Josep Fornés

Com que per Nadal mai no fem curt, i sovint queda carn d'olla i pit de pollastre rostit, us proposo una bona manera d'aprofitar les carns. Només cal psar-hi imaginació. Les panades són un dels menjars més mediterranis que hi ha. Antics com la gent, són tan bones fredes com calentes. Ingredients: - Restes de la carn d'olla de l'escudella de Nadal - Restes del pollastre rostit de Nadal - Farina de blat - Ceba - Llet de vaca - Oli d'oliva verge extra d'arbequines - Aigua de mina - Nou moscada - Pebre negre - Sal de mar - Sucre Procediment: Es piquen les carns en una màquina de trinxar (pollastre, gallina, pilota, butifarra, orella..., el que hi hagi). En una paella ben gran s'hi posa oli bo i es fregeix ceba ben talladeta. S'hi tira nou la moscada ratllada, el pebre negre i la sal. S'hi afegeix el picat de carn ben desfeta, s'hi posa un got de llet i dues cullerades de farina. Es remena constantment amb una forquilla de fusta vigila...

Com que ve Nadal haurem de tenir present que a la taula catalana no hi ha de faltar mai la forquilla. És generalment acceptat que l’ús de la forquilla arriba a Europa en el segle XI, i ho fa per Venècia des de la cort de Constantinoble, però no a tot arreu. No és fins a la cort de Luís XIV, que s’incorpora a les taules refinades de França. Fins llavors només ho utilitzavem els catalans, els venecians i els llombards. A mesura que el cerimonial es va anar complicant, la forquilla es va considerar un element de distinció. A partir de 1670, es considerava molt antiquat aquell qui no la utilitzava. A les taules d’Espanya, no es comença a generalitzar l'ús de la forquilla fins a principis del segle XIX. La primera fàbrica de forquilles de la Península Ibèrica es va instal•lar a Barcelona.

El bacallà salat es coneix des de molt antic a la cuina catalana. Un peix que podia arribar terra endins en condicions òptimes per al consum, lluny de la costa. Però la recepta que presento és barcelonina i, per tant, de ben aprop de la mar. A les cases de sisos i a les fondes de la capital de Catalunya, els qui venien de fora ciutat trobaven un plat calent sempre a punt: el bacallà "a la llauna". La recepta incorpora l'anomenat "pebre vermell", una espècie americana resultat de moldre la nyora seca, que pretenia substituïr l'antic pebre negre o "pebre bo" com encara se'n diu a Mallorca, que arribava de molt antic de l'Orient per la Ruta de les Espècies. Ingredients per a un que vol quedar ben tip: Un morro de bacallà salat Una culleradeta de pebre vermell 2 alls tendres Oli d'oliva morisca verge extra del Baix Priorat DO. Ciurana-Garrigues Un raig de vinagre de vi negre de garnatxa DO. Montsant Preparació: Es posa en remull el...

La taula del Nadal català i el cicle festiu que va del 25 de desembre al 6 de gener són una tradició que data del segle XIV, quan el rei català Pere el Cerimoniós va instaurar la celebració de les grans solemnitats nadalenques en la Corona d’Aragó. Diu la tradició que el rei va manar posar estovalles blanques en honor de la puritat virginal de la Mare de Déu. Va haver de passar molt de temps abans que l’emperador Carles V estengués aquest costum català del Nadal per tot l’imperi. Però l’escudella catalana que avui presento, sembla ser de tradició jueva barcelonina, però conversa. Incorpora el porc en comptes del corder, encara que hi ha qui encara en posa. De posar-hi xai, poseu-hi braons, que són més bons. Ingredients per a 10 que mengen: 15 litres d’aigua de mina 2 cullerades de sal de mar 250 gr. De carn picada de vedella 250 gr. De carn picada de porc 3 ous de gallina Una llesca de pa sec remullada en llet Un os del genoll de vedella Un conill de vedella de 300 gr. Un ...

Qui ens havia de dir als anys setanta i vuitanta del segle passat, que allò que feiem el Jordi, l'Eduard, en Pep i tota la colla dels Grallers de Gràcia que acompanyàvem als Castellers de Barcelona, un dia seria proclamat Patrimoni de la Humanitat. Felicitats a tota la bona gent del Món Casteller i de la Cultura Popular de Catalunya.

