Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 9 de maig de 2018

Corpus


Quan la flor de la ginesta
ha pintat de groc els camps,
és que torna el temps de festa
quan desperten els gegants.
Enramades, serpentines,
paperets de tots colors,
ous que ballen i cireres
i carrers tots plens de flors.
Al tardet, amb la gentada,
he sentit l'alè del temps,
i una olor de flor marcida
entre els pètals dels clavells.
 
Josep Fornés
 
 
 

dilluns, 29 de gener de 2018

Surt al carrer


Surt al carrer

per escampar la boira

ara que ja no brillen

els llums del Nadal

Fes sentir la veu

dels qui mai criden

i canta amb la tendresa

dels mots compartits

Ben innocent, desafia

la foscor de la gent superba

i penja una llufa

a sa ufana vanitat

Fes-te gent i somia

pels qui han desaprès de somiar.

Riu a cor què vols i crida

per la teva Llibertat.


Josep Fornés

Vam sortir al carrer




Vam sortir al carrer.




En Guillem va pensar que no n'hi havia prou amb picar les cassoles al balcó des de la penombra.

I vam començar a enviar missatges a tothom per sentir-nos acompanyats.

Verdi avall, la gent s'afegia a la protesta i el barri tornava a fer-se barri.

Aquella cassolala coneixia bé de què anava tot plegat:

Abonyegada pels cops del cullerot per la indignitat i les mentides del mal govern, una i una altra vegada.

La indignació, la impotència i una barreja de ràbia i tristor que fan que si no crides rebentes!

Si: vam baixar al carrer per sentir-nos gent i no bèsties.

Per ser còmplices en la revolta

Per cridar als vuit vents del món que tenim consciència

Per saber que no estem sols

Per sentir-nos dignes

Vam travessar la plaça de la Revolució, amb la cara ben alta. I ja n'erem més els qui cridavem.

El repic de les cassoles es fonia amb el so esquerdat de la Marieta des de dalt del Campanar.

No hi erem tots, però picavem fort.

Entre totes les mirades vaig veure la del Pere

Anava sol i els ulls li espurnejaven.

Ens vam abraçar i des d'aquell instant tot tenia més sentit que mai.

Cridavem per la lliberat dels presos.

Erem aqui per la llibertat del fill del Pere

Per la nostra Llibertat.

Els havien tallat el telèfon

A ells i als veïns del replà

No havien pogut parlar encara amb el Jordi.

Tampoc havien pogut dormir.

En Pere tenia ganes de parlar, li calia parlar.

Vam parlar de fotografia, de l'òptica de les millors càmeres, les d'abans.

Vam parlar de la mili,

Vam parlar de la vida,

de la festa,

dels grallers,

d'allò que ens feia riure

i vam tornar a riure.

- "És molt fort haver de passar per això una altra vegada!".

Sí:

I vam riure perquè ens calia riure!

Perquè mai no ens deixarem robar el somriure ni la il·lusió de viure:

Valents, feliços, lliures!



Josep Fornés
 

diumenge, 19 de març de 2017

Melindros

Ingredients:
4 ous de gallina ben frescos
150 grams de sucre llustre
150 grams de farina flor

Elaboració:
Se separen les clares i es baten a punt de neu. S'hi va afegint la meitat del sucre fins que la merenga es faci espessa. Es baten els quatre rovells amb l'altra meitat del sucre fins a que agafin el color clar. Es va mesclant el rovell amb la merenga fins que es mesclen bé. Amb un colador fi es va afegint la farina flor com una pluja fina a la massa. S'enforna a 180 graus en forn calent en una safata amb paper de forn. Quan ha pujat es retira del forn i es deixa refredar.

Els melindros acompanyen bé la crema de Sant Josep, la xocolata desfeta, el menjar blanc i altres postres dels Països Catalans.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Poema de Tots Sants

L'aire porta olor de festa
Pels qui venen i se'n van
El vent fa volar les fulles
Fulles del temps de Tots Sants

Pel carrer es torren castanyes
A les mans es porten guants
Al mercat ja hi ha magranes
Les magranes de Tots Sants

Ara és temps de confitures
De moniato i massapans,
Codonyat i llepolies,
Llepolies de Tots Sants

Animetes estimades,
Emocions en un sol ram
De flors aviat marcides
Flors marcides de Tots Sants

Josep Fornés 2016

dimarts, 8 de desembre de 2015

Refugi de Nadal



En la nit plena d'estrelles,
per camins vells com el temps,
ombres de la lluna vénen,
somnis de futur incert.

De l'Orient diuen que vénen,
de Sabà, d'Efà i Madian,
lentament, pressa no tenen,
tard o d'hora arribaran.

