Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 23 de novembre de 2014

Nadala

Gebre al bosc damunt les fulles
Que han caigut a la tardor,
Pels corriols la molsa molla
Fa del verd un tou de flors

Collirem vesc de pinastre
Enfilats dalt del brancam,
Amb ses boles d'alabastre
Guarnirem el millor ram

Branquillons de bruguerola
Amb ses petitetes flors,
Suros, líquens, farigola
I pedretes de colors

Pintarem un cel d'estrelles,
Amb cabanes de pastors
I un món breu tot ple d'ovelles
Ben aprop del menjador

Amb un tros de roba vella
Taparem de nit un tronc,
Arraulits sota una estrella
Somniarem que som més bons.

Josep Fornés. 2014







diumenge, 7 de setembre de 2014

Ser de Gràcia i decidir



Ser de Gràcia i decidir.
Josep Fornés, antropòleg. Article publicat al setmanari l'Independent de Gràcia el setembre de 2014

Quan passa una festa solem tornar a la normalitat. Però, si la festa és gran, sol deixar rastre, un rastre d’identificacions personals i col·lectives, poc perceptibles, però que ajuden a entendre qui som.
La identificació és un concepte psicològic que relacionem directament amb la conducta, amb les habilitats, amb la ideologia, amb les creences i amb la història de vida de cada persona. Amb la identificació hom construeix la pròpia imatge.
La identitat és una recerca per tota la vida, és un procés constant, saludable i dinàmic, que pot variar segons la voluntat de cada individu, i que conforma i reforça el propi ego adult. Els conflictes que intervenen en aquest procés ens fan créixer com a persona. Només amb la construcció lliure i voluntària de la pròpia identitat podem assolir l'autoestima necessària per a una bona salut mental.
Els humans sóm éssers socials que compartim identificacions múltiples i voluntàries. Les nostres històries de vida s’entrecreuen de forma casual o intencionada, o totes dues coses. Però els grups de gent formem identificacions col·lectives que ens fan construir, de mica en mica, una identitat.
A la gent de Gràcia ens passa una mica això mateix: som de Gràcia quan volem i perquè volem. La identitat dels pobles, com la de les nacions, és una construcció simbólica, cultural, voluntària, lliure. No es pot imposar per la força. De la mateixa manera que tota relació de jerarquía i de domini sol causar patiment i problemes de salut mental al qui és dominat, també la identitat no es pot imposar, s’ha de decidir.
Ser de Gràcia ho pot ser tothom qui vol, per decisió pròpia. A molta gent li ha passat que “s’ha fet” de Gràcia per festes. Les festes ens fan percebre que formem part de la comunitat, ens identifiquen amb la gent i amb el territori. Les festes del barri han ajudat molta gent a decidir fer-se gracienca.
Però, com que les identificacions són voluntàries, també n’hi deu haver que reneguen d’aquesta identitat. Tot té a veure amb el procés de creixement individual i col·lectiu. El procés, en definitiva.
Els pobles lliures, com els ciutadans lliures, tenen més condicions per gaudir d’una millor salut democrática que els qui no ho són. Ser el que hom vol ser no és una qüestió de sentiment, sinò de lliure voluntat de decisió madura, adulta, conseqüent i sobirana.
Per aquesta mateixa raó és viu i apassionat l’actual “Procés català” de consulta sobre el futur polític de Catalunya. N’hi ha qui el voldria veure reduït a una simple qüestió sentimental, i això només pot ser fruit de la ignorància o de la ironia.

La festa a la ciutat dels senyors

La festa a la ciutat dels senyors
Josep Fornés, antropòleg. Article publicat en el setmanari l'Independent de Gràcia l'agost de 2014

L’any 1784 el baró de Maldà describia en el seu “Calaix de Sastre” la festa del carrer d’En Roca a la Barcelona vella:
“...ha portat (la festa) molt Poble a aquell vehinat, el mes Genteta en manigues de camisa, a seguir lo carrer den Roca, amunt i avall, proporcionantho la tranquila nit que feya ab la Lluna en son Quart Creixent”. 
 Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà i Maldanell, era el nebot campetxà illetraferit del marquès de Castellvell i virrei del Perú, Manuel d’Amat de JunyentPlanella Aymerich i Santa Pauel qual virrei espanyol, després de fortificarcontra els pirates anglesos un munt de ciutats colonials costaneres, de manar enumerar i tipificar un munt de pobles indígenes americans i fundar una companyia de Dragons, es va casar per poders des de la Cort de Madrid ambMaria Francesca de Fiveller i de Bru, la qual senyora, ja vídua del marquès i virrei, va acabar donant nom a una plaça a la Vila de Gràcia i a un pàlau a la Rambla de Barcelona.
La plaça gracienca, i els carrers que l’envolten, han estat escenari de festes populars on la “Genteta” de tots els temps hem celebrat en llibertat, i de formafraternal i igualitària la festa major de Gràcia, la revetlla de sant Joan, sant Medir i el que calgui i més convinguiEl palau de la Rambla ha estat, i encara és, la seu del govern cultural de Barcelona des d’on s’organitzen, entre d’altres coses, les festes de la ciutat.
Si la festa representa la societat que la celebra, quina representació ostenten avui les festes de barri i quina ostenten les de ciutat? Cada cop hauria de semblar més imperceptible la frontera entre la festa oficial i les “altres festes”,com se solen anomenar aquelles festes emergents, diferents, contemporànies,transgressores, populars, participatives, autogestionades, veïnals, comunitàries... Festes de la “Genteta”, dels qui van “en mànigues de camisa”, com se solia dir en el temps de la Barcelona dels senyors al segle XVIII.
Festes dels qui avui passegem la samarreta de la festa major per “seguir lo carrer” com a ciutadans i ciutadanes que volem ser lliures i sentir-nos iguals.




divendres, 11 de juliol de 2014

Plaçanovins


 
El mercat
La plaça, l’àgora, el lloc de trobada on tothom s’assembla, el lloc de treva garantida des de sempre, el lloc acordat on tothom té llicència per establir una relació de semblant: el qui compra i el qui ven, sense que importi massa l’estatus ni cap altra categoria. Vet aquí el mercat.

