Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Història

Sant Jordi a Alcoi anys 50

Imatge
Fotografies de l'Arxiu Fotogràfic del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona (MUEC) de la festa de Sant Jordi dels anys 1950.

Contes càustics: la cassolada

En Guillem va pensar que no n'hi havia prou amb picar les cassoles al balcó des de la penombra. I vam començar a enviar missatges a tothom per sentir-nos acompanyats. Verdi avall, la gent s'afegia a la protesta i el barri tornava a fer-se barri. Aquella cassola coneixia bé de què anava tot plegat: Abonyegada pels cops del cullerot per la indignitat i les mentides del mal govern, una i una altra vegada. La indignació, la impotència i una barreja de ràbia i tristor que fan que si no crides rebentes! Si: vam baixar al carrer per sentir-nos gent i no bèsties. Per ser còmplices en la revolta Per cridar als vuit vents del món que tenim consciència Per saber que no estem sols Per sentir-nos dignes Vam travessar la plaça de la Revolució, amb la cara ben alta. I ja n'erem més els qui cridavem. El repic de les cassoles es fonia amb el so esquerdat de la Marieta des de dalt del Campanar. No hi erem tots, però picavem fort. Entre totes les mirades vaig veure la del Pere Anava

Els valors cívics de la festa.

Imatge
Josep Fornés, antropòleg Quan passa una festa solem tornar a la normalitat. Però, si la festa és gran, sol deixar rastre, un rastre d’identificacions personals i col•lectives, poc perceptibles, però que ajuden a entendre qui som. La identificació és un concepte psicològic que relacionem directament amb la conducta, amb les habilitats, amb la ideologia, amb les creences i amb la història de vida de cada persona. Amb la identificació hom construeix la pròpia imatge. La identitat és una recerca per tota la vida, és un procés constant, saludable i dinàmic, que pot variar segons la voluntat de cada individu, i que conforma i reforça el propi ego adult. Els conflictes que intervenen en aquest procés ens fan créixer com a persona. Només amb la construcció lliure i voluntària de la pròpia identitat podem assolir l'autoestima necessària per a una bona salut mental. Els humans sóm éssers socials que compartim identificacions múltiples i voluntàries. Les nostres històries de vida s’entrec

Cançons de pandero

Imatge
Fotografia de les majorales en el moment de la capta. Les cançons de pandero a càrrec de dones devien ser molt presents a final del segle XIX i principi del XX. Han deixat un record intens a les comarques que van, aproximadament, del Priorat a la Noguera. Gairebé sempre eren cantades per les majorales de la Confraria del Roser. La Confraria era important arreu del país, però el cant solista de les majorales només està documentat a les comarques de la plana de Lleida i de l’Urgell, fins al Priorat i el Camp de Tarragona. Per guarnir l’altar i fer front a les despeses de la festa, la Confraria feia una capta a les cases i als cafès a l’hora de les postres, o del «llevant de taula», els dies de celebració, com ara la Festa Major, un bateig o un casament. La capta l’havien de fer les majorales d’aquell any, sempre dones i generalment joves o no casades. Normalment, una cantava i una altra tocava un pandero o tambor, alhora que passaven una cistella o un platet de la capta amb la imatge

Gitanos

Imatge
Durant molt de temps l’origen del poble gitano, dels rom, va ser un misteri. Actualment, però, la majoria dels investigadors estan d’acord a situar-lo al nord-oest de l’Índia. Es desconeix la raó que va empènyer els rom a marxar de l’Índia, però se sospita que va ser una deportació en massa dels perdedors d’una cruel guerra que hauria tingut lloc a la darreria del segle IX. La família, el respecte als ancians, l’hospitalitat i la solidaritat entre gitanos constitueixen els primers puntals de la gitanitat. Fins al segle XVIII s’havia dit que els gitanos utilitzaven un argot de malfactors. Però els gitanos parlen una llengua antiga i encara viva, el romanó, que té diversos dialectes i que sembla procedir d’una forma dialectal del sànscrit. La influència de les cultures d’acollida amb les quals els rom van compartir territori, va enriquir els seus costums i tradicions, ja que van incorporar d’aquelles el que s’adaptava millor a la seva pròpia cultura. Sovint van desenvolupar activitats ec

Santa Eulàlia

Imatge
Eulàlia, la ben parlada, va viure en un temps mític, en una Hispània llegendària governada per Dioclecià, un perseguidor de cristians que enviava soldats a detenir la gent per les seves idees. Eulàlia, la captiva, va ser empresonada per la seva ideologia i les seves creences. Eulàlia, la màrtir, va morir tretze vegades, tantes com anys tenia. Eulàlia, la persistent, mai no va renegar de les seves idees, tot i que els jutges que la jutjaven hi van insistir amb tretze turments, tretze. La jove Eulàlia va ser l'admiració de la seva gent, de la gent que hi creia, de bisbes, de monjes i de capellans, però sobretot de la gent de la seva ciutat. La blanca Eulàlia cuidava tretze oques, tan blanques com la seva puresa, tretze. Eulàlia, la prodigiosa, va fer dels xiprers palmeres al Desert de Sarrià, perquè era amiga dels àngels. Eulàlia, l'angelical, que en la processò del seu enterrament va fer aturar l'arca, perquè volia entrar sencera a Barcelona, fins que un àngel, baixat del c

Fam i guerra a Catalunya

Imatge
Memòria i estratègies de supervivència, 1936-1959 Pa, ous, patates, llet... Avui sembla difícil imaginar la vida sense productes tan bàsics, però en cert moment de la història eren bens preuats difícils d'aconseguir. Eren temps de fam i de guerra, com encara recorden molts dels qui van viure la guerra civil i els anys posteriors. Aquesta mostra itinerant recupera la memòria d'aquells anys a partir dels records i dels objectes i documents de tants homes i dones que van viure aquells fets i van patir l'escassetat de queviures i productes de tota mena. Es passava fam al front, on els i les combatents menjaven poc i malament, i també a les ciutats, on dones, nens i avis s'havien d'esforçar diàriament per sobreviure i per trobar els aliments més bàsics. Eren temps de pa negre, de garrofes, de verdolaga, de figues de moro, de cafè de malta i de xicoira, temps en els quals es criaven gallines, conills o coloms als terrats i balcons i es pescava amb canya, no tant per a