Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 14 de febrer de 2010

Barranquilla a la Rua del Carnaval de Barcelona


El Carnaval de Barranquilla és la fusió d'una triple herència (europea, africana i americana) en les quals les festivitats portades pels invasors espanyols, originades en arcaics ritus pre-cristians del Vell Món, es van combinar amb cerimonials indígenes i ritus seculars africans. L'encreuament entre indígenes, africans i europeus va donar com resultat la pluriètnia i per tant la seva lògica derivació multicultural que es manifesta amb esplendor en el Carnaval de Barranquilla.

dijous, 11 de febrer de 2010

Carnaval, la festa invisible


Parlar dels origens del Carnaval no és parlar només de festa, és
parlar de religió. La seva dimensió i presència en llocs distants del
planeta, com també la seva relació amb altres festes de l’hivern, ha
portat els estudiosos de la mitologia popular a situar el seu origen en
un temps molt remot. Segons aquestes teories les històries sagrades
de l’antigor, les contalles de les gestes dels déus dels pobles vençuts
passarien a formar part de la temàtica oculta de contes i llegendes, i
es farien presents a les festes que tot poble recrea com a expressió
simbòlica de la seva memòria col•lectiva.
Els déus del poble vençut solen ser oficialment dimonis pels qui
detenten el poder de nova planta. Així és com les exterioritzacions de
la religió vençuda han estat reprimides amb la màxima cueldat al
llarg de la història, i només han estat permeses les adaptacions
edulcorades que la religió dels vencedors hagi pogut autoritzar.
Febrer és el mes central del Carnaval, i la festa coincideix amb la
darrera lluna nova de l’hivern, per aquesta raó varia de data en el
calendari. Aquesta calendarització marca periodes de quaranta dies
amb moments de festa i moments de no-festa.
Els primers estats civilitzadors no només organitzaren l’espai ciutadà,
sinó que també organitzaren el temps i el feren sagrat. Els romans
dividíen el seu calendarium en dies fasti, propicis per a l’activitat
judicial i de qualsevol ordre, i dies nefasti o dies ater, dies negres no
propicis per als actes públics i les assemblees populars. Ovidi
anomenaria Fastos el seu poema narratiu de les festes romanes.
Sovint se sol considerar el Carnaval com a un cicle festiu que aniria
des de mitjans de gener fins a finals de febrer, abastant festes com
Sant Antoni i el mateix Carnaval, però també hi ha qui relaciona
aquest cicle amb un cicle de festes d’inversió més extens: Santa
Àgata, Sant Nicolau de Bari, Nadal, els Sants Innocents, la Candelera.
Essent més agosarats podriem sugerir que Afrodita, Dionisios,
Heracles, Faune, la Mare de Déu de la Llet, Santa Àgata, la
Candelera, Dijous Gras, Sant Antoni, les festes romanes de les
Lupercàlia, les Matronàlia o les Saturnàlia, serien totes divinitats i
celebracions religioses de la Mediterrània que hi tindrien relació.
També podríem relacionar l’origen del Carnaval amb les festes del
calendari lunar dels celtes com la dels llaços de Lug, les Lugnasad, o
amb les festes dels bous d’Egipte, les Cherubs. Però no caldrà, ja que
del que es tracta és d’entendre que estem parlant d’una festa que té
prou història com per ser considerada com un fet prou seriós com per
a ser respectada.
El ritual expressa passions i sentiments que no són visibles en la vida
quotidiana a causa del capteniment que imposa la norma social. Julio
Caro Baroja afirmava ja els anys 60 en la seva obra “El Carnaval”:
“La religión cristiana ha permitido que el calendario, que el transcurso
del año, se ajuste a un orden pasional, repetido siglo tras siglo. a la
alegría familiar de la Navidad le sucede, o ha sucedido, el desenfreno
del Carnaval, y a éste, la tristeza obligada de la Semana Santa (tras
la represión de la Cuaresma). En oposición al espíritu de la triste y
otoñal fiesta de Difuntos, está el de las alegres fiestas de primavera y
de verano.”
Edmund Leach considerava que els rituals poden ser entesos com la
representació dels drames d’una societat que expressa els seus
conflictes i els solapa. Claude Lévi-Strauss i sobretot Víctor Turner
aprofundiríen en l’interès per les emocions individuals que aflorarien
en les celebracions rituals, posant de manifest la communitas, aquella
idea utòpica de paradís, d’una situació liminar ideal en què es
manifesta la força creativa del procés ritual, en la qual es dóna una
relació social idealitzada aparentment igualitària i solidària.
Les festes, totes les festes, respiren d’una forma o altra aquest aire
conceptual, però el Carnaval n’és el paradigma. La transfiguració de
tots i de cadascú enmig d’un somni col•lectiu en el qual el ric i el
pobre confonen la seva modèstia i opulència. Un temps simbòlic en el
qual el savi i el foll manifesten públicament la seva semblança. Un
temps de prodigis en qual el dia es pot fer nit i la nit es pot fer dia.
Un temps sagrat on la communitas es fa perceptible, un espai liminar
on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent
marginal té un paper en la societat aparent de la festa.
El Carnaval és sobretot participació. La festa representa la societat
que la celebra, la dinamitza, posa en qüestió les seves normes, posa
en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha
Carnaval ni festa sense transgressió de qualsevol ordre, la festa
comporta en sí mateixa un grau de dissidència i, per tant, constitueix
