Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 25 de febrer de 2011

Contes càustics: La Remei


La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix.
Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria.
Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde.
El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre".
En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’arreglaven massa.
Un diumenge de Corpus van anar a missa a la Catedral. Quan hi anaven, es posava un vestit fosc, el collaret de majòriques, les arrecades i la mantellina. Obligava el seu home a posar-se el vestit de tergal i la corbata sèria.
S’havia engreixat massa i les sabates de tacó alt li havien fet més d’una mala passada. Aquells llambordins, amb que algú s’havia entretingut a empedrar els carrers del barri vell, eren molt traïdors. Havia plogut i, si badaves gaire, t’esquitxaven les mitxes ben bé fins a la regatera.
La faixa la mortificava. Un dels gafets s’havia descordat i se li clavava en un dels sacsons del damunt del maluc. Allò era un silici de monja. Feien tard, i aquell diumenge oficiava el cardenal. Havien de córrer o arribarien a misses dites.
Un tacó se li va haver de ficar enmig d’una de les mil escletxes d’aquel maleït empedrat. Amb la regatera xopa, i amb el tacó a la ma, va entrar a missa al compàs de les primeres notes de l’orgue.
La nau ja era plena i van haver d’anar a seure en un escó lateral. Aquell vestit, poc acostumat a tanta panxa, no era ja capaç de ressistir més la pressió d’aquella corpenta. Però el cardenal ja s’hi posava:
- In nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen. Introibo ad altare Dei.
I, com si la roba tingués coneixement, va esperar el precís moment en que l’organista acabava el tutto, per trencar aquell silenci amb el so aspre de l’estripada de la falda.
Tota la filera lateral es va girar i van mirar la Remei. La calor era humida com una mala cosa, i no li oferia ni la mínima compassió. Les gotes de suor li regalimaven per la cara i clatell avall.
La faixa, que amb prou feines era capaç de contenir les carns al seu lloc, ara s’empapava com una baieta. La Remei va aguantar la respiració amb la vaga esperança de mantenir quiets els gafets que encara quedaven.
Havia esmorzat poc, perquè la nit abans havia menjat massa. Una remor profunda li sortia de dins. Un barrip-barrop que anava in crescendo.
- Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto
Sort en va tenir de l’organista. La gent cantava i la Remei va aprofitar per apretar i alleugerir la pressió. Va deixar anar una nota prou afinada, un toc de trombó pels darreres, que gairebé semblava provenir del tub més alt de l’orgue.
- ¡ Coño Reme !
El vibratto havia fet tremolar tot el banc de fusta, i el seu home n’havia sentit les pessigolles.
- Benedicat vos omnipotens Deus, Pater, et Filius, et Spiritus Sanctus. Amen.
Van sortir els primers i depressa. Aquell dia van agafar un taxi.

El Carnaval de Solsona


Pròleg de Josep Fornés del llibre "El Carnaval de Solsona. La història d'un desafiament genuí. Obra de Noemí Vilaseca i Marc Trilla. editada per l'Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

Els avis diuen que hi va haver un temps en que la gent ens il•lusionavem col•lectivament . Un temps en que les espectatives de felicitat es podien imaginar, concretar, mesurar i assaborir. Un temps de somnis a l’abast on la roba es feia durar i es passava als germans quan et quedava petita. Hi va haver un temps en què els mànecs de les navalles es feien de banya i les sopes de pa. Era un temps on la por es podia dominar i en què els poderosos tenien un nom i dos cognoms. D’aquest temps de somni els avis en deien el Temps Normal.
En Temps Normal, quan hi havia vaga, tot era tancat i barrat i, mentre durava, la gent no anava a la feina. La gent gran s’estava a casa, els pèsols es pelaven i l’arròs es triava. En aquell temps mític es bevia aiguardent i es menjaven figues i coca amb vi blanc. Hi havia beates i menjacapellans i monges i senyors i tractants i sindicat i companys... Però aquell temps es va aturar bruscament per una guerra, i mai més ja no hi va haver res que fos normal.
La memòria col•lectiva d’un poble es manifesta d’una forma concreta en allò que considerem important de retenir en l’inconscient comú de la nostra cultura societària. Hi ha fets que elevem a la categoria del mite, i els convertim en esdeveniments. En el Temps Normal de la ciutat de Solsona hi va haver fets, constitutius de la seva pròpia cultura societària, que hem volgut, lliure i sobiranament, convertir en esdeveniment. La gent solsonina va decidir, com aquell qui no vol, convertir el seu Carnaval en el símbol de la llibertat del seu Temps Normal.
Els símbols incorporen un contingut psíquic que els confereix valor transformador, capaç de transgredir normes i sancions. Per això la festa no es deixa manar per ningú, mana tota sola, perquè és la gent qui la governa.
A Solsona la gent del Temps Normal governa a ritme de pasdoble, i amb la bata posada, fent pixar un ruc penjat del campanar i traient, al sol i a la serena, la família de gegants més esbojarrada de tot Catalunya. Per uns dies reinventa la recreació d’un temps imaginari on ja no hi ha rivals de classes ni de dogmes. Però en aquest temps imaginari hi ha un espai privilegiat per a un dels màxims atributs de la inteligència: la ironia.
De la Setmana Santa, amb les seves processons d’encaputxats, romans i sotanes, l’àvia en deia el Carnaval dels capellans. Els comparsers del Temps Normal solsoní han fet esborronar sempre la gent de la Crosta. Ara, com abans, esbronquen i satiritzen la gent de totes les crostes, perquè mai no hi pot haver festa sense dissidència. El Carnaval de Solsona és un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva.
A Solsona el Carnaval transforma l’espai ordinari del carrer en l’escenari extraordinari de la festa. Un esdeveniment, que tothom reconeix com excepcional, fa reviure allò que identifica la comunitat. Allò que és intangible es fa sentir en l’ànima del Carnaval, en la motivació de cada comparsa, en l’imaginari de cada solsoní. La festa se sent, s’escolta, s’olora, s’assaboreix, es veu i es viu.
A Solsona, en forma de Sermó i amb llatinades i versots, cada mes de febrer es proclama la Molt Gloriosa República Popular d’aquest Temps Normal imaginari. Carnestoltes així ho mana i ho escampa als quatre vents, amb veu clara i catalana perquè ho sàpiga la gent.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Pregó de Sant Medir 2011


Salut a la gent
que hem volgut deixar-nos veure
aquest diumenge de febrer
a la plaça de la Vila.

Dono les gràcies
a qui ha gosat demanar-me
que faci avui aquest Pregó
de Sant Medir.
A la Federació
i a les colles,
als qui sou aquí al balcó
i als qui sou a la plaça.

Fa tan de temps
que escric pregons,
bans
i proclames,
que no podia
dir que no.

Ben bé han estat
trenta anys
de signar
amb pseudònims,
amb noms
tan inversemblants
com il•lustres.

Potser sí
que ja havia arribat l’hora
de parlar de la festa
de tu a tu.

Allò que la gent
som capaços
d’imaginar col•lectivament
és molt valuós.
La Cultura
és una construcció simbòlica
que fem els humans.
Mengem, cantem i ens emocionem
seguint pautes apreses en família,
en colla,
en societat.