El mercat, com a sistema d’intercanvi generalitzat, ha garantit sempre un espai territorial i temporal de pau i ordre, un temps i un lloc on els qui compren i els qui venen simulen i mantenen llaços com de parentiu que segellen tractes presents i futurs. Els llocs de mercat són llocs especials on es donen de forma simultània i indissociable les funcions econòmica, simbòlica i social. El temps de mercat ha estat sempre un moment propici a la recreació d’un cert estat festiu, un moment especial on es permeten llicències que en un altre moment serien considerades com a inconvenients.

 
La festa
El fenomen festiu aparellat als mercats és comú arreu de la nostra Mediterrània on encara podem abellir els sentits amb la barreja de sons, olors i colors entre mercaderies de tota mena que continuen essent l’atracció dels forasters. Si n’és d’important la seva existència que hi ha mercats anteriors a les ciutats que els acullen. La Grècia antiga tenia les seves àgores, la Roma clàssica els seus fòrums, la Barcelona vella va tenir també els seus mercats com el de la Plaça Nova.
La plaça
La Plaça Nova va ser lloc de trobada de gent de tota condició: de minyones i pagesos, de burgesos i hortolans, de senyors i menestrals. La plaça ha estat testimoni de festes des de la vellúria dels temps. També va ser escenari de passions col·lectives avui inconfessables en la cultura societària dels barcelonins. Lloc d’execucions de la pena capital, lloc de tortures i vexacions públiques. Va ser defensa fora muralla contra els enemics quan gosaven assetjar Barcelona. Va ser el lloc de concentració de ciutadans agrupats en gremis com el de Cirurgians, que havien de formar el gloriós Batalló de la Coronela.
la història
Quan les pedres parlen és que tenen molta història que contar. Hi ha llocs a les ciutats investits d’una pàtina de memòria col·lectiva, d’un patrimoni intangible que depassa àmpliament la petitesa d’allò que és material. La grandesa de la petita història de la gent és capaç de superar el temps i allò que és més d’immutable en una ciutat: el canvi.
La gent
Si en fa de temps que el barri de la catedral de Barcelona ha perdut la seva preciosa i antiga trama urbana. Si en fa de temps que ha patit els estralls de guerres, bombes i enderrocs. Però malgrat tot hi ha encara gent que conserva com un testimoni personal, com un record íntim de la memòria col·lectiva, com un senyal del barri del mercat de fora muralla, una paraula que els identifica: plaçanovins.
El vot del poble de la Barcelona Vella
Voveo és el verb llatí que conté el significat del que avui en dia en diríem compromís. Voveo és prometre, mentre que votum és la promesa que hom fa. Els devots mantenien un compromís absolut amb la divinitat, per això d’aquest compromís ferm i renovat se’n deia devotio i ara se’n diu devoció. Quan els devots comparteixen una promesa assumeixen el compromís de mantenir-la. Hi ha vots de pobresa, vots d’obediència, vots de castedat, i també hi ha vots del poble.
El vot del poble és el compromís que la població adquireix amb una divinitat benefactora, un sant, una Marededéu, una santa; el patronatge de la qual sorgeix per efecte d’un favor concedit. Epidèmies, pestilències i mals lletjos de mal guarir terroritzaven la gent en temps anteriors als coneixements científics de la medicina moderna i l’ús dels fàrmacs antibiòtics.

La pesta, filla de la nit i companya de la fam, comprenia el còlera, la febre groga, la pesta bubònica, la lepra i qualsevol epidèmia mortífera. En el món catòlic hi ha sants taumaturgs, miraclers de les necessitats per excel·lència: Sant Sebastià, Sant Antoni Abat, Sant Miquel Arcàngel, Sant Cristòfor i Sant Roc.
A Barcelona la Junta del Morbo establia cauteles, prohibicions de concentracions públiques i disposicions sanitàries per facilitar la feina als sants miraclers, mentre els carrers s’omplien de fornícules amb les imatges dels taumaturgs protectors. Hi ha qui conta que la proliferació de fornícules de sants aniria lligada a la permissivitat de la Junta del Morbo amb l’autorització de festes populars en carrers i places on hi hagués la imatge del sant en temps de pesta, però no queda cap festaire que ho pugui confirmar…

Textes per a l’exposició 4 ¼ 425 anys de les Festes de sant Roc a Barcelona. Josep Fornés

dijous, 3 d’abril de 2014

Festa i protesta, les altres festes



 Fotografia: Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona 1977 Parc Güell

