Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Poema de Tots Sants

L'aire porta olor de festa
Pels qui venen i se'n van
El vent fa volar les fulles
Fulles del temps de Tots Sants

Pel carrer es torren castanyes
A les mans es porten guants
Al mercat ja hi ha magranes
Les magranes de Tots Sants

Ara és temps de confitures
De moniato i massapans,
Codonyat i llepolies,
Llepolies de Tots Sants

Animetes estimades,
Emocions en un sol ram
De flors aviat marcides
Flors marcides de Tots Sants

Josep Fornés 2016

dimarts, 8 de desembre de 2015

Refugi de Nadal



En la nit plena d'estrelles,
per camins vells com el temps,
ombres de la lluna vénen,
somnis de futur incert.

De l'Orient diuen que vénen,
de Sabà, d'Efà i Madian,
lentament, pressa no tenen,
tard o d'hora arribaran.

Fan olor d'aigua de roses,
d'ambre i flor de taronger,
de canyella i tantes coses!
de sabó d'oli i llorer.

Porten sèsam, mel i gloses
i cançons d'amor i bres,
contes vells, en vers i en prosa,
que en mil nits i una han après.

En les sàrries carregades
no hi duen ni or ni encens,
porten, per a fer el viatge,
l'esperança de la gent.

Als ulls porten la mirada
de cent valls, de cent ciutats,
al seu front ve dibuixada
la memòria del passat.

Han passat tantes fronteres
pel desert i la mar gran
que per a ells no hi ha barreres,
blau del cel i el verd del camp.

De l'Orient diuen que vénen
amb records de sol i vent,
porten pedres de Palmira
agafades amb les mans.

Ombres de la lluna vénen
amb els peus tots plens de fang,
porten branques d'olivera
verdes, com al camp es fan.