The Castells: Patrimony of the Humanity Force, balances, work, effort, community, solidarity, wisdom, value. These are the values of a Catalan tradition that now is a patrimony of all the Humanity.

Bruixots de l'aigua. Els saurins a Catalunya Autora del llibre: Rosa M. Canela Balsebre Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya/1. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona, 2010 Presentació divendres 12 de novembre a les 20.30h. a l’Ajuntament de la Fatarella Pròleg Un bé és més preuat com més escàs és. L’aigua és un bé indispensable per a la vida. Els humans portem tan de temps cercant l’aigua, que semblaria frívol parlar d’un origen remot fixat en un temps històric. Tot i amb això, hi ha qui parla de vuit mil•lennis enrere. Catalunya és una terra aspra i costeruda, una terra que s’ha de treballar de valent per a que hi hagi collita, pedra a pedra, traginant el millor sòl per al cultiu. Els catalans de les pedres treiem pans. La terra seca mediterrània on la pluja no sap ploure, on cada font és un tresor, on cada pou és una esperança, és terra de sauri...

Havien canviat l’hora i es feia fosc aviat. Allò el treia de polleguera. No entenia com tothom podia acceptar, com si fos la cosa més normal del món, que a les tres fóssin les dues. - Ens tracten com les gallines! Li emprenyava que acabés tan aviat el dia. Tot era plegar de la feina, i anar a comprar quatre coses pel sopar, que ja era negra nit. Li agradava sentir que, fora del treball, encara hi havia vida per viure. S’havia acostumat a passejar per la carretera i anar a veure la posta de sol. La tardor tot just acabava de començar i el cel oferia tants colors com ell era capaç d’imaginar. El violeta dels núvols es retallava en una llum immensa que s’apagava, a poc a poc, i matisava les tonalitats del porpra, del turquesa, del taronja... Agafava el camí de les carenes, el més vell dels camins del terme, perquè passava per dalt de les vinyes i li oferia la millor de les mirandes. Aquell capvespre havia de durar ben poc. De ben segur que se li faria de nit a la glorieta. De la g...

Els panellets de massapà tenen l'origen en la cort de Constantinoble. La massa es podia fer amb farines d'ametlla o de festuc i mel. el refinament de la cort va passar a la pastisseria popular. Àrabs i otomans van estendre aquesta pastisseria fina per tot l'imperi. Avui decoren la taula de Tots Sants i acompanyen els moniatos, d'origen americà (camotes)i les castanyes torrades al foc, les úniques pròpiament europees. En la foto, pastissets de massapà en una prestigiosa pastisseria de Marraqueix. Ingredients: 1 kg. d'ametlla ratllada 500 gr. de sucre fi 100 gr. de flocs de puré de patata Pell de llimona Procediment: Es posa el sucre al foc amb mig got d'aigua i es porta a ebullició. Es remena amb una cullera de fusta fins que agafi el punt de bola, o punt d'emperlar. Se sap que s'ha assolit aquest punt quan la gota de xarop que cau a la cullera agafa la forma de perla. Es mullen els flocs de puré de patata amb aigua calenta fins que agafi la co...

Participating, feeling part of the community, can be complex in an urban society. The fiesta is a good instrument for voluntary identification, freely feeling part of the community. Rituals express sentiments that are invisible in everyday life as a result of the behaviour imposed by social norms. Phrases like this are often used to express some of the added values that we feel in the fiesta, though many researchers have pointed this out before us. Edmund Leach considered that rituals could be understood as the representation of the dramas of a society, expressing its conflicts at the same time as covering them up. Claude Lévi-Strauss and especially Victor Turner were fascinated by the individual emotions that surface in ritual celebrations, clearly showing the communitas, the utopian idea of paradise, of a ideal threshold situation showing the creative force of the ritual process and in which there is a idealised social relationship that is apparently based on equality and solidarit...

No sé el teu nom, soldat. Però algun dia t'han dit pare, oncle, germà, fill meu, amor i estimat. No sé el teu nom, soldat. Però la terra és adormida i qui venç ha escrit la història ofenent la veritat. No sé el teu nom, soldat. Però davant de la mentida jo proclamo la memòria del teu somni de combat.

