Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 12 de juny de 2019

La festa dels altres

Les polítiques culturals delaten l’imaginari polític de qui les aplica, sobretot en l’àmbit local, que és on més incidència tenen en la gent. Sempre s’ha dit que la local és l’administració més propera a la ciutadania, perquè els efectes de les seves accions de govern són immediats i perduren: Jocs Olímpics, grans equipaments culturals,festes majors, obra pública… El nostre és un país local, on totes les administracions ho semblen perquè no les han deixat créixer. En els museus catalans mai no hem tingut Giocondes ni cap cosa semblant per més que ens entossudim a enaltir el romànic rural, els nostres monestirs reials han estat reduits a ruines i les nostres millors festes han patit prohibicions durant dècades. La imposició de les pràctiques, costums i esquemes mentals de la cultura de poder ha relegat la cultura de la gent a l’amateurisme. Encara algú ens voldria fer creure que el teatre català comença amb els Pastorets? Potser algú creu encara que el segle d’or va passar de puntenes per València? En aquesta perversa estratègia de l’oblit podem trobar la llavor de l’autoodi; en l’estratègia de la por i la destrucció trobaríem el gèrmen de totes les xenofílies. El resultat és un amable menspreu per les expressions de la cultura autòctona i un enamorament provincià per una cultura artística amb pretensions de global. En les programacions culturals abunden els festivals, amb molt més pressupost que les festes, on es contracten intèrprets i produccions de com més lluny millor, relegant les propostes dels autors i creadors locals a les segones o terceres files. El mateix Teatre Nacional sol programar com una nova modernitat el teatre clàssic castellà. Els museus i els “pseudomuseus” acullen exposicions dels grans museus del món, com si no fer-ho fós “d’estar per casa”. Tot plegat no fa més que perpetuar la mediocritat d’un model cultural provincià i acomplexat que no aposta com caldria pel talent propi, que és el que si que fan els països que ens venen el fruit del seu talent en els festivals i exposicions que tan agraden als nostres tecnòcrates. Llavors els qui manen se sorprenen que la gent del barri s’oposi a l’ampliació del museu que no se sent seu, concebut com l’aparador contemporani d’una ciutat imaginada des del poder, i insulten la gent per la seva pressumpta “demagògia” o “ignorància”. Per contra, en els barris i en els pobles petits la gent s’organitza i construeix una realitat paral•lela a la imaginada des de l’establishment. Els “uns” i els “altres” creen la Castanyada dels “Muertitos” mexicans amb fantasmes i bruixes “hallowineres”. Els de més enllà desfilen en la Rúa més heterogènia del Carnaval de les cultures. Totes i tots encenen fogueres per la Nit de Sant Joan, i es banyen a la platja fins que els empaiten els guàrdies. Encara recordo la Raquel, equatoriana ella, quan m’explicava amb pena: “no nos quieren en la Rua”. I jo que li responia: “benvinguda a casa, a nosaltres tampoc!” Josep Fornés i Garcia. Antropòleg, museòleg i mestre

dimarts, 5 de març de 2019

Els valors cívics de la festa.