A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI.
Es tracta de festes amb activitats al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren.
Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la Vocalia d’Afers Socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, veterà llibertari gracienc.
Al carrer del Perill es van celebrar festes alternatives durant la festa major de Gràcia fins al 2002. L’Ateneu Llibertari a Gràcia integrava grups de teatre de carrer com El Drac que va participar activament en les accions festives i reivindicatives de carrer com la lluita per la recuperació de l’antiga fàbrica La Sedeta, per a equipaments culturals i educatius per al barri del Camp d’En Grassot. Avui a La Sedeta hi ha equipaments públics: una escola, un institut i un centre cívic.
El Carnaval i sobretot el seu enterrament de la sardina són moments festius ben intensos en que l’Ateneu del carrer del Perill fa pinya amb les entitats més progressistes del barri en l’organització d’unes festes fins llavors prohibides.
En aquest context, la Barcelona dels barris aplica un nou mètode experimental de recreació de tradicions que atrau gent jove i inquieta de la part septentrional del país, sobretot de la conurbació metropolitana de la capital, que troba a Gràcia, a Sants, a la Ciutat Vella o al Poble Nou un caldo de cultiu apropiat per posar a prova el que havien de ser els embrions de colles de castells, grallers, dracs i diables, però també de noves festes.
La dècada dels setanta és el temps en que l’espai urbà torna a ser escenari de l’ocupació pacífica i festiva de la via pública com un exercici lúdic de transgressió i nova apropiació del carrer com a lloc on expressar conflictes i utopies, un espai vigilat durant la dictadura feixista i sotmès a cauteles de prohibició d’ús o d’autorització per part dels governs civils i els ajuntaments.
És aquest espai urbà el que permet els moviments socials mostrar les seves propostes de canvi: reivindicacions i projectes en que els anarquistes, els independentistes, les feministes, els gais i les lesbianes, els insubmisos, els comunistes, els ecologistes o els antimilitaristes anti OTAN socialitzen la informació ideològica i fan les seves denúncies socials i polítiques.

Les altres festes en la història de Catalunya
En la història del nostre país trobem episodis en que grups de contestació organitzen festivals alternatius com el Primer Certamen Socialista de Reus l’any 1885 que vol ser l’alternativa als Jocs Florals patrocinats pel Marquès de Comillas i que guanya Pere Carratalà amb la cançó Hijos del pueblo que després esdevindria himne, un dels molts himnes que es van presentar a la secció de música revolucionària d’aquell Certamen, organitzat pel Centre d’Amics de Reus, membre de la Primera Internacional. 
Altres moments més recents en que una acció festiva representa una alternativa el trobem en les Jornades Llibertàries del Park Güell de Barcelona el 1977  o els festivals Sis hores de cançó de Canet i el Canet Rock celebrats també a mitjans dels setanta. En aquests marcs alternatius es van presentar experiències alternatives de nivell en la creació artística com Bread and Puppets o  Living Theatre.
Durant la transició política immediata al franquisme la manca d’espais tancats per a celebrar-hi actes públics obliga els moviments veïnals, socials, sindicals i polítics a demanar prestats o a llogar els locals a les entitats clericals i mercantils que sobreviuen a la repressió del règim nacional-catolicista militar. La incautació dels locals socials dels sindicats, de les organitzacions o grups d’afinitat anarquistes i de les organitzacions polítiques catalanistes i d’esquerra durant el franquisme havia deixat exhausta o morta tota organització sospitiosa de ser desafecta al régimen
L’acció de supervisió sòcio-política duta a terme pel consistori franquista amb les festes barcelonines fa que s’exerceixi el control falangista en les comissions de les festes majors dels barris, les quals experimenten un important creixement en la dècada dels anys cinquanta com a moments de liberalitat de difícil control al carrer, creixement que té una inflexió als anys seixanta paral·lelament al desenvolupament econòmic i a l’extensió de l’ús del vehicle privat.
A principis dels anys setanta les festes tradicionals estan en un moment de recessió. La transició pactada de la dictadura a la democràcia comporta la cohexistència de models festius i de sensibilitats diferents. Les primeres festes alternatives són sotmeses a un estricte control secret i uniformat de la policia nacional i de la guàrdia civil: Festival de Canet, Canet Rock, Jornades Llibertàries... El nou cop d’estat militar del 23 de febrer de 1981 comporta una nova regressió democràtica que afecta notablement l’activitat política i conseqüentment les festes.
 Festival de Canet
Durant els anys noranta l’extensió de l’ús de la xarxa Internet i del telèfon mòbil entre els més joves va facilitar la convocatòria de les festes alternatives amb proclames com la que va aparèixer a la web Indymedia anunciant les IX Festes alternatives del Prat de Llobregat el setembre del 2004:
“Per unes festes majors autogestionades i alternatives. Si no t'agraden les seves festes només has de fer les teves“.

La festa com a alternativa de protesta als Països Catalans
La programació d’activitats d’una festa alternativa és molt diversa i sol incloure concerts adreçats explícitament a un públic jove.
L’anomenat Rock per la Independència “RxI” va ser el moviment musical que aplegà més d’una trentena de grups musicals de tendència diversa amb discurs reivindicatiu i un centenar llarg de locals repartits per tot el territori dels Països Catalans, és el que es coneixia com la “Xarxa del Rotllo”: casals independentistes, ateneus populars, bars musicals, casals Jaume I, casals Tio Canya, Vía Fora! i molts altres locals organitzaven concerts i festes alternatives sota el lema “Festa, sí; lluita, també”. La figura del cantautor Ovidi Montllor va esdevinir un dels referents simbòlics del moviment, com també figures literàries com Ausiàs March, Rosselló Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart o, sobretot, Miquel Martí i Pol. 