Josep Fornés 2015

dimecres, 10 de juny de 2015

Neocacics i clientelisme cultural

El caciquisme va ser, i potser encara ho és, un sistema social i polític en el qual, tot i haver institucions democràtiques, en la pràctica el poder real es trobava en mans de persones que ostentaven una més gran influència econòmica i social que les altres. A aquestes persones se les solia anomenar cacics. La seva influència es feia sentir sobretot a nivell local, però també en àmbits més amplis. Aquestes persones solien tenir tendència a manipular els resultats o els mandats democràtics segons els seus interessos. El caciquisme es va consolidar al Regne d’Espanya durant la Restauració borbònica dels segles XIX i XX. Els Països Catalans no en van ser una excepció, malgrat els períodes revolucionaris. Els cacics s'encarregaven de controlar els vots de totes les persones amb capacitat de vot de la seva localitat, la qual cosa era la base de l'alternança política, el bipartidisme, que la Restauració demandava. Els cacics solien ser, i els neocacics d’avui encara ho serien, persones posseïdores d’un capital de prestigi o poder econòmic o social, o d’un capital cultural reconegut, que comptarien amb un seguici o clientela dependent, gent que treballa per a ells, capaç d'intimidar altres persones que saben que si les coses no transcorren segons els desitjos del cacic podrien patir conseqüències no desitjades. El clientelisme és també una altra mena de pràctica social i política basada en l'afavoriment de determinades persones o grups. Amb protecció econòmica i social o amb privilegis, com a compensació al suport polític, al suport electoral, o a l’establiment d’una relació jeràrquica de dependència. El clientelisme cultural, social, econòmic i polític s’expressa sovint avui en forma de xarxes de relacions de poder i d’influència que faciliten bens, recursos o treball en forma de favors mutus: una assignació graciable de recursos, serveis, infraestructures, exempció d’impostos, informació privilegiada, subvencions, adjudicació de serveis, encàrrecs de feina... A Barcelona i al país que encapçala, i que en les noves modernitats de la ràdio i de la televisió se sol anomenar “el territori”, l’anomenat sector cultural sovint ha estat dirigit per una minoria de gent, una elit que ostenta un poder pactat, que defensa interessos en xarxa. Galeristes i col·leccionistes d’art, marxants i indústries de serveis culturals, fundacions privades, entitats o patronats; una extensa trama de relacions empresarials o socials en constant competència i relació. L’anomenada “externalització” de la gestió de serveis i equipaments culturals públics ja forma part de la cultura societària de les administracions públiques en poder d’aquestes minories polítiques pactistes que han rebut molts noms al llarg de la història recent del municipalisme: pacte de progrés, acord, entesa, bipartit, tripartit, sòciovergència, governabilitat... Tret dels pactes de l’alta política, no hi ha res més oposat als principis democràtics republicans que el clientelisme. El clientelisme és encara omnipresent en la realitat catalana, i això esdevé nefast abans i ara. Pel que fa a la Cultura, el clientelisme s’expressa al nostre país en forma del que podríem definir com a neocaciquisme sòciocultural. Aquesta pràctica d’exercici del poder, per petit que sigui, penetra en l’imaginari col·lectiu i en les pràctiques que es consideren habituals. És difícil no trobar en un poble, vila, barri, ciutat o comarca catalana, també al Principat, un petit neocacic, sovint un home, que faci molts i molts anys que presideixi, o remeni les cireres, d’una o altra entitat cultural, esportiva o social de tot tipus; tècnics en càrrecs públics gairebé vitalicis... La ciutat de Barcelona, com sabem i he dit, no és aliena a aquest fenomen. Tot i l’inefable “caloret” valencià, no hi ha cap racó dels Països Catalans aliè a aquestes males pràctiques, i malgrat l’excepció de “la gran fallera”, la majoria són, com he dit, homes, o potser no... El que a primera vista sol aparèixer com una actitud altruista, que potser ho és, com un sacrifici personal pel bé de la institució, que potser també ho és; si ho mirem a una escala més gran representa un dèficit en democràcia cultural i en participació, i comporta una dificultat pel relleu ideològic i generacional de la base dels moviments ascendents de la cultura en el nostre país. El nínxol ecològic que ocupen aquests agents socioculturals de llarga durada és sovint preservat i protegit contra els “agents externs”, vinguin d’on vinguin, sobretot si venen de la capital. Tot plegat genera una endogàmia que no ajuda gens al canvi, i que, per contra, genera resistències i esclerosi cultural. Les polítiques erràtiques de subvencions culminen aquesta situació i la fan crònica. Un país petit que mira sovint amb un cert recel una Barcelona a voltes omnipresent. Ideològicament l’antibarcelonisme pot ser considerat, ras i curt, com un nstrument més per a desdibuixar la identitat o la consciència nacional catalana, per fer del nostre país i de la seva capital una realitat cada cop més provinciana. Des de la Restauració Borbònica al segle XIX el caciquisme polític, econòmic, social i cultural ha exhibit l’estratègia de la divisió per afeblir i així vèncer i assimilar. Una nació sense capital és una nació decapitada, sobretot pel que fa a la realitat cultural catalana. Això ho saben bé aquells qui en volen desdibuixar qualsevol rastre, que n’hi ha. Una aposta decidida i lliure de complexes per fer de Barcelona una capital cultural útil per a la República catalana ha de superar el clientelisme, ha de superar l’antibarcelonisme, però també l’arrogància urbana que en algun temps ha amarat algunes actituds i pràctiques culturals de la Barcelona metropolitana, que no capitalina. Cal estar ben atents al que ha de passar els propers mesos de juny, juliol, agost i setembre. Que passi!

