El Carnaval de Solsona

Pròleg de Josep Fornés del llibre "El Carnaval de Solsona. La història d'un desafiament genuí. Obra de Noemí Vilaseca i Marc Trilla. editada per l'Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

Els avis diuen que hi va haver un temps en que la gent ens il•lusionavem col•lectivament . Un temps en que les espectatives de felicitat es podien imaginar, concretar, mesurar i assaborir. Un temps de somnis a l’abast on la roba es feia durar i es passava als germans quan et quedava petita. Hi va haver un temps en què els mànecs de les navalles es feien de banya i les sopes de pa. Era un temps on la por es podia dominar i en què els poderosos tenien un nom i dos cognoms. D’aquest temps de somni els avis en deien el Temps Normal.
En Temps Normal, quan hi havia vaga, tot era tancat i barrat i, mentre durava, la gent no anava a la feina. La gent gran s’estava a casa, els pèsols es pelaven i l’arròs es triava. En aquell temps mític es bevia aiguardent i es menjaven figues i coca amb vi blanc. Hi havia beates i menjacapellans i monges i senyors i tractants i sindicat i companys... Però aquell temps es va aturar bruscament per una guerra, i mai més ja no hi va haver res que fos normal.
La memòria col•lectiva d’un poble es manifesta d’una forma concreta en allò que considerem important de retenir en l’inconscient comú de la nostra cultura societària. Hi ha fets que elevem a la categoria del mite, i els convertim en esdeveniments. En el Temps Normal de la ciutat de Solsona hi va haver fets, constitutius de la seva pròpia cultura societària, que hem volgut, lliure i sobiranament, convertir en esdeveniment. La gent solsonina va decidir, com aquell qui no vol, convertir el seu Carnaval en el símbol de la llibertat del seu Temps Normal.
Els símbols incorporen un contingut psíquic que els confereix valor transformador, capaç de transgredir normes i sancions. Per això la festa no es deixa manar per ningú, mana tota sola, perquè és la gent qui la governa.
A Solsona la gent del Temps Normal governa a ritme de pasdoble, i amb la bata posada, fent pixar un ruc penjat del campanar i traient, al sol i a la serena, la família de gegants més esbojarrada de tot Catalunya. Per uns dies reinventa la recreació d’un temps imaginari on ja no hi ha rivals de classes ni de dogmes. Però en aquest temps imaginari hi ha un espai privilegiat per a un dels màxims atributs de la inteligència: la ironia.
De la Setmana Santa, amb les seves processons d’encaputxats, romans i sotanes, l’àvia en deia el Carnaval dels capellans. Els comparsers del Temps Normal solsoní han fet esborronar sempre la gent de la Crosta. Ara, com abans, esbronquen i satiritzen la gent de totes les crostes, perquè mai no hi pot haver festa sense dissidència. El Carnaval de Solsona és un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva.
A Solsona el Carnaval transforma l’espai ordinari del carrer en l’escenari extraordinari de la festa. Un esdeveniment, que tothom reconeix com excepcional, fa reviure allò que identifica la comunitat. Allò que és intangible es fa sentir en l’ànima del Carnaval, en la motivació de cada comparsa, en l’imaginari de cada solsoní. La festa se sent, s’escolta, s’olora, s’assaboreix, es veu i es viu.
A Solsona, en forma de Sermó i amb llatinades i versots, cada mes de febrer es proclama la Molt Gloriosa República Popular d’aquest Temps Normal imaginari. Carnestoltes així ho mana i ho escampa als quatre vents, amb veu clara i catalana perquè ho sàpiga la gent.