Grups com Brams, Inadaptats, Obrint Pas, Desperdicis Clínics, Atzukak, Mesclat, Ràbia Positiva o Red Banner són només una mostra d’un ample ventall musical que semblava haver tingut com a referent immediat els grups bascos dels noranta com Negu Gorriak  o La Polla Records.
Una festa alternativa també sol incloure activitats infantils, tallers de creació artística, jocs, contes, malabars, circ, màgia, cinema i vídeo a la fresca, teatre de carrer, concursos gastronòmics, dinar popular, fira d’aliments biològics, xerrades i debats, xiringuitos i parades d’organitzacions no governamentals, col·lectius i plataformes reivindicatives o de solidaritat amb territoris en conflicte, amb els presos, comitès de solidaritat amb els immigrats, reivindicacions del moviment okupa, paradetes de menjars exòtics i d’artesania, exposicions a l'aire lliure sobre temes de denúncia política, ecologista o veïnal, entre moltes altres.
El darrer moviment dels Indignats ha reactivat i alhora ha renovat el concepte de festa alternativa: debats, concerts, manifestos, accions reivindicatives... 
El públic que convoca la programació d'activitats d'una festa alternativa sol ser majoritàriament jove. Alguns concerts convoquen molt de públic que l'espai festiu digereix amb dificultat.
Innovació versus tradició
Amb tot, aquest model festiu continua topant amb el model tradicional, més conservador, que conviu amb més comoditat amb el gust del veïnat proper a l’espai escenari de la festa: el carrer.
Els conflictes entre els responsables de les entitats de perfil tradicional i les entitats de perfil alternatiu es fan evidents en les notícies de la premsa de barri, com és el cas d’aquesta publicada el dia 3 de febrer de 2012 al setmanari L’Independent de Gràcia i que fa referència a una picabaralla durant la revetlla mallorquina que fa vint anys que es celebra al barri:
“Picabaralla als Foguerons entre el president de les colles i alternatius
Set membres de colles exigeixen a (S...) que es disculpi pels fets
A.B./ x.T.
La vintena edició de la nit dels Foguerons de Sa Pobla a les places de Gràcia va ser un èxit de participació però va quedar aigualida per una picabaralla que es va produir entre el president de les Colles de Cultura Popular (A.S.) i un membre dels moviments socials i militant de la colla bastonera Cop a Cop. Els fets van succeir a mitja tarda, abans que comencessin els actes oficials: segons han explicat fonts coneixedores de l’incident (M.G.) va trobar-se (A.S.) arrencant les pancartes de la plaça de la Vila a favor de la defensa de la llengua i contra “els enemics del català”, en referència a la persecució de la llengua del govern de José Ramon Bauzà a les Illes. (A.S.) va mantenir una actitud violenta quan (M.G.) li va retreure el que feia i va cridar frases com “la plaça és meva” o “aquí mano jo”. L’incident ha motivat un comunicat de l’Esquerra Independentista en què denuncia la utilització de (A.S.) del càrrec “per erigir-se propietari de la festa”. Una altra carta de set membres de colles, a títol personal, ha exigit a (A.S.) que es disculpi. (A.S.), a preguntes de l’Independent, no ha volgut fer cap comentari.”
És interessant remarcar que en la notícia es qualifica textualment de “president de...” o de “ membre i militant de...  segons si es refereix a l’una o a l’altra de les dues persones implicades en la picabaralla. Aquest tractament desigual marca  o fa evident una diferència de categoria i d’estatus entre ambdós protagonistes de la notícia. En l’actualitat la coordinadora de colles té nou president i la colla bastonera alternativa Cop a Cop participa amb normalitat en la cercavila nocturna que obra la festa i llegeix un manifest reivindicatiu abans del ball a la plaça.
Foguerons Sa Pobla a Gràcia
Les noves funcions de la festa urbana
Hem apuntat en altres ocasions que participar, sentir-se part de la comunitat, pot esdevenir un exercici complex en una societat urbana com la nostra. La complexitat de la vida social contemporània fa que no es pugui partir d’apriorismes a l’hora d’establir paràmetres que defineixin el grau de pertinença de cada individu o de cada grup a un nosaltres que varia cada cop més ràpidament. La ciutat pot ser l’espai on tot i tothom és visible i invisible. La tradició ens pot servir d’excusa o de placenta; ens en podem servir per excloure o per incloure, com en el cas dels col·lectius “immigrants” o de joves “alternatius”. Podem confondre l’èxit de la “integració” de la nova immigració en les colles castelleres en veure un anxaneta de pell morena coronant un castell, quan el que hauríem d’entendre com a indicador és una gran pinya multicolor. Podem entendre que una festa és per a tothom sense acceptar que també ha de ser de tothom?
En altres ocasions hem definit el concepte de tradició  referit a l’àmbit festiu com una successió de rituals i d’activitats reiteratives, molt ben definides i ben enteses per la comunitat que la celebra.  La interpretació que se’n fa d’aquests senyals rituals està condicionada per la història i pels esdeveniments que la comunitat identifica com a propis. La informació que transmeten aquests senyals comunica un seguit de normes i capteniments que la comunitat concelebrant reconeix internament, de forma i manera que amb el temps, l’important acaba sent més la forma que el mateix contingut del que es comunica. La reiteració de tot plegat és el que anomenem tradició.
La incorporació de noves tradicions és un fet habitual en tota festa. La tradició festiva  és el resultat d’un procés, més o menys llarg, de reiteració cíclica d’activitats que amb el temps són considerades un patrimoni de la comunitat que les celebra. Totes les tradicions s’inventen i la mateixa cultura és una construcció simbòlica.