Josep Fornés, antropòleg Quan passa una festa solem tornar a la normalitat. Però, si la festa és gran, sol deixar rastre, un rastre d’identificacions personals i col•lectives, poc perceptibles, però que ajuden a entendre qui som. La identificació és un concepte psicològic que relacionem directament amb la conducta, amb les habilitats, amb la ideologia, amb les creences i amb la història de vida de cada persona. Amb la identificació hom construeix la pròpia imatge. La identitat és una recerca per tota la vida, és un procés constant, saludable i dinàmic, que pot variar segons la voluntat de cada individu, i que conforma i reforça el propi ego adult. Els conflictes que intervenen en aquest procés ens fan créixer com a persona. Només amb la construcció lliure i voluntària de la pròpia identitat podem assolir l'autoestima necessària per a una bona salut mental. Els humans sóm éssers socials que compartim identificacions múltiples i voluntàries. Les nostres històries de vida s’entrecreuen de forma casual o intencionada, o totes dues coses. Però els grups de gent formem identificacions col•lectives que ens fan construir, de mica en mica, una identitat. A la gent de Gràcia ens passa una mica això mateix: som de Gràcia quan volem i perquè volem. La identitat dels pobles, com la de les nacions, és una construcció simbólica, cultural, voluntària, lliure. No es pot imposar per la força. De la mateixa manera que tota relació de jerarquía i de domini sol causar patiment i problemes de salut mental al qui és dominat, també la identitat no es pot imposar, s’ha de decidir. Ser de Gràcia ho pot ser tothom qui vol, per decisió pròpia. A molta gent li ha passat que “s’ha fet” de Gràcia per festes. Les festes ens fan percebre que formem part de la comunitat, ens identifiquen amb la gent i amb el territori. Les festes del barri han ajudat molta gent a decidir fer-se gracienca. Però, com que les identificacions són voluntàries, també n’hi deu haver que reneguen d’aquesta identitat. Tot té a veure amb el procés de creixement individual i col•lectiu. El procés, en definitiva. Els pobles lliures, com els ciutadans lliures, tenen més condicions per gaudir d’una millor salut democrática que els qui no ho són. Ser el que hom vol ser no és una qüestió de sentiment, sinò de lliure voluntat de decisió madura, adulta, conseqüent i sobirana. Per aquesta mateixa raó és viu i apassionat l’actual “Procés català” sobre el futur polític de Catalunya. N’hi ha qui el voldria veure reduït a una simple qüestió sentimental, i això només pot ser fruit de la ignorància o de la ironia. Des de molt antic els humans hem necessitat fer ús d’un espai comú per a concelebrar. Fins i tot el mateix àmbit domèstic privat, la casa pròpia, ha estat sovint compartit amb la família, entesa de la forma més generosament àmplia, amb els nebots, els oncles, els cosins, els cunyats, els consogres. Aquesta mateixa casa sovint ha estat l’escenari de trobades amb els veïns. Des de les visites als malalts fins a les vetlles i els condols, les bodes, els bateigs, o les animades revetlles als terrats en són exemples. De ben antic, el naixement o el bateig, la comunió o la circumcisió, el casament i la mort, han estat moments rituals de canvi en els que la família estricta ha compartit la casa pròpia amb la comunitat. Els humans compartim els nostres espais, els socialitzem. Quan pensem en un espai inhòspit, sovint pensem en un espai sense gent, sense persones, un espai al que li cal humanitat. Els humans concebem un espai agradable com un espai humanitzat. Compartim els moments de dolor per fer-lo més humà i suportable. Compartim els moments de festa fins al punt que, en el nostre imaginari col•lectiu i individual, fem sinònims la festa i l’alegria. Però un espai humanitzat no és només un espai on hi ha gent, sinó que és un espai concret , però també simbòlic, on la gent actua com a tal, això és: com a col•lectiu de persones humanes. Si traduïm la paraula gent a l’anglès, obtenim el mot people, literalment poble. Si ho féssim al francès obtindríem monde, literalment món. Gent, poble, món, són conceptes abstractes que necessiten de la fina subtilesa dels matisos per a arribar a ser precisos en el nostre actual entorn social complex i canviant. L’antropòleg francès Marc Augé, professor en l‟École des Hautes Etudes en Sciences Social-Antropologues de París, defineix ja a finals del segle passat el concepte de sobremodernitat a partir de la identitat de l’individu en relació amb els espais quotidians, avui plens de tecnologia, allò que ell anomena els no espais. Els no llocs, els no espais d’Augé es descriuen en la seva publicació de l’any 1992 Non-lieux: Introduction a une anthropologie de la surmodernite., en català l‟any 1993 com “Els no llocs. Espais de l'anonimat”. A partir de la reflexió augeriana podem pensar si la puritanització de les noves normes i les noves lleis imposades des de l’Europa del Nord, tan allunyada ideològicament i cultural de la Mediterrània, no va transformant el nostre espai públic cada cop més en un petit reducte envoltat de no llocs inhòspits sense humanitat. Els grans complexos comercials, veritables espais teatralitzats, prodigi de l’arquitectura escultòrica, congreguen multituds d’individus en zones urbanes anomenades de “nova centralitat”. Les noves centralitats artificials generen comportaments de massa, no pas de gent. Els consumidors acudeixen als centres comercials abduïts per la fal•lera compradora, atrets més pel reclam comercial de les ofertes, propagades a tort i a dret per la publicitat, que no pas per la necessitat real de posseir bens. Aquets no llocs comercials són enganyosos, representen simulacions de veritables espais públics, però no ho són. En un no espai comercial no hi ha policia, sinó que hi ha seguretat privada. Les organitzacions dels ciutadans no poden organitzar actes públics lliurement, sinó que han de demanar autorització als propietaris. Els centres comercials són uns no llocs privats una propietat privada repartida en no espais més petits arrendats o adquirits per empreses que hi fan negoci privat. Aquests grans centres comercials proliferen arreu del món afavorits pels governs locals de proximitat, els quals hi veuen una font d’ingressos per taxes i una potencial activació econòmica del territori de la seva jurisdicció. L’efecte més freqüent és l’ensorrament del petit comerç local i l’augment de beneficis de les grans marques multinacionals. Vindria a ser com si els nostres legisladors parlamentaris i els nostres “executors” governants, volessin transformar el nostre espai comunitari en un enorme intercanviador de rutes aèries o ferroviàries, on hi ha multituds despersonalitzades que ni es parlen ni es saluden. Gernacions que xiuxiuegen a un aparell de telèfon portàtil sense fer massa ni poca fressa. Multituds que no beuen alcohol si no és als vetlladors habilitats enmig de les sales d’espera, propietat de grans marques multinacionals, que ofereixen els seus productes estandaritzats a tot aquell qui paga el preu homologat, taxes incloses, just abans de passar els controls que donen dret de pas a les Duty Free. La idea de ciutadà dóna pas al concepte de consumidor. És la copa de cervesa consumida a la terrassa del bar de la plaça, competint amb la Xibeca de litre comprada a la botiga de la cantonada i consumida entre els joves amics de la colla, mentre xerren asseguts enmig de la plaça, abans no arribi la patrulla i els faci fora per “incivisme”. Tot plegat és més que un simple conflicte generacional, i no té res a veure amb l’ordre públic, es tracta, ras i curt, de classisme. La prova que el conflicte és ideològic la tenim en comprovar que no tothom ha obert la seva casa privada a parents i veïns. N’hi ha hagut sempre d’aquells qui recelen de tot i de tothom. N’hi ha hagut sempre d’aquells qui han aplicat el concepte britànic my home is my castel, ma casa és mon castell, ni massa ni gens nostrat, ni català ni mediterrani. Les llibertats individuals versus les llibertats col•lectives. La propietat privada versus el domini públic. Els bens privats versus el bé comú. A la nostra beneïda terra hi va haver un temps en que la gent compartia l’espai comunitari del carrer, davant de casa, amb parents i veïns. Hi va haver un temps en que la gent baixava les cadires al carrer a l’hora baixa, quan se sentia la fresca en el temps de l’estiu. Sabem, i ho volem contar, que hi va haver un temps en que la gent petava la xerrada al carrer fins a tal i a quina hora, i es quedava endormiscada, ben entrada la nit, fins a que el sol sortia per anar al tros a fer la feina. Sabem, perquè ens ho han contat, que al fosquet baixaven les estores i mantes per passar la nit al carrer. El professor Gayetà Vidal de Valenciano, advocat, historiador i filòsof vilafranquí establert a Barcelona, explica com es matava el porc al bell mig del carrer en la Barcelona de 1840 en el llibre publicat l’any 1906 en la Ilustració Catalana, Barcelona Vella. Escenes y costums de la primera meytat del segle XIX per tres testimonis de vista. No voldria que s’entengués que vull fer, amb allò que citaré a continuació, una apologia de l’exhibició pública de la matança ni del maltractament dels animals en l’actualitat. Només pretenc posar com exemple uns costums antics, ja en desús des de fa més de cent setanta anys, per entendre que la concepció social, cultural i normativa de l’espai públic és molt dinàmica, i pot canviar molt, segons el moment social, polític i cultural, segons la cultura societària d’una comunitat en un moment determinat: “La costum més general era comprar la bèstia, a qual efecte l‟amo de la casa, degudament aconsellat per persona de saber y experiència‟s dirigia‟ls Estricadors, ahont les venian, y allí, després d‟haver triat de la parada, la pesavan de viu en viu, operació qu‟arrencava al pacient cada gruny que‟s sentia del un cap al altre del Passeig de Sant Joan. Feta fira, cap a casa falta gent, y en lo carrer, encara que fos aquest lo privilegiat dels Escudellers, y davant de la porta, tenia efecte‟l sacrifici, y allí‟l degollavan, y allí‟l socarravan, y allí l‟afeytavan, y allí‟l badavan, y allí l‟esquarteravan, després de lo qual anavan introduhint los trossos de la víctima en la casa del comprador, restant en lo carrer los senyals inequívochs de la matansa, representats per un regueró d‟aygua negrosa y sangonenta, y per un fangueix repugnant, barreja de sanch y aygua, cendra de garbó, carbonitxa, pèl y escatadura de conna.” “...En fi, elles ho deyan que resultava molt econòmich, y l‟amo també ho creya, tant que, pera celebrar lo bon negoci que s‟havia fet ab la matansa de la bèstia, les famílies de la classe mitja, advocats, metges, comerciants, notaris y demés ciutadans honrats, o burgesos, ho celebravan ab ballarugues, a les quals concorrían los tertulians, que‟s divertían d‟allò més, dansant, al sò del piano ò manacor, ab les senyoretes que s‟havien passat lo dia trinxant y en mitx d‟una atmòsfera qu‟omplian les emanacions del greix, del brou de la caldera ahont se cohían les butifarres, y de la casserola en que‟s fonia‟l dagí pera fer lo llart.” En el mateix llibre, l’enginyer i periodista Gayetà Cornet i Mas, vinculat al Diari de Barcelona i a l’Exposició Universal del 1888, ens descriu el mateix fet a la Barcelona de 1840: “La matansa del porch proporcionava a les cases de família un divertiment. Lo porch no‟s matava com avuy, en lloch determinat, cadascú se‟l feya matar, cremar escatar y obrir al mitx del carrer y davant de casa seva, lo mateix los que vivían al carrer de Fernando ò Rambla com al de Jaume Giralt ò d‟en Roig, sens que‟ls vehins ni‟ls transeunts se quexessen de la molèstia, ni per que privessen per una estona‟l pas de la gent.” Però tornem al testimoni del professor Gayetà Vidal, quan ens descriu la vida als carrers de la Barcelona Vella com una “comunitat de pensaments i costums” entre la gent corrent. “Y no eran sols los sastres y