dimecres, 27 de maig de 2015

Corpus


La Barcelona del segle XIV era la capital d’un dels estats més importants de la Mediterrània. L’any següent al primer Corpus, el 1321, a Barcelona es van estrenar dues campanes noves a la catedral, el “seny Ferial” (1321-1901), dedicat a santa Tecla, i “l'esquella Prima” (del 1321 fins ara), que eren testimoni del bon moment de la seu barcelonina. El model festiu era participatiu, els gremis s’encarregaven de gestionar, organitzar i executar els diferents entremesos de la processó. Les indulgències que es concedien als qui feien i anaven a les processons del Corpus van fer que la festa s’escampés aviat i arreu: Vic el 1318, Barcelona i Girona el 1320, Tarragona el 1359, i més tard Lleida, Tortosa, València, Perpinyà. L’any 1370 el Corpus Christi ja es celebrava de forma general. A Berga es creu que des del segle XIV se celebrava per Corpus a dins l’església la sorollosa “Bulla” anomenada més tard “Patum” pel so del tabal, documentada ja l’any 1525 fins que l’any 1723 es va treure al carrer per la prohibició de fer-la a dins del temple. Fa més de sis-cents anys que aquest model festiu es va implantar a Catalunya, però l’origen del Corpus Christi es trobaria en el desig de Santa Juliana de Mont Cornillon que al segle XII volia commemorar la Santa Eucaristia; el bisbe de Lieja faria cas de la santa establint la celebració a la seva diòcesi. El papa Urbà IV instauraria la festa el 1263 i el papa Joan XXII seria qui li donaria la dimensió universal l’any 1316, el Corpus se celebraria en tot el món catòlic el dijous després de la festa de la Santíssima Trinitat del primer diumenge de la Pentecosta, cinquanta dies després de Pasqua. El 1447 hi ha constància d’una processó a Roma amb Nicolau V recorrent els carrers acompanyant l’Hòstia Santa. Els primers elements d’imatgeria festiva relacionats amb el Corpus de Barcelona tenen dates documentals concretes: el 1399 l’àliga, el 1424 els cavallets del gremi de cotoners, el 1568 la mulassa. El 1601 el gegant del Pi i d’altres molts elements festius surten en les processons commemoratives de la canonització de sant Ramon de Penyafort a Barcelona.
Santa Juliana, Urbà IV, Joan XXII, Pere III, Carles I, Francesc Cambó, i molts d’altres han reinventat les festes una i una altra vegada des del poder establert, i la gent les ha celebrades una i una altra vegada. Les festes són construccions simbòliques que en els seus orígens solen tenir funcions i finalitats ben concretes, però que en el devenir del temps es fan més i més complexes, adaptant-se a la realitat dels nous temps, reinventant-se o deixant d’existir. 

dijous, 21 de maig de 2015

Monges en campanya

Molta monja hi ha infiltrada
En campanya electoral.
Una ja està bil.locada,
Amb les Cup i amb la Colau
L'altra sembla ja aureolada
Per la llum presidencial:
Mas i Trias l'han fitxada
Pel poder municipal.

Tant de clero fent d'esponja
Mai no és bo, fem-ne cabal,
No hi ha enquesta ni hi ha monja,
Ni rumor, premsa o canonge,
Ni lladruc ministerial
Ni mala art que enterboleixi,
Adulteri o envileixi
El sufragi universal!



dijous, 23 d’abril de 2015

El subtil sentit salvatge. Patrimonis, etnocentrismes i modernitats



El subtil sentit salvatge
Patrimonis, etnocentrismes i noves modernitats
Josep Fornés, antropòleg, museòleg i mestre.

“Entre els homes hi ha alguns que tenen tal o tal sentit d'una subtilesa extraordinària. Es veuen indis que jutgen per l'olfacte de la major o menor mescla que tenen els metalls preciosos, com ho fem nosaltres amb la pedra de toc. D'uns altres es diu que descobreixen a una gran distància el lloc on s'abriga alguna bèstia feroç; i els habitants de les illes Antilles distingeixen per l'olfacte si un francès o un negre ha passat pel camí. La perfecció dels sentits supleix en alguna manera entre els salvatges la feblesa de les seves facultats intel·lectuals.”

Reflexiones sobre la Naturaleza. Escritas en alemán por M. Sturm, aumentadas y metodizadas por M. Luis Cousin Despréaux; y anotadas y puestas á la altura actual de las Ciencias Naturales por el D. D. Tomás Cuchi. Tomo IV, que comprende los meses de julio y agosto. Con aprobación del Ordinario, Barcelona: Librería Religiosa, Imprenta de D. Pablo Riera, abril de 1852.