Repensar un discurs per a les festes significa estar atents a tot allò que és present en la nostra societat. Repensar la festa vol dir enfrontar els nous reptes del nostre temps amb recursos contemporanis i és això el que tota festa va incorporant en cada edició. El temps i la gent que celebra les festes s’encarrega de discriminar allò que ha de durar d’allò que ha de quedar com a anècdota.
Podem considerar tradicional una festa que té vint anys d’antiguitat? Sovint es confonen els conceptes. Hem començat citant el primer referent de festa alternativa de l’Ateneu Llibertari al carrer del Perill de Gràcia l’any 1976, i és un fet històric inqüestionable que el costum de celebrar festes alternatives a Gràcia supera en 18 anys l’antiguitat dels foguerons i la revetlla mallorquina que jo mateix vaig ajudar a introduïr de bell nou en el calendari festiu barceloní i gracienc a principis dels anys noranta. Cal també tenir en conta que el valor simbòlic de l’antecedent festiu llibertari és comunament reconegut com a mirall i com a model per una part significativa de l’actual població jove del barri i de la conurbació metropolitana, que demostra la seva majoria omplint l’espai del carrer en festes.
Recodem que al final de la dècada del 1970, amb la reimplantació del sistema democràtic formal a Espanya, es van incorporar a Catalunya nous elements a les festes, sovint a proposta de col·lectius de joves vinculats normalment a les associacions dels pobles i dels barris de les ciutats. Aquells joves utilitzàvem la tradició com a placenta protectora i com a salconduit que ens permetés una llibertat de pas en temps de transacció d’una llarga dictadura a una precària democràcia. Els joves dels anys setanta ja no som joves avui, i els joves d’avui tenen altres estratègies i opten per altres vies.
Als municipis de la conurbació barcelonina l’objectiu inicial solia ser dotar les festes d’un contingut renovat que recreés i relligués simbòlicament l’espai festiu, molt malferit després de la llarga dictadura feixista. La consigna era recuperar el carrer per a la gent. Els Països Catalans tenien gairebé l’exclusiva en celebrar les manifestacions i concentracions reivindicatives amb acompanyament de gralles, tabals, xeremíes o dolçaines, i aquesta era una pràctica impensable al País Basc o a Astúries, on les manifestacions solien ser més contundents.
Un altre objectiu era facilitar la incorporació de la gent més jove en la festa amb un contingut d’estètica tradicional catalana. Moltes vegades el model triat fóu el de les festes tradicionals del Penedès perquè a Barcelona i a la rodalia molta de la gent més activa durant el tardofranquisme, eren originaris de les comarques del Sud de Catalunya i ja tenien experiència organitzativa en la fundació de colles de diables, falcons, bastons i castellers.
Reiterem que la festa representa la societat que la celebra, escenifica com un ritual les seves normes alhora que posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha festa que no transgredeixi l’ordre perquè comporta un grau de dissidència, un exercici espontani de llibertat individual i col·lectiva. Una festa és més festa com menys es pot controlar.
No ens hauria de sorprendre que en la festa es facin presents el conflicte i la protesta. La festa, com a aparador de la vida social, escenifica les tensions, les pors i totes les emocions que els humans som capaços de construir en la nostra imaginació. Les incerteses, els odis, les alegries, fòbies i empaties més diverses són capaces d’aflorar i aixoplugar-se sota el paraigua ritual de la festa.
En la festa urbana, la complexitat social de la mateixa ciutat fa que l’equilibri entre ritual i conflicte necessiti un període llarg de digestió. De la mateixa manera que no tots els conflictes afecten tota la comunitat, no tothom percep com a propi el conflicte que afecta molta gent. El grau d’empatia, el grau de cohesió, la capacitat de compartir causes solidàries és diferent segons el moment, segons l’espai, i això s’aguditza quan l’espai i el temps són rituals.
A la ciutat de Berga va costar anys de diàleg aconseguir fer silenci a la plaça de Sant Pere durant el Ball de l’Àliga a la Patum. A Barcelona també hi cal mediació, mètode i model, perquè fa massa anys que el Pregó de la Mercè és un guirigall ritual de xiulets, crits i pancartes barrejat amb el guirigall ritual del Toc d’Inici, sense més diàleg que una tanca i un cordó policial que parapeta la porta de la Casa Gran.
Deixar a la seva sort el diàleg entre manifestants i festaires és una dimissió en tota regla de la mínima capacitat de mediació, és no entendre que el model festiu no pot excloure la representació social que incorpora la mateixa festa, per tradició, per història, per costum i per respecte a l’esperit legislador que regula les llibertats públiques.
Quan el conflicte no s’incorpora en el ritual festiu, o bé es canvia la festa o bé es resol el conflicte, o no hi ha festa. Caldrà doncs diàleg, mediació i un mètode que tingui com a norma les bones pràctiques de la cultura democràtica.
En una societat democràtica avançada, cal que les festes populars siguin de tothom, no només per a tothom. Cal un model festiu inclusiu que sigui capaç d’incorporar noves sensibilitats, nous símbols, noves experiències. Quan la tradició esdevé un escut deixa de ser placenta. Llavors la festa esdevé estèril i no acompleix la seva funció més valuosa, fer que la gent, persona a persona, se senti part de la comunitat.