Inventem tradicions,
creiem en mites
i construïm
noves llegendes.
Però si una cosa sabem fer
és crear col•lectivament
el prodigi
de la festa.

Sant Medir
és una festa
que se celebra
des de molt antic,
quan el fred de l’hivern
té compassió de les violetes boscanes
de Collserola,
quan el bon temps
convida les mestres
a treure les criatures
al carrer
a collir caramels
i quan, de prop o de lluny,
ressona el soroll
dels saraus de Carnaval.

Quan arriba el març,
hi ha un dia
en que la ciutat
es desperta somniant.

Recordo,
com si el temps
et portés a glopades la memòria,
quan fèiem campana al col•legi
i anàvem amb la mare
a collir els caramels
al Torrent de l’Olla,
a la cantonada de Cal Masjoan.

Per a ella
el Sant Medir era
la seva festa,
i les violetes
les seves flors.

Ma germana,
la gran,
tenia una amiga
que anava amb les colles.
Anava a cavall
i era molt moderna.
Quan ens ajuntàvem
tots els germans,
de nit
al Carrer Gran,
tot era cridar
el seu nom:
Encarna!
I ella
no parava de tirar caramels.

Omplíem les bosses
que la mare feia
amb els retalls de la roba.
Tot el carrer
s’omplia de crits:
Encarna!
Tresina!
Armandu!

I aquells penjolls de faves
amb llaçades catalanes,
i aquells ramells de violetes,
i aquells pantalons ajustats,
molt prets.
Com volíem
no retenir aquell moment
per sempre més
entre els nostres records d’infantesa.

Sant Medir
ens ha fet ajupir,
ens ha fet cridar
aixecant els punys,
ens ha ensenyat a comptar,
a mesurar
i a compartir
els caramels
i les il•lusions.
Amb la festa
hem après
a perdre la por als cavalls
i a moltes altres coses.

Hem après
la diferència
entre ser valent
i ser temerari,
a distingir
la prudència
de la covardia.

La festa
ens ha ensenyat
a decidir lliurement
ser la gent del barri,
a ser barcelonins
i a ser catalans.

Vagi doncs
per a tots nosaltres
aquesta Proclama de la festa
que avui diumenge,
vint de febrer
de l’any dos mil onze,
diem aquí:


Proclama
Gent de Gràcia i de la Bordeta,
de Sant Gervasi i de Sarrià.
Gent de festa de la costa,
gent del Pla i gent dels turons.
Anunciem la nostra festa
i proclamem que el primer dijous de març
és enguany
Sant Medir.

Malgrat que a totes les cansaladeries
pengin botifarres d’ou
i que a les pastisseries
veiem coques de llardons,
sabem del cert
que el tres de març
toca tortell amb fava
i caramels.

Considerant que,
a causa d’aquesta coincidència,
podem patir confusió i atordiment,
i per a que sigui
de general coneixement i guia,
expressem
algunes recomanacions
d’ús de la festa:

La primera.
A la festa els caramels els collim de terra,
no de la bossa de qui va damunt del cavall.
Mai ens hem de fer pesats amb cap romeu
fent veure que tenim molts nets,
ni que vagi de veres.
A Sant Medir no assaltem els camions
ni ens llancem davall les rodes dels carros
ni de les potes dels cavalls.
Només faltaria!

La segona.
Mai no fem batalles ni combats
entre autoritats,
romeves i festers a la tribuna,
no cal.
Els caramels aquí no els tornem mai,
el que cadascú recull
s’ho queda a la bossa
i prou.

La tercera.
És un fet inqüestionable
que la festa paralitza el trànsit.
De fet constitueix
un dels fets diferencials
del patrimoni intangible català.
Per la qual cosa
ens cal paciència infinita
si gosem anar-hi en cotxe.
Quedarem millor a les fotos
si exhibim
el nostre millor somriure.

La quarta.
Els romeus i les romeves
llancem els caramels
com si sembréssim faves,
no com si anéssim a pedrades.
Garrepes no ho som,
però quan la bossa és buida,
la guardem.

La quinta.
Mai cavalcarem,
ni de bon tros,
a més de vuitanta per hora,
a no ser
que hi hagi una pertinaç
inversió tèrmica
provocada
pel desitjat anticicló de Ponent.
En aquest supòsit
també anirem
tot xano-xano.

La sisena.
Els festers
i les festeres
evitarem,
malgrat el privilegi de l’edat,
donar cops de colze,
cops de cul
ni trepitjades.
El caramel és
per a qui se’l treballa.

La setena.
Tota cobla,
colla
o banda,
a cavall o sense,
haurà d’afinar
i anar al compàs.
No s’hi val posar
l’automàtic
al bombo.

La vuitena.
Desmentim
categòricament
la llegenda segons la qual
els caramels de Sant Medir
són de pa sucat amb oli.
Bé que volen aviat
quan els posen al mostrador
de les botigues.
Afirmem doncs,
i amb rigor,
que no hi ha res millor
pel mal de gola
de les al•lèrgies de març
que llepar els caramels
de la nostra festa.

La “novena”.
Que floreixin les violetes
amb la seva bona olor.
Que llueixin bé les faves
del ramell que duem al pit.
Que del bosc de Collserola
baixi la millor frescor,
i que ompli Barcelona
de la festa dia i nit!

La “dècima”.
Com que n’és la més antiga,
ja fa segle i mig que ronda,
felicitar l’Antiga
és motiu de satisfacció
fonda.

La que fa onze.
Que se sàpiga,
i que quedi explicat i entès,
que nou de cada deu caramels
els paguen els romeus
i les romeves,
i n'hi ha
que en paguen onze.
Algú ho havia de dir.

L’última.
Romeus,
romeves,
festers
i festeres.
Diem ben fort
i que tothom ho escolti:
Visca la festa
de Sant Medir!