sabaters los que treballavan gairebé al mitx del carrer, sens ventalles ni vidrieres que‟ls guardessin de la fresca en hivern: los argenters, los courers, los manyans y cerrallers, en una paraula, tot lo món desempenyava‟l seu ofici coram pópulo, resultant d‟aquí una certa comunitat de pensaments y costums, y una germanor entre vehins, que moltes vegades era més ferma y duradera que la pervinguda dels llassos y vincles de parentiu. Aquexa germanor se traduhía en diferents fets, que venían a constituhir pràctiques y usanses qu‟en dies determinats, y de un any al altre,‟s transmetían de pares a fills.../... No vull prescindir, ab tot, de consignarne una de les més típiques: tal es l‟afició, qu‟en part se conserva encara, d‟eixir de la ciutat en certes diades, y gairebé en tots los jorns festers, y que‟s coneixia ab los noms d‟anar a fora, o anar a fer una fontada. Esta acció, qu‟era molt general, s‟explica perfectament, tenint en compte que la gent vivía encofurnada en aquelles cases poch espayoses, situades en aquells carrers estrets i tortuosos, en los quals ab prou feynes hi penetravan l‟ayre pur y l‟esplendorosa llum del sol, y per lo tant, necessitava fer acopi d‟una y altre, espayantse pels llochs més delitosos qu‟hi havía a l‟altra banda de les muralles que cenyían la ciutat” A pagès i a ciutat això passava també entre la gent corrent, entre aquella gent que sempre ha treballat, amb la mateixa energia amb la que ha compartit treball i festa. Què potser només ens queden les festes de carrer com a testimoni idealitzat d’un temps i espai mitificats? El carrer en festes és una de les máximes expressions de l’exercici espontani de les llibertats públiques. La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 20, proclama això: 1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques. Una festa és una reunió pacífica de persones que concelebren lliurement. La Constitució Espanyola de 1978, en el Títol Primer, Capítol Segon, Secció Primera, dels Drets Fonamentals i de les Llibertats Públiques, en l’article 21, diu això: Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l‟exercici d‟aquest dret no caldrà autorització prèvia. 2. En els casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions caldrà comunicar-ho prèviament a l‟autoritat, la qual només podrà prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d‟alteració de l‟ordre públic, amb perill per a persones o béns. Com es poden argumentar, de bona fe, motius fonamentats d’alteració de l’ordre públic, que representin perill per a persones o béns, en una festa? La festa, com a reunió pacífica de persones desarmades, és un dret fonamental reconegut que no necessita autorització prèvia. La Constitució, en el seu Capítol Quart, De les garanties de les llibertats i drets fonamentals, en l‟Article 53, diu això: 1. Els drets i les llibertats reconeguts en el Capítol Segon del present Títol vinculen tots els poders públics. Només per llei, que en tot cas haurà de respectar el seu contingut essencial, podrà regular-se I'exercici d'aquests drets i d'aquestes llibertats, que seran tutelades d'acord amb el que preveu l'Article 156, 1 a). 2. Qualsevol ciutadà podrà demanar la tutela de les llibertats i dels drets reconeguts en l'article 14 i en la Secció 1a. del Capítol Segon davant els Tribunals ordinaris per un procediment basat en els principis de preferència i sumarietat i, en el seu cas, a través del recurs d'emparament davant el Tribunal Constitucional. La festa, com a exercici de dret i llibertat pública, vincula tots els poders públics, també els ajuntaments. Qualsevol ciutadà pot demanar tutela de llibertats i drets davant dels Tribunals ordinaris i també recurs al Tribunal Constitucional, si considera vulnerats el seu dret i llibertat fonamental de celebrar festes en l’espai públic. L’estatut de Catalunya en el seu article 22, dels Drets i Deures en l’àmbit Cultural diu això: 1. Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d'igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col•lectives. 2. Totes les persones tenen el deure de respectar i preservar el patrimoni cultural. Les festes tradicionals són un patrimoni cultural col•lectiu que facilten l’accés dels ciutadans a la cultura en condicions d’igualtat. La Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural, en el seu Article 8, en l’apartat de Responsabilitats dels ens locals diu això: Correspon als consells comarcals i als ajuntaments de fomentar la realització d‟activitats d‟animació i d‟integració sòcio-cultural, donant suport a les iniciatives socials en aquest camp i, si cal, complementar - les. En cas que les organitzacions dels ciutadans, com les associacions de festaires, no fossin capaces de promoure i organitzar festes, correspon per llei als consells comarcals i als ajuntaments complementar-les. El carrer és un espai que té moltes funcions, la majoria comunitàries, aquesta és la raó fonamental per la qual li atribuïm la categoria d’espai públic , investint l’espai com a un bé públic. La definició d’allò que és públic se sol relacionar amb tot allò de què pot fer ús tothom, una via pública és doncs un carrer que pot ser usat indistintament per qualsevol persona. Segons el dret comú a l’Estat Espanyol són de domini públic, segons l'article 339 del codi civil, els bens destinats a l'ús públic, com els camins , canals, rius, torrents, ports, i ponts construïts per l’Estat, entre d’altres bens públics. Més en concret, els carrers i les places dels municipis es regulen en l’article 344 en aquests termes: Són bens d‟ús públic en les províncies i els pobles, els camins provincials i els veïnals, les places, carrers, fonts i aigües públiques, els passeigs i les obres públiques de servei general, costejats pels mateixos pobles i províncies. El carrer és un bé d’ús públic que pot ser usat de ple dret per qualsevol persona. Una veïna meva que se’n cuidava dels jardins públics em va escoltar aquest argument: “Una família proletària, per posar un exemple: dues persones adultes i dues criatures, baixa des d‟Horta fins al parc de la Ciutadella a passar-hi un matí de diumenge. Agafen el metro d‟anada i de tornada, gastant vuit viatges de la T10. Prenen un vermut, una cervesa, dos refrescos, una bossa de patates fregides i unes olives. Ho fan en un d‟aquells vetlladors i terrassetes que l‟ajuntament ha donat en concessió a alguna empresa. Han de tornar a casa per dinar. Han passat mig matí al parc, sense sortir de la ciutat i han gastat prop de vint euros. Per què no poseu barbacoes i taules com fan a Sabadell o a Terrassa?” La meva veïna era d’esquerres i ecologista, però mai no s’ho havia plantejat en els termes que jo li havia descrit. Vaig argumentar que hi ha polítiques de dretes i polítiques d’esquerres també en la ges tió dels parcs i de l’espai públic. Era el moment en que a França i a Itàlia augmentava el suport electoral a les opcions populistes d’extrema dreta, que sovint havien ocupat el “llit ecològic” descuidat pels polítics benestants de l’esquerra europea. He de dir que aviat van aparèixer algunes taules de fusta als parcs, i algun lloc per a fer foc. Avui són escenari de berenars d’aniversari i de festes de criatures on es comparteix la festa amb els companys i les companyes de l’escola. Aquells esplèndids pastissos casolans i aquelles ampolles de refrescos de dos litres, fan les delícies de la gent corrent com jo, que preferim l’espai públic a qualsevol cadena de menjars preparats. El Govern de la Generalitat de Catalunya aprovà el Decret 112 de 31 d’agost de 2010 que volia ser coherent amb la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell. En aquest decret es posen en un semblant nivell normatiu els espectacles públics lucratius i les activitats recreatives sense ànim de lucre. Aquest simple detall, no menor, ha provocat una gran allau de problemes d’interpretació, fins al punt de causar conflictes entre les administracions i les organitzacions dels ciutadans. Les primeres en voler aplicar de forma gradual, però inexorable, la normativa. Les segones en no haver adaptat la seva cultura organitzativa a un entorn legal cada cop més exigent i garant dels drets individuals. Un entorn legal cada cop més “europeu”, però menys festaire. Sempre recordarem els problemes de l’any 2013 en la festa de Sant Medir de Barcelona, quan no es volia permetre als romeus anar drets als camions llançant caramels, per motius de seguretat vial. O aquella ocurrent idea inicial de convertir els Foguerons en barbacoes en la Revetlla Mallorquina Sa Pobla a Gràcia, també per motius de seguretat i normativa. Per no parlar de Patums, carretillades, corre-focs, Sant Joan, Carnaval ni cavalcades... El decret el signava el marit de la meva veïna. Potser hauríem de parlar més amb els veïns. I què ens pot quedar? Un espai inundat per les tecnologies de la comunicació. Una televisió que fa dècades que ha capgirat els hàbits de la gent corrent, que es queda a casa i abandona el carrer. Un espai domèstic privat, tan petit com sempre, però que ha superat psicològicament les seves estretors amb una tecnologia que ofereix finestres a un nou món virtual imaginari. Uns espais públics que abans eren el lloc de trobada de les famílies i les colles de veïns, berenadors enmig de la mica de verd que envoltava les ciutats. Uns espais ara freqüentats per famílies treballadores d’origen llatí, asiàtic, africà. Una autoritat sense un rostre prou perceptible, que de vegades exerceix el control social de forma subtil però eficaç. Que canvia l’hora per decret i que, tot d’una, fa que el dia comenci una hora abans a la primavera amb l’argument de l’estalvi energètic. Una autoritat que altres vegades no gasta manies i es mostra dura amb la gent corrent quan ha d’abandonar la casa on viu, quan cobra menys per fer més feina, o quan no en té de feina, ni la troba. És llavors quan el carrer, espai de festa i de ciutadania, torna a omplir-se de gent i de vida. Bibliografia Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per la Resolució 217 de l„Assemblea General de les Nacions Unides del 10 de desembre de 1948. Nacions Unides. Constitució Espanyola, aprovada per les Corts en sessions plenàries del Congrés dels Diputats i del Senat celebrades el 31 d‟octubre de 1978 en el seu Títol Primer, dels Drets i dels Deures Fonamentals, al Capítol Segon, dels Drets i les Llibertats, en la Secció Primera, dels Drets Fonamentals i de les Llibertats Públiques, en l‟article 21. Capítol Quart, De les garanties de les llibertats i drets fonamentals, Article 53 Índex ISBN 978-84-393-7399-5I. Catalunya. Parlament II. Títol1. Espanya. Constitución (1978) 342.4(460)“1978”(094) Primera edició, febrer del 2007 (edició núm. 278) Primera reimpressió, desembre del 2007 (edició núm. 299) Primera edició electrònica, desembre del 2011. Parlament de Catalunya Estatut de Catalunya. Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l‟Estatut d‟autonomia de Catalunya. Parlament de Catalunya. Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l‟associacionisme cultural. Parlament de Catalunya. Real Decreto de 24 de julio de 1889 por el que se publica el Código Civil. Ministerio de Gracia y Justicia. BOE –A- 1889- 4763. Última actualización publicada el 10/07/2003, en vigor a partir del 01/09/2004. Boletín Oficial del Estado. Decret 112 de 31 d‟agost de 2010. Diari Oficial de la Generalitat. Núm. 5709- 7.9.2010. 6283. Departament d‟Interior, Relacions Institucionals i Participació. Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell. Barcelona Vella. Escenes i Costums de la Primera Meytat del Segle XIX per tres testimonis de vista. Barcelona Ilustració Catalana 1906. Estampa de J. Thomàs. Barcelona Antiga en lo segle XIX per Francisco Anglada. Barcelona de 1820 a 1840, per G. Vidal de Valenciano. Una mirada retrospectiva, per Gayetà Cornet i Mas. Non-lieux: Introduction a une anthropologie de la surmodernite. Marc Augé. La Librairie du XXe siecle. París 1992