divendres, 7 de febrer de 2014

Antes de que me fusilen los míos, que lo haga el enemigo



Publicado en Revista Rambla y Diario Público
Por Javier Coria. Fotos: Guillem Sans
Sábado, 01 de Febrero de 2014

Antoni Fornés Arás tiene 97 años y, en una de sus varias fugas del hogar familiar en Barcelona, a la edad de 20 años se alistó por las bravas en las filas de la 29 División de la milicia del POUM que partía al frente de Huesca, durante la Guerra Civil, conociendo a George Orwell en dicho frente. Declara no saber lo que es el miedo, aunque estuvo a punto de ser fusilado y pasó por prisiones y campos de concentración, esos campos que algunos niegan que existieran en España y que llaman eufemísticamente “Colonias de Trabajo”. En una larga conversación con Antoni Fornés nos explica su experiencia vital, con las luchas y contradicciones entre las fuerzas que defendían la legalidad republicana contra el golpe de los militares fascistas. Esta es la historia de un superviviente en el contexto de una España convulsa.



Como nos advirtieron sus hijos presentes en la conversación, Toni y Josep, Antoni comenzó su relato con dos hechos relevantes y traumáticos de su biografía. Uno fue cuando sus padres se separaron cuando él tenía 10 años, y otro cuando sufrió un grave accidente a esa misma edad. Antoni, entonces estudiaba en La Escola del Bosc –Escuela del Bosque-, la primera Escuela Moderna municipal que dirigía la pedagoga Rosa Sensat. En octubre de 1927, el rey Alfonso XIII y su esposa, la reina Victoria Eugenia, con las infantas Beatriz y María Cristina llegaron a Barcelona en visita oficial. Para ver los cortejos que acompañaban a la familia real, la chiquillería trepaba por farolas o como Antoni: “Yo me subí a una silla ya que los guripas que protegían la ceremonia no me dejaban ver, con tan mala suerte que de un empujón me caí de bruces. El médico dijo que no había nada que hacer, pero después de cuatro días me salvé.”. La lesión que se hizo en el tabique nasal le comportó varios años de dolorosos tratamientos. Todo ello con varios cambios de colegio y sus primeros trabajos como aprendiz, trabajos que tuvo que dejar por sus problemas respiratorios debido al accidente. Convencido que su padre  no lo quería, y deseando dejar los sufrimientos de los tratamientos médicos, se escapó varias veces, aunque siempre lo devolvía a casa la Guardia Civil.

Con la proclamación de la Segunda República Española, el 14 de abril de 1931, la monarquía de Alfonso XIII, la dictadura de Primo de Rivera y los directorios militares que le siguieron, quedaron atrás. En Catalunya se instauró la Generalitat y se aprobó el estatuto de Autonomía. Antoni, en 1933, tenía 17 años y decidió independizarse, para ello contó con la ayuda de la que él llama la padrina, que no era otra que su madrastra y que: “me quería mucho, por cierto” –dice Antoni-. La padrina le consiguió sus primeros trabajos en oficinas, trabajos administrativos que tendrían gran importancia en muchos momentos de su vida como miliciano.

En ese mismo año de 1933, la erosión del gobierno de Manuel Azaña hizo que éste dimitiera convocándose nuevas elecciones en noviembre. Se dio la paradoja que en España ganaron las derechas dando paso al llamado bienio negro (1933-1936), mientras que en Catalunya se repartieron los votos entre el conservador partido de Cambó, la Lliga Regionalista, y la Esquerra Republicana de Lluís Companys. Con la entrada en el gobierno de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) en octubre de 1934, se convocó una Huelga General Revolucionaria en toda España siendo en Asturias donde la insurrección tuvo más relevancia y fue más fuertemente reprimida. Catalunya fue otro de los focos de la insurgencia, y Companys rompió relaciones con el gobierno central proclamando el Estado Catalán de la República Federal Española. Era el 6 de octubre.

Tras el golpe de los miliares fascistas –como respuesta al triunfo de las izquierdas en las elecciones municipales- y mientras del Madrid republicano llegaba la cancioncilla de: “Los cuatro generales; que se han alzado; para la Nochebuena, serán ahorcados.”, Antoni tenía 20 años cuando estalló la guerra en 1936: “Quería irme de voluntario al frente. Bajé por las Ramblas hasta el frontón Colón donde había una oficina de reclutamiento, pero no quisieron alistarme por mi juventud, aparentaba menos años de los que tenía. Pero vi una columna del POUM que desfilaba hacia la estación de trenes y que marchaba para el frente de Huesca, y me colé en la fila y nadie me dijo nada.”

De la unificación del Bloque Obrero y Campesino y de la Izquierda Comunista, en septiembre de 1935 se había fundado el Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM), de ideología trotskista, antiestalinista y con una tendencia catalanista encabezada por Josep Rovira, procedente del partido Estat Català. La columna a la que se refiere Antoni era la que formaría la 29 División (ex División Lenin), cuyos miembros terminarían integrándose en el Ejército Popular de la República. Josep Rovira fue el que organizó las fuerzas militares del POUM en el Frente de Aragón. Entre los milicianos que formaban la columna destacaba un larguirucho británico que no era otro que el escritor y periodista George Orwell, al que Antoni conocería en el frente: “Después de un mes en Aragón me fui a la primera línea de fuego, con los brigadista internacionales, yo nunca tuve miedo de nada. Tomamos Siétamo, cosa que luego se criticó mucho por el jefe de las fuerzas. Luego, como yo sabía escribir a máquina, me llevaron a Barbastro y luego a Zaragoza como escribiente. Pero yo también me iba al frente de Zaragoza y, en Monte Aragón llevaba una ametralladora, mientras un compañero llevaba el trípode”. La 29 División mantuvo combates muy duros en el citado Monte Aragón, Leciñena, Obispo, Quicena, Tierz…, donde Antoni siempre fue con su ametralladora que, aunque Antoni no lo recuerda, quizá fuera la Hotchkiss de 7 mm, del modelo 1914-1922, la más abundante entre las fuerzas republicanas al comienzo de la contienda.

