Contes càustics: La glorieta

Havien canviat l’hora i es feia fosc aviat. Allò el treia de polleguera. No entenia com tothom podia acceptar, com si fos la cosa més normal del món, que a les tres fóssin les dues.
- Ens tracten com les gallines!
Li emprenyava que acabés tan aviat el dia. Tot era plegar de la feina, i anar a comprar quatre coses pel sopar, que ja era negra nit. Li agradava sentir que, fora del treball, encara hi havia vida per viure.
S’havia acostumat a passejar per la carretera i anar a veure la posta de sol. La tardor tot just acabava de començar i el cel oferia tants colors com ell era capaç d’imaginar. El violeta dels núvols es retallava en una llum immensa que s’apagava, a poc a poc, i matisava les tonalitats del porpra, del turquesa, del taronja...
Agafava el camí de les carenes, el més vell dels camins del terme, perquè passava per dalt de les vinyes i li oferia la millor de les mirandes.
Aquell capvespre havia de durar ben poc. De ben segur que se li faria de nit a la glorieta.
De la glorieta, n’havia sentit parlar a una vella del poble. Deia que, abans, en aquell lloc s’hi reunia el jovent dels pobles del voltant per ballar i festejar les nits de verema. La vella era un argent viu. Es veu que de jove havia estat molt festejadora.
Però de la glorieta ja només en quedava el rastre del record d’aquella vella, que ja feia anys que havia mort, la pobra. No n’havia sentit parlar a ningú més, i de fet, va arribar a pensar que, allò de la glorieta, només serien les cabòries d’aquella dona.
El sol s’apagava i la nit es feia senyora de tot el terme. Per sort coneixia bé els camins. Els hauria caminat a ulls clucs si li hagués calgut, però aquella nit no li caldria, perquè la lluna feia el ple, o gairebé.
Bufava un airet que, amb prou feines, movia les fulles dels ametllers. Va sentir una remor al davall d’un marge. Un senglar, va pensar. Però, en parar millor l’orella, va endevinar que es tractava de gent. I no d’un ni dos, sino d’una colla.
S’hi apropà i va veure llum. En una clariana hi havia tot de gent que xerrava sota fanalets que havien penjat dels arbres. Hi havia qui seia en unes cadires. En aquell moment va sonar música, un acordió i un jazz band, i hi va haver parelles que es van posar a ballar.
Havien muntat uns taulons de fusta damunt d’unes caixes. Hi servien aiguardent, vi ranci, mistela i llimonades.
S’hi va atansar. Qui atenia el bar era un home corpulent que lluïa un mostatxo generós. El coneixia. L’havia vist moltes vegades, però no recordava ni on ni quan.
- Què posem?
- Una barreja
Ho va dir sense pensar. Les paraules li havien sortit soles de la boca, sense que ell les pugués dominar. El de l’acordió va apretar fort la manxa i, un cop de bombo va donar per acabada la dansa.
A l’altre costat, asseguda en una de les cadires, hi havia una noia que li va cridar l’atenció. Va anar a trobar-la. Sonaven els primers compassos d’un vals-jota.
- Vols que ballem?
Tampoc dominava les paraules. Però ella es va alçar i li va oferir la ma. Els peus li anaven sols, i ella se’l mirava amb picardia.
Van ballar i ballar fins que es va fer de dia. El temps va passar en un suspir. Eren les sis, que eren les set, i encara quedava vida per viure.
En la seva mirada va poder reconèixer l’argent viu de la festejadora.