La supremacia del coneixement tal i com s’ha entès en la cultura occidental, s’ha vist reiteradament expressada de forma explícita o implícita en les obres i les accions dels qui ostenten el poder en tot allò que té a veure amb la Cultura, incloses les Arts.
Des de principis del segle XVII fins a la implantació del ferrocarril l’any 1840, la gent més benestant del món occidental es vantava d’anar de viatge recorrent allò que els actuals col·leccionistes d’art coneixen com el Gran Tour. Encara avui és normal trobar en una subhasta d’art i antiguitats tal o quina peça procedent d’aquest gran viatge en el que l’aristocràcia europea, i més tard l’alta burgesia americana, compraven souvenirs de luxe per recordar i fer ostentació de llur poder, cultura i pedigrí.
Escultures, mosaics i pintures s’amuntegaven en les sales de les residències de la gent rica, voltades de catifes de pell de grans felins, girafes i zebres. Tot plegat se solia coronar amb grans ullals d’elefant, punyals i màscares que feien les delícies d’amics, clients i pretendents.
Els segles XVIII i XIX van significar el capgirament de molts dels dogmes que el coneixement científic havia considerat com a veritats immutables. Charles Darwin  publicava l’any 1859 la seva obra sobre l’origen de les espècies, a partir dels estudis de Lamarck (1744-1829) sobre l’evolució biològica. Darwin va ampliar aquesta teoria afirmant que en aquesta evolució existia una lluita per la vida en la qual només les espècies més fortes aconseguien sobreviure. Com que no hi ha cap cosa més incòmode per a la ignorància que el coneixement, les noves teories haurien de provocar una reacció d’hostilitat entre els segments més conservadors de la societat de l’època.
Arreu sorgíen caricatures i reflexions calumnioses on es ridiculitzaven unes idees que posaven en qüestió l’origen de la condició humana i la seva supremacia damunt les bèsties. El nostre país no va estar exent d’aquesta polémica, i va ser molt viva entre la gent corrent, fins al punt d’aparèixer una etiqueta d’una marca d’anís amb la caricatura d’una mona amb aparença humana  amb una llegenda que enaltia, potser irònicament, el valor de la ciència i del mateix producte: Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento.
L’esclavitud era encara una realitat ben viva, o potser no tant com ara, tot i els primers moviments abolicionistes. En alguns paísos d'Europa es van vendre esclaus a mercats públics fins l’any 1860, concretament a Rumania es venien i es compraven persones gitanes. Espanya va permetre el comerç de persones fins al 1837 en el territori peninsular, però molt més tard en les colònies; a Cuba es va vendre i comprar gent fins l’any 1880.
La construcció del concepte d’identitat que una societat fa de si mateixa és un procés dinàmic i complex, però molts dels qui hi hem pensat convindríem en que el que n’ha quedat de la cultura societària que conforma el “qui som nosaltres” d’avui, es va començar a construïr ara fa uns cent cinquanta anys.
Per aquell temps neixia a Baviera Karl Ernst Haushofer que, des de la càtedra de Geografia de la Universitat de Munic parlaria per primera vegada de l’eurocentrisme com a estratègia geopolítica i militar. L’eurocentrisme va ser un concepte molt anterior a l’etnocentrisme, un nou concepte sorgit durant els procesos de descolonització del segle XX. La supremacia del món occidental i dels seus models i patrons econòmics, socials, culturals i polítics s’havia de preservar a tota costa. Haushofer va tenir més influència que poder durant el nacisme, perquè s’havia casat amb algú que venia de jueus.
Al llarg de la història, en el pensament occidental hi ha planat l’ombra del racisme i la xenofòbia, la convicció fanàtica de que de tots els éssens vius l’home ha estat, és i será la cúspide; i que de tots els humans, “l’home blanc” ha estat, és i será superior als “altres” . Per designar el concepte d’home blanc, s’han usat eufemismes i sinònims com ara occidental, de raça ària, civilitzat, europeu. Per contra, a l’ “altre” se l’ ha anomenat exòtic, salvatge, negre, aborigen, extraeuropeu.
Els conceptes Occident i occidental, han tingut una enorme rellevància en la historia i en la cultura, perquè han definit creences, pensaments i coneixements des d’una perspectiva ètic, diferenciant-la de les cultures alienes.
L’antropòleg nordamericà Marvin Harris (1927-2011), creador del materialisme cultural, aplicaría els conceptes emic-etic a les estratègies de la investigación antropológica basada en el treball de camp i en la observació participant de l’investigador. La perspectiva emic es basa en la visió pròpia de la cultura.
Si bé el codi d’ètica de l’ICOM, el Consell Internacional dels Museus, defineix una metodología i una praxis professional que hauria d’aplicar-se a la gestió del Patrimoni quan diu: “Els museus treballen en estreta cooperació amb les comunitats de les que provenen les col·leccions, com també amb les comunitats a les qui presten serveis.” El cert és que sovint es prescindeix sense gaire escrúpols de la visió que tenen els mateixos protagonistes quan es parla de les pràctiques culturals de pobles ben distants a les societats considerades occidentals.
Establerta aquesta jerarquització del coneixement, hom es creu en ple dret d’atribuïr un contingut significatiu a qualsevol objecte d’una cultura aliena amb els paràmetres i els cànons estètics occidentals. El problema és que l’estètica prescindeix de l’ètica des de l’exercici abusiu de qui ostenta el poder de decidir sobre què és art des de la pròpia perspectiva, amb una actitud de jerarquía i domini.
El cert és que aquesta manera de fer les coses sembla haver retornat a l’escenari de la gestió pública del Patrimoni, fins al punt que hauria creat tendència. Si ens preguntéssim el per què d’aquesta moda etnocèntrica, d’aquesta banalització dels principis ètics, segurament convindríem en respondre amb una simple conclusió: és més fácil de fer i és més fácil d’entendre.
Exposar i explicar coses és més fácil que exposar i explicar significats. És més simple mostrar una escultura d’avantpassat del poble Fang enaltint la seva bellesa que intentar fer entendre el contingut i el significat ritual d’aquest objecte sagrat, i fer-ho adoptant una actitut d’igual a igual, ni que sigui per entendre millor aquella cultura i aquell sistema de creences.
La banalització del coneixement corre el risc d’èsser una pràctica acceptada per la societat. Fa ben poc hem pogut veure que la mateixa publicitat televisiva compara i assimila un electrodomèstic a una escultura clàssica i a una màscara africana per destacar el seu disseny innovador. El cinema d’acció ha estat el paradigma de l’etnocentrisme, arribant al paroxisme de revisitar els tòpics de l’exotisme més tronat.
La publicitat, el cinema i ara els museus convertits en aparadors de luxe per al turisme de masses, tot recobert de la pàtina del bonisme de la postmodernitat. Productes efímers d’un sol ús que empobreixen allò que hauria de ser el bé més preuat: el coneixement.
Sembla que aquell subtil sentit estètic dels anomenats salvatges, que fascinava la societat benestant de mitjans del segle XIX, torna a fascinar una societat urbana contemporània que vol les coses fàcils i sense compromís.

