Josep Fornés

L'any 1988 al cafè de l'Artesà, l'Ateneu de Gràcia, el centre cívic de la Travessia de Sant Antoni del que jo n'era un jove director, vam començar un cicle de cafè-concert de música tradicional.  Com que experiències anteriors com els " Saraus de Primavera " en els jardins de l'antic Hospital de la Santa Creu, no havien tingut la continuitat desitjada, els músics impulsors no s'havien atrevit a tornar-hi.  La meva amistat amb el músic Eduard Casals, company de gralla als "Grallers de Gràcia" i al grup de cercavila "Pamipipa", em va animar a fer-li la proposta a ell i al seu nou company de grup, en Jordi Fàbregas. Com que no s'ho acabaven de creue, els vaig anar a trobar en un bar de sota casa meva on solien anar a dinar, al carrer del Torrent de l'Olla entre els carrers de Betlem i Biada, ben aprop d'on vivia en Jordi Roure que treballava a Ràdio Quatre, i que m'havia venut el seu acordió de botons per a que també l...

http://www.btv.cat/connexiobarcelona/

Era Nadal quan a Barcelona se celebrava el Tercer Congrés Internacional Pessebrista, l’any 1957. Un dels seus principals impulsors fóu l'historiador Josep M. Garrut, entusiasta, erudit i experimentat constructor de Pessebres, tal i com el definiria el Dr. Rudolf Berliner, antic director del Museu Nacional de Munich i del Museu de Providence als EUA. Aquell any Garrut publicava un llibre de referència: “Viatge a l’entorn del meu Pessebre”, i en ell definia d’una forma filosòfica el ritual del Pessebre: “...fer Pessebre és tornar de nou al començament dels temps, del temps nostre, propi, i del temps històric projectat en la immensitat dels dies i de les hores.” Els costums solen ser antics, però tenen història. Garrut parlava del “temps de la vellúria” però el situava en el seu univers particular concret i precís: “la calaixera de l’àvia”. Aquesta precisió de l’erudit, que d’allò que és local en dóna un enfocament universal, ens porta a una interessant comparació. Els ance...

El Tè verd (Camellia sinensis) és un tipus tradicional de tè xinès torrefactat però no fermentat que es coneix a la Xina des de fa prop de cinc mil anys. La Marialluïsa ( Aloysia citrodora ) és un arbust d'orígen americà que es coneix a casa nostra des del segle XVIII. La combinació en infusió de les fulles seques del Tè verd i les fulles fresques de la Marialluïsa, ofereix un sabor fresc i suau al paladar que agrada molt a la gent pagesa dels douars de la Hauss de Marraqueix. A les harsha , als horts i als patis de les cases del douar d'Oulad M'Taà he pogut veure com la gent hi té sovint un arbre de Marialluïsa per a preparar el Tè tal i com més els agrada: ben dolç, calent i escumejant. Ingredients: Aigua de mina Fulles seques de Tè verd de la Xina Fulles fresques de Marialluïsa Sucre Preparació: S'omple una tetera amb fulles fresques de Marialluïsa. En una olleta es fa bullir aigua. Quan bull, es retira del foc i shi aboca a dins de la tetera. S'hi pos...

El culte als déus i al poder L’any 27 abans de la nostra era, el gendre de l’emperador romà Octavi, Marc Agrippa, poderós militar i polític, va fer construïr a Roma un temple dedicat a tots els déus, el PANTHEON. De fet l’advocació d’aquest temple s’oferia a les set divinitats dels principals cossos celests: el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart. El temple era presidit per l’òcul central per on penetrava la llum del Sol. La sala circular interior del temple representava la idea cosmogònica d’Aristòtil: el món inferior, sota la lluna, i el món superior, pel damunt d’aquesta, amb l’esfera del cel presidida per l’òcul solar, en el moment que el seu sogre, l’emperador, havia de ser considerat com a un ésser August, altrament dit, diví a ulls dels mortals. De fet el temple l’havia fet aixecar per commemorar la victòria del sogre contra Marc Antoni i Cleòpatra. Gairebé mig mil·lenni després, havent començat el setè segle de l’era cristiana, el papa romà Bonifaci IV, poder...