El Museo Etnológico de Barcelona y sus colecciones americanas

El Museo Etnológico de Barcelona y sus colecciones americanas Josep Fornés García* Júlia Pérez Hernández** Marisa Azón Masoliver*** Resumen El Museo Etnológico de Barcelona es una institución que alberga unas colecciones muy variadas en lo que respecta a procedencia, materiales y tipologías. Se trata de más de 70.000 objetos relacionados con la vida cotidiana de diversas culturas (vida doméstica, oficios, tradiciones y creencias) de los cuales, unos 40.000 proceden de Catalunya y otras zonas de la Península Ibérica, mientras que el resto, unos 30.000, son de diversas zonas del mundo: Japón, Afganistán, Marruecos, Senegal, Guinea Ecuatorial, Papúa Nueva Guinea, Australia, entre otros, y además las colecciones americanas. Éstas están representadas por unos 9.000 objetos, distribuidos en tres grupos: la colección precolombina, la colección de etnografía indígena y la de la América hispánica. La procedencia es, en su mayoría de Perú, Centroamérica y México. Posee también una excelente biblioteca americanista. El Museo, además de realizar sus funciones principales, como son adquisición, conservación, estudio y difusión de su patrimonio, en los últimos años ha apostado por una fuerte implicación en las relaciones con las comunidades de su entorno, construyendo proyectos culturales de proximidad desde la gestión del día a día, intentando contribuir tanto como le es posible, a la armonía social. Le Musée Éthnologique de Barcelone est une institution qui loge des collections très variées en ce qui concerne a l’origine, les matériels et les typologies. Il s’agit de plus de 70.000 objets en rapport avec la vie quotidienne de diverses cultures (vie domestique, métiers, traditions et croyances) Prés de 40.000 procèdent de Catalogne et autres zones de la Péninsule Ibérique, tandis que le reste, plus de 30.000, sont de diverses zones du monde: Le Japon, l’Afghanistan, le Maroc, le Sénégal, la Guinea Équatoriale, la Papouasie -Nouvelle Guinée, l’Australie, entre d’autres, et en outre les collections américaines. Celles-ci sont représentées par quelque 9.000 objets, distribués dans trois groupes: la collection précolombienne, l’etnographie indigène et la collection de l’Amérique hispanique. L’origine est en sa majorité le Pérou, Amérique Centrale et Mexique. Il possède aussi une excellente bibliothèque americaniste. Le Musée, en plus d’effectuer ses fonctions principales, tels que l’acquisition, conservation, étude et diffusion de leur patrimoine, les dernières années a parié sur une forte implication dans les relations avec les communautés de son environnement, en construisant des projets culturels de proximité à partir de la gestion quotidienne, en essayant de contribuer tant comme il lui est possible, à l’harmonie sociale. Artigrama, núm. 24, 2009, 135-164 — I.S.S.N.: 0213-1498 * Antropólogo. Director del Museo Etnológico de Barcelona. Dirección de correo electrónico: pepfornes@gmail.com. ** Americanista. Responsable de Comunicación del Museo Etnológico de Barcelona. *** Especialista en Arte y Conservación de Bienes Culturales. Responsable de Colecciones e Investigación del Museo Etnológico de Barcelona. 136 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Palabras clave Armonía social, etnología, precolombino, indígena, hispánico. Harmonie sociale, éthnologie, précolombien, indigène, hispanique. Los antecedentes Desde principios del siglo XX algunos intelectuales y eruditos se plantearon la posibilidad de hacer un museo de Etnografía en Barcelona. Acabada la Exposición Universal de 1929 el arqueólogo Pere Bosch y Gimpera organizó el Museo Arqueológico en el espacio del antiguo Pabellón de las Artes Gráficas del Parque de Montjuïc. Allí el folclorista Joan Amades y Gelats, organizó una primera colección de Etnografía, seguramente con materiales reunidos por él mismo y por Rossend Serra y Pagès. Siendo Agustí Duran y Sanpere director del Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona se retoma la vieja idea, que se materializará en los inicios de los años 40. Etapas de formación El actual Museo Etnológico de Barcelona es fruto de la unión de dos instituciones museísticas, creadas ambas en la década de los 40, gracias al impulso del mencionado Duran i Sanpere y del que fue Teniente de Alcalde Delegado de cultura del Ayuntamiento de Barcelona, Tomás Carreras i Artau, al que hay que agradecer la formación, en plena posguerra, de muchos de los actuales museos de Barcelona. La primera institución, el Museo de Artes, Industrias y Tradiciones Populares, se crea el año 1942 ubicándose en el recinto del Pueblo Español de Montjuïc, bajo el nombre de Museo de Industrias y Artes Populares. Su misión era recolectar materiales de vida cotidiana, oficios y tradiciones, principalmente de Catalunya sin olvidar el resto de España. Joan Amades, toda una autoridad en el folclore catalán i Ramón Violant figura capital de la etnología catalana, fueron los encargados de su organización. Ramón Violant desarrolló una ingente labor, ejemplo del trabajo etnográfico con base científica, a pesar de ser autodidacta. Adquirió en nombre del Ayuntamiento de Barcelona un patrimonio objetual de gran importancia para la etnografía catalana de todos los tiempos, en un momento de alto riesgo para la conservación de aquellos humildes e infravalorados materiales de la cultura de la gente. Posteriormente se incorporaron importantes colecciones de Catalunya y de diferentes zonas de España, como La Rioja, Salamanca, León, Almería y Teruel. La colección hispánica alberga actualmente un fondo de 40.000 objetos. En 1948 se funda la segunda institución y se la denomina Museo Etnológico y Colonial. Inaugurada en el año 1949, su primera sede fue un pequeño pabellón construido con motivo de la Exposición Universal de 1929, también situado en la montaña de Montjuïc. August Panyella, antiguo colaborador del Dr. Carreras fue nombrado director. El y su esposa Zeferina Amil, como conservadora, fueron los impulsores durante más de 30 años de la formación de unas colecciones de cultura material que se caracterizan por la diversidad de procedencias. Panyella y Amil, juntos o por separado, en ocasiones acompañados por dos colaboradores, Albert Folch Rusiñol, mecenas barcelonés y Eduald Serra Guell, escultor y antropólogo, ambos para siempre ligados a la historia del Museo Etnológico de Barcelona, viajaron por todo el mundo adquiriendo materiales para el museo. Las expediciones, realizadas con una metodología basada en el trabajo de campo in situ, se inician a principios de los 50, en las que por aquel entonces eran las colonias españolas: Marruecos, Sahara español y Guinea Ecuatorial. August Panyella contó en este último destino con la eficaz colaboración del etólogo Dr. Sabater Pi, gran estudioso de la etnia fang. La década de los años 60 fue especialmente fructífera en cuanto a cantidad, diversidad y calidad de los fondos adquiridos: Japón, América Central y Andina, Nepal, India y Afganistán donde se desarrollaron campañas de prospección y recolección. Es en este momento, de gran expansión viajera, cuando el Museo obtiene el mayor contingente de piezas americanas. Albert Folch y Eudald Serra adquirieron también en esta etapa, por encargo del Museo, un excelente conjunto de piezas de Papúa Nueva Guinea. En los años 70 hay que destacar las expediciones a México, Marruecos, Senegal, Etiopía y Turquía que completarán una extraordinaria etapa de enriquecimiento patrimonial. En este periodo, concretamente en 1973, habida cuenta del importante crecimiento de la colección y de las reducidas dimensiones del pabellón donde se ubicaba el Museo, se construye un nuevo edificio, previa demolición del anterior, con el fin de albergar en condiciones los fondos patrimoniales. Fue el primer edificio construido en Catalunya, en el siglo XX, concebido para ser un museo: con amplios espacios de reserva, archivo fotográfico, biblioteca, talleres de restauración, fotografía, carpintería, mecánica, etc. Era, en su momento, un edificio modélico en cuanto a la concepción de sus funciones museográficas. Continúa en la actualidad siendo la sede del Museo. En los años 80, el Consistorio barcelonés decide suprimir del presupuesto las partidas para la compra de materiales en el extranjero. A partir de este momento, el incremento de las colecciones se basa en donaciones de particulares y puntualmente depósitos de otros museos. El conjunto de las colecciones no hispánicas se sitúan alrededor de unas 30.000 piezas. El Museo de Artes, Industrias y Tradiciones Populares y el Museo Etnológico sufrieron, a lo largo de los años, diferentes avatares: anexión de ambos museos en 1962, escisión en 1982 y posterior compactación en 1999. Desde entonces, el Museo Etnológico de Barcelona alberga unidas las colecciones procedentes de la Península Ibérica y las del resto del mundo. Esta unificación hace especialmente interesantes sus fondos patrimoniales, haciendo posible, dentro de un mismo centro, abrir el abanico de procedencias. Es pues, un museo cuyas colecciones representan perfectamente la manifiesta multiculturalidad de la ciudad de Barcelona, compuesta de colectivos que provienen de las más diversas zonas del mundo, de las que precisamente conservamos un valioso patrimonio. En la actualidad, el museo incorpora constantemente en sus colecciones el patrimonio oral e inmaterial, fruto del trabajo de campo en las comunidades de origen de los nuevos barceloneses. El Museo hoy El Museo Etnológico de Barcelona es hoy un espacio de diálogo y de conocimiento entre culturas. Propone formas de conocimiento desde la práctica y la implicación personal, y desde el diálogo, como instrumentos útiles para el conocimiento del otro y para recrear pautas de convivencia para el futuro. Lleva a cabo el estudio y la difusión del conocimiento de los humanos, de las gentes, de sus relaciones con el entorno, su organización política, sus sistemas económicos y sus creencias, etc. El museo desarrolla las actividades considerando la diversidad de las sociedades, y la situación dinámica en sus contextos. La sociedad plural a la que servimos desde los museos reclama respuestas a las inquietudes sociales y culturales del mundo de hoy. Estas respuestas no pueden ser sólo periodísticas o políticas, deben ser también respuestas articuladas desde la Historiografía, la Arqueología, la Antropología, la Sociología, en definitiva: deben ser también respuestas científicas. Los nuevos retos. El museo del tercer milenio debe tener una gran capacidad de adaptación a los cambios sociales y económicos que se producen en las sociedades actuales, por lo que se requiere una actitud abierta y de escucha permanente a la sociedad a quien sirve. Debe mantener vivo el espíritu crítico a la hora de programar sus ofertas al público. La capacidad de atraer nuevos públicos es un reto constante que es necesario revisar día a día. Acercar el patrimonio a la gente quiere decir ser sensibles a todos y a cada uno de los registros de comunicación de los receptores; quiere decir entender las nuevas necesidades de los nuevos visitantes y saber formular hipótesis de públicos futuros. La Antropología, como ciencia social que se sirve de la interpretación y la comparación, es útil para articular discursos científicos capaces de asumir el reto de investigar y explicar los cambios históricos de nuestra sociedad plural, construyendo los relatos comprensibles que la gente pide desde una perspectiva etnohistórica. El museo de hoy debe facilitar herramientas para poder pensar el pasado y repensar el presente, para devolver a la sociedad sus caudales culturales y también debe ser capaz de emocionar al público, es por este motivo que es tan importante trabajar con el patrimonio intangible. En los procesos de planificación del desarrollo local se considera la cultura como aquello que da un sentido integral a conceptos como bienestar, cohesión, capacitación, sociedad civil, capital social, compromiso, pertenencia, especificidad, creatividad. El Patrimonio no es una excepción. La Conferencia del ICOM (International Council of Museums), para Noviembre del 2010 centra su atención al concepto del papel de los museos en la armonía social. Los museos también pueden contribuir a la creación de un nuevo imaginario para la cohesión social. Su función social se ha ido modificando igual como lo ha hecho la de la misma cultura en la sociedad contemporánea. El público del museo pertenece cada vez más a nuevas categorías de la población que buscan en el museo también un lugar de relación social dónde se ofrecen otras formas de disfrutar del tiempo libre. El público potencial de los museos es a menudo gente joven, una parte importante de la población que se está formando. Pero la tipología del público de un museo cada vez será más diversa, tan diversa como la sociedad dónde desarrolla su acción. La construcción de las nuevas identidades avanza en paralelo con las nuevas formas de vida social y esto comporta una sociedad cada vez más plural con culturas que cohabitan pero que no siempre conviven. Para que personas de culturas diferentes puedan convivir libremente y puedan superar sus conflictos, el primer paso que deben dar es conocerse. El conocimiento mutuo es importante para la convivencia, y comporta a menudo, aunque no siempre, ver al otro tal y como es, borrando estereotipos y estigmas, es decir, deshaciendo prejuicios. Encontrar los rasgos de semejanza de unos y otros, reconocer la diferencia como un valor añadido de pluralidad, son ideas importantes que demasiado a menudo parecen una utopía y no se aplican mucho en las ofertas culturales más allá de la música o la gastronomía. Un museo de la memoria como el Etnológico de Barcelona quiere ser capaz de emocionar a los viejos y a los nuevos visitantes haciéndolos sentir partícipes de aquello que contemplan y que les evoque identificaciones pasadas y presentes, y, sobre todo, quiere sugerir preguntas que les ayuden a la reflexión sobre las nuevas identificaciones del futuro. La concepción contemporánea de museo implica cada vez más la reversión en la ciudadanía de los conocimientos potenciales que la difusión del patrimonio puede aportar. Esto significa aprovechar las potencialidades objetivas del patrimonio cultural, su dimensión social y colectiva, su capacidad seductora y educadora, su carácter científico, su potencial económico y estratégico, su valor simbólico y de identificación. Significa a la vez incrementar la calidad de vida de los ciudadanos. En consecuencia el museo debe generar cultura, debe fomentar la participación y la capacidad crítica, debe promover y difundir sus colecciones, debe mezclar tradición e innovación, debe ser dinámico, debe adaptarse a la sociedad cambiante, debe atraer nuevos públicos, debe hacer más próximo el patrimonio a los ciudadanos, debe pasar de ser contenedor de cultura y conocimientos a ser un equipamiento dinámico y próximo a la ciudadanía. Resumiendo, debe ofrecer una propuesta plural y diversa, debe ser un centro de conocimiento