Josep Fornés

Com que ve Nadal haurem de tenir present que a la taula catalana no hi ha de faltar mai la forquilla. És generalment acceptat que l’ús de la forquilla arriba a Europa en el segle XI, i ho fa per Venècia des de la cort de Constantinoble, però no a tot arreu. No és fins a la cort de Luís XIV, que s’incorpora a les taules refinades de França. Fins llavors només ho utilitzavem els catalans, els venecians i els llombards. A mesura que el cerimonial es va anar complicant, la forquilla es va considerar un element de distinció. A partir de 1670, es considerava molt antiquat aquell qui no la utilitzava. A les taules d’Espanya, no es comença a generalitzar l'ús de la forquilla fins a principis del segle XIX. La primera fàbrica de forquilles de la Península Ibèrica es va instal•lar a Barcelona.

El bacallà salat es coneix des de molt antic a la cuina catalana. Un peix que podia arribar terra endins en condicions òptimes per al consum, lluny de la costa. Però la recepta que presento és barcelonina i, per tant, de ben aprop de la mar. A les cases de sisos i a les fondes de la capital de Catalunya, els qui venien de fora ciutat trobaven un plat calent sempre a punt: el bacallà "a la llauna". La recepta incorpora l'anomenat "pebre vermell", una espècie americana resultat de moldre la nyora seca, que pretenia substituïr l'antic pebre negre o "pebre bo" com encara se'n diu a Mallorca, que arribava de molt antic de l'Orient per la Ruta de les Espècies. Ingredients per a un que vol quedar ben tip: Un morro de bacallà salat Una culleradeta de pebre vermell 2 alls tendres Oli d'oliva morisca verge extra del Baix Priorat DO. Ciurana-Garrigues Un raig de vinagre de vi negre de garnatxa DO. Montsant Preparació: Es posa en remull el...

La taula del Nadal català i el cicle festiu que va del 25 de desembre al 6 de gener són una tradició que data del segle XIV, quan el rei català Pere el Cerimoniós va instaurar la celebració de les grans solemnitats nadalenques en la Corona d’Aragó. Diu la tradició que el rei va manar posar estovalles blanques en honor de la puritat virginal de la Mare de Déu. Va haver de passar molt de temps abans que l’emperador Carles V estengués aquest costum català del Nadal per tot l’imperi. Però l’escudella catalana que avui presento, sembla ser de tradició jueva barcelonina, però conversa. Incorpora el porc en comptes del corder, encara que hi ha qui encara en posa. De posar-hi xai, poseu-hi braons, que són més bons. Ingredients per a 10 que mengen: 15 litres d’aigua de mina 2 cullerades de sal de mar 250 gr. De carn picada de vedella 250 gr. De carn picada de porc 3 ous de gallina Una llesca de pa sec remullada en llet Un os del genoll de vedella Un conill de vedella de 300 gr. Un ...

Qui ens havia de dir als anys setanta i vuitanta del segle passat, que allò que feiem el Jordi, l'Eduard, en Pep i tota la colla dels Grallers de Gràcia que acompanyàvem als Castellers de Barcelona, un dia seria proclamat Patrimoni de la Humanitat. Felicitats a tota la bona gent del Món Casteller i de la Cultura Popular de Catalunya.

The Castells: Patrimony of the Humanity Force, balances, work, effort, community, solidarity, wisdom, value. These are the values of a Catalan tradition that now is a patrimony of all the Humanity.

Bruixots de l'aigua. Els saurins a Catalunya Autora del llibre: Rosa M. Canela Balsebre Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya/1. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona, 2010 Presentació divendres 12 de novembre a les 20.30h. a l’Ajuntament de la Fatarella Pròleg Un bé és més preuat com més escàs és. L’aigua és un bé indispensable per a la vida. Els humans portem tan de temps cercant l’aigua, que semblaria frívol parlar d’un origen remot fixat en un temps històric. Tot i amb això, hi ha qui parla de vuit mil•lennis enrere. Catalunya és una terra aspra i costeruda, una terra que s’ha de treballar de valent per a que hi hagi collita, pedra a pedra, traginant el millor sòl per al cultiu. Els catalans de les pedres treiem pans. La terra seca mediterrània on la pluja no sap ploure, on cada font és un tresor, on cada pou és una esperança, és terra de sauri...

Havien canviat l’hora i es feia fosc aviat. Allò el treia de polleguera. No entenia com tothom podia acceptar, com si fos la cosa més normal del món, que a les tres fóssin les dues. - Ens tracten com les gallines! Li emprenyava que acabés tan aviat el dia. Tot era plegar de la feina, i anar a comprar quatre coses pel sopar, que ja era negra nit. Li agradava sentir que, fora del treball, encara hi havia vida per viure. S’havia acostumat a passejar per la carretera i anar a veure la posta de sol. La tardor tot just acabava de començar i el cel oferia tants colors com ell era capaç d’imaginar. El violeta dels núvols es retallava en una llum immensa que s’apagava, a poc a poc, i matisava les tonalitats del porpra, del turquesa, del taronja... Agafava el camí de les carenes, el més vell dels camins del terme, perquè passava per dalt de les vinyes i li oferia la millor de les mirandes. Aquell capvespre havia de durar ben poc. De ben segur que se li faria de nit a la glorieta. De la g...