divendres, 27 de març de 2015

Llei de Voluntariat. Compareixença de Josep Fornés al Parlament de Catalunya

Revista Tornaveu: http://www.tornaveu.cat/article/10533/llei-del-voluntariat-el-perill-de-simplificar-una-realitat-complexa
Compareixença de Josep Fornés sobre l'avantprojecte de llei de Voluntariat davant la Comissió de Benestar, Família i Immigració del Parlament de Catalunya.


Gràcies senyor president. Bon dia senyores i senyors diputats i companys de taula.
Compareixo davant d'aquesta Comissió de Benestar, Família i Immigració amb la voluntat d'oferir una reflexió en clau de crítica positiva, fonamentada en la meva experiència personal i professional en el camp de l'educació, la cultura i la participació voluntària de la gent en les associacions a Catalunya.

En els més de trenta anys que fa que em dedico a la gestió pública de la Cultura i a la investigació i reflexió sobre les pràctiques en cultura comunitària, he pogut fer-me una idea de la realitat complexa i dinàmica de l'acció voluntària i associativa. Intentaré breument explicar la meva visió en relació al tema que avui ens ocupa.

Aquell qui actúa per la seva pròpia voluntat, actuaria per SUA SPONTE, d'aqui deriva l'anglicisme soponsor i esponsorització, allò que seria el patrocini. En català també solem dir que estimem el valor de les coses, però també que estimem les persones, i diem "t'estimo" sense necessitat de saber, que hi va haver un temps en que AESTIMO significava avaluar el diner, que solia ser de coure o bronze, allò que els antics anomenaven: AES. Voler prové de l'antiga paraula llatina VOLO. El que vol, el voluntari seria VOLENS.

Sovint les paraules resemantitzen el seu significat, però quan es tracta de fer una llei, cal avaluar de la forma més precisa els significats i els conceptes.

Hi ha persones que actúen en interès d'altres persones, aportant el seu temps, esforç, diners o bens. N'hi ha d'altres que actúen per un interès propi compartit amb altres persones, actúin o no. Hi ha persones que cooperen amb altres persones per un interès mutu. Totes ho fan perquè volen, perquè estimen una causa, perquè volen millorar alguna cosa, una realitat individual i col.lectiva.

Opino que aquest avantprojecte de llei de voluntariat confón i agrupa conceptes diferents, i això pot conduïr a errors.