y de intercambio. El patrimonio, como construcción social y simbólica que es, contribuye a configurar la memoria colectiva. La concepción del patrimonio debe ser abierta y dinámica, posibilitando la integración de elementos y manifestaciones culturales representativas de los diversos colectivos que configuran la sociedad de hoy. El museo debe hacer efectiva la dinamización del tejido asociativo, implicando la diversidad de entidades y de colectivos de cultura popular presentes en el territorio. Debe ser un proyecto integrador, creativo, intercultural y cosmopolita. Un museo útil a la gente que dé respuestas a preguntas como por ejemplo: ¿Por qué llegan pateras y cayucos a nuestras costas? ¿Por qué molestan los nuevos vecinos con sus peculiares formas de celebrar? ¿Cómo cambian los hábitos culturales en las nuevas generaciones? ¿Cómo es que en España se hablan más de 350 lenguas además del catalán? El museo debe estar abierto a las realidades culturales de un mundo plural proyectándose por todas partes, insertándose en las redes internacionales de cooperación y posibilitando el acceso de los ciudadanos y ciudadanas a manifestaciones culturales de procedencia y nivel internacionales. En este sentido el Museo Etnológico de Barcelona colabora a menudo con museos de todo el mundo y participa activamente en proyectos internacionales en Europa, África, Asia, América y Oceanía. El museo tiene una dimensión de proyección internacional. Últimamente ha participado activamente en el proyecto «México-Catalunya por La Primavera» en Guadalajara (México) haciendo trabajo de campo, dinamización y formación en zonas rurales a partir del patrimonio intangible y su función de dinamización social en la sociedad actual. Participamos con nuestros colegas colombianos en la fundación de la Asociación Mundial de Investigadores de la Fiesta del Carnaval en la Universidad de Nariño y en la Red Mundial de Carnavales en la ciudad de San Juan de Pasto. De las colaboraciones se han obtenido resultados concretos como la participación de más de ciento cincuenta cultores del Carnaval de los barrios de Barcelona en el Carnaval de Niza este año 2008. Construir proyectos culturales de proximidad desde la gestión del día a día de un museo puede ser un trabajo más normal de lo que a menudo parece. Quienes trabajamos en un museo de sociedad o de la memoria como el de Barcelona, trabajamos cada día por construir una museología útil a la gente. Las colecciones americanas del Museo Etnológico de Barcelona La vocación americanista del Museo Etnológico de Barcelona se manifiesta desde sus inicios y a lo largo de sus diferentes etapas de formación. August Panyella ya colaboró con el Boletín Americanista de la Universidad de Barcelona, publicación de la que fue secretario, en cuyo primer número, del año 1959, aparece un artículo firmado por él y Mercedes Román: «La colección chama y Cachibo (Amazonia Peruana) del Museo Etnológico de Barcelona» . Las colaboraciones serán continuas, Panyella, A. y Román, M., «La colección Chama y Cachibo (Amazonia Peruana) del Museo 144 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 no sólo de Panyella, sino de otros profesionales ligados al Museo como Zeferina Amil, Mercedes Roman o Carmen Huera, dando a conocer a la comunidad científica el patrimonio americano del museo. Una de las primeras colecciones que ingresan en el museo es precisamente americana. Se trata de un importante conjunto de piezas arqueológicas y etnográficas procedentes de Ecuador, adquiridas en 1948 gracias a la iniciativa del anteriormente mencionado ponente de Cultura del Ayuntamiento de Barcelona Dr. Carreras Artau, con el fin iniciar la creación de los fondos del Museo en ciernes. En esta primera etapa de formación, se adquieren diferentes colecciones americanas, por encargo del Museo, a través del explorador ecuatoriano Leopoldo Gómez Alonso, que también adquiría materiales para el Museo de la Música y para el Museo de Ciencias Naturales de nuestra ciudad. Se trata de piezas precolombinas y etnográficas procedentes de Ecuador y Perú. En el año 1963 el Museo organiza una expedición a Perú, en la que se adquiere un importante número de piezas de etnología, artesanía y arte peruano. Posteriormente, en el año 1965 se programa una expedición a Centroamérica y Guatemala en la que se adquieren piezas de etnología, arqueología y artesanía. En 1971 se realiza la última expedición al continente americano, concretamente a México, en la que se recolectan 1474 piezas de etnografía y arte popular. Desde aquellos primeros inicios de finales de los 40 hasta la actualidad, los fondos americanos se han incrementado notablemente, no solamente gracias a las expediciones propias, sino también por compras a expertos o particulares, así como donaciones. El Museo alberga unos 9.000 objetos procedentes de América. Este fondo está distribuido en 3 conjuntos: la colección precolombina, compuesta de unas 4500 piezas, y otras 4.500, que podemos dividir entre materiales etnográficos de población indígena y conjuntos de artes populares y artesanía de la América hispánica. Muchos de estos objetos, catalogados como arqueológicos o etnográficos, tienen también un valor añadido, nada despreciable, como es la belleza y la plasticidad que toda expresión humana genuina manifiesta. El Etnológico de Barcelona», Boletín Americanista, 2, Barcelona, Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Barcelona, 1959, pp. 135-141. Del Boletín Americanista existe texto en PDF: htpp://www.publicacions.ub.es/. Panyella, A., El Museo Etnológico y Colonial de Barcelona, Salamanca, Zephyrus, 1950, pp. 69-84. el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 145 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 arte popular, por muchos considerado arte menor, por el hecho de provenir del pueblo sencillo y anónimo, tiene a menudo una fuerza expresiva potentísima que lo iguala a renombradas piezas de arte contemporáneo. La fascinación de Picasso por las máscaras africanas, es bien conocida y fueron inspiradoras de sus obras más celebradas. ¿Cómo no recordar los murales de Keith Haring cuando contemplamos las máscaras huichol cargadas de símbolos ancestrales o cómo no tener presente el expresionismo viendo las terracotas hechas por las mujeres de Ocumicho? [fig. 6]. ¿No son un ejemplo de depurado diseño las molas kunas de Panamá o las cerámicas y tejidos de las mujeres shipibo? Fig. 6. Diablo sentado sobre serpiente. Terracota policromada. Ocumicho (México). Fig. 5. Peine shuar. Alto Amazonas. Ecuador. 146 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Las colecciones indígenas Se trata de artefactos provenientes de grupos humanos americanos con una organización socioeconómica desligada de la industrialización y de los sistemas de vida occidental, con nula o poca influencia colonial. El Museo cuenta con materiales de pueblos de la Amazonia ecuatoriana y peruana, como los jíbaros, los shuars y los pano, así como conjuntos procedentes de diferentes comunidades autóctonas mexicanas, como los huicholes.10 Como anteriormente hemos comentado, en 1949, a través de compra al explorador Leopoldo Gómez, entran en el Museo interesantísimas piezas hechas con materiales sencillos y humildes en su composición que proceden del entorno en que viven estos grupos: cestos, armas y utensilios para la caza y la pesca como cerbatanas y flechas, abalorios y ornamentos bellísimos hechos de plumas de ave, dientes de felino o mono, élitros de escarabajo, etc. Este tipo de objetos se ha ido también incrementando a lo largo de los años a través de donaciones, entre las que hay que destacar la realizada por Josep M. Fericgla, que recolectó materiales durante su estancia en la Amazonia [fig. 7]. También se conserva una interesante colección de cerámicas y textiles procedentes del pueblo shipibo-conibo, también conocido por chama, muy característica por su tipología y su policromía geométrica [fig. 8]. La América hispánica La colección de la América hispánica está representada por objetos de arte popular y de vida cotidiana, religiosa y lúdica, en los que se mezclan las tradiciones autóctonas con las hispánicas, dando paso a nuevas y genuinas formas de expresión. Cerámicas y terracotas, artesanías varias, 10 Espejel, C., Artesanía popular mexicana, Barcelona, Blume, 1977; AA.VV ., Artesanía indígena amazónica, (Catálogo de la exposición en el Jardín Botánico de Córdoba), Córdoba, 1989. Fig. 7. Pendiente shuar. Alto Amazonas. Ecuador. el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 147 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 indumentaria popular, instrumentos musicales, juguetes, herramientas, etc. Un conjunto muy variado de materiales y tipologías, que proceden básicamente de Perú, México, y Centroamérica [figs. 9 y 10]. La religiosidad popular, con objetos de imágenes religiosas en talla policromada, figuras para belenes, árboles de la vida, exvotos, así como elementos relacionados con las fiestas religiosas, las calacas (calaveras) y los alfeñiques, curiosas piezas en azúcar, unos dulces típicos de México, que se degustan en el Día de los Muertos [fig. 11].11 Hay que destacar también las cerámicas de México procedentes de diversos centros productores, como las de Talavera en Puebla, Guerrero, Tonalá, Jalisco, Guadalajara, Ocumicho, etc. Las deliciosas terracotas guatemaltecas, para el Belén, representando músicos, tejedores o peinadoras, son eco de quehaceres cotidianos del pueblo sencillo [figs. 12 y 13]. Las máscaras, otra muestra de la América festiva y ceremonial, están ampliamente representadas Guatemala, México: demonios, jaguares, personajes diversos, llenos de colorido y reminiscencias de un pasado prehispánico [fig. 14]. Los tejidos. Se conserva una importante colección de indumentària popular, destacando la colección de molas, típicas blusas femeninas de Panamá, así como otros tipos, como los huipiles guatemaltecos [fig. 15]. 11 Huera, C., «El arte en la América colonial», y «El arte en la América independiente», Historia Universal Salvat, Barcelona, Salvat, 1983, pp. 337-352 y pp. 342-347. Fig. 8. Cerámica decorada y tela de algodón, pintada a mano. Pueblo shipibo-conibo. Amazonia peruana. 148 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 La colección precolombina del Museo Etnológico de Barcelona Breve descripción de las culturas precolombinas Como cualquier cultura, las culturas precolombinas se conocen a través de los cronistas, la recopilación de las tradiciones orales, estudios lingüísticos, la arqueología y la investigación. En una antigua visión etnocéntrica, eran consideradas culturas desarrolladas las de la zona de Mesopotamia, Egipto, China e India, como asentamientos más destacados de las primeras civilizaciones del mundo. En la actualidad podemos decir que la Ciudad Sagrada de Caral-Supe o Norte Chico, en Perú, tiene una antigüedad promedio de 5000 años aproximadamente, según han confirmado 42 fechados radio-carbónicos. La ciudad más antigua de América.12 La ciudad de Caral, tuvo un papel destacado como capital económica de una amplia región, gracias al trabajo de la agricultura, cuyos productos intercambiaba con los pescadores de la Costa, la Sierra y otras poblaciones lejanas. La religión era politeísta, gran número de sus dioses estaban relacionados con la agricultura, el sol, el agua, el fuego, volcanes y el viento. El centro de su religión fue el culto al jaguar-felino representado en las iconografías olmecas y Chavín. Hay animales considerados dioses, como el caimán, sapos, aves y reptiles de la zona. Normalmente, aparecen mezclados entre ellos, cabezas de unos y cuerpos de otros, creando seres mitológicos; sin embargo, en diversas representaciones religiosas tienden a la abstracción. 12 Kauffman, F., Historia y Arte del Perú Antiguo, Lima, Peisa, 2002. Fig. 9. Recipientes de calabaza, con decoración incisa. Huancayo. Perú. Fig. 10. Flauta de pan. Caña y fibra vegetal. Colombia. el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 149 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Cuando en el resto de América el desarrollo urbano empieza en el 1500 a.C., Chavín de Huántar es coetánea de la cultura Olmeca. Ambas tuvieron similitudes en todos los medios de producción así como una gran difusión. La organización social Estas sociedades poseían una jerarquización piramidal. A la cabeza se situaban los Chamanes y los Sacerdotes-Dirigentes, quienes cumplían funciones religiosas y a la vez gobernaban al pueblo. Los miembros de la élite se distinguían por el uso de coronas, orejeras, narigueras y collares, elementos que representaban la categoría de quien los utilizaba, encargados del culto felínico que reflejaban creencias complejas, vinculaban a los hombres con los animales, y a los miembros de distintos grupos entre sí. Las figuras de guerreros por una parte y los cautivos con las manos atadas, por otra, dejan entrever la importancia ceremonial que tuvo la guerra en esta sociedad. En segundo lugar los especialistas, que eran artesanos en cualquier tipo de arte, realizaron grandes esculturas en piedra y madera, metalurgia, arte plumario, textiles, ingenios hidráulicos, perfeccionaron las técnicas de regadío para aumentar la producción agrícola de productos como: maíz, papas, frijoles, ajíes y calabazas. Estos especialistas eran mantenidos por el Estado.13 13 Llopis, J. J., Aztecas Mayas e Incas, México, Daimen, 1980, pp. 46-47. Fig. 12. Figura para Belén «Las peinadoras». Terracota policromada. Rabinal (Guatemala). Fig. 11. Cruz con los símbolos de la Pasión. Madera policromada. Ayacucho (Perú). 150 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Fig. 13. Cerámica bruñida. Tonalá. México. Fig. 14. Máscara hecha por los indios huicholes. Madera policromada. San Andrés de Coamiata. (México). Foto 15. Faja de algodón con bordados. San Martín de Sacatepéguez (Guatemala). el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 151 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Finalmente se encontraban los campesinos, que trabajaban la tierra utilizando las técnicas ideadas por los ingenieros. Culto y Funeraria Es importante tener en cuenta, para una correcta lectura e interpretación de estas colecciones que la gran mayoría de las piezas estudiadas en los museos corresponden a ofrendas de tumbas de personajes de alta posición social. Sería similar en la gran mayoría de culturas tratadas. Para estos difuntos se realizaban tumbas muy complejas compuestas de un foso de 30 m. de profundidad, en cuyo fondo se encontraba una Fig. 16. Recipiente ovoide de base plana, decorado con pintura y relieves que representan al dios jaguar, con tres cabezas de llama. Cultura Recuay (Perú) 300-800 d.C. Uso ritual. 