Josep Fornés

Els carrers són de fireta, però hi va tanta, tanta gent, que la Fira sembla feta de records, de fa molt de temps. Llums petites que s'apaguen I s'encenen de bell nou, collarets de coloraines que li.luminen bens i bous. Pessebristes, firataires, joves, vells, nens i badocs, vesc, floristes i captaires, suros, molses i tions. Santa Llúcia obre la Fira davant de la Catedral, que fa fred, i algú sospira perquè sembla que és Nadal. Josep Fornés 2013

La festa representa la societat que la celebra, escenifica com un ritual les seves normes alhora que posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha festa que no transgredeixi l’ordre perquè comporta un grau de dissidència, un exercici espontani de llibertat individual i col·lectiva. Una festa és més festa com menys es pot controlar. No ens hauria de sorprendre que en la festa es facin presents el conflicte i la protesta. La festa, com a aparador de la vida social, escenifica les tensions, les pors i totes les emocions que els humans som capaços de construir en la nostra imaginació. Les incerteses, els odis, les alegries, fòbies i empaties més diverses són capaces d’aflorar i aixoplugar-se sota el paraigua ritual de la festa. En la festa urbana, la complexitat social de la mateixa ciutat fa que l’equilibri entre ritual i conflicte necessiti un període llarg de digestió. De la mateixa manera que no tots els conflictes afecten tota la comun

Marc Porci Cató (Tusculum 520 a. J.C.), "optimus orator optimus imperator optimus senator" segons Plini, ens ha llegat una recepta d'olives verdes adobades en la seva d'Agricolia, una mena de Calendari dels Pagesos de la Roma antiga: "...CXVII. Com són adobades olives verdes. Abans que es tornin negres, siguin trencades i posades en remull: muda l'aigua sovint. Després, quan seran reblanides a bastament, les degoti, les posi en vinagre, hi afegeixi oli i mitja lliura de sal per modi d'olives. Adobi separadament fonoll i mata amb vinagre. Si ho vols mesclar a la una, fes-ho servir aviat: pitja-ho dins "orcula" (gerreta o àmfora petita). Quan en voldràs menjar, treu-les, mans eixutes."

http://www.youtube.com/watch?v=bDQdWg9sJ_A&feature=c4-overview&list=UUsdRcQPoJ4HB9fwsm5A9V6w Les cançons de pandero o cançons de tambor a càrrec de dones, devien ser molt presents a finals del segle XIX i principis del XX. Han deixat un record intens a les comarques que van, aproximadament, del Priorat a la Noguera. Però aquests cants es van anar esllanguint durant el segle XX, més a poc a poc o més de pressa. Gairebé sempre eren cantades per les majorales de la Confraria del Roser encarregades de feines a l'església durant un any. La Confraria de la Mare de Déu del Roser era important a tot el país, com a la majoria de països de llengües llatines, però el cant solista de les majorales només està documentat –amb alguna excepció— en les comarques de la plana de Lleida i de l'Urgell, i fins al Priorat. Cançons de pandero integra el treball transdisciplinar de diferents equips de professionals de museus i institucions culturals catalanes. Inicialment parteix d'una pe

Article publicat a la revista CANEMAS l'estiu de 2013. Josep Fornés i Garcia Des de molt antic els humans hem necessitat fer ús d’un espai comú per a concelebrar. Fins i tot el mateix àmbit domèstic privat, la casa pròpia, ha estat sovint compartit amb la família, entesa de la forma més generosament àmplia, amb els nebots, els oncles, els cosins, els cunyats, els consogres. Aquesta mateixa casa sovint ha estat l’escenari de trobades amb els veïns. Des de les visites als malalts fins a les vetlles i els condols, les bodes, els bateigs, o les animades revetlles als terrats en són exemples. De ben antic, el naixement o el bateig, la comunió o la circumcisió, el casament i la mort, han estat moments rituals de canvi en els que la família estricta ha compartit la casa pròpia amb la comunitat. Els humans compartim els nostres espais, els socialitzem. Quan pensem en un espai inhòspit, sovint pensem en un espai sense gent, sense persones, un espai al que li cal humanitat. Els humans con

Aquest poema va ser publicat per primera vegada l'any 1996 a la revista EL TELESCOPI de l'Associació de mares i pares de l'Escola Municipal Reina Violant de Barcelona. Va dedicat a la mainada del parvulari que van tenir el goig de gaudir del jardí de la Vila Urània, la casa des d'on l'astrònom Josep Comas i Solà va observar el cel des del seu telescopi. Comas i Solà va ser el director de l'Observatori Fabra que va observar els Canals de Mart i va descobrir cossos celests, com l'asteroide Barcelona. Al jardí de la Vila Urània solien anar els ocells. ELS OCELLS DEL PARVULARI Al jardí del parvulari ha arribat un munt de gent, n'hi ha que venen a diari, n'hi ha que tornen l'any vinent: Bec lluent, la capa negra, ha arribat d'hora al matí, és la merla parladora la qui canta al meu jardí. El pit-roig llueix sa ploma, petitet i espantadís, s'ha ennfilat dalt d'una branca i ha volat, que jo l'he vist! Negra i blanca

Durant la meva etapa com a director del Centre Cívic l'Artesà de Gràcia, vaig poder compartir amb en Jordi Pope l'experiència de començar una publicació de poesia experimental: "Obra d'Artesà". La perspectiva del temps referma la meva convicció que paga la pena arriscar-se en projectes culturals d'avantguarda, encara que hagis de fer front a les adversitats. Jordi Pope va ser una persona gran, immensa. http://www.lwsn.net/article/obra-dartesa#relacio