Pregó de Sant Medir 2011

Salut a la gent
que hem volgut deixar-nos veure
aquest diumenge de febrer
a la plaça de la Vila.

Dono les gràcies
a qui ha gosat demanar-me
que faci avui aquest Pregó
de Sant Medir.
A la Federació
i a les colles,
als qui sou aquí al balcó
i als qui sou a la plaça.

Fa tan de temps
que escric pregons,
bans
i proclames,
que no podia
dir que no.

Ben bé han estat
trenta anys
de signar
amb pseudònims,
amb noms
tan inversemblants
com il•lustres.

Potser sí
que ja havia arribat l’hora
de parlar de la festa
de tu a tu.

Allò que la gent
som capaços
d’imaginar col•lectivament
és molt valuós.
La Cultura
és una construcció simbòlica
que fem els humans.
Mengem, cantem i ens emocionem
seguint pautes apreses en família,
en colla,
en societat.

Inventem tradicions,
creiem en mites
i construïm
noves llegendes.
Però si una cosa sabem fer
és crear col•lectivament
el prodigi
de la festa.

Sant Medir
és una festa
que se celebra
des de molt antic,
quan el fred de l’hivern
té compassió de les violetes boscanes
de Collserola,
quan el bon temps
convida les mestres
a treure les criatures
al carrer
a collir caramels
i quan, de prop o de lluny,
ressona el soroll
dels saraus de Carnaval.

Quan arriba el març,
hi ha un dia
en que la ciutat
es desperta somniant.

Recordo,
com si el temps
et portés a glopades la memòria,
quan fèiem campana al col•legi
i anàvem amb la mare
a collir els caramels
al Torrent de l’Olla,
a la cantonada de Cal Masjoan.

Per a ella
el Sant Medir era
la seva festa,
i les violetes
les seves flors.

Ma germana,
la gran,
tenia una amiga
que anava amb les colles.
Anava a cavall
i era molt moderna.
Quan ens ajuntàvem
tots els germans,
de nit
al Carrer Gran,
tot era cridar
el seu nom:
Encarna!
I ella
no parava de tirar caramels.

Omplíem les bosses
que la mare feia
amb els retalls de la roba.
Tot el carrer
s’omplia de crits:
Encarna!
Tresina!
Armandu!

I aquells penjolls de faves
amb llaçades catalanes,
i aquells ramells de violetes,
i aquells pantalons ajustats,
molt prets.
Com volíem
no retenir aquell moment
per sempre més
entre els nostres records d’infantesa.

Sant Medir
ens ha fet ajupir,
ens ha fet cridar
aixecant els punys,
ens ha ensenyat a comptar,
a mesurar
i a compartir
els caramels
i les il•lusions.
Amb la festa
hem après
a perdre la por als cavalls
i a moltes altres coses.

Hem après
la diferència
entre ser valent
i ser temerari,
a distingir
la prudència
de la covardia.

La festa
ens ha ensenyat
a decidir lliurement
ser la gent del barri,
a ser barcelonins
i a ser catalans.

Vagi doncs
per a tots nosaltres
aquesta Proclama de la festa
que avui diumenge,
vint de febrer
de l’any dos mil onze,
diem aquí:

Proclama
Gent de Gràcia i de la Bordeta,
de Sant Gervasi i de Sarrià.
Gent de festa de la costa,
gent del Pla i gent dels turons.
Anunciem la nostra festa
i proclamem que el primer dijous de març
és enguany
Sant Medir.

Malgrat que a totes les cansaladeries
pengin botifarres d’ou
i que a les pastisseries
veiem coques de llardons,
sabem del cert
que el tres de març
toca tortell amb fava
i caramels.

Considerant que,
a causa d’aquesta coincidència,
podem patir confusió i atordiment,
i per a que sigui
de general coneixement i guia,
expressem
algunes recomanacions
d’ús de la festa:

La primera.
A la festa els caramels els collim de terra,
no de la bossa de qui va damunt del cavall.
Mai ens hem de fer pesats amb cap romeu
fent veure que tenim molts nets,
ni que vagi de veres.
A Sant Medir no assaltem els camions
ni ens llancem davall les rodes dels carros
ni de les potes dels cavalls.
Només faltaria!

La segona.
Mai no fem batalles ni combats
entre autoritats,
romeves i festers a la tribuna,
no cal.
Els caramels aquí no els tornem mai,
el que cadascú recull
s’ho queda a la bossa
i prou.

La tercera.
És un fet inqüestionable
que la festa paralitza el trànsit.
De fet constitueix
un dels fets diferencials
del patrimoni intangible català.
Per la qual cosa
ens cal paciència infinita
si gosem anar-hi en cotxe.
Quedarem millor a les fotos
si exhibim
el nostre millor somriure.

La quarta.
Els romeus i les romeves
llancem els caramels
com si sembréssim faves,
no com si anéssim a pedrades.
Garrepes no ho som,
però quan la bossa és buida,
la guardem.

La quinta.
Mai cavalcarem,
ni de bon tros,
a més de vuitanta per hora,
a no ser
que hi hagi una pertinaç
inversió tèrmica
provocada
pel desitjat anticicló de Ponent.
En aquest supòsit
també anirem
tot xano-xano.

La sisena.
Els festers
i les festeres
evitarem,
malgrat el privilegi de l’edat,
donar cops de colze,
cops de cul
ni trepitjades.
El caramel és
per a qui se’l treballa.

La setena.
Tota cobla,
colla
o banda,
a cavall o sense,
haurà d’afinar
i anar al compàs.
No s’hi val posar
l’automàtic
al bombo.

La vuitena.
Desmentim
categòricament
la llegenda segons la qual
els caramels de Sant Medir
són de pa sucat amb oli.
Bé que volen aviat
quan els posen al mostrador
de les botigues.
Afirmem doncs,
i amb rigor,
que no hi ha res millor
pel mal de gola
de les al•lèrgies de març
que llepar els caramels
de la nostra festa.

La “novena”.
Que floreixin les violetes
amb la seva bona olor.
Que llueixin bé les faves
del ramell que duem al pit.
Que del bosc de Collserola
baixi la millor frescor,
i que ompli Barcelona
de la festa dia i nit!

La “dècima”.
Com que n’és la més antiga,
ja fa segle i mig que ronda,
felicitar l’Antiga
és motiu de satisfacció
fonda.

La que fa onze.
Que se sàpiga,
i que quedi explicat i entès,
que nou de cada deu caramels
els paguen els romeus
i les romeves,
i n'hi ha
que en paguen onze.
Algú ho havia de dir.

L’última.
Romeus,
romeves,
festers
i festeres.
Diem ben fort
i que tothom ho escolti:
Visca la festa
de Sant Medir!