La derrota de la rebelión militar en Catalunya había dado paso a la revolución. El poder nominal lo tenía la Generalitat, pero el real estaba en las milicias armadas de los partidos obreros y sindicatos, sobre todo de los anarquistas. Antoni había dejado una Barcelona en plena efervescencia revolucionaria, aquella que describió George Orwell en Homenaje a Cataluña: “…Barcelona resultaba sorprendente e irresistible. Por primera vez en mi vida, me encontraba en una ciudad donde la clase trabajadora llevaba las riendas. Casi todos los edificios, cualquiera que fuera su tamaño, estaban en manos de los trabajadores y cubiertos con banderas rojas o con la bandera roja y negra de los anarquistas…”. Aunque las necesidades del frente había amainado la actividad en la ciudad, paradójicamente el miliciano Antoni Fornés se encontraba más seguro y tranquilo en el campo de batalla, por lo menos allí el enemigo lo tenías enfrente: “Me dieron permiso y llegué a Barcelona, pero yo no estaba bien, había mucha gente… con las barricadas, los de la CNT por las calles, en fin, que no acabé el permiso y me volví al frente de Aragón. Al poco tiempo me hicieron secretario político en Quicena. Me cuidaba de las cuestiones administrativas del pueblo y sus habitantes, me demostraron mucho cariño, por cierto. En este puesto conocí a George Orwell. Pero yo siempre me ofrecía voluntario para ir a primera línea de fuego, era un tirador de élite. La verdad que los del POUM luchamos muy duro allí, junto a muchos extranjeros –brigadistas-. Las fuerzas políticas no se ponían de acuerdo para ocupar Huesca, pero los del POUM tomamos una loma, –seguro que Antoni se refiere a la “Loma de los Mártires”, que fue tomada por una brigada del POUM el 16 de junio de 1937-allí nos bombardeó la aviación alemana y hubo muchos muertos.” Mientras esto sucedía en el frente, en la retaguardia el POUM había sido ilegalizado por el gobierno de Juan Negrín, acusando a sus dirigentes de colaboracionismo con el enemigo. En los llamados “Hechos de Mayo”, se enfrentaron en Barcelona a las fuerzas del orden público de la Generalitat, ayudadas por la milicia del PSUC, contra los milicianos de la CNT y el POUM, en un intento de limitar su poder político y para desalojarlos de edificios estratégicos como el de la Telefónica de la plaza de Catalunya. El 22 de junio de ese año era asesinado el dirigente del POUM Andreu Nin. Pero nos sigue contando Antoni: “Yo estaba de escribiente en Monflorite (Huesca), cuando llegó la orden de disolver la 29 División. Me mandaron a unas oficinas de la calle Tallers de Barcelona, donde los milicianos del POUM venían a arreglar sus papeles. Nosotros no sabíamos nada, y a mí no me encarcelaron porque unos compañeros del PSUC les dijeron a sus mandos que yo no era nadie”.

Al disolverse la 29 División, sus jefes militares fueron encarcelados. Algunos milicianos fueron enviados a la retaguardia, como el caso de Antoni, pero otros siguieron luchando en el frente dentro del Ejército Popular o la milicia de la CNT-FAI: “Una vez liquidada la división, a mi me quisieron hacer comandante del Ejército Regular de la República, cosa que yo rechacé, no creía estar preparado, pero sí me hicieron teniente y me mandaron al frente de Andalucía, pero antes me casé, con Urbana García. Al hermano de mi mujer, Santiago García Cortés, lo fusiló la Guardia Civil en Fiscal (Huesca), tenía 19 años y aún no sabemos dónde está enterrado”. La forma de cómo Antoni se enteró de su ascenso a teniente es digna de una escena de una película de Ken Loach:



“Después de un batalla de tanques vi un socavón que había dejado un obús de mortero. En el fondo había un cuerpo, era el cartero del regimiento. Junto al cadáver estaban los sobres ensangrentados, cogí una carta que venía a mi nombre… era la notificación oficial de mi ascenso a teniente.”

En Andalucía, entre otros sitios, Antoni estuvo en Jaén y Córdoba, encuadrado en el Ejército Popular como miliciano de la CNT. Por enfermedad de un capitán, durante un tiempo mandó una compañía, aunque descontento porque no había un frente claro y la mitad de los soldados no tenían armas. Fue en Jaén donde un capitán catalán se dirigió a él y dijo: “¿Pero tú qué has hecho? ¿Dónde estabas?, a lo que Antoni contestó “nada” a la primera pregunta y“estaba en el POUM”, a la segunda. El capitán le informó que venían a detenerlo, como lo estaban haciendo con otros militantes trotskistas. Aquí comienza la peripecia más surrealista de la vida militar de Antoni: “Tenía claro que a mí no me cogerían. Me fui a la oficina, abrí un cajón, me hice con una pistola y dos bombas de mano que me metí en los bolsillos, y un poco de dinero”. Nuestro personaje estuvo tres días vagando por los campos, recuerda como si fuera ayer, las noches que durmió en un maizal, ya que su único alimento fueron los granos tiernos de maíz que pudo encontrar: “Después llegué a Córdoba, me quité las insignias de teniente y me fui al frente. Quería irme a Portugal, pero estaba muy lejos. Desesperado pensé: antes que me fusilen los míos, que lo haga el enemigo” Y así lo hizo, decidió entregarse a las tropas franquistas. En la primera intentona fue rechazado a tiros, por lo que tuvo que dormir en tierra de nadie. Al día siguiente se fue a un pueblo y se entregó a un soldado, identificándose como oficial republicano. Pensó que lo fusilarían, pero lo mandaron preso a Lucena (Córdoba). Estando con varios presos, se le ocurrió cantar una canción tradicional catalana, que escucharon unas muchachas y muchachos que pasaron cerca de la ventana enrejada del pequeño habitáculo que utilizaban como cárcel.