dimarts, 15 de febrer de 2011

Carnaval

Parlar dels origens del Carnaval no és parlar només de festa, és parlar de religió. La seva dimensió i presència en llocs distants del planeta, com també la seva relació amb altres festes de l’hivern, ha portat els estudiosos de la mitologia popular a situar el seu origen en un temps molt remot. Segons aquestes teories les històries sagrades de l’antigor, les contalles de les gestes dels déus dels pobles vençuts passarien a formar part de la temàtica oculta de contes i llegendes, i es farien presents a les festes que tot poble recrea com a expressió simbòlica de la seva memòria col•lectiva.
Els déus del poble vençut solen ser oficialment dimonis pels qui detenten el poder de nova planta. Així és com les exterioritzacions de la religió vençuda han estat reprimides amb la màxima cueldat al llarg de la història, i només han estat permeses les adaptacions edulcorades que la religió dels vencedors hagi pogut autoritzar.
Febrer és el mes central del Carnaval, i la festa coincideix amb la darrera lluna nova de l’hivern, per aquesta raó varia de data en el calendari. Aquesta calendarització marca periodes de quaranta dies amb moments de festa i moments de no-festa.
Els primers estats civilitzadors no només organitzaren l’espai ciutadà, sinó que també organitzaren el temps i el feren sagrat. Els romans dividíen el seu calendarium en dies fasti, propicis per a l’activitat judicial i de qualsevol ordre, i dies nefasti o dies ater, dies negres no propicis per als actes públics i les assemblees populars. Ovidi anomenaria Fastos el seu poema narratiu de les festes romanes.
Sovint se sol considerar el Carnaval com a un cicle festiu que aniria des de mitjans de gener fins a finals de febrer, abastant festes com Sant Antoni i el mateix Carnaval, però també hi ha qui relaciona aquest cicle amb un cicle de festes d’inversió més extens: Santa Àgata, Sant Nicolau de Bari, Nadal, els Sants Innocents, la Candelera.
Essent més agosarats podriem sugerir que Afrodita, Dionisios, Heracles, Faune, la Mare de Déu de la Llet, Santa Àgata, la Candelera, Dijous Gras, Sant Antoni, les festes romanes de les Lupercàlia, les Matronàlia o les Saturnàlia, serien totes divinitats i celebracions religioses de la Mediterrània que hi tindrien relació.
També podríem relacionar l’origen del Carnaval amb les festes del calendari lunar dels celtes com la dels llaços de Lug, les Lugnasad, o amb les festes dels bous d’Egipte, les Cherubs. Però no caldrà, ja que del que es tracta és d’entendre que estem parlant d’una festa que té prou història com per ser considerada com un fet prou seriós com per a ser respectada.
El ritual expressa passions i sentiments que no són visibles en la vida quotidiana a causa del capteniment que imposa la norma social. Julio Caro Baroja afirmava ja els anys 60 en la seva obra “El Carnaval”:
La religión cristiana ha permitido que el calendario, que el transcurso del año, se ajuste a un orden pasional, repetido siglo tras siglo. a la alegría familiar de la Navidad le sucede, o ha sucedido, el desenfreno del Carnaval, y a éste, la tristeza obligada de la Semana Santa (tras la represión de la Cuaresma). En oposición al espíritu de la triste y otoñal fiesta de Difuntos, está el de las alegres fiestas de primavera y de verano.”
Edmund Leach considerava que els rituals poden ser entesos com la representació dels drames d’una societat que expressa els seus conflictes i els solapa. Claude Lévi-Strauss i sobretot Víctor Turner aprofundiríen en l’interès per les emocions individuals que aflorarien en les celebracions rituals, posant de manifest la communitas, aquella idea utòpica de paradís, d’una situació liminar ideal en què es
manifesta la força creativa del procés ritual, en la qual es dóna una relació social idealitzada aparentment igualitària i solidària.
Les festes, totes les festes, respiren d’una forma o altra aquest aire conceptual, però el Carnaval n’és el paradigma. La transfiguració de tots i de cadascú enmig d’un somni col•lectiu en el qual el ric i el pobre confonen la seva modèstia i opulència. Un temps simbòlic en el qual el savi i el foll manifesten públicament la seva semblança. Un temps de prodigis en qual el dia es pot fer nit i la nit es pot fer dia. Un temps sagrat on la communitas es fa perceptible, un espai liminar
on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent marginal té un paper en la societat aparent de la festa.
El Carnaval és sobretot participació. La festa representa la societat que la celebra, la dinamitza, posa en qüestió les seves normes, posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha Carnaval ni festa sense transgressió de qualsevol ordre, la festa comporta en sí mateixa un grau de dissidència i, per tant, constitueix un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva. Una festa és festa quan la gent la celebra, quan se la fa seva. Una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder.
Assumir col•lectivament el repte de celebrar veritables festes sol ser un símptoma d’estabilitat social i de llibertats públiques. Sovint s’ha establert un
paral•lelisme entre el nivell d’intensitat festiva de la festa del Carnaval, amb les prohibicions i permisivitats que ha sofert, i el moment polític pel que travessava el país. Els mites vius pertanyen al domini de l’oralitat, d’allò que no s’escriu. Com he intentat expressar, els símbols rituals posen en evidència les tensions entre les normes socials i les emocions de la gent. Aquest contingut psíquic del símbol és el que li confereix valor transformador.
Ara com ara, el calendari festiu dels barris de Barcelona té en el Carnaval un moment brillant pel que fa a la implicació de la gent en la festa. A diferència de com passa a d’altres festes, més multitudinàries quant a públic, en les que la participació s’esdevé majoritàriament de forma passiva com espectador, en canvi en el Carnaval, la participació de la gent és més activa i espontània, o si més no el model i el ritual festiu conviden a que ho sigui. Aquest fet prova que, en general, la festa ha estat assumida per una part significativa dels festers dels barris de Barcelona, els qual se l’ha fet seva des de la pròpia acció personal i col•lectiva.
Tanmateix, l’exteriorització festiva, o millor dit, la presència de la festa no és tan evident a la ciutat com en altres festes ni tan espectacular com en els carnavals d’altres pobles i ciutats catalanes. Això és degut a que la festa i els seus agents es disseminen per tot el territori, agrupant-se en temps i espais festius de dimensió petita, per la qual cosa no es fan notar tant. La transgressió festiva té en el Carnaval la seva màxima expressió. L’ànima del Carnaval es
manifesta, sobretot, en la seva literatura satírica.
L’anonimat d’un Ban satíric, emmascarat darrera un Consell dels Bulls a Gràcia, la
mordacitat de El Equipo médico Habitual a Sants, són un patrimoni festiu que semblava perdut amb el franquisme que el va prohibir.
Malgrat això, els bans, partes mèdics, proclames, anuncis i testaments del Carnaval no tenen visibilitat més que a nivell de barri.
La dimensió barcelonina del Carnaval arriba tot just a una Rua amb vocació de ciutat, que prou que ha reeixit, i multitut de desfilades a cada racó dels diferents barris, on agrupaments escoltes, associacions de veïns i col•lectius més o menys organitzats de nois i noies recreen les seves fantasies efímeres; on mestres i mainaderes amb més voluntat que criteri passegen files de criatures embolicades en bosses d’escombreries i tota mena de materials reciclats, cantant
consignes apreses amb terminacions rimades en –toltes i –auxa.
Malgrat els darrers intents municipals, el Carnaval de Barcelona continua sent una festa dispersa. Però la dimensió petita dels més de 200 actes festius, que en cada edició desplega, no hauria de condemnar aquest Carnaval a una permanent minorització en relació a d’altres, ja que ben bé podria ser que aquest fós veritablement l’autèntic model festiu barceloní per al Carnaval, una festa arrauxada
i caòtica en que preval la improvisació pel damunt de la planificació.
No es tractaria d’una versió esteticista ni d’una festa espectacle, sino simplement d’una festa urbana, popular i prou.
Massa sovint els qui han pensat en el Carnaval barceloní més recent l’han criticat per poc espectacular i massa municipal i han evocat un suposat imaginari col•lectiu dels carnavals d’abans de la guerra civil, en què el Passeig de Gràcia o la Rambla s’omplien de carrosses ben guarnides, oblidant sovint que darrera d’aquestes opulències hi havia cases comercials i un munt de patrocinadors i institucions. També hi ha hagut qui, de tant llegir el Costumari de l’Amades, ha arribat a creure que si un espardenyer del Born era capaç de mobilitzar els barcelonins més festers de finals del segle XIX, qualsevol butifarrer d’avui seria ben capaç de mobilitzar masses, i això no és ben bé així.
Encara avui podem veure a Barcelona publicitat que anuncia viatges als carnavals de Venècia, Rio i Tenerife, i encara hi ha qui s’estima més anar a Sitges, a Vilanova o a Solsona a veure l’espectacle de la gent que baixar al carrer de casa a lluïr la pròpia màscara.
La societat de l’opulència sol generar frustració i manca d’autoestima en molta gent. Quan s’estigmatitza la mediocritat també es menysprea la festa més popular, el Carnaval comunitari. El Carnaval dels barris de Barcelona esdevé llavors la festa invisible, un patrimoni popular modest i molest alhora que fa la guitza al poder de la forma més barroera i incorrecta, però que conecta en allò més essencial amb l’ànima del Carnaval mordaç i crític, dissident i insubmís, descarat i desacomplexat, lliure perque no té pretensions de refinament estètic. La gent que surt de festa per Carnaval sol tenir la pretensió de passar-s’ho bé i prou, encara que això sigui políticament incorrecte.
De fet la primera referència històrica documentada del Carnaval de Barcelona és una prohibició del Consell de Cent referent a les batalles de taronges podrides a la Rambla. Això també ha estat ben poc visible, gairebé tan invisible com el mateix esperit del Carnaval.