Fan olor d'aigua de roses,
d'ambre i flor de taronger,
de canyella i tantes coses!
de sabó d'oli i llorer.

Porten sèsam, mel i gloses
i cançons d'amor i bres,
contes vells, en vers i en prosa,
que en mil nits i una han après.

En les sàrries carregades
no hi duen ni or ni encens,
porten, per a fer el viatge,
l'esperança de la gent.

Als ulls porten la mirada
de cent valls, de cent ciutats,
al seu front ve dibuixada
la memòria del passat.

Han passat tantes fronteres
pel desert i la mar gran
que per a ells no hi ha barreres,
blau del cel i el verd del camp.

De l'Orient diuen que vénen
amb records de sol i vent,
porten pedres de Palmira
agafades amb les mans.

Ombres de la lluna vénen
amb els peus tots plens de fang,
porten branques d'olivera
verdes, com al camp es fan.

Josep Fornés 2015

dimecres, 10 de juny de 2015

Neocacics i clientelisme cultural

El caciquisme va ser, i potser encara ho és, un sistema social i polític en el qual, tot i haver institucions democràtiques, en la pràctica el poder real es trobava en mans de persones que ostentaven una més gran influència econòmica i social que les altres. A aquestes persones se les solia anomenar cacics. La seva influència es feia sentir sobretot a nivell local, però també en àmbits més amplis. Aquestes persones solien tenir tendència a manipular els resultats o els mandats democràtics segons els seus interessos. El caciquisme es va consolidar al Regne d’Espanya durant la Restauració borbònica dels segles XIX i XX. Els Països Catalans no en van ser una excepció, malgrat els períodes revolucionaris. Els cacics s'encarregaven de controlar els vots de totes les persones amb capacitat de vot de la seva localitat, la qual cosa era la base de l'alternança política, el bipartidisme, que la Restauració demandava. Els cacics solien ser, i els neocacics d’avui encara ho serien, persones posseïdores d’un capital de prestigi o poder econòmic o social, o d’un capital cultural reconegut, que comptarien amb un seguici o clientela dependent, gent que treballa per a ells, capaç d'intimidar altres persones que saben que si les coses no transcorren segons els desitjos del cacic podrien patir conseqüències no desitjades. El clientelisme és també una altra mena de pràctica social i política basada en l'afavoriment de determinades persones o grups. Amb protecció econòmica i social o amb privilegis, com a compensació al suport polític, al suport electoral, o a l’establiment d’una relació jeràrquica de dependència. El clientelisme cultural, social, econòmic i polític s’expressa sovint avui en forma de xarxes de relacions de poder i d’influència que faciliten bens, recursos o treball en forma de favors mutus: una assignació graciable de recursos, serveis, infraestructures, exempció d’impostos, informació privilegiada, subvencions, adjudicació de serveis, encàrrecs de feina... A Barcelona i al país que encapçala, i que en les noves modernitats de la ràdio i de la televisió se sol anomenar “el territori”, l’anomenat sector cultural sovint ha estat dirigit per una minoria de gent, una elit que ostenta un poder pactat, que defensa interessos en xarxa. Galeristes i col·leccionistes d’art, marxants i indústries de serveis culturals, fundacions privades, entitats o patronats; una extensa trama de relacions empresarials o socials en constant competència i relació. L’anomenada “externalització” de la gestió de serveis i equipaments culturals públics ja forma part de la cultura societària de les administracions públiques en poder d’aquestes minories polítiques pactistes que han rebut molts noms al llarg de la història recent del municipalisme: pacte de progrés, acord, entesa, bipartit, tripartit, sòciovergència, governabilitat... Tret dels pactes de l’alta política, no hi ha res més oposat als principis democràtics republicans que el clientelisme. El clientelisme és encara omnipresent en la realitat catalana, i això esdevé nefast abans i ara. Pel que fa a la Cultura, el clientelisme s’expressa al nostre país en forma del que podríem definir com a neocaciquisme sòciocultural. Aquesta pràctica d’exercici del poder, per petit que sigui, penetra en l’imaginari col·lectiu i en les pràctiques que es consideren habituals. És difícil no trobar en un poble, vila, barri, ciutat o comarca catalana, també al Principat, un petit neocacic, sovint un home, que faci molts i molts anys que presideixi, o remeni les cireres, d’una o altra entitat cultural, esportiva o social de tot tipus; tècnics en càrrecs públics gairebé vitalicis... La ciutat de Barcelona, com sabem i he dit, no és aliena a aquest fenomen. Tot i l’inefable “caloret” valencià, no hi ha cap racó dels Països Catalans aliè a aquestes males pràctiques, i malgrat l’excepció de “la gran fallera”, la majoria són, com he dit, homes, o potser no... El que a primera vista sol aparèixer com una actitud altruista, que potser ho és, com un sacrifici personal pel bé de la institució, que potser també ho és; si ho mirem a una escala més gran representa un dèficit en democràcia cultural i en participació, i comporta una dificultat pel relleu ideològic i generacional de la base dels moviments ascendents de la cultura en el nostre país. El nínxol ecològic que ocupen aquests agents socioculturals de llarga durada és sovint preservat i protegit contra els “agents externs”, vinguin d’on vinguin, sobretot si venen de la capital. Tot plegat genera una endogàmia que no ajuda gens al canvi, i que, per contra, genera resistències i esclerosi cultural. Les polítiques erràtiques de subvencions culminen aquesta situació i la fan crònica. Un país petit que mira sovint amb un cert recel una Barcelona a voltes omnipresent. Ideològicament l’antibarcelonisme pot ser considerat, ras i curt, com un nstrument més per a desdibuixar la identitat o la consciència nacional catalana, per fer del nostre país i de la seva capital una realitat cada cop més provinciana. Des de la Restauració Borbònica al segle XIX el caciquisme polític, econòmic, social i cultural ha exhibit l’estratègia de la divisió per afeblir i així vèncer i assimilar. Una nació sense capital és una nació decapitada, sobretot pel que fa a la realitat cultural catalana. Això ho saben bé aquells qui en volen desdibuixar qualsevol rastre, que n’hi ha. Una aposta decidida i lliure de complexes per fer de Barcelona una capital cultural útil per a la República catalana ha de superar el clientelisme, ha de superar l’antibarcelonisme, però també l’arrogància urbana que en algun temps ha amarat algunes actituds i pràctiques culturals de la Barcelona metropolitana, que no capitalina. Cal estar ben atents al que ha de passar els propers mesos de juny, juliol, agost i setembre. Que passi!