Regular les "actituds socials" i els "sentiments" de la ciutadania és un exercici complex, i cito textualment el texte de L'Exposició de Motius d'aquest avantprojecte quan defineix:

"...el voluntariat és una actitud social que respon al sentiment de sentir-se solidari i a la vegada beneficiari de l’acció."

Permetin-me opinar que el voluntariat respon a la voluntat lliure i sobirana de ciutadans i de ciutadanes que, havent-se conformat una opinió crítica davant d'una realitat objectiva que no encaixa amb la seva pròpia visió del bé comú, decideixen, un a un i en grup, actuar en conseqüència per transformar-la.

Per tant, estaríem parlant no d'un sentiment sinó d'una voluntat.

El benefici propi de la gent voluntària és un benefici compartit, sovint només amb una part de la societat. Poques accions voluntàries s'orienten a la obtenció de beneficis per tota la societat en el seu conjunt. La forma més comuna de fer-ho és l'associació per temàtiques ben diferenciades.

I aquí és on rau, segons la meva opinió, una de les principals confusions de partida en el plantejament d'aquest avantprojecte, perquè descriu un estat de les coses que no s'ajusta de forma prou correcta a la realitat social existent.

Confondre voluntariat amb associacionisme seria una forma de reduïr una realitat complexa a una simplicitat idealitzada. Si això es fes, el que s'aconseguiria fóra complicar la realitat.
Una llei que simplifiqués una realitat tan complexa com aquesta podria donar com a resultat una aplicació inapropiada.

Confondre el voluntariat social assistencial amb l'associacionisme cultural i social, per posar un exemple, seria posar en el mateix sac realitats, totes valuoses, però massa diverses: Euterpes, recapte i repartiment d'aliments, atenció a les persones grans, sardanistes, tallers d'història local, geganters, castellers, clubs de petanca, associacions de veïns...

L'avantprojecte tipifica fins a cinc àmbits d'actuació: el social, el comunitari, el cultural, l'ambiental i l'internacional. Massa àmbits i massa diferents.

Centrem-nos un moment en l'àmbit cultural:

Com a antropòleg sé que la major part del treball de camp científic, això és, de la investigació en Antropologia, es desenvolupa de forma voluntària. El mateix podem afirmar dels historiadors i dels sociòlegs. Voldria aquest avantprojecte de llei, per ventura, regular també el treball científic voluntari que fan centenars d'investigadors en aquest país?

Catalunya té una llarga tradició d’associacions culturals socials i patrimonials, entre elles uns quants centres d'Estudis històrics o etnohistòrics o ateneus, que han seguit diversos models fins a configurar-ne un que semblaria propi. La funció substitutòria que aquestes associacions han fet al llarg de la història ha estat objecte de gestos de gratitut simbòlica de part de les institucions en forma de guardons, creus i premis diversos. Aquesta pràctica no ha aconseguit però aturar el seu inexorable declivi, en alguns casos potser per obsolescència, però en molts d'altres per simple inanició.

Comparteixo la tesi que la realitat plural de la societat catalana aconsella estimular la pràctica de la cultura en comunitat. I em plau molt dir això precisament davant d'aquesta Comissió que s'ocupa d'una temàtica tan sensible com la del Benestar, la Família i la Immigració.

Quan es parla de “cultura d’aluvió”, de “terra de pas i d’acollida”, i de tants i tants tòpics, s’oblida que sense la Cultura comunitària hauria estat impossible el mestissatge cultural a Catalunya. El concepte de “com som nosaltres” és tan mutable i dinàmic com la mateixa cultura. La percepció de pertinença a una comunitat, de formar-ne part, s’assoleix amb la participació en grup, en comunitat. I és ben cert que la festa i la cultura comunitària en són instruments fonamentals i eficaços.

La disseminació de petites associacions que impulsen la pràctica de la cultura en comunitat, distribuïdes per les barriades de pobles, viles i ciutats, facilita la cultura de proximitat, i també l’accés de la gent a les pràctiques culturals. La democratització de la cultura només és una realitat concreta quan hi ha recursos eficients i eficaços per a que existeixi, simplement.