Es dissabte de Gràcia

Sempre he cregut que una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder, potser per això sovint he abordat la gestió de la cultura des d'una perspectiva comunitària, generant processos, tirant la pedra i amagant la ma, deixant que tot plegat s'assembli com més millor a una obra col•lectiva en la que els protagonismes són mínims i sempre compartits. Així ho vam fer amb l’Antoni Torrens quan al barri de Gràcia vam començar la revetlla mallorquina de Sant Antoni, buscant complicitats des del primer moment.
Sa Pobla és una castissa vila del Pla de Mallorca que té com a principals activitats econòmiques l'agricultura, el comerç i els tallers mecànics. Un bon dia l'apotecari pobler Antoni Torrens em va venir a trobar a Barcelona aconsellat pels amics Isidre Vallès i Conxa Fiol, amb la proposta de fer un "fogueró" a la plaça del Diamant com els que es fan des de fa segles a Mallorca per Sant Antoni. La idea era que els seus fills, estudiants universitaris en plena època d'exàmens al cap i casal, poguessin gaudir de la revetlla com si fossin a casa.
La insòlita proposta venia acompanyada d'una provocativa recomanació, ja que el meu interlocutor afirmava que sabia del cert per l'Isidre i la Conxa que només algú com ell i com jo seríem capaços d'una tal gosadia. La meva feina com a tècnic de cultura municipal al Districte de Gràcia m’obligava a navegar entre les cauteles, les mandres i els compromisos de polítics i funcionaris, i tots ells manaven més que jo.
Evidentment ens hi vam embolicar, i el primer any ja hi havia més de tres mil festers torrant botifarrons i cantant, a cor què vols, glosses i cants de pagès, i ballant jotes al voltant del foc o, si més no, fent-ho veure.
Recordo que hi havia recels i tibantors entre mallorquins i catalans, atiades pels estigmes, les gelosies i els estereotips que s'havien anat creant al llarg de tant de temps de crispació política anticatalana durant el franquisme i després amb el postfranquisme. A hores d'ara a ningú no se li hauria d'escapar que les relacions entre la gent dels diferents territoris dels Països Catalans són com a mínim passionals.
Per a molts catalans del Principat anar a Mallorca era sovint ple de tòpics: era tornar a casa morenos o torrats de sol amb una ensaïmada i una sobrassada a l’equipatge. Pocs coneixíem el regust anisat dels botifarrons de la Nit Bruixa poblera, ni la coentor d'una bona espinagada d'anguila de l'Albufera de Sa Pobla.
He de confessar que com més va més em molesta sentir algun barceloní utilisar de forma maldestra l’article salat per referir-se a “la gent de Sesilles” com aquell qui es vanta de dominar de cop una forma dialectal que li resulta exòtica i somriu mentre arrossega les esses sordes. És una forma desagradable de mostrar-se posseïdor d’una manera de parlar dominant volent fer gràcia imitant matusserament un parlar que em resulta especialment digne de tot respecte i admiració.
La primera frase significativa que vaig poder sentir d'un pagès pobler bon sonador de simbomba a la plaça del Diamant de Gràcia va ser: "ets catalans són com naltros". Aquella afirmació em va donar a entendre que aquella nit s'havien desfet molts mites al voltant d'un fogueró.
Fa sis-cents anys que a Mallorca Sant Antoni és patró dels pagesos. El sant patró de la pagesia catalana medieval, va originar un ric costumari tradicional a l’illa: dimonis, foguerons, cants de ximbomba, torrada de botifarrons i sobrassada, fins al punt d'esdevenir una de les festes senyeres de l'hivern al camp mallorquí.
La devoció antoniana fou importada pels catalans i convertida en una festa amb elements clàssics: àpats comunitaris amb derivats del porc, foc congregador que purifica, cants repentistes de simbomba que posen a prova l’agilitat dels versaires... Sant Antoni d’Egipte va ser un grec cristià que predicava a Tebes mil anys després dels faraons i s’enfrontava al poder romà amb valenta tossuderia; la mateixa etimologia del nom Antoni vindria a voler dir “el que planta cara a l’adversari”. Va ser el primer monjo i la seva idea de practicar aquesta forma de vida social va fer fortuna durant tota l’edat mitjana.
Sigui com sigui des de l’any 1992, el darrer dissabte del mes de gener a les places Diamant i Virreina del barri de Gràcia té lloc la revetlla mallorquina Sa Pobla a Gràcia, que ha comportat un increment de l’intercanvi cultural entre l'illa de Mallorca i la ciutat de Barcelona.
La festa té un extens programa d’actes, que normalment comença el darrer dijous del mes de gener i té el seu punt culminant el darrer dissabte, al vespre, amb l’encesa dels foguerons de la Pl.Virreina i Diamant i l’inici de la revetlla amb les ximbombes, els cantadors i els glosadors amb cants i balls mallorquins, jotes, fandangos i boleros.
Les colles de joves estudiants i tota la gent que s’hi congrega fa cua per a comprar els botifarrons, la sobrassada, la llesca de l’atapeït pa mallorquí, baix en sal, i el llom de porc adobat amb pebre coent i llimona a l’estil pobler. La torrada de productes típics del Sant Antoni pobler és un dels moments més populars de la festa. Les aromes de la carn cuita a les brases es barreja amb el fum que impregna la roba dels festers que seuen en terra, a les voreres o resten drets durant tota la menjada. La organització disposa unes grans graelles per a torrar carns i botifarrons i els xirimiers i cantadors van passant de plaça en plaça i de carrer en carrer fins que el cor els diu que prou. En el record queda com a homenatge de la memòria l’honor d’haver comptat durant els primers anys amb la companyia de la senyora Maria Antònia Buades “Madó Buades”, la millor cantadora que mai hagi tingut Mallorca. Avui el testimoni el recullen Antònia Serra “Mussola” i Biel Cladera “Collut” que enalteixen la festa amb la qualitat del seu art popular. Ells amb el ximbomber Antoni Ballador fa deu anys que mantenen viva la tradició a l’Escola de sa Ximbomba de Sa Pobla que ha aconseguit recuperar una generació perduda en el cant pagès ensenyant a cantar a les mares dels alumnes de l’escola.
Cap a les onze de la nit comença el ball a la plaça Virreina amb un grup a l’escenari de la plaça. Els balladors malden per fer-se espai entre l’escenari i el gran fogueró de davant les escales de l’església de Sant Joan Baptista de Gràcia que presideix la plaça. Als curiosos els sorprèn veure tants joves ballar la jota enmig de Barcelona. Hi ha qui descobreix que “aquella gaita" que insisteix tossudament a sonar no és gallega sinó mallorquina i té un nom propi “xeremia” i el qui la fa sonar no la “toca” sinó que la “sona” i també té un nom: “xeremier”. Sempre hi ha algú que rebla el clau en la informació etnomusicològica i inicia una dissertació sobre els orígens del “sac de gemecs” català, però poca gent l’escolta amb tot el brogit de la música, les empentes de la multitud i el fum que envolta l’escena.
Més de vuit mil festers s’apleguen en les dues places i les deixalles són importants. Aquesta celebració ha sigut capdavantera a Gràcia en la incorporació de criteris de sostenibilitat. Basada en l’ús de queviures autòctons, i l’adopció de mesures com la recollida selectiva de residus, l’ús de material compostable i l’introductiu dels gots de lloguer, reutilitzables.
El dissabte cap a quarts de nou del vespre se celebra la cercavila de balls tradicionals en acabar una recepció a la Seu del Districte. El primer any la recepció es va fer per homenatjar les autoritats polítiques de Sa Pobla que havien acudit a la festa en veure l’èxit de convocatòria entre els poblers, però l’organitzador, Toni Torrens, va quedar al marge d’honors i recordatoris. En anys successius es va reparar el greuge i l’any 1997 se li concedia la Medalla d’Honor de Barcelona en la seva primera edició.
Durant la recepció els més prestigiosos xeremiers solen fer una sonada de xeremia, en Miquel i en Tomeu Aloy, “Ets Llargos”, han estat fins fa poc els encarregats de fer els honors. L’any 2006 hem sentit la pèrdua d’en Miquel.
La cercavila surt de La Pl. Rius i Taulet i recorre els carrers Penedès, Puigmarti i Torrijos, per acabar a la Pl. Virreina. Hi participen les colles de balls i elements de festa major de Gràcia i colles mallorquines: xeremiers, els bastoners de Gràcia, els gegants de Gràcia , nans i gegantons, els Bastoners de Barcelona, Castellers de la Vila de Gràcia, dimonis i tamborers d’Albopàs, la colla Vella de diables de Gràcia, el drac de Gràcia, La colla Diabòlica de Gràcia, el drac Guaudiamus del Coll, la colla de diables la Malèfica del Coll i els seus tabalers.
Aviat es va considerar interessant la implicació de les comissions organitzadores de la festa major del barri en el muntatge de foguerons per tal d’intentar incorporar el costum pobler de fer foc davant de casa i així permetre una proximitat entre forasters i veïns. La iniciativa va reeixir només en part ja que cada espai que fa foguera ho fa com una festa pels veïns i veïnes d’aquell indret i no totalment oberta al públic en general. Els carrers i places que planten fogueró han de comunicar-ho per instància a l’Ajuntament amb un mínim d’un mes d’anticipació, això dificulta el descontrol però també el creixement espontani de la festa.
Però ni tan sols la pluja de l’edició del 2006 i d'altres anys ha impedit mai celebrar una festa que retorna al Principat una manera de fer que li havia estat pròpia. L'any 2011 ha estat el que ha fet dinou. Cal un relleu que entomi des de Gràcia el pes més dur que ha d'assegurar la continuïtat d'una festa que ens fa als catalans tocar de peus en terra. Sa Pobla recorda a Gràcia el seu orígen pagès amb aquesta festa urbana.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Paella