un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva. Una festa és
festa quan la gent la celebra, quan se la fa seva. Una festa és més
festa com menys es pot controlar des del poder.
Assumir col•lectivament el repte de celebrar veritables festes sol ser
un símptoma d’estabilitat social i de llibertats públiques. Sovint s’ha
establert un paral•lelisme entre el nivell d’intensitat festiva de la festa
del Carnaval, amb les prohibicions i permisivitats que ha sofert, i el
moment polític pel que travessava el país. Els mites vius pertanyen al
domini de l’oralitat, d’allò que no s’escriu. Com he intentat expressar,
els símbols rituals posen en evidència les tensions entre les normes
socials i les emocions de la gent. Aquest contingut psíquic del símbol
és el que li confereix valor transformador.
Ara com ara, el calendari festiu dels barris de Barcelona té en el
Carnaval un moment brillant pel que fa a la implicació de la gent en
la festa. A diferència de com passa a d’altres festes, més
multitudinàries quant a públic, en les que la participació s’esdevé
majoritàriament de forma passiva com espectador, en canvi en el
Carnaval, la participació de la gent és més activa i espontània, o si
més no el model i el ritual festiu conviden a que ho sigui. Aquest fet
prova que, en general, la festa ha estat assumida per una part
significativa dels festers dels barris de Barcelona, els qual se l’ha fet
seva des de la pròpia acció personal i col•lectiva.
Tanmateix, l’exteriorització festiva, o millor dit, la presència de la
festa no és tan evident a la ciutat com en altres festes ni tan
espectacular com en els carnavals d’altres pobles i ciutats catalanes.
Això és degut a que la festa i els seus agents es disseminen per tot el
territori, agrupant-se en temps i espais festius de dimensió petita,
per la qual cosa no es fan notar tant. La transgressió festiva té en el
Carnaval la seva màxima expressió. L’ànima del Carnaval es
manifesta, sobretot, en la seva literatura satírica. L’anonimat d’un
Ban satíric, emmascarat darrera un Consell dels Bulls a Gràcia, la
mordacitat de El Equipo médico Habitual a Sants, són un patrimoni
festiu que semblava perdut amb el franquisme que el va prohibir.
Malgrat això, els bans, partes mèdics, proclames, anuncis i
testaments del Carnaval no tenen visibilitat més que a nivell de barri.
La dimensió barcelonina del Carnaval arriba tot just a una Rua amb
vocació de ciutat, que prou que ha reeixit, i multitut de desfilades a
cada racó dels diferents barris, on agrupaments escoltes,
associacions de veïns i col•lectius més o menys organitzats de nois i
noies recreen les seves fantasies efímeres; on mestres i mainaderes
amb més voluntat que criteri passegen files de criatures embolicades
en bosses d’escombreries i tota mena de materials reciclats, cantant
consignes apreses amb terminacions rimades en –toltes i –auxa.
Malgrat els intents municipals, el Carnaval de Barcelona
continua sent una festa poc reconeguda. Però la dimensió petita dels més de
200 actes festius, que en cada edició desplega, no hauria de
condemnar aquest Carnaval a una permanent minorització en relació
a d’altres, ja que ben bé podria ser que aquest fós veritablement
l’autèntic model festiu barceloní per al Carnaval, una festa arrauxada
i caòtica en que preval la improvisació pel damunt de la planificació.
No es tractaria d’una versió esteticista ni d’una festa espectacle, sino
simplement d’una festa urbana, popular i prou.
Massa sovint els qui han pensat en el Carnaval barceloní més recent
l’han criticat per poc espectacular i massa municipal i han evocat un
suposat imaginari col•lectiu dels carnavals d’abans de la guerra civil,
en què el Passeig de Gràcia o la Rambla s’omplien de carrosses ben
guarnides, oblidant sovint que darrera d’aquestes opulències hi havia
cases comercials i un munt de patrocinadors i institucions. També hi
ha hagut qui, de tant llegir el Costumari de l’Amades, ha arribat a
creure que si un espardenyer del Born era capaç de mobilitzar els
barcelonins més festers de finals del segle XIX, qualsevol butifarrer
d’avui seria ben capaç de mobilitzar masses, i això no és ben bé així.
Encara avui podem veure a Barcelona publicitat que anuncia viatges
als carnavals de Venècia, Rio i Tenerife, i encara hi ha qui s’estima
més anar a Sitges, a Vilanova o a Solsona a veure l’espectacle de la
gent que baixar al carrer de casa a lluïr la pròpia màscara.
La societat de l’opulència sol generar frustració i manca d’autoestima
en molta gent. Quan s’estigmatitza la mediocritat també es
menysprea la festa més popular, el Carnaval comunitari. El Carnaval
dels barris de Barcelona esdevé llavors la festa invisible, un patrimoni
popular modest i molest alhora que fa la guitza al poder de la forma
més barroera i incorrecta, però que conecta en allò més essencial
amb l’ànima del Carnaval mordaç i crític, dissident i insubmís,
descarat i desacomplexat, lliure perque no té pretensions de
refinament estètic. La gent que surt de festa per Carnaval sol tenir la
pretensió de passar-s’ho bé i prou, encara que això sigui políticament
incorrecte.
De fet la primera referència històrica documentada del Carnaval de
Barcelona és una prohibició del Consell de Cent referent a les batalles
de taronges podrides a la Rambla. Això també ha estat ben poc
visible, gairebé tan invisible com el mateix esperit del Carnaval.

