Josep Fornés

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix. Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria. Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre". En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’arr

Les cinc tocades i encara no havia pogut dormir. A ell aquestes coses sempre li havien relliscat, però l’edat és traïdora. Potser sí que li havia afectat allò del premi. Rebre honors li semblava una rucada. Ara els donaven com a xurros, i sovint a la gent de la crosta. Però la seva filla l’havia convençut: - Papa, tú sí que ho mereixes. I coses d’aquestes. Només podien anar sis convidats. A la sala no s’hi cabria de tanta gent com hi hauria. Havia de dormir com fos, si no no ho podria suportar. Amb la finestra oberta entraven mosquits. Va sentir-ne un per l’orella bona, i semblava tenir males intencions. Feia calor. - No aguantaré la corbata. Potser aniré amb mànigues de camisa, què coi! La noia no em deixarà... Les sis, i tota la nit en vetlla! La son va arribar amb la fresca de la matinada. La sala era immensa i plena de gent. Tothom anava endiumenjat i semblava una boda. Dues grans aranyes de cristall penjaven de dalt del sostre altíssim. La catifa era prou ampla per a entra

Havia de ploure. Ho sabia del cert perquè li tornava a fer mal aquella part del cos que, tot just feia un any, no sabia ni que existia. El metro era ple de gom a gom i amb prou feines podia aguantar-se dret. S’havia apuntalat entre l’esquena ampla d’un caribeny i el que semblaven els darreres d’algú a qui no gosava mirar per no haver de girar-se. - Pròxima estació: Sagrera El puntal del davant es movia, i tota aquella massa humana que omplia el vagó semblava anar al compàs. Com un magma, una riauda de gent va sortir en obrir-se la porta. Empès, i sense poder-ho evitar, es va trobar a l’andana davant les mirades de tota la gent que empenyia per entrar al vagó. - Dispensi, perdó... Va haver de fer cua per tornar a entrar. Ara era més ple, i semblava impossible. Els peus, que amb prou feines li arribaven a terra, el mortificaven amb una cremor bategant. La dona que ara tenia al seu davant s’havia posat massa colònia. Aquella olor empalagosa es barrejava amb la fortor d’humanitat q

Havien canviat l’hora i es feia fosc aviat. Allò el treia de polleguera. No entenia com tothom podia acceptar, com si fos la cosa més normal del món, que a les tres fóssin les dues. - Ens tracten com les gallines! Li emprenyava que acabés tan aviat el dia. Tot era plegar de la feina, i anar a comprar quatre coses pel sopar, que ja era negra nit. Li agradava sentir que, fora del treball, encara hi havia vida per viure. S’havia acostumat a passejar per la carretera i anar a veure la posta de sol. La tardor tot just acabava de començar i el cel oferia tants colors com ell era capaç d’imaginar. El violeta dels núvols es retallava en una llum immensa que s’apagava, a poc a poc, i matisava les tonalitats del porpra, del turquesa, del taronja... Agafava el camí de les carenes, el més vell dels camins del terme, perquè passava per dalt de les vinyes i li oferia la millor de les mirandes. Aquell capvespre havia de durar ben poc. De ben segur que se li faria de nit a la glorieta. De la g

La figura i l’obra de Ramon Vinyes i Cluet (Berga, 8 de maig de 1882, Barcelona 5 de maig de 1952) té els seus orígens dins la cultura de la Renaixença i l'entorn polític, social i ideològic de la Catalunya del seu temps. A l’edat de vint anys se’n va a viure a Barcelona on col•labora a El Poble Català i a d’altres publicacions. Des de 1904 en què es representaren les primeres obres, la seva literatura s’emmarca en la transició entre el modernisme i el noucentisme. Vinyes fou un lliurepensador d’esquerres, dramaturg, narrador, poeta, periodista, crític i editor. Vinyes, disgustat amb l’ambient cultural que l’envolta, emigra a Colòmbia el 1913 i s’instal•la a Barranquilla el 1914 on, fins al 1925, influeix en la vida cultural de la ciutat. Impulsa la revista Voces de Barranquilla (1917-1920) que esdevé el principal altaveu de l’avantguarda literària hispanoamericana. A Barranquilla, la ciudad de libres, Ramon Vinyes obre una llibreria "R Viñas & Co.",amb un altre