Questa ricetta è una cucina tradizionale della Catalogna, molto tipica di Barcellona.

Ingredienti per quattro persone:
Una grossa cipolla
Due pomodori maturi
Tre aglio
Cento grammi di piselli
Zafferano iberica
Otto gamberi
Una seppia
Un calamaro
Mezzo chilo di cozze
Quattro tazze di riso
Dieci bicchieri d'acqua
Sal

Preparazione:
Tagliare le verdure a fette molto piccole. Mettere al fuoco in una padella di ferro e cuocere a fuoco lento fino a quando ben cotte. Mettete pesce pulito e tagliato a fettine, tranne i gamberetti e le cozze che si fanno insieme. Una volta che tutto è cotto fino a quando non fa bollire l'acqua. Si butta il riso e fate cuocere per venti minuti fino a quando non è cotto. Lasciate riposare e si è pronti per mangiare.
Accompagnato da un vino bianco da Garnacha, Terra Alta denominazione di origine (Catalogna)

パエリヤ


このレシピでは、カタルーニャの伝統的な料理、非常にバルセロナの典型です。

4人用成分:
一つの大きなタマネギ
二つの完熟トマト
三ニンニク
エンドウ豆の100グラム
サフランイベリア
エイトエビ
烏賊
イカ
ムール貝の半分キロ
米の4つのカップ
水の10メガネ
サル

準備:
カット非常に小さいスライスの野菜。鉄のフライパンに火を入れ、よく調理されるまで弱火で煮る。入れて魚介類をきれいに、エビやムール貝、全体作られていますを除いて、小さなスライスに切る。それは水の沸騰するまで一度すべてが調理される。それが調理されるまでは20分米と料理をスローします。それが解決し、あなたが食べるする準備が整いましたてみましょう。

Paella


Bu tarif Katalonya geleneksel mutfağı çok Barselona tipik bir örneğidir.

Dört kişi için Malzemeler:
Bir büyük soğan
İki olgun domates
Üç sarımsak
Bezelye biri yüz gram
Safran İber
Sekiz karides
Bir mürekkepbalığı
A kalamar
Midye Yarım kilo
Pirinç Dört bardak
Su Ten gözlük
Tuz

Hazırlanışı:
Kesim çok küçük dilimler halinde sebzeler. Bir demir tavada yangın koyun ve iyi pişmiş kadar kısık ateşte pişirin. Koymak deniz ürünleri temiz ve karides ve midye tüm yapılır dışında, küçük dilimler halinde doğrayın. O suda kaynatın edinceye kadar sonra herşey pişirilir. Piştikten kadar bu yirmi dakika pirinç ve aşçı atar. Yerleşmek ve yemeye hazır olsun.

