dones anònimes que van deixar un testimoni valuós de l’art conventual durant els inicis del barroc català. Aquests testimonis anònims van passar a formar part de les col•leccions del museu,

Les memòries compartides conformen l’imaginari de la gent que es reconeix com a poble. La gent corrent de la meva generació, la que vam néixer a mitjans del segle passat, compartim moltes memòries: la memòria del so de la ràdio i dels discs de vinil, les olors de les palmes i els palmons, el tacte del quitrà i la sorra de la platja enganxats als peus nus, o les fregues d’oli i vinagre que aliviaven l’ardor de les cremades del sol a la platja lliure de Can Tunis. Un disc fabricat a Barcelona per la Compañía del Gramófono Odeón, S.A.E. l’any 1953 ens feia volar la imaginació: Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien: “En Patufet.” La untuosa veu d’Isidre Sola, que sortia de l’altaveu del tocadiscs, ens transportava a un ambient rural on un nen, amb la veu de falset de Rafael Anglada, volia anar tot sol pel carrer. A nosaltres no ens solien deixar anar sols pels carrers del barri, feia “xava”, i era insegur perquè pel carrer

Josep Fornés Garcia El Museu Social fou una entitat vinculada als moviments noucentista i higienista barcelonins de principis del segle XX, creada l’any 1909 per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona de Prat de la Riba per fomentar iniciatives i activitats destinades a millorar les condicions de vida i de feina de la classe treballadora. Josep Anselm Clavé havia aplicat uns principis semblants prou temps abans, fent-se ressò dels moviments del socialisme utòpic europeu. Clavé fundaria societats corals, les Euterpes, amb el propòsit de cultivar tota una generació d’obrers de la primera industrialització amb el seu ideal sintetitzat en el lema: “Instruïu-vos i sereu lliures. Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços” L’any 1932 la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat veia néixer el seu Ateneu de Cultura Popular, una iniciativa políticament transversal i compromesa amb la cultura pública. “Amb l’objecte del millorament moral dels seus associats i per tal d’aconseguir

Quan la flor de la ginesta ha pintat de groc els camps, és que torna el temps de festa quan desperten els gegants. Enramades, serpentines, paperets de tots colors, ous que ballen i cireres i carrers tots plens de flors. Al tardet, amb la gentada, he sentit l'alè del temps, i una olor de flor marcida entre els pètals dels clavells.   Josep Fornés