Josep Fornés

Havien baixat molt en les enquestes. Tothom deia que es fotrien una bona patacada. Fins i tot la Júlia, que no era pas bona en això dels auguris, li ho havia dit amb aquella severitat categòrica de la que només en són capaços els vidents. - La culpa és dels socis de govern. De ben segur que si no haguéssim hagut de pactar, ara no hauriem de fer front a tanta boira. Li molestava la incertesa de les urnes. Haver de passar cada quatre anys per l’adreçador del sufragi universal, era un exercici d’humilitat al qual no s’acabava d’acostumar. I a més a ella li havia tocat anar més enllà del número trenta a les llistes, i no sabia si aquesta vegada sortiria o no. No patia pel sou de diputada. Tampoc patia pel teletac de les autopistes, ni per les dietes, ni per res d’això. Segur que el partit li trobaria alguna cosa. L’amoinava passar del càrrec a la Conselleria a la seva nova posició de ciutadana i prou. L’enrabiava que guanyessin els altres. Com li fotia haver de contemplar, impotent,...

Artículo con motivo de la estancia de Josep Fornés Garcia en la ciudad de Barranquilla en marzo de 2011. La figura y la obra de Ramon Vinyes y Cluet (Berga, 8 de mayo de 1882, Barcelona 5 de mayo de 1952) tiene sus orígenes en la cultura de la Renaixença y el entorno político, social e ideológico de la Cataluña de su tiempo. La Renaixença fué un movimiento cultural catalán que llegó a su esplendor durante la segunda mitad del siglo XIX. Su nombre surgió de la voluntad de hacer renacer el idioma catalán como lengua literaria y de cultura después de los siglos de diglosia respecto al castellano. El estilo de la Renaixença es parecido al Romanticismo europeo, predominio de los sentimientos, la exaltación patriótica y los temas históricos. La lengua utilizada mezclaba cultismos y neologismos con palabras de la cultura popular. El entorno social del joven Vinyes era convulso. Durante la primera industrialización, muchas familias campesinas catalanas cambiaron el trabajo del campo por el...

El Carnaval de Barranquilla en Barcelona y la experiencia del Museo Etnológico de Barcelona Josep Fornés y Garcia, enero de 2011 Ponencia inaugural del Tercer Encuentro de Investigadores del Carnaval. Museo de Antropología de la Universidad del Atlántico. Barranquilla 2 de marzo de 2011. La ciudad es el espacio prodigioso donde todos y todo puede ser visible e invisible a la vez, es el monstruo que nunca duerme, el tiempo dónde el día puede parecer noche y la noche puede parecer día. Toda ciudad es un conjunto alterable de construcciones tangibles e intangibles donde sólo hay una cosa inmutable: el cambio. Los cambios sociales y culturales que nos toca ahora vivir en las ciudades de Europa, quizás precisamente porque nos tocan muy de cerca y en primera persona, nos parecen tan radicales que a menudo cuando pensamos en la pluriculturalidad lo hacemos como si se tratara de algo nuevo. Pero no hace falta pensar mucho para darnos cuenta que nuestra sociedad contemporánea, como toda s...

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix. Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria. Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde. El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre". En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’arr...

Pròleg de Josep Fornés del llibre "El Carnaval de Solsona. La història d'un desafiament genuí. Obra de Noemí Vilaseca i Marc Trilla. editada per l'Associació de Festes del Carnaval de Solsona. Els avis diuen que hi va haver un temps en que la gent ens il•lusionavem col•lectivament . Un temps en que les espectatives de felicitat es podien imaginar, concretar, mesurar i assaborir. Un temps de somnis a l’abast on la roba es feia durar i es passava als germans quan et quedava petita. Hi va haver un temps en què els mànecs de les navalles es feien de banya i les sopes de pa. Era un temps on la por es podia dominar i en què els poderosos tenien un nom i dos cognoms. D’aquest temps de somni els avis en deien el Temps Normal. En Temps Normal, quan hi havia vaga, tot era tancat i barrat i, mentre durava, la gent no anava a la feina. La gent gran s’estava a casa, els pèsols es pelaven i l’arròs es triava. En aquell temps mític es bevia aiguardent i es menjaven figues i coca am...

Salut a la gent que hem volgut deixar-nos veure aquest diumenge de febrer a la plaça de la Vila. Dono les gràcies a qui ha gosat demanar-me que faci avui aquest Pregó de Sant Medir. A la Federació i a les colles, als qui sou aquí al balcó i als qui sou a la plaça. Fa tan de temps que escric pregons, bans i proclames, que no podia dir que no. Ben bé han estat trenta anys de signar amb pseudònims, amb noms tan inversemblants com il•lustres. Potser sí que ja havia arribat l’hora de parlar de la festa de tu a tu. Allò que la gent som capaços d’imaginar col•lectivament és molt valuós. La Cultura és una construcció simbòlica que fem els humans. Mengem, cantem i ens emocionem seguint pautes apreses en família, en colla, en societat. Inventem tradicions, creiem en mites i construïm noves llegendes. Però si una cosa sabem fer és crear col•lectivament el prodigi de la festa. Sant Medir és una festa que se celebra des de molt antic, quan...

Parlar dels origens del Carnaval no és parlar només de festa, és parlar de religió. La seva dimensió i presència en llocs distants del planeta, com també la seva relació amb altres festes de l’hivern, ha portat els estudiosos de la mitologia popular a situar el seu origen en un temps molt remot. Segons aquestes teories les històries sagrades de l’antigor, les contalles de les gestes dels déus dels pobles vençuts passarien a formar part de la temàtica oculta de contes i llegendes, i es farien presents a les festes que tot poble recrea com a expressió simbòlica de la seva memòria col•lectiva. Els déus del poble vençut solen ser oficialment dimonis pels qui detenten el poder de nova planta. Així és com les exterioritzacions de la religió vençuda han estat reprimides amb la màxima cueldat al llarg de la història, i només han estat permeses les adaptacions edulcorades que la religió dels vencedors hagi pogut autoritzar. Febrer és el mes central del Carnaval, i la festa coincideix amb la ...