海鲜饭 Paella


这个配方是加泰罗尼亚的传统美食,非常典型的巴塞罗那。

成份为四个人:
一个大洋葱
两个成熟的西红柿
三蒜
一百克的豌豆
藏红花伊比利亚
八虾
甲墨鱼
鱿鱼
半公斤贻贝
四杯米
十杯水
萨尔

准备工作:
在非常小片切的蔬菜。放在一个铁锅做饭的火,小火直到煮熟。把海鲜干净,切成小片,除了虾和所做的整个贻贝。当一切都熟,直到它使水沸腾。它引发了二十分钟,煮至饭熟它。让它稳定下来,你就可以吃。

Paella نيجرو


هذه الوصفة هو المطبخ التقليدي من كاتالونيا، نموذجي جدا من برشلونة.

المكونات لأربعة أشخاص :
واحد بصلة كبيرة
اثنين من الطماطم الناضجة
ثلاثة الثوم
مائة غرام من البازلاء
الزعفران الايبيرية
ثمانية روبيان
سمكة من الصبيدج.
والحبار
نصف كيلو من بلح البحر
أربعة أكواب من الأرز
عشرة أكواب من الماء
ش.

طريقة التحضير :
قطع الخضار في شرائح صغيرة جدا. اخماد الحريق في مقلاة الحديد ويطهى على نار هادئة حتى ينضج جيدا. ضع المأكولات البحرية نظيفة ومقطعة إلى شرائح صغيرة، ما عدا القريدس وبلح البحر التي تمت كلها. مرة واحدة كل شيء حتى ينضج يجعل يغلي الماء. فإنه يلقي الأرز ويطهى لمدة عشرين دقيقة حتى ينضج. فلتستقر وكنت على استعداد لتناول الطعام.

Ser home i ser dona a principis del segle XX. Pagesos, obrers i senyors durant el Modernisme

Homes i dones a pagès



Per tal de comprendre els conceptes de masculinitat i de feminitat a la Catalunya rural a començament del segle passat, calia tenir presents dos conceptes bàsics, l’un aparellat al rol masculí i l’altre al femení. Aquests conceptes eren la “virilitat” masculina i la “vergonya” femenina.

En un matrimoni, la “vergonya” de la dona confirmava la “virilitat” de l’home i viceversa. Tots dos conceptes eren complementaris i es reforçaven l’un a l’altre.

Tot i així la “vergonya” era un valor social que la comunitat exigia als dos sexes.

La “virilitat” era el valor masculí per excel•lència. S’adquiria des de petit a casa i a l’escola, on la diferenciació per sexes era omnipresent.

Aquest concepte abstracte es podia definir com a l’absència de temor, més que no pas com a valentia, ja que implicava temeritat, abrandament contra el que calia lluitar sense pensar-s’ho, sense raonar. Sovint aquest “monstre” contra el qual calia lluitarera el deshonor d’un mateix o el de la família.

Sovint aquest concepte s’expressava en termes fisiològicament contundents: tenir “virilitat” era “tenir collons”, i això significava ser un home de bo de bo. No tenir-ne implicava covardia, deshonor. De l’individu en qüestió es deia que era un “manso” (un bou castrat)

El símbol més clar del concepte de “virilitat” l’encarnava la figura del “torero” que lluitava contra el monstre amb gran abrandament i sense mostrar temor. El públic preferia un torero ferit que un de covard. Dels toreros morts se’n feia un mite.

La solidaritat entre els membres d’un mateix sexe es feia present tan en el cas dels homes com en les dones, però anar “amb la colla” era més propi dels homes.

La liberalitat en el comportament dels homes, la seva autonomia precoç, fomentada ja des de petits per tal de valer-se per sí sols, tenia una relació directa amb la construcció de la “virilitat”

La responsabilitat de l’home pel que feia a l’aportació de recursos per a la família era fonamental i afectava directament la “vergonya”. Un home casat tenia el deure inalienable de guanyar-se la vida amb el seu treball per a ell i per a la seva família. De no ser així es considerava impropi de la seva condició d’home i se’n diria que no tenia vergonya.

Les úniques “desvergonyes” que es permetien als homes eren les que estaven relacionades amb l’afirmació de la seva pròpia “virilitat”, això és: totes aquelles situacions en les que cometien actes de liberalitat amb l’objectiu de fer patent la seva virilitat o bé amb el propòsit d’obtenir resultats pràctics en allò que afecta a les seves responsabilitats d’obtenció de recursos per a la família.

Sovint s’usava l’expressió “ets un poca-vergonya” en termes afectuosos.

L’adulteri masculí, en no afectar l’estructura bàsica de la família, era més tolerat, fins i tot, fins no fa tant, es diferenciava en la legislació espanyola l’adulteri de l’home i el de la dona.

L’home, davant la llei i la societat de la Catalunya rural a cavall dels segles XIX-XX, exercia l’autoritat i la preeminència damunt la dona. La seva funció dins la família era la obtenció de recursos i prestigi personal el qual estenia a la seva muller i a tota la família en forma de millora de la consideració de “la casa” entre la comunitat.

La paternitat implicava el reconeixement per part de la comunitat que l’home havia assolit la plenitud de la seva condició com a home.

La família era la institució a qui la comunitat reconeixia la funció d’enllaç entre home i dona. El matrimoni i les relacions familiars de parentiu que se’n derivaven eren l’instrument de l’enllaç.

En l’etapa de l’adolescència (dels 15 als 18 anys) es produia un canvi important en les relacions entre home i dona. El fet que potencialment es puguessin iniciar relacions que acabessin en matrimoni alterava de forma ostensible la visió que la parella i la comunitat tenien d’aquesta relació. El noi començava a separar-se de la colla per anar a “parlar” amb una noia en concret. Des d’aquell moment eren considerats “novios”, amb tot el que això comportava:
Relació de tanteig (nuviatge) per al possible matrimoni, la qual podia durar anys
Respecte a la “vergonya” comunitària
Festeig del noi a la noia
Galanteries de seducció del noi a la noia fins a enamorar-la

El pare de la noia “evitava” el pretendent Petició de ma del noi al pare de la noia.

Quan la relació es trencava, la més mal parada sempre era la noia, sobretot si era de condició humil, ja que tindria serioses dificultats en tornar a trobar parella. Aquest fet mereixia especial atenció ja que la raó principal és que el futur nuvi potencial hauria d’assumir una certa taca en el seu orgull masculí pel fet de no ser el primer nòvio. La qüestió esdevenia dramàtica si la noia havia trencat després d’una llarga relació o bé si havia perdut la virginitat.

La promiscuïtat sexual masculina, encara que afectés a la “vergonya” de la comunitat, era molt més ben acceptada. El noi podia trobar parella en un altre poble i casar-s’hi. La “virilitat”, per tot el que tenia relació conceptual amb l’orgull masculí de bon seductor, es veia reforçada amb aquesta mena de promiscuïtat.

La “vergonya” era el valor femení per excel•lència, sempre acompanyat de valors com la bellesa i la delicadesa. Tots junts formaven l’ideal de dona.

Aquest valor, però era comú i afectava a tota la comunitat. Ja des de petits els infants, nens i nenes, eren educats per a “tenir vergonya” i conforme s’anaven fent grans se’ls exigia més respecte a aquest valor. Eren les dones però el paradigma d’aquest valor i a les qui pertocava ser-ne el seu santuari.