152 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 o varias cámaras donde eran enterrados miembros de una misma familia. Junto con los cuerpos se depositaba una gran variedad de objetos a modo de ofrendas, con figurillas de guerreros armados y cuyo fin sería resguardar simbólicamente la tumba [fig. 16]. También se encuentran esculturas cerámicas, como por ejemplo, perros utilizados como emisarios de Xolotl (México) y el perro Calato sin pelo (Perú) divinidades o protectores de la muerte, ofrendas de cerámica, tejidos y objetos de oro y plata. Para el pueblo común los enterramientos se hacían casi en la superficie, el fardo contenía simples telas lisas y pocas o ninguna ofrenda. Los desniveles en riquezas sugieren una sociedad profundamente estratificada. Fig. 17. Cerámica Nazca. Zona sur costera del Perú. el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 153 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Artes La cerámica La cerámica sustituyó los antiguos contenedores de materiales perecederos tales como canastos, bolsas de cuero o calabazas. Con ella se consigue una mejora en las condiciones de almacenaje, transporte y posibilita la cocción directa de los alimentos. La cerámica desarrolló técnicas de fabricación, decoración y cocción que permitían una producción a gran escala. Al poder elaborar formas cerradas podían servir como contenedores de grano —maíz—, líquidos y bebidas especiales —chicha o chocolate—. Fig. 18. Recipiente doble (vaso silbador). Uno de los cuerpos es liso, con decoración grabada. El otro representa al dios del maíz. Cultura chimú. 154 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Abundan las figuras modeladas, tales como flora y fauna: perros, vegetales y conchas marinas. Entre las figuras humanas destacaremos las figuras de enanos y jorobados. Son más frecuentes las figuras femeninas en la cultura Chancay. Las decoraciones son diversas, con incisiones, pastillaje, bruñidos y policromía [figs. 17 y 18].14 Los tejidos El material textil cuenta con una larga tradición. Se remonta a 2000 a.C. La materia prima utilizada en los textiles fue la cabuya (enea), totora y caña brava. Fueron empleados en forma de sogas, bolsas de red, trenzas y burdas mantas. Le seguiría para ajuares funerarios, el algodón en sus dos variedades, blanco y marrón, y la lana de camélidos; la lana de llama era usada para gente común, mientras que la lana de alpacas y vicuñas se destinaba a señores, sacerdotes e ídolos. Se elaboraron mantos hechos tanto en algodón como en lana de guanaco. Estos tejidos se bordaban con armoniosos tonos multicolores, así como gasas, tapices, brocados, encajes bordados y telas pintadas. Se crearon diseños estilizados de animales, aves, peces, seres antropomorfos y variedad de dibujos geométricos [fig. 19]. El arte plumario En las prendas se manifiesta el gusto estético por el color; se usaron en mantas, camisas, penachos, abanicos y sombrillas para preservar del sol a los personajes conducidos en andas. El desarrollo del color es mucho 14 Una breve síntesis de las piezas expuestas en el Museo en Tous Mata, M., «El món prehispànic », en Ètnic..., op. cit., pp. 86-95 (incluye imágenes y bibliografía). Fig. 19. Tejido precolombino. Procede de Chan-Chan, cultura Chimú. Perú. el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 155 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 más avanzado que en la cerámica. Las combinaciones e impresiones que causan sus colores en la manufactura de mantos son notables. Las plumas eran insertadas en un hilo principal que luego era cosido sobre la tela. En sus mantos, la iconografía representaba peces, felinos, monos y aves. Los brillantes tonos de las plumas empleadas señalan su origen selvático, por lo cual deducimos que existió un trueque a lo largo y ancho del país entre la selva, la sierra y la costa. La Metalurgia surgió sin ninguna influencia proveniente del Viejo Mundo, tiene una gran antigüedad y sus artífices lograron las más variadas técnicas y aleaciones. En toda la costa existieron expertos plateros los cuales realizaron grandes objetos suntuarios, vajillas personales de oro y plata, para rey-sacerdote como agujas, hachas, cascabeles, narigueras, mascarones y orejeras [fig. 20].15 Trabajo en piedra En cualquier cultura se ha trabajado la piedra para diferentes usos, defensa en un ataque, mazas para moler el grano para elementos votivos y de culto y en la técnica de la momificación. Culturas La cultura Maya La cultura Maya clásica es, sin duda la cultura más célebre de Mesoamérica y quizá de toda la América Prehispánica.16 Se desarrolló en el Lago Atitlán, enclavado en la actual Guatemala que se extendió hasta el extremo de la península del Yucatán, en México y por diversas áreas de Honduras, Belice y el Salvador en el período Clásico. Podemos diferenciar tres grandes épocas: 1. La Formativa o preclásico (1500 aC. a 250 d.C) 2. La Clásica (250 a 900 d.C.) 3. La Postclásica, finalizó con la llegada de los españoles. Los Mayas construyeron templos piramidales. Se levantaron monumentos pétreos, como altares y estelas ornamentados con una iconografía 15 Ramos Gómez, L. J. y Blasco Bosqued, C., Culturas clásicas prehispánicas: las raíces de la América Indígena, Madrid, Anaya, 1988, pp. 38-39. 16 Una visión global de esta cultura en Grube, N. (ed.), Los mayas. Una civilización milenaria, Colonia, Köneman, 2000. 156 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 conteniendo elementos como el árbol de la vida, serpientes celestes, alcanzaron en la astronomía y matemáticas las cimas más altas, desarrollando un complejo sistema de datación conocido como cuenta larga. La Maya fue la única cultura americana que consiguió establecer una verdadera escritura basada en ideogramas y signos fonéticos y silábicos, con cerca de ochocientos signos, sin haberse descifrado del todo. También investigaron sobre el fenómeno del tiempo, que era visto como una serie de factores concluyentes que podían repetirse cíclicamente como los movimientos de los cuerpos celestes, por esa razón se desarrolló un complejo sistema de datación contando con los dos calendarios Fig. 20. Máscara y exvotos funerarios. Oro laminado y repujado. Cultura Chimú (Perú). el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 157 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 mesoamericanos —el ritual de 260 días y el solar de 365 días— en el que relacionaban el día de la fecha con el año cero. Se emplearon una serie de productos, bienes y símbolos cuyo uso quedó reservado a las élites o a determinados cargos. Los sacerdotes encabezaron el grupo e impusieron sus modos y apetencias; los centros ceremoniales donde residían estos dirigentes se desarrollaron merced al tributo común, quienes entregaban su esfuerzo en razón del marco socio-religioso en el que estaban integrados. Como lo demuestra la gran dispersión de bienes y objetos. Estos centros ceremoniales parecen ser los símbolos de extensas áreas rurales y caracterizadas por edificaciones comunitarias, calzadas y muros defensivos. Por tanto podemos decir que la cultura Maya fue una sociedad jerarquizada y depositaria de unos valores propios, basados en una ética de corte político-religioso, fruto del extraordinario crecimiento cultural. En el período clásico 250-900 d.C. se origina el máximo crecimiento de los centros ceremoniales y de la élite reinante. Las rivalidades intercentros condujeron a un gran incremento en la actividad bélica, con las secuelas de aprisionamiento, saqueos, destrucción de cosechas, traslados, entrada de mercenarios y muertos. Los cambios climáticos más los elementos citados propiciaron el deterioro y la quiebra del sistema Maya en la zona sur [fig. 21]. La cultura inca Su cronología se inició con Manco Càpac (1300-1550 d.C) y finaliza con el abandono de la ciudad de Machu Picchu. Esta cultura tuvo como centro la ciudad de Cuzco. La gran expansión inca comienza con la conquista de Cajamarca y del reino Chimú. Los incas se consolidaron como Imperio en el territorio comprendido entre Junín y el Lago Titicaca en la sierra central y sur, Cajamarca y el reino de Chimú, alcanzando Pasto por el Norte y el río Maule por el sur, teniendo como límite oriental los Andes y la selva.17 Aprovechando los conocimientos que durante milenios habían adquirido culturas anteriores, el gobierno de los incas obtuvo con su extraordinaria organización la construcción de acequias, canales, caminos y depósitos, así como el aumento y mejor aprovechamiento de la producción agrícola, destinado todo esto a obtener un buen nivel de vida. 17 Alcina, J., Las claves del arte precolombino», Barcelona, Editorial Ariel, 1988, pp. 51-52. También de este autor, Arte Precolombino, col. «Historia del Arte Hispanoamericano», 1, Madrid, Editorial Alhambra, 1987, 299 pp. 158 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 En la cerámica, una de las formas más características es la botella o aríbalo, de cuerpo ovoide, gollete con la boca abocinada, base cónica, asa en el cuerpo y orejas en el borde del gollete [fig. 22]. En el territorio del reino Chimú, persiste el asa estribo, pero con el gollete expandido y de color negro por la cocción en horno cerrado. Toda la decoración es muy abstracta y simplificada, llegando a dibujos casi geométricos, mostrando a veces plantas, serpientes y aves. El arte textil, en todas las técnicas conocidas hasta el mo- Fig. 22. Aríbalo. Para contener chicha. Cultura Inca. Perú. Fig. 21. Urna-incensario de cerámica relacionado con la divinidad. Sociedad maya quiché. Guatemala. el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 159 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 mento, muestra la misma decoración que la cerámica, pero hecha con más rigor y uniformidad. Los muros del Cuzco, el templo de Coricancha, las ciudadelas de Ollantaytambo y Machu Picchu así como la fortaleza de Sacsayhuamán, que en quechua significa Halcón saciado, son obras maestras de arquitectura incaica. La cerámica constituyó la fuerza motriz que aceleró los cambios sociales llevados a cabo en sociedades pre-urbanas. Una vez asimilada la cerámica en comunidades más complejas y con sistemas ideológicos más desarrollados, surgirían las decoraciones textiles en las primeras vasijas y pasaría a ser un instrumento de acceso al conocimiento cultural. El Museo Etnológico de Barcelona conserva un fondo muy importante de textiles y cerámica de las culturas citadas. Constituyen parte de los ajuares de los fardos funerarios de estos milenarios pueblos. A continuación relacionamos una selección de las piezas más destacadas y variadas del fondo precolombino [fig. 23]. Inventario [fig. 24]18 México Teotihuacan piezas de cerámica 142. Tehotihuacan piezas de obsidiana 26. Tolteca piezas cerámica 6 Azteca piezas cerámica 3 de piedra1. Mixteca piezas cerámica 5. Maya piezas 2. Nayarit piezas 7 Tarascos 341 Códice Troano 1 Total 533 Guatemala Maya cerámica 51 Jade 1 Lítica 17 Piedra 31 Total: 100 18 Documentos primarios, Expedientes MEB. 160 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Fig. 24. Muestra de acondicionamiento de piezas precolombinas. Fig. 23. Chocolatera, uso ritual con decoración de saurios. Cultura Diquis. Costa Rica. el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 161 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 El Salvador Cultura Maya: 42 Piezas Líticas 9 Piezas de piedra 2 Total: 53 Nicaragua Gran Nicoya Cerámica 46 Lítica 5 Piedra 1 Total: 52 Costa Rica Guanacaste-Nicoya Cerámica 38 Jade 17 Piedras 7 Cultura Diquis Cerámica 12 Lítica 14 Piedras 3 Total: 91 Puerto Rico Cultura Taina Cerámica 27 Lítica 1 Concha 1 Total: 29 Venezuela Cerámica 9 Concha 2 Total: 11 Colombia Cultura Quimbaya: ceramica 9 Cultura Muïsca: cerámica 10 Total: 19 Ecuador Paleoindio: obsidiana, piezas 7 162 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 Cultura Chorrera cerámica 4 Cultura Machalilla cerámica 3 Cultura Valdivia cerámica 9 Cultura de Bahía cerámica 34 Cultura de Cerro Narrío cerámica 2 y Piedras 7 Cultura Cojimíes cerámica 21 Cultura de Guangala cerámica 26 y Conchas 17 Cultura de Jama Coaque cerámica 57 Cultura de Tumaco-Tolita cerámica 160 Cultura de Upano cerámica 13 obsidiana 7 Cultura de Atacames cerámica 23 Cultura de Cañarí cerámica 32 Cultura de Chirije cerámica 41 Cultura Manta cerámica 108 piedras 8 Cultura de Milagro Quevedo cobre 87 Cultura de Panzaleo cerámica 53 Cultura de Punáe cerámica 41 Cultura de Torteros cerámica 349 Total: 1109 Perú Cultura Paracas cerámica 15, Tejidos 2 Cultura Virú cerámica 13 Cultura Nazca cerámica 36 Cultura Moche cerámica 18 y Madera 3 Cultura Recuay cerámica 16 Cultura Chimú cerámica 69, oro 19, spondylus 8, tejidos 8 Cultura Lambayeque cerámica 15 Cultura Chancay cerámica 45, tejidos 7 Cultura Inca cerámica 18 cobre 28 madera 2 y piedra 6 Total: 328 Brasil Macumba 16 Witolo 6 Total: 22 Bolivia Cultura Tihuanaco-Nazca 11 Total: 11 el muse o etn ológic o de barce lona y sus colecci ones americanas 163 Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498 El fondo americanista de la biblioteca del Museo Etnológico de Barcelona El Museo dispone en su biblioteca, creada en 1953, de más de 40.000 volúmenes y de una extensa bibliografía americanista, compuesta de unos 15.000 volúmenes, lo que representa un tercio del total. Con las primeras colecciones arqueológicas de la costa ecuatoriana que ingresan en el Museo, llega al mismo tiempo la documentación bibliogràfica correspondiente. Se trata de libros de Marshall H. Saville, Max Uhle, Raoul d’Harcourt i de Teodoro Wolf. Como corresponde a sus colecciones, el fondo bibliogràfico sobre América es uno de los más importantes. En los presupuestos para las expediciones siempre hubo un apartado para poder adquirir libros relacionados con los paises visitados. En las mismas expediciones, como por ejemplo México y Perú, se adquirieron libros muy interesantes y difíciles de adquirir fuera del país de origen. Las áreas geográficas representadas son el área andina, México (el conjunto más importante, destacando los facsímiles de códices), América Central, Caribe, Venezuela, Brasil, Argentina, con obras sobre antropología, etnología, arqueología, arte, etc. También, aunque en menor proporción disponemos de libros sobre América del Norte. Hay que remarcar, por el interés específico que tienen para los investigadores, la biblioteca americanista del prehistoriador Dr. Lluís Pericot, (900 libros y 1.200 separatas sobre arqueología y prehistoria de América) adquirida en 1981, así como la biblioteca y archivo personal del Profesor Alcina Franch, catedrático de arqueología americana de la Universidad Complutense de Madrid,19 con un fondo de 10.000 volúmenes y que representa más de medio siglo de estudios sobre América precolombina, adquirida en 1997. Consta de unos 6.000 ejemplares sobre América. Con su incorporación, nuestra biblioteca se convirtió, en una de las más importantes del estado español sobre americanismo. A partir del 2008, el Museo ha podido incrementar y actualizar notablemente el fondo bibliográfico, con las últimas novedades aparecidas sobre América. 19 Sobre el profesor José Alcina, véase el monográfico que le dedicó la revista Anthropos, 68, Barcelona, Editorial Anthropos, 1987, 64 pp. 164 jose p forn és garc ía-júlia pére z hern ánde z-marisa azón mas oliver Artigrama, núm. 24, 2009, pp. 135-164. ISSN: 0213-1498