Ingredients per a 6 que mengen: - Un congre mitjanet - Arròs bomba - 250 grams de rossellones - 2 tomàquets madurs - 2 cebes tendres - 5 alls tendres - Un pebrot vermell - Sal de mar - Pebre negre - Aigua de mina - Oli d'oliva verge extra d'arbequines Procediment: Es neteja i es talla el congre en trossos que es puguin veure. Es fregeix en una cassola de terra amb un bon raig d'oli. Es reserva el peix i es prepara el sofregit amb els tomàquets ratllats, el pebrot, la ceba i els alls talladets. Es rectifica de sal i pebre. S'afegeixen les rossellones per a que s'obrin. Un cop fet el sofregit s'afegeix el congre fregit, l'aigua calenta i, quan bull, l'arròs (una tassa per persona, més una de propina si sóm de vida) L'arròs bomba s'infla bé i no se sol covar. S'acompanya amb un bon vi blanc de Batea ben fresquet(D.O. Terra Alta)

La fotografia està presa en una paret d'un carrer de la ciutat de Mostar (Bosnia i Herzegovina), però podria ben ser la paret de qualsevol racó de món. Ara que a Europa i al món bufen mals vents, ara que hi ha gent que pateix persecució a causa del seu origen, cal recordar un poema atribuït a Bertolt Brecht: " ... primer van venir a buscar els comunistes i jo no vaig dir res perquè jo no era comunista. Llavors van venir pels jueus i jo no vaig dir res perquè jo no era jueu. Llavors van venir pels sindicalistes i jo no vaig dir res perquè jo no era sindicalista. Llavors van venir pels catòlics i jo no vaig dir res perquè jo era protestant. Llavors van venir per mi però ja no quedava ningú a qui dir res ..." Martin Niemoeller, Pastor Luterà

Poème de Jarko Jovanovic, auteur tzigane, originaire de l'ex-Yougoslavie, né en 1925. La plupart des membres de sa famille ont été déportés et sont morts à Auschwitz. Ce poème est devenu l'hymne des Gitans au Premier Congrès Mondial Romani à Londres, Angleterre, le 8 avril 1971 Levez-vous Roms ! J'ai marché, marché aux longues routes, J'ai rencontré des tziganes heureux. J'ai marché, marché au bout du monde, Et la chance était avec eux. Ô Rom, toi l'homme, toi l'enfant, O Rom, d'où êtes-vous venus Dans vos tentes, sur les chemins de la fortune ? Où êtes-vous, maintenant ? Où sont les hommes ? Où, les enfants ? Comme vous, j'avais une grande famille Comme vous, les hommes noirs l'ont massacrée. Venez avec moi, tous les Roms de la terre Car les routes tsiganes nous sont ouvertes. Voici l'heure. Debout, Roms ! Nous ferons ce que nous voudrons. Ô Rom, toi l'homme, toi l'enfant, Venez avec vos tentes, sur les ch...

Himne Gitano Ai gitanos, d’on veniu amb les tendes i les criatures afamades? Ai gitanos, ai nois! Jo també tenia una gran família La Negra Legió la va assassinar Dones i homes esquarterats, I també les criatures Ai gitanos, ai nois! Obre Senyor la porta negra per veure on és la meva gent Tornaré a fer el camí amb els gitanos de la bona sort Ai gitanos, ai nois! Amunt gitanos! Ara és l’hora! Veniu amb mí els gitanos del món La cara morena i negres els ulls, m’agraden tant com el raïm negre i madur! Ai gitanos, ai nois!

Este es un artículo antiguo, publicado en diversas ocasiones desde principios de siglo. Ahora lo comparto en el blog. Sumario Multiculturalidad y cambio • La multiculturalidad: ¿Es un fenómeno nuevo? Estratos, grupos y colectivos: categorías sociales en un mismo sistema de diferencias e identificaciones • Las microculturas internas • Inmigración: integración, asimilación, mestizaje • La corporalidad como preventivo: el conocimiento del otro • La inmigración como una realidad heterogénea. Los nuevos sistemas de diferencias • Inmigración, familia y cohesión social La fiesta como una herramienta de construcción simbólica de un sistema de semejantes • La fiesta urbana: de las prácticas festivas a la ingeniería festiva. Las fiestas "multiculturales". Etnificación y etnocentrismo. • La fiesta como reflejo de la vida social. La sociabilidad • La función de animación • La fiesta como paréntesis y catarsis. La puntual anulación simbólica del orden. La representación s...

