Contes càustics. El premi

Les cinc tocades i encara no havia pogut dormir. A ell aquestes coses sempre li havien relliscat, però l’edat és traïdora. Potser sí que li havia afectat allò del premi. Rebre honors li semblava una rucada. Ara els donaven com a xurros, i sovint a la gent de la crosta. Però la seva filla l’havia convençut:
- Papa, tú sí que ho mereixes.
I coses d’aquestes.
Només podien anar sis convidats. A la sala no s’hi cabria de tanta gent com hi hauria.
Havia de dormir com fos, si no no ho podria suportar. Amb la finestra oberta entraven mosquits. Va sentir-ne un per l’orella bona, i semblava tenir males intencions. Feia calor.
- No aguantaré la corbata. Potser aniré amb mànigues de camisa, què coi! La noia no em deixarà...
Les sis, i tota la nit en vetlla! La son va arribar amb la fresca de la matinada.
La sala era immensa i plena de gent. Tothom anava endiumenjat i semblava una boda. Dues grans aranyes de cristall penjaven de dalt del sostre altíssim. La catifa era prou ampla per a entrar de tres en tres, i ell es veia minúscul. El vestit gairebé l’estrenava, de tant poc com se l’havia posat.
El van posar davant, amb els altres guardonats. Ell no s’hi veia enmig de tantes cares que havia vist per la tele. Com havia de posar les mans? Estirades al llarg dels pantalons, o bé creuades al davant?
Mentre anava provant la postura més adequada va notar una obertura al davant i a sota. La cremallera era oberta. Havia creuat tota la sala damunt la gran catifa i davant de tothom amb la bragueta oberta!
Tot d’una es va veure voltat de periodistes i els flaixos de les càmeres el van enlluernar. Ell es volia fondre.
El neguit i aquella llum calenta que entrava per la finestra el van despertar. Amb penes i treballs es va alçar del llit amb un convenciment:
- No hi penso anar, nena!