divendres, 15 de febrer de 2019

Dibuix etnogràfic

Dibuixos etnogràfics de Ramon Noé Hierro. Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. Avui en dia hi ha la tendència de donar a la descripció etnogràfica una importància molt superior respecte al passat, aquest fet està motivat especialment pel naixement d'una concepció textual de l'etnologia, l’antropologia. La descripció etnogràfica era considerada un procediment estrictament tècnic del treball de recerca, recollir dades i fets observables, la descripció etnogràfica agafa avui la qüestió de la interpretació de l'objecte etnogràfic, així com la perspectiva del subjecte observant i la dimensió de diàleg, la interacció entre l’etnògraf i la persona informant, durant el treball de camp. D’aquesta manera es fonamenta l’afirmació que un museu d’etnologia mai no mostra coses, sinó que mostra significats.

Diaris de camp

Fotografia d'un diari de camp de l'etnògraf Ramon Violant i Simorra conservat al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. El treball de camp, com el mètode comparatiu, constitueix un dels trets característics de l’antropologia. És la fase de la investigació en la que els científics observen i registren les informacions que se sotmetran a l’anàlisi. Per tant és una part de l’experiència que tota antropòloga i antropòleg han de fer per entendre i comprendre allò que observen i analitzen. L’expressió escrita d’aquesta observació sistemàtica sol ser el diari de camp, el qual se sol caracteritzar per la fiabilitat de les dades anotades, la seva precisió terminològica, la seva qualitat expositiva i l’argumentació explicativa.

Cançons de pandero

Fotografia de les majorales en el moment de la capta. Les cançons de pandero a càrrec de dones devien ser molt presents a final del segle XIX i principi del XX. Han deixat un record intens a les comarques que van, aproximadament, del Priorat a la Noguera. Gairebé sempre eren cantades per les majorales de la Confraria del Roser. La Confraria era important arreu del país, però el cant solista de les majorales només està documentat a les comarques de la plana de Lleida i de l’Urgell, fins al Priorat i el Camp de Tarragona. Per guarnir l’altar i fer front a les despeses de la festa, la Confraria feia una capta a les cases i als cafès a l’hora de les postres, o del «llevant de taula», els dies de celebració, com ara la Festa Major, un bateig o un casament. La capta l’havien de fer les majorales d’aquell any, sempre dones i generalment joves o no casades. Normalment, una cantava i una altra tocava un pandero o tambor, alhora que passaven una cistella o un platet de la capta amb la imatge de la Mare de Déu. Els panderos eren de diverses mides i estaven pintats de manera acolorida amb la figura de la Mare de Déu i altres motius religiosos. Les cançons dirigien elogis i lloances als presents, però també n’hi havia algunes amb dobles sentits o amb una certa ironia. En general, les duien preparades «de casa», però també n’adaptaven algunes de ja memoritzades per tothom i feien gala d’una certa audàcia i habilitat en la capacitat de cantar i de proposar versos.

