Josep Fornés

Poème de Jarko Jovanovic, auteur tzigane, originaire de l'ex-Yougoslavie, né en 1925. La plupart des membres de sa famille ont été déportés et sont morts à Auschwitz. Ce poème est devenu l'hymne des Gitans au Premier Congrès Mondial Romani à Londres, Angleterre, le 8 avril 1971 Levez-vous Roms ! J'ai marché, marché aux longues routes, J'ai rencontré des tziganes heureux. J'ai marché, marché au bout du monde, Et la chance était avec eux. Ô Rom, toi l'homme, toi l'enfant, O Rom, d'où êtes-vous venus Dans vos tentes, sur les chemins de la fortune ? Où êtes-vous, maintenant ? Où sont les hommes ? Où, les enfants ? Comme vous, j'avais une grande famille Comme vous, les hommes noirs l'ont massacrée. Venez avec moi, tous les Roms de la terre Car les routes tsiganes nous sont ouvertes. Voici l'heure. Debout, Roms ! Nous ferons ce que nous voudrons. Ô Rom, toi l'homme, toi l'enfant, Venez avec vos tentes, sur les ch

Himne Gitano Ai gitanos, d’on veniu amb les tendes i les criatures afamades? Ai gitanos, ai nois! Jo també tenia una gran família La Negra Legió la va assassinar Dones i homes esquarterats, I també les criatures Ai gitanos, ai nois! Obre Senyor la porta negra per veure on és la meva gent Tornaré a fer el camí amb els gitanos de la bona sort Ai gitanos, ai nois! Amunt gitanos! Ara és l’hora! Veniu amb mí els gitanos del món La cara morena i negres els ulls, m’agraden tant com el raïm negre i madur! Ai gitanos, ai nois!

Este es un artículo antiguo, publicado en diversas ocasiones desde principios de siglo. Ahora lo comparto en el blog. Sumario Multiculturalidad y cambio • La multiculturalidad: ¿Es un fenómeno nuevo? Estratos, grupos y colectivos: categorías sociales en un mismo sistema de diferencias e identificaciones • Las microculturas internas • Inmigración: integración, asimilación, mestizaje • La corporalidad como preventivo: el conocimiento del otro • La inmigración como una realidad heterogénea. Los nuevos sistemas de diferencias • Inmigración, familia y cohesión social La fiesta como una herramienta de construcción simbólica de un sistema de semejantes • La fiesta urbana: de las prácticas festivas a la ingeniería festiva. Las fiestas "multiculturales". Etnificación y etnocentrismo. • La fiesta como reflejo de la vida social. La sociabilidad • La función de animación • La fiesta como paréntesis y catarsis. La puntual anulación simbólica del orden. La representación s

La Festa Major de Gràcia ha estat observada i comentada, enaltida, criticada i jutjada moltes vegades i des d’òptiques ben diferents. Periodistes, polítics, anecdotistes, historiadors locals i estudiants s’hi han abonat al llarg dels anys volent trobar la raó de ser d’un fenomen “peculiar” al bell mig de la conurbació metropolitana de la Barcelona del segle XXI. Al voltant de la festa s’hi han forjat mites positius i negatius. Hi ha qui ha volgut veure en la festa un aspecte romàntic, la pervivència d’una tradició o la nostàlgia d’un temps ja passat. Els qui la critiquen utilitzen sovint aquest darrer argument, troben que la festa no escau a una ciutat moderna i cosmopolita. “Això no és un poble, això és una ciutat” afirmen. A d’altres els molesta el soroll i la brutícia que origina una multitut festera en una setmana intensa plena d’actes festius gratuïts enmig de la trama urbana d’una ciutat que ha vist créixer molt el sector terciari i l’oferta turística des del 1982. Arribats

Aquello que la gente somos capaces de imaginar colectivamente es muy valioso. La Cultura es una construcción simbólica de los humanos. Comemos, cantamos y nos emocionamos siguiendo pautas aprendidas en familia, en grupo, en sociedad. Hoy como ayer inventamos tradiciones, creemos en mitos y construimos nuevas leyendas. Hoy, igual que ayer, seguimos lanzando a los cuatro vientos las nuevas fábulas, y lo hacemos también por internet. En las ciudades también hay cuentos que los jóvenes narran como historias ciertas al salir del instituto. La cultura de la sociedad compleja iguala aquello que antaño habíamos llamado rural de aquello que antes llamábamos urbano. La gente somos la misma gente en Rosario que en Grandoli, la misma en Barcelona que en la Barceloneta o en Gracia, también la misma que en Damasco o en Marraquech. Tenemos mitos en común de color azul y grana, rojiblanco o albiceleste. Llenamos juntos la calle en fiestas, pasamos todos juntos el mismo calor del verano y sufrimos

Allò que la gent sóm capaços d’imaginar col•lectivament és molt valuós. La Cultura és una construcció simbólica que fem els humans. Mengem, cantem i ens emocionem seguint pautes apreses en família, en colla, en societat. Ara com abans inventem tradicions, creiem en mites i construïm noves llegendes. Avui, igual que ahir, seguim escampant als quatre vents les noves rondalles, i ho fem també per internet. A ciutat també hi ha contes de la vora del foc que s’expliquen com històries ben certes en sortir de l’institut. La cultura de la societat complexa iguala allò que abans en deiem rural d’allò que abans en deiem urbà. La gent sóm la mateixa gent a la Fatarella que a Gràcia, però també a Cali, a Rosario o a Amizmiz. Tenim mites en comú “amb un nom que el sap tothom”. Omplim junts el carrer en festes, passem tots junts la mateixa calor d’estiu i patim junts la crisi que toca en cada temps, sobretot si sóm gent treballadora. Fa anys que el Museu Etnològic de Barcelona i la gent de la F

Els bans de la Festa Major de Gràcia són dels pocs bans oficials que s’escriuen en vers. N’hi ha que els ha agradat trobar un referent en Enrique Tierno, quan feia d’alcalde a Madrid, perquè també feia bans municipals versiculats. Però Barcelona té una prou llarga tradició de bans i proclames carnestoltesques al segle XIX per a considerar els bans versiculats com un fenomen propi i antic. Cal remarcar que aquesta literatura satírica reviu a Gràcia el 1980 de la ma del Consell dels Bulls. Salvant l’enorme distància de la mordaç sàtira corrosiva dels gloriosos bans del Carnaval gracienc, el ban municipal de la Festa Major té la gràcia d’haver estat signat al llarg dels anys per una variada cort de mandataris municipals de tot signe i mida, entre la que podem trobar tres alcaldes i set regidors i regidores pel cap baix. El seu estil ha anat evolucionant, bo i mantenint un mateix caràcter que es podria definir com a “escatolíric”. És generalment acceptat que són obra d’una mateixa