Pel que feia al temps d’oci, no era propi de dones anar al bar del poble totes soles. El que pertocava a les dones era anar de visita i reunir-se amb altres dones a les cases i no als bars. Cas apart eren les esposes dels cacics i, tot i així, s’asseien en una taula apart i sovint fora del recinte destinat als homes.

El safareig era, a més d’un espai de treball domèstic, un espai de comunicació i convivència i alhora de transmissió d’informacions, qüestió de la qual les dones en tenien gairebé l’exclusiva, atès que eren les que passaven més temps al poble i ostentaven amb plenitud la condició de veïnes i els rols del veïnatge efectiu.

La religió era un altre exponent de la separació per sexes: els enterraments (als quals hi anaven els homes sols quan se sortia de l’església), les processons, la missa (els homes sols seien o restaven drets a la part del darrera)

Les baralles eren infreqüents entre l’home i la dona fora del matrimoni. S’evitava la topada pel respecte implícit a la “vergonya” i a l’honor d’un potencial futur nuvi o marit, al pare de la noia o al seu germà si era el cas, qüestió que afectaria a l’honor familiar. Per aquest motiu, més que per cap altre, s’evitaven les baralles entre un home i una dona no casats entre sí.

El “piropo”, la floreta, en canvi, era una galanteria masculina envers una dona, sense més pretensions i sense demanar resposta. La “vergonya” exigigia un cert enrojoliment per part de la dona davant del “piropo”. La capacitat de “posar-se vermella” sincerament era considerada una virtut apreciada en les dones.

Les vídues, sovint també per al seva condició de persones grans, gaudien de certes liberalitats envers el sexe masculí. La condició de vídua comportava un estatus especial pel que fa a temes de responsabilitat econòmica i legal.

La maternitat dins el matrimoni implicava el reconeixement per part de la comunitat que la dona havia assolit la plenitud de la seva condició de dona.

El treball principal de la dona se centrava a la llar. Aquesta funció esdevenia un rol generalitzat el qual se centrava a la casa. Entraven dins del treball de la dona: la cura dels fills i les filles, la cura dels ancians, bé fossin pares, mares o sogres, la cura dels animals domèstics més propers a l’entorn de la llar (conills, gallines...)

La matança del porc era el paradigma de la diferenciació del treball per sexes:
Els homes preparaven l’indret on es feia la matança, feien el foc per a escalfar l’aigua, preparaven els estris per a lligar l’animal, l’agafaven, el posaven panxa enlaire i l’immobilitzaven per a que el matancer fes la seva feina. El matancer podia ser un membre de la família que hi tingui experiència. Un cop mort el porc, els homes netejaven la pell bo i suflamant-la al foc i rascant-la fins que no quedés rastre de pels, penjaven l’animal i l’esquarteraven.

Les dones entraven en escena quan la carn entrava a casa. De primer cal fer però esment del privilegi de la mestressa de la casa de recollir la primera sang del degollament de l’animal. Un cop la carn era a casa, les dones l’assaonaven i la preparaven de diverses maneres. Els homes només hi intervenien pel que fa al salament dels pernils en algunes ocasions.

Aquesta diferenciació de tasques era implícita, en general es creia que cadascú sabia millor la feina que feia i prou.

El treball del camp estava generalment assignat als homes, només en comptades excepcions es veia fadrines pasturant cabres, en casos en que no hi hagués ningú més a casa per fer aquesta feina. La feina a jornal només la feien les dones si n’hi havia molta. Les dones lligaven les garbes a la sega, i també segaven quan calia.

L’ensofrat de vinyes pels homes, però la verema, així com d’altres collites com la oliva, eren generalment feina d’homes i dones. La recollida de les olives era especialment interessant pel que feia a la diferenciació del treball per sexes, ja que en cada colla de recollida hi havia d’haver un mosso com a mínim per a enfilar-se als arbres i fer caure els fruits. Les canalles i les dones recullen les olives pentinant els arbres i collint-les del terra.

La ocupació femenina lucrativa fora de casa eren feines domèstiques a casa: cosir, fregar, anar a cercar aigua, tenir cura de criatures, fer conserves, confitures, remeis. La única ocupació que compartien homes i dones era la de botiguera.


Del tros a la fàbrica


Durant la primera industrialització, moltes famílies pageses catalanes van canviar el treball del camp pel de la fàbrica. La cultura del treball es va haver d’inserir de forma brusca, amb un procés d’adaptació breu, i per tant vertiginós i traumàtic. La inadaptació va ser causa de conflictes socials, familiars i de parella. Els nous horaris i formes de treball va afectar la cura dels fills i dels ancians, i va alterar l’harmonia de les relacions humanes.

Criatures de set anys treballant en dures condicions a les fàbriques, en ambients insalubres, respirant fums i productes tòxics. Gent poc habituada a un horari que no fos el de sol a sol, es van veure abocats a l’explotació més salvatge. La conflictivitat social estava servida.

La manca de condicions de salubritat a les fàbriques i als habitatges facilitava la propagació de les epidèmies: tifus, tuberculosi, etc. El fet de no disposar de fàrmacs adequats –no s’havia descobert la penicil•lina- i que el metge era car, augmentava la mortalitat entre els infants i les parteres. Moltes dones s’encomanaven a Sant Ramon Nonat i penjaven exvots a les esglésies i ermites com agraïment del favor “d’una horeta curta” i un bon part.

L’ideal burgès de la “dona mare” i de la “dona nena”, es va voler imposar a les noves “pageses-obreres”. L’Església va combatre la “promiscuïtat” de la gent treballadora amb la moral catòlica de l’ideal de la “Sagrada Família”. El moviment Higienista feia furor, i els metges i els capellans propugnaven un ideal de família on la dona s’ocupés dels fills i de la casa.


Els “llits calents” dels pisos sobrehabitats eren font de crítica de la gent benestant, semblantment com passa ara amb els anomenats “pisos pastera” dels treballadors immigrats.

Entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909 s’esdevingué una revolta popular a diversos nuclis urbans i industrials de Catalunya. En un principi aquesta revolta obrera s’anomenaria “La Gloriosa”, però els historiadors i els mitjans burgesos i clericals la van anomenar “La Setmana Tràgica”.

El 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al Castell de Montjuïc el fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, com a represàlia exemplar, després de ser acusat falsament pel propi bisbe des del púlpit de la Catedral de Barcelona.

Joan Maragall, poeta modernista, escriu “La Ciutat del Perdó”, blasmant el silenci còmplice dels intel•lectuals catalans davant el magnicidi del lliurepensador.

El 30 d'octubre de 1910 es funda al Saló de les Belles Arts de Barcelona la CNT, organització anarcosindicalista que va liderar el moviment obrer fins la victòria feixista de 1939.

L’ideal de l’home i la dona burgesos


L’home casat burgès s’havia d’ocupar de proveïr els bens per a la família mitjançant el treball, sobretot intel•lectual. Ostentava l’autoritat de la família. Seny i rauxa en dosis equilibrades i només quan calia.