Los jóvenes intercedieron por él y, algunas tardes, Antoni cubría su uniforme de presidiario con una bata y salía a pasear. En estos paseos se dio cuenta que: “Aquel pueblo era rojo, y los que intercedieron por mí al oírme cantar, también”. Una vez más, sus dotes de escribiente le procuraron un destino más favorable en las oficinas del jefe del sindicato falangista: “El jefe del sindicato tenía dos hijos que, como tenía dinero, no iban al frente. Algunos me creían facha, cosa que no era, claro, pero me hacía gracia ver como la Guardia Civil me saludaba al pasar”. En ese destino, Antoni atendía a la gente del pueblo que le solicitaban gestiones para saber si sus familiares estaban presos o no, todo esto lo hacía clandestinamente. Un día, el comandante de las fuerzas de Lucena viajó a Barcelona para hacer averiguaciones sobre su particular amanuense. Allí, una mujer lo denunció como militante de izquierdas. Lo detuvieron y lo mandaron a Sevilla, donde estuvo varios días con otro preso en una celda sin hablar, ninguno se fiaba del otro. Una mañana los metieron a los dos en un tren con destino al País Vasco, en el trayecto supo que su compañero era un gudari, un soldado del ejército popular del Gobierno de Euskadi. Todo esto sucedió en 1938, mientras en Barcelona se despedían a las Brigadas Internacionales y la aviación italiana bombardeaba la ciudad, como antesala a la ocupación.

A las semanas del: “cautivo y desarmado el Ejército Rojo”, el último parte de guerra del 1 de abril de 1939, con la caída de Madrid y cuando Francia y el Reino Unido reconocieron el gobierno de Franco resultante de un golpe militar, Antoni comenzó su periplo por las cárceles del franquismo. Ingresó con 22 años y a los pocos meses cumplió los 23 en los penales. Su mujer Urbana esperaba en Barcelona con la primera hija del matrimonio. Pasado todo, la descendencia aumentaría con cuatro varones y una chica más. Antoni no llegó al País Vasco y fue desviado al penal de Burgos, donde pasó dos días antes de ser trasladado a la cárcel de Torrero, en Zaragoza, donde pasó los dos meses más terribles de su vida: “Nos mataban de sed y hambre, mientras a los presos de la delincuencia común no les faltaba de nada. Cada día fusilaban a gente. Cuando nos hacían formar en filas, aprovechaban para pegarnos con fustas. Un preso intentó suicidarse dándose cabezazos contra la pared. Pero lo más terrible era oír llorar a los hijos de las presas republicanas, que estaban encarcelados con sus madres”. Le pregunto a Antoni qué quieren decir las siglas “CAR” que aparecen en sus fichas de la cárcel: “Católico, Apostólico y Romano, se lo ponían a todos. Esto me recuerda que en Torrero había un capellán que nos daba charlas cada día y decía: Yo como cura os perdono, pero como hombre que caiga todo el peso de la ley sobre vosotros. Todo esto mientras se escuchaban las detonaciones de los fusilamientos en el patio”.

Después del 18 de julio de 1939, Torrero se convirtió en el principal penal de represión del franquismo. Además de políticos, sindicalistas o militares republicanos, allí fue a parar todo aquel del que se pudiera sospechar su desafección al nuevo régimen. Incluso se llegó a presentar como un centro de reeducación ideológica. Curiosamente, otro 18 de julio, pero de 2005, fue demolida la Cárcel Provincial de Zaragoza, conocida popularmente como Torrero.

Antoni fue trasladado nuevamente, esta vez a la cárcel Modelo de Barcelona, y se alegró de volver a su tierra, pero estaba convencido de que lo matarían: “Nos llevaron en un tren de mercancías en cuyos vagones de madera casi no se podía respirar. Había un agujero y nos íbamos turnando para poner la boca y coger aire fresco del exterior. Al llegar a la estación de Francia tuve que llevar a un compañero que apenas podía caminar. Allí había unas mujeres valientes que se acercaban a los presos con la intención de ayudarnos prestándose como correos, así pude avisar a mi mujer, mis padres se habían ido a Francia. En la Modelo me extrañó que nadie me hablara en catalán, en Torrero era el idioma que más se oía. Cuando pregunté se había catalanes, me dijeron que todos lo eran, pero se ve que tenían miedo por si entre los nuevos presos hubiera soplones. Un día pude ver a través de una puerta abierta que daba a la calle, una fila de presos, eran los que se llevaban para fusilar en el Campo de la Bota”. Antoni estuvo a punto de ser enviado al Campo de Concentración de Tarragona, según podemos leer en unos telegramas que nos aporta. En Tarragona y Reus se construyeron a principios de 1939 los primeros campos de concentración permanentes. Finalmente, el 20 de mayo de 1939, fue sometido a un Consejo de Guerra Sumarísimo y condenado a trabajos forzados: “Me llevaron a una leprosería que estaba en el barrio de Horta. Allí nos pusieron en fila para llevarnos al Batallón de Trabajo del Valle de los Caídos. Estaba seguro que moriría allí”. Pero de nuevo un hecho se cruzó en la vida de este superviviente, ya que en el último momento una mano lo agarró del brazo y lo sacó de la fila: “Resulta que mi mujer trabajaba en la casa de un capitán de artillería llamado Ángel de la Torre, que era aragonés como ella. Urbana pidió a la mujer del capitán que intercediera por mí, y así lo hizo, y salí libre”. Años más tarde, y tras pasar una guerra, Antoni tuvo que hacer dos años de mili obligatoria, donde tuvo un récord de España de tiro. Después vino el trabajo y el hambre de la postguerra, pero esa es otra historia.