La Festa Major de Gràcia ha estat observada i comentada, enaltida, criticada i jutjada moltes vegades i des d’òptiques ben diferents. Periodistes, polítics, anecdotistes, historiadors locals i estudiants s’hi han abonat al llarg dels anys volent trobar la raó de ser d’un fenomen “peculiar” al bell mig de la conurbació metropolitana de la Barcelona del segle XXI. Al voltant de la festa s’hi han forjat mites positius i negatius. Hi ha qui ha volgut veure en la festa un aspecte romàntic, la pervivència d’una tradició o la nostàlgia d’un temps ja passat. Els qui la critiquen utilitzen sovint aquest darrer argument, troben que la festa no escau a una ciutat moderna i cosmopolita. “Això no és un poble, això és una ciutat” afirmen. A d’altres els molesta el soroll i la brutícia que origina una multitut festera en una setmana intensa plena d’actes festius gratuïts enmig de la trama urbana d’una ciutat que ha vist créixer molt el sector terciari i l’oferta turística des del 1982. Arribats ...

Aquello que la gente somos capaces de imaginar colectivamente es muy valioso. La Cultura es una construcción simbólica de los humanos. Comemos, cantamos y nos emocionamos siguiendo pautas aprendidas en familia, en grupo, en sociedad. Hoy como ayer inventamos tradiciones, creemos en mitos y construimos nuevas leyendas. Hoy, igual que ayer, seguimos lanzando a los cuatro vientos las nuevas fábulas, y lo hacemos también por internet. En las ciudades también hay cuentos que los jóvenes narran como historias ciertas al salir del instituto. La cultura de la sociedad compleja iguala aquello que antaño habíamos llamado rural de aquello que antes llamábamos urbano. La gente somos la misma gente en Rosario que en Grandoli, la misma en Barcelona que en la Barceloneta o en Gracia, también la misma que en Damasco o en Marraquech. Tenemos mitos en común de color azul y grana, rojiblanco o albiceleste. Llenamos juntos la calle en fiestas, pasamos todos juntos el mismo calor del verano y sufrimos ...

Allò que la gent sóm capaços d’imaginar col•lectivament és molt valuós. La Cultura és una construcció simbólica que fem els humans. Mengem, cantem i ens emocionem seguint pautes apreses en família, en colla, en societat. Ara com abans inventem tradicions, creiem en mites i construïm noves llegendes. Avui, igual que ahir, seguim escampant als quatre vents les noves rondalles, i ho fem també per internet. A ciutat també hi ha contes de la vora del foc que s’expliquen com històries ben certes en sortir de l’institut. La cultura de la societat complexa iguala allò que abans en deiem rural d’allò que abans en deiem urbà. La gent sóm la mateixa gent a la Fatarella que a Gràcia, però també a Cali, a Rosario o a Amizmiz. Tenim mites en comú “amb un nom que el sap tothom”. Omplim junts el carrer en festes, passem tots junts la mateixa calor d’estiu i patim junts la crisi que toca en cada temps, sobretot si sóm gent treballadora. Fa anys que el Museu Etnològic de Barcelona i la gent de la F...

Els bans de la Festa Major de Gràcia són dels pocs bans oficials que s’escriuen en vers. N’hi ha que els ha agradat trobar un referent en Enrique Tierno, quan feia d’alcalde a Madrid, perquè també feia bans municipals versiculats. Però Barcelona té una prou llarga tradició de bans i proclames carnestoltesques al segle XIX per a considerar els bans versiculats com un fenomen propi i antic. Cal remarcar que aquesta literatura satírica reviu a Gràcia el 1980 de la ma del Consell dels Bulls. Salvant l’enorme distància de la mordaç sàtira corrosiva dels gloriosos bans del Carnaval gracienc, el ban municipal de la Festa Major té la gràcia d’haver estat signat al llarg dels anys per una variada cort de mandataris municipals de tot signe i mida, entre la que podem trobar tres alcaldes i set regidors i regidores pel cap baix. El seu estil ha anat evolucionant, bo i mantenint un mateix caràcter que es podria definir com a “escatolíric”. És generalment acceptat que són obra d’una mateixa...