dimecres, 27 de maig de 2015

Corpus


La Barcelona del segle XIV era la capital d’un dels estats més importants de la Mediterrània. L’any següent al primer Corpus, el 1321, a Barcelona es van estrenar dues campanes noves a la catedral, el “seny Ferial” (1321-1901), dedicat a santa Tecla, i “l'esquella Prima” (del 1321 fins ara), que eren testimoni del bon moment de la seu barcelonina. El model festiu era participatiu, els gremis s’encarregaven de gestionar, organitzar i executar els diferents entremesos de la processó. Les indulgències que es concedien als qui feien i anaven a les processons del Corpus van fer que la festa s’escampés aviat i arreu: Vic el 1318, Barcelona i Girona el 1320, Tarragona el 1359, i més tard Lleida, Tortosa, València, Perpinyà. L’any 1370 el Corpus Christi ja es celebrava de forma general. A Berga es creu que des del segle XIV se celebrava per Corpus a dins l’església la sorollosa “Bulla” anomenada més tard “Patum” pel so del tabal, documentada ja l’any 1525 fins que l’any 1723 es va treure al carrer per la prohibició de fer-la a dins del temple. Fa més de sis-cents anys que aquest model festiu es va implantar a Catalunya, però l’origen del Corpus Christi es trobaria en el desig de Santa Juliana de Mont Cornillon que al segle XII volia commemorar la Santa Eucaristia; el bisbe de Lieja faria cas de la santa establint la celebració a la seva diòcesi. El papa Urbà IV instauraria la festa el 1263 i el papa Joan XXII seria qui li donaria la dimensió universal l’any 1316, el Corpus se celebraria en tot el món catòlic el dijous després de la festa de la Santíssima Trinitat del primer diumenge de la Pentecosta, cinquanta dies després de Pasqua. El 1447 hi ha constància d’una processó a Roma amb Nicolau V recorrent els carrers acompanyant l’Hòstia Santa. Els primers elements d’imatgeria festiva relacionats amb el Corpus de Barcelona tenen dates documentals concretes: el 1399 l’àliga, el 1424 els cavallets del gremi de cotoners, el 1568 la mulassa. El 1601 el gegant del Pi i d’altres molts elements festius surten en les processons commemoratives de la canonització de sant Ramon de Penyafort a Barcelona.
Santa Juliana, Urbà IV, Joan XXII, Pere III, Carles I, Francesc Cambó, i molts d’altres han reinventat les festes una i una altra vegada des del poder establert, i la gent les ha celebrades una i una altra vegada. Les festes són construccions simbòliques que en els seus orígens solen tenir funcions i finalitats ben concretes, però que en el devenir del temps es fan més i més complexes, adaptant-se a la realitat dels nous temps, reinventant-se o deixant d’existir.