La recepta: Coca de llardons


Avui Dijous Gras comença el Carnaval i les pastisseries són plenes de coques de llardons. Aquí en va una recepta casolana i fàcil:

Ingredients:
- 1 làmina de pasta pasta de full (es pot trobar ja preparada a la botiga)
- 50 gr. de pinyons
- 50 gr. de sucre blanc
- 50 gr. de llardons o morro de porc fregit

Preparació:
Un cop descongelada la massa s'estén damunt del marbre amb un corró tirant-hi farina per a que no s'enganxi. Es trituren bé els llardons fins a fer-ne una pols fina. S'hi posen els llardons triturats damunt la massa i es plega amunt i avall fins a tapar els llardons. Es treballa amb el corró. Es posa la massa estesa damunt la plata del forn, s'hi fan uns petits talls pel volt de la coca i s'omple de sucre i pinyons pel damunt. S'enforna fins que puja el full i es doren el sucre i els pinyons.
La coca es pot acompanyar amb una bona malvasia de l'Hospital de Sitges.

divendres, 5 de febrer de 2010

La recepta: Escabetx de verat


Segons Joan Coromines la paraula escabetx vindria directament del mot arabopersa sikbaj, que vol dir "estofat de vinagre". Als Països Catalans n'hi ha diverses varietats: d'aviram de caça, com la perdiu, la guatlla la llebre o el conill boscà, o de peix. Avui us el proposo d'un peix que es troba fàcilment al mercat i que encara es pesca salvatge: el verat.

Ingredients:
- 5 verats grans
- Farina
- Oli d'oliva verge extra
- Vinagre de vi
- Aigua
- 2 fulles de llorer
- Orenga
- 6 grans d'all
- Sal de mar
- Nyora o pebre vermell dolç

Preparació:
Netejem els sis verats ben frescos: treiem el cap, la cua i la tripa cuidant de deixar intactes els ous o els lletons si els tinguéssin.
Enfarinem, salem i fregim el peix en una paella amb l'oli calent.
Tirem els alls pelats i tallats pel mig, el llorer i l'orenga.
Un cop tot ben fregit, sense que els alls es cremin, s'hi posa el pebre vermell o les nyores, que tampoc s'han de cremar, s'hi aboca un bon raig de vinagre i una mica d'aigua i es rectifica de sal.
Deixem fer la xup xup fins que es redueixi el suc una mica.
L'endemà és encara més bo, fred o bé calent.
Un bon vi negre de raïm d'ull de llebre li anirà bé.

dilluns, 1 de febrer de 2010

The Ethnological Museum in Damascus 2008

video
On May 31, 2008, and for nine days, an expedition of The Ethnological Museum of Barcelona, it travels to Síria to present conferences, exhibitions and demonstrations of ethnological patrimony. Several affiliations of Barcelona dedicated to the study and the diffusion of this patrimony accompany the Museum in this project that presents in Síria the most genuine of the traditional culture of our country: the holiday. A group of 25 experts in folklore, organizers of traditional festivals of Barcelona, anthropologists, narrates of histories, dancers, musicians, choreographers, carriers of giant and bigheaded, move there to share the proper culture with the people of Damascus, Tartous and Lattakia. Our intention is to establish the dialogue between our cultures, following the steps that 200 years ago there should initiate the Catalan traveler Domingo Badía Leblich, Alí Bei.