Dipositar de bell nou la confiança en la gent, que és la dipositària de la veritable sobirania política, significa cedir la gestió dels petits equipaments a les organitzacions dels ciutadans i ciutadanes: les associacions. La maduresa cultural, social, i també la política, només s’assoleix amb la pràctica de la cultura democrática efectiva. Equipaments propers a casa per a deixar l’olla a mig coure si convé; casals de barri per a celebrar reunions que han de canviar la realitat per millorar-la quan convingui, vet aquí del que parlem quan parlem de cultura democrática i de democracia cultural. Aquest hauria de ser el veritable suport al voluntariat associat.

Per delimitar bé la frontera entre la professionalitat, la competència, el voluntariat i l'intrusisme professional, caldria que el suport a les iniciatives i projectes de les associacions de voluntariat cultural complissin els principis d’equitat, solvència, rigor, qualitat, competència i transparència exigibles en qualsevol servei públic en democràcia.

Assumit tot això, convindria donar suport a aquelles bones pràctiques sorgides de les organitzacions de la ciutadania, sense menystenir de cap manera la trajectòria i experiència d’aquell voluntariat organitzat que pugui acreditar la seva expertesa i mèrit mitjançant mètodes de selecció públics i transparents.
Aquesta seria una forma de reconèixer i respectar la manera en que la gent del nostre país comparteix l'escorç per contribuïr a millorar el bé públic.

Saben a què sona l'expressió "treballs per a la comunitat"?
Sona a sentència de jutge. Sisplau, facin que soni a valors i no a penes.

Moltes gràcies.

Vídeo de la compareixença:
http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/compartir-diferit?p_cp1=7414080&p_cp2=7414622

divendres, 9 de gener de 2015

Foguerons: Las hogueras de San Antonio.

Foguerons: Las hogueras de San Antonio.
La verbena mallorquina Sa Pobla a Gràcia
Josep Fornés y Garcia

Hace seiscientos años que en Mallorca Sant Antoni es patrón de los labradores.
El santo patrón del campesinado catalán medieval, originó un rico costumario tradicional en la isla: demonios, hogueras, cantos de zambomba, morcillas asadas y sobrasada, hasta el punto de llegar a ser una de las fiestas señaladas del invierno en el campo mallorquín.
La devoción antoniana fue importada por los catalanes y convertida en una fiesta con elementos clásicos: comidas comunitarias con derivados del cerdo, fuego congregador que purifica, cantos repentistas de zambomba que ponen a prueba la agilidad de los poetas populares...

San Antonio de Egipto fue un griego cristiano que predicó en Tebas mil años después de los faraones y que se enfrentaba al poder romano con valiente terquedad; la misma etimología del nombre, Antonio, vendría a querer decir “el que hace frente al adversario”.

Fue el primer monje y su idea de practicar esta forma de vida social hizo fortuna durante toda la Edad Media.
Desde el año 1992, el último sábado del mes de enero en las plazas Diamante y Virreina del barrio de Gràcia de Barcelona, tiene lugar la verbena mallorquina Sa Pobla en Gràcia, que ha significado un incremento del intercambio cultural entre la isla de Mallorca y la ciudad de Barcelona.

Sa Pobla es una castiza villa del llano, el Pla de Mallorca, que tiene como principales actividades económicas la agricultura, el comercio y los talleres mecánicos. Un buen día el boticario mallorquín Antoni Torrens me vino a encontrar a Barcelona cuando yo era técnico de Cultura, aconsejado por los amigos Isidre Vallès y Conxa Fiol, con la propuesta de hacer un "fogueró", una hoguera de San Antonio en la plaza del Diamante de Barcelona, como las que se hacen desde hace siglos en Mallorca por San Antonio.


La idea era que sus hijos, estudiantes universitarios en plena época de exámenes en la capital catalana, pudieran disfrutar de la verbena como si estuvieran en casa.
La propuesta se reconvirtió en fiesta y el primer año ya había más de tres mil personas asando morcillas y cantando glosas y cantos populares, y bailando jotas alrededor del fuego.
La fiesta tiene un extenso programa de actos, que normalmente empieza el último jueves del mes de enero y tiene su punto culminante el último sábado, al atardecer, con la quema de las hogueras de las plazas de la Virreina y del Diamant y el inicio de la verbena con las zambombas, los cantadors y los glosadors con cantos y bailes mallorquines, jotas, fandangos y boleros.
Las pandillas de jóvenes estudiantes y toda la gente que se congrega hace cola para comprar las morcillas, la sobrasada, la rebanada del tupido pan mallorquín, bajo en sal, y el lomo de cerdo adobado con la picante pimienta y el limón al estilo pobler.