dimarts, 5 de febrer de 2019

Entrevista a Josep Fornés EL NÚVOL

Des del 2016 que Pep Fornés (Barcelona, 1957) és director del Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), uns equipaments que es troben a Montjuïc i al Born i que abans caminaven per separat. Volent-se desmarcar del mandat anterior, el museòleg, antropòleg i mestre porta anys defensant que els objectes que trobem a les sales de la institució no són només artístics, sinó que contenen històries que cal posar al centre del discurs. Parlem amb ell. Què és un museu per a tu? Un museu és un espai de confiança on compartir coneixement, un lloc on la gent s’hi ha de trobar còmode i segura, i poder mantenir converses complexes i obtenir respostes. A diferència de la universitat, un museu és un lloc lliure on tothom hi pot accedir. No necessites una acreditació acadèmica per ser admès. I cal fer un pas més: les persones han de poder participar en les respostes que el museu doni. Sobretot un museu d’antropologia, de societat, de memòria. S’aplica tot això al Museu Etnològic i de Cultures del Món? En aquests moments sí, perquè com a director faig que s’apliqui. Si s’aplica de forma sistemàtica, clara i contundent, no. Estem en el camí de fer-ho. Intentem aproximar-nos a aquesta utopia. Volem desplegar el paradigma de la museologia social. Tot ciutadà és digne de ser respectat en un museu. Volem que l’Etnològic sigui un lloc on la gent que fa investigació pugui expressar el resultat de la seva feina, que el talent d’aquest país s’expressi aquí de forma clara. Un museu social és una universitat oberta, una forma de democratitzar la cultura i el coneixement. Els museus podem fer cultura de proximitat. Creus que quan visitem un museu ho fem més de forma ritual que no pas activa? Hi ha moltes actituds i molts públics de museus. Una noia ha vingut des de Saragossa amb tren per veure l’exposició sobre la mili africana dels catalans, Ifni. Ho ha fet perquè el seu avi, que ella no havia conegut, havia fet la guerra allà, i el volia entendre, conèixer-lo. Això és una relació íntima. És un servei que estem prestant. Som un museu de memòria, de societat. I som autocrítics amb la pròpia història. Anem molt més enllà de la contemplació de l’objecte, de presentar-lo com una peça artística. Mai exposarem coses, sempre mostrarem significats. És excloent exposar bellesa i mostrar significat? Ningú prohibeix admirar la bellesa. Els objectes que presentem solen ser extraordinaris, per això estan en un museu. Però correm el risc de no mostrar la quotidianitat. Un museu d’antropologia també ha de mostrar les eines del camp, la ferramenta, el patrimoni de la classe treballadora, el davantal de la dona que frega a casa o que treballa a la fàbrica; no només els objectes suntuaris d’ostentació d’una classe dominant. Som un museu total de cultura humana, i aquesta té una gran quantitat d’intangibles. Mostrar-los és complexe. Com es pot aconseguir? Només necessitem una millora, en aquest museu: tenir més talent. Mentre jo sigui director, no importarem exposicions de fora. Aquí creem les mostres a partir del treball d’investigadores de les nostres universitats i del propi talent que puguem destil·lar l’equip de professionals. No ens creiem que ho sabem tot, sempre busquem ajuda de fora, però pròxima. Confiem amb el talent que té Barcelona. D’això se’n diu moviment ascendent de la cultura. Aleshores teniu programes amb les universitats? Sí, tenim convenis de col·laboració. Acabem de tancar la Setmana d’Antropologia amb l’Institut Català d’Antropologia, que incorporen professionals de totes les universitats de forma transversal. Tenim convenis específics amb el departament d’Antropologia de la Universitat Autònoma. A més, contractem professionals que tenen algun treball d’investigació que ens sembla interessant per poder exposar. No només amb universitats, fins i tot amb investigadors particulars. Això també és museologia social, perquè estem enaltint el talent dels nostres investigadors. Què necessitem? Professionals en plantilla. Però els museus cada cop externalitzen més i agafen menys persones en plantilla. És una mala notícia. Jo a part de museòleg i antropòleg també sóc mestre. Igual com l’estabilitat en els claustres de professors dona bona línia amb una escola i sedimenta el coneixement, un museu també necessita això. Som institucions de cocció lenta. Nosaltres no hem tingut estabilitat professional, i la necessitem. Un equip necessita llibertat de càtedra, una autonomia per tirar endavant la línia, la missió i la funció del museu. Quants professionals treballeu al Museu Etnològic i de Cultures del Món? Som 16 persones, només, i això és molt poc. Comparem-ho: Museu València d’Etnologia de la Diputació de València té 30 professionals en plantilla, fixes. Aquí tots tres equipaments -el de Montjuïc, el del carrer Montcada i la sala de reserva de Montcada i Reixach, que conté la immensa majoria dels 70.000 objectes d’aquest museu- compten amb un total de 16 professionals. Naturalment tens l’obligació d’externalitzar els servies, però això no és suficient. Hi ha qui diu que el fet d’externalitzar afavoreix la mobilitat i la posada en comú de coneixements entre treballadors de museus. Això és un plantejament ultraneoliberal, no té res a veure amb el discurs d’estabilitat amb els claustres i amb els equips. Un museu necessita experimentar. L’experimentació comporta fins i tot errors, i tot s’ha de dir, nosaltres en cometem pocs: el pressupost és el que és i no el podem malbaratar, hem de fer diana sempre. Si em demanessin: què vols, més diners o més personal? Sempre diria més personal. Montjuïc i el Carrer Montcada tenen una distància important en kilòmetres. Tots els companys del museu tenim dues taules, una a cada lloc. I tot i això, el resultat és realment prodigiós. Hem aconseguit donar la volta a molts dels plantejaments polèmics que tenia el museu i hem aconseguit que aparenti una salut de ferro. El plantejament polèmic és el que em deies abans: no entendre els objectes com a art. El nostre repte, com a espai concebut com un museu d’art tot i ser d’antropologia, és donar-li la volta fent el menor desastre possible. En això estem. La sala permanent del Museu de Cultures del Món està gairebé intacta. Què fem? Acompanyem visites guiades amb el plantejament de descobrir els secrets que amaga cada objecte. Un museu de la cultura humana ha d’expressar aquests intangibles d’una forma explícita, entenedora, accessible, no críptica. Amb un registre del llenguatge i de la comprensió per tothom. Som un museu per a la gent, no només pels antropòlegs. Com us aproximeu a aquest “tothom”? Físicament és fàcil fer-ho: poses unes peces que es puguin tocar, sentir. Despleguem d’una forma pionera la museologia tàctil. Ja vam experimentar amb gent que tenia dificultats a l’hora de la percepció sensorial, i vam destil·lar una forma de museografia i d’expologia. Vam inventar materials per poder ser més pròxims i vam suprimir vitrines. En tots dos museus hi ha objectes que es poden sentir amb les mans. No ho fem d’una forma estàndard, sinó personalitzada. Aquesta museologia no l’hem copiat d’enlloc, l’hem creat a partir de la nostra pròpia experiència. Quants materials teniu que es poden tocar? Més de 200, tant a Montjuïc com aquí. I a la seu del carrer Montcada anem incrementant els objectes tàctils. Som un museu que es pot tocar, és el nostre objectiu. Volem ser un espai on la gent pugui sentir l’objecte de molt a prop, però no n’hi ha prou amb rèpliques. Volem que siguin objectes fets expressament, iguals o similars als materials exposats. Hem acollit gent en activitats específiques, però no fem exclusió. Les activitats que estan fetes per ser específicament inclusives no exclouen a ningú, tampoc els que sí que hi veuen. Quins referents internacionals té el Museu Etnològic? No en tinc, de referents, tot i que he vist molts museus. Sé molt bé el que no vull fer. He anat molt per Irlanda, Escòcia, el Regne Unit. He vist museus molt didàctics, on els nens i les nenes ho toquen tot, ho remenen, criden i salten. No vull arribar a aquest extrem, perquè si em deixessin a mi faríem un museu massa didàctic, sóc mestre. Tothom ha de poder gaudir d’un museu, tant les escoles com la gent que simplement té ganes de contemplar la bellesa en silenci. M’ha agradat veure museus que han experimentat això, però no m’agraden les rèpliques de plastiglass. I això és extremadament transgressor en els museus.

Gitanos

Durant molt de temps l’origen del poble gitano, dels rom, va ser un misteri. Actualment, però, la majoria dels investigadors estan d’acord a situar-lo al nord-oest de l’Índia. Es desconeix la raó que va empènyer els rom a marxar de l’Índia, però se sospita que va ser una deportació en massa dels perdedors d’una cruel guerra que hauria tingut lloc a la darreria del segle IX. La família, el respecte als ancians, l’hospitalitat i la solidaritat entre gitanos constitueixen els primers puntals de la gitanitat. Fins al segle XVIII s’havia dit que els gitanos utilitzaven un argot de malfactors. Però els gitanos parlen una llengua antiga i encara viva, el romanó, que té diversos dialectes i que sembla procedir d’una forma dialectal del sànscrit. La influència de les cultures d’acollida amb les quals els rom van compartir territori, va enriquir els seus costums i tradicions, ja que van incorporar d’aquelles el que s’adaptava millor a la seva pròpia cultura. Sovint van desenvolupar activitats econòmiques lligades a aquelles societats. A Catalunya, van treballar com a jornalers al camp o en treballs temporals relacionats amb el període preindustrial; així, hi va haver gitanos treballant com a llauradors, com a pescadors a la costa, com a traginers i com a obrers manuals. La imatge dels gitanos sovint ha estat deformada dins de la cultura tradicional, però la gitanitat ha inspirat a Catalunya un ric corpus de costums populars. L’atractiu de la vida bohèmia i de la llibertat que se suposava que gaudien els gitanos, a més del seu exotisme, van inspirar, també, la mirada dels artistes. Fa tant de temps que els gitanos fan música, que han deixat aportacions memorables en el patrimoni musical dels llocs on han estat. Aquí, per exemple, la popular rumba catalana ha estat considerada pels entesos com el més recent dels estils musicals apareguts en una societat urbana el segle XX. Les etapes i la geografia de la repressió contra el poble gitano tenen una estreta relació amb la configuració de l’Estat absolutista. A Catalunya, la situació serà un xic diferent, a causa de la incipient industrialització del segle XVIII, que va permetre als gitanos integrar-se en el sistema de fàbrica i fer-hi treballs esporàdics. El nazisme va produir un dels episodis més cruents de la repressió contra els rom a Europa: es calcula que van morir cinc-cents mil gitanos als camps d’extermini. A mitjan segle XX, els gitanos van iniciar un procés de lluita pel reconeixement de la seva identitat cultural. Fa sis segles que els rom van arribar a Catalunya. Tant de temps compartint un mateix territori ha propiciat influències en molts aspectes de la vida quotidiana entre paios i gitanos. Tot i així, la cultura gitana ha aconseguit arribar al segle XXI amb la vitalitat necessària per mantenir els trets identitaris d’un poble que pren consciència de si mateix i que construeix un futur comú amb la resta de la societat.

dijous, 31 de gener de 2019

Santa Eulàlia

Eulàlia, la ben parlada, va viure en un temps mític, en una Hispània llegendària governada per Dioclecià, un perseguidor de cristians que enviava soldats a detenir la gent per les seves idees. Eulàlia, la captiva, va ser empresonada per la seva ideologia i les seves creences. Eulàlia, la màrtir, va morir tretze vegades, tantes com anys tenia. Eulàlia, la persistent, mai no va renegar de les seves idees, tot i que els jutges que la jutjaven hi van insistir amb tretze turments, tretze. La jove Eulàlia va ser l'admiració de la seva gent, de la gent que hi creia, de bisbes, de monjes i de capellans, però sobretot de la gent de la seva ciutat. La blanca Eulàlia cuidava tretze oques, tan blanques com la seva puresa, tretze. Eulàlia, la prodigiosa, va fer dels xiprers palmeres al Desert de Sarrià, perquè era amiga dels àngels. Eulàlia, l'angelical, que en la processò del seu enterrament va fer aturar l'arca, perquè volia entrar sencera a Barcelona, fins que un àngel, baixat del cel, va assenyalar el canonge que li havia furtat un dit com a relíquia. Eulàlia, la llegendària, que va morir nua en la creu d'aspa mentre un colom blanc exhalava el seu últim sospir mentre volava. Eulàlia, la patrona, que en la seva bandera donà coratge als defensors de la ciutat. Eulàlia, la mítica, que va escampar el seu record per cada racó de Barcelona, perviu en les històries de molts temps i es reinventa, encara ara, en les memòries de la gent.

Fam i guerra a Catalunya

Memòria i estratègies de supervivència, 1936-1959 Pa, ous, patates, llet... Avui sembla difícil imaginar la vida sense productes tan bàsics, però en cert moment de la història eren bens preuats difícils d'aconseguir. Eren temps de fam i de guerra, com encara recorden molts dels qui van viure la guerra civil i els anys posteriors. Aquesta mostra itinerant recupera la memòria d'aquells anys a partir dels records i dels objectes i documents de tants homes i dones que van viure aquells fets i van patir l'escassetat de queviures i productes de tota mena. Es passava fam al front, on els i les combatents menjaven poc i malament, i també a les ciutats, on dones, nens i avis s'havien d'esforçar diàriament per sobreviure i per trobar els aliments més bàsics. Eren temps de pa negre, de garrofes, de verdolaga, de figues de moro, de cafè de malta i de xicoira, temps en els quals es criaven gallines, conills o coloms als terrats i balcons i es pescava amb canya, no tant per afició com per pura necessitat. Les xarxes socials d'amistat i d'intercanvi de productes o serveis van salvar la vida de molts ciutadans, que podien aconseguir aliments bescanviant-los per espardenyes o escombres quan la seva feina els donava accés a aquests productes, o bé cosir un vestit a canvi d'ous o de llet. Els bombardejos feixistes que van afectar Barcelona a partir del 1937, però que també van tenir com a objectiu moltes d'altres poblacions catalanes, empitjoraven la situació en unes ciutats on els habitants que hi quedaven van haver de construir infinitat de refugis subterranis per tal de protegir-se de les bombes. Acabada al guerra, des de l'any 1939 i fins al Congrés Eucarístic del 1952, encara es va mantenir l'escassetat d'aliments, fins al punt que l'Estat va imposar un raccionament. Molts conserven encara les cartilles de cupons que es poden veure en aquesta mostra. I d'altres tenen encara molt presents els viatges que feien al camp per tal de proveir-se d'uns aliments que havien d'introduir a la ciutat d'amagat. Ho feien per evitar la vigilància dels burots, funcionaris d'uniforme encarregats de cobrar impostos per aquests productes. Era l'anomenat estraperlo, que sovint era una pràctica de substistència, però que, a gran escala, va acabar enriquint moltes figures prominents dels primers anys del règim franquista.