L’home burgès havia de ser valent, però no temerari. Tenaç, elegant, discret, bon conversador, però mai xerraire. Moderat, però amb conviccions. Amb ideals, però tocant de peus a terra. Convencional, polit, però viril.

Durant el Modernisme hi va haver intel•lectuals que es van escapar d’aquest ideal d’home burgès. N’hi va haver que feren costat als ideals obreristes, seguint les passes dels socialistes utòpics del temps del polític i músic Clavé. Alguns també es van fer dir anarquistes. Però la postura més mediàtica va ser la Boèmia. Els artistes i lliurepensadors modernistes s’escapaves a mitges de la burgesia, com una entremaliadura estètica.

Si bé alguns arquitectes van apostar per experimentar amb els habitatges socials, la majoria van treballar per l’alta burgesia i l’aristocràcia. El refinament estètic del Modernisme va acabar sent el que va tenir èxit, l’únic que va gaudir del necessari finançament per existir i fer-se veure.

La dona casada burgesa havia de ser discreta, educada, cultivada, però sense excessos. Mai no havia d’estar pel damunt del marit en cultura i criteri. Bona administradora de la casa, bona mare i “bona nena” a perpetuïtat. A poder ser havia d’excel•lir en les labors de costura, ganxet, brodat i en les arts culinàries.

La dona ideal hauria de saber tocar una mica el piano i llegir lectures adequades. Rebre la visita de les amigues i, sobretot, tenir fills i tenir-ne cura.

Hauria de saber tenir conversa, només discretament, però hauria de parlar poc.

Hauria de saber enrojolar-se segons la inconveniència del moment.


Durant el moviment del Modernisme hi va haver també dones que trencaren la norma. Exemples de dones creadores catalanes durant el Modernisme foren Pepita Teixidor, pintora i Carme Karr, pensadora feminista, escriptora, musicòloga i periodista.

divendres, 4 de febrer de 2011

Contes càustics. El premi


Les cinc tocades i encara no havia pogut dormir. A ell aquestes coses sempre li havien relliscat, però l’edat és traïdora. Potser sí que li havia afectat allò del premi. Rebre honors li semblava una rucada. Ara els donaven com a xurros, i sovint a la gent de la crosta. Però la seva filla l’havia convençut:
- Papa, tú sí que ho mereixes.
I coses d’aquestes.
Només podien anar sis convidats. A la sala no s’hi cabria de tanta gent com hi hauria.
Havia de dormir com fos, si no no ho podria suportar. Amb la finestra oberta entraven mosquits. Va sentir-ne un per l’orella bona, i semblava tenir males intencions. Feia calor.
- No aguantaré la corbata. Potser aniré amb mànigues de camisa, què coi! La noia no em deixarà...
Les sis, i tota la nit en vetlla! La son va arribar amb la fresca de la matinada.
La sala era immensa i plena de gent. Tothom anava endiumenjat i semblava una boda. Dues grans aranyes de cristall penjaven de dalt del sostre altíssim. La catifa era prou ampla per a entrar de tres en tres, i ell es veia minúscul. El vestit gairebé l’estrenava, de tant poc com se l’havia posat.
El van posar davant, amb els altres guardonats. Ell no s’hi veia enmig de tantes cares que havia vist per la tele. Com havia de posar les mans? Estirades al llarg dels pantalons, o bé creuades al davant?
Mentre anava provant la postura més adequada va notar una obertura al davant i a sota. La cremallera era oberta. Havia creuat tota la sala damunt la gran catifa i davant de tothom amb la bragueta oberta!
Tot d’una es va veure voltat de periodistes i els flaixos de les càmeres el van enlluernar. Ell es volia fondre.
El neguit i aquella llum calenta que entrava per la finestra el van despertar. Amb penes i treballs es va alçar del llit amb un convenciment:
- No hi penso anar, nena!

Higiene i Cultura


En la cultura occidental la higiene personal ha tingut una relació històrica amb la posició social i la manera de guanyar-se la vida. Fins als estudis i descobriments científics de la Microbiologia, a mitjans del segle XIX, la majoria de la gent no establia una relació gaire estreta entre la higiene del cos i la salut. Tot i això, la gent sempre s’ha rentat i ha cuidat, poc o molt, la seva higiene personal.
Un origen molt remot del sabó és ja documentat en tauletes sumèries a la Mesopotàmia de fa 2.500 anys. S’hi troba una recepta per a fer el sabó amb olis i potasa. L’ús que se’n feia no era per a la higiene corporal sino per a rentar la llana i les pells. Celtes, gals i amazigs també coneixien el sabó.
El llegendari Mont Sapo –no surt en cap mapa- és d’on provindria l’origen de la paraula “sabó”. Segons una antiga llegenda romana, en aquesta muntanya mítica s’hi feien sacrificis d’animals. Les cendres de la incineració es barrejaven espontàniament amb els greixos mal cremats de les bèsties i l’aigua de la pluja. El llexiu -aigua i cendra- en barrejar-se amb el greix feia el sabó.
El llexiu, era una mescla de cendra i aigua. Hi havia cossis per al llexiu. La roba es rentava amb les cendres per treure’n les taques de greix. Fins a mitjans del segle XX encara s’ha utilitzat aquest llexiu tradicional a Catalunya.
Els rentadors foren llocs de trobada, tradicionalment de les dones, on es feia la bugada. Sovint es troben prop dels rius o les fonts.
El sabó tradicional s’havia fet a casa amb les restes dels olis vells que quedaven al fons de la gerra de l’oli i sosa càustica –hidròxid de sodi-. S’hi podien afegir greixos animals fosos en la cocció. Hi ha receptes per a fer sabó en fred i en calent.
La paraula higiene prové d’Higiea, la deessa clàssica protectora de la salut, filla d’Esculapi i germana de Panacea, la qui cura de tot mal.
Els antics romans benestants van estendre el costum de reunir-se en els banys públics thermae A casa, a les villae tenien uns espais per a la higiene personal, les balnea. A les termes no usaven sabó, sino que s’empolsaven la pell del cos nu a la palestra i es llevaven la brutor amb unes espàtules especials. Els banys constaven de frigidarium, tepidarium i caldarium. Allò que anomenem piscina era la natatio, però no cobria, a les termes no es nedava, de fet no hi havia gaire gent que sabés nedar. En l’antiguitat, a Mesopotàmia, Egipte, Grècia i Roma, s’utilitzaven sobretot olis perfumats i olis essencials per a la cura del cos. Fins al segle XX s’havia utilitzat l’oli d’oliva per a mantenir nets i sans els cabells a casa nostra. La gent del continent indi solen usar encara avui oli de mostassa per aquesta mateixa finalitat. El hamam, que també anomenem el bany turc i bany àrab, són també de tradició mediterrània, però no només romana.
Cap a mitjans del segle XIX, l’Higienisme va ser un corrent de pensament que es basava en uns nous valors donats als aliments, a les begudes, a l'aire respirat en les fàbriques, al descans, a la neteja del cos. El descobriment dels microbis per Louis Pasteour el 1865, per tant la relació dels bacteris i dels microbis amb les malalties.
Avui, en el nostre entorn, ens rentem molt sovint, potser massa i tot.