La tostada de productos típicos del San Antonio mallorquín es uno de los momentos más populares de la fiesta. Los aromas de la carne cocida a las brasas se mezclan con el humo que impregna la ropa de los festeros que se sientan en la misma calle, en las aceras o quedan en pie durante toda la comida.
La organización dispone unas grandes parrillas para asar carnes y morcillas y los xirimiers, sonadores de cornamusa, y los cantantes van pasando de plaza en plaza y de calle en calle hasta que no queda Rincón alguno donde no haya llegado la fiesta.

En el recuerdo queda como homenaje de la memoria el honor de haber contado durante los primeros años con la compañía de la señora Maria Antònia Buades “Madó Buades”, la mejor cantadora que nunca haya tenido Mallorca. Hoy el testigo lo recogen Antònia Serra “Mussola” y Biel Cladera “Collut” que enaltecen la fiesta con la calidad de su arte popular. Ellos con el ximbomber Antoni Ballador hace diez años que mantienen viva la tradición en la Escuela de Zambomba de Sa Pobla que ha conseguido recuperar una generación perdida en el canto campesino enseñando a cantar a las madres de las alumnas de la escuela.
Hacia las once de la noche empieza el baile a la plaza Virreina con un grupo al escenario de la plaza. Los bailaores se afanan en abrirse espacio entre el escenario y la gran hoguera frente a las escaleras de la iglesia de San Juan Bautista de Gràcia que preside la plaza. A los curiosos les sorprende ver a tantos jóvenes bailando la jota en medio de Barcelona, un baile poco frecuente hoy en día en la ciudad.

Más de ocho mil festeros se reúnen en las dos plazas y los desperdicios y basura son importantes. Esta celebración ha sido líder en Gràcia en la incorporación de criterios de sostenibilidad. Basada en el uso de productos autóctonos, y la adopción de medidas como la recogida selectiva de residuos, el uso de material compostable y el uso de los vasos de alquiler, reutilizables.
El sábado hacia las ocho y media del anochecer se celebra el pasacalle de bailes tradicionales al acabar una recepción a la Sede del ayuntamiento del Distrito. El pasacalle sale de La plaza de la Vila de Gràcia y recorre las calles para acabar en la Pl. Virreina. participan los grupos de bailes y elementos de fiesta mayor de Gràcia y grupos mallorquines: los xeremiers, los bastoners de Gràcia, los gigantes de Gràcia , cabezudos y gegantons, los Bastoners de Barcelona, Castellers de la Vila de Gràcia, demonios y tambores de Albopàs, los diablos y el dragón de Gràcia.

Pronto se consideró interesante la implicación de las comisiones organizadoras de la fiesta mayor del barrio en el montaje de foguerons para intentar incorporar la costumbre mallorquina de prender fuego delante de casa y así favorecer la proximidad entre forasteros y vecinos.
Cada espacio público, calle o plaza, que hace hoguera ofrece una fiesta por los vecinos y vecinas de aquel lugar, pero abierta al público en general.

El escritor pobler Alexandre Ballester resumía en un saludo del año 1998 el sentido de la fiesta:
“Sueño me parecería, si no las hubiera vivido, estas cinco verbenas pobleras en Gràcia, que ya son un poso de recuerdos gratificantes. Un poso de hermosa hermandad entorno al fuego congregador y de la zambomba alentadora.
Canciones y tonadas que, desde la profundidad mallorquina, desde la viva tradición de Sa Pobla, os hemos traído como ofrenda de amistad y, vosotros, en Gràcia, las habéis recibido con generosa atención y las habéis integrado a vuestro calendario festivo.
Así han arreciado los vínculos de una cultura que, tanto en el Principado de Cataluña como en las Islas Baleares, con variantes idiosincrásicas, vienen de la misma cuna, tienen el mismo lenguaje. Una lengua, la más bella del mundo que, a todos, nos sirve para trabajar y para cantar, para estimar y para soñar.


Este año, por sexta vez, venimos con el corazón florecido de canciones y el alma sembrada de buena voluntad. Los sentimientos del pasado y las esperanzas de futuro nos unen. Y, un año más, viviremos la verbena de las hogueras, la noche bruja poblera, en la dulce geometría de plazas y calles de Gràcia, como si fuera un sueño hecho realidad.”
Josep Fornés
Octubre de 2006