La festa dels altres

 La festa dels altres.

Les polítiques culturals delaten l’imaginari polític de qui les aplica, sobretot en l’àmbit local, que és on més incidència tenen en la gent. Sempre s’ha dit que la local és l’administració més propera a la ciutadania, perquè els efectes de les seves accions de govern són immediats i perduren: Jocs Olímpics, grans equipaments culturals,festes majors, obra pública… El nostre és un país local, on totes les administracions ho semblen perquè no les han deixat créixer. En els museus catalans mai no hem tingut Giocondes ni cap cosa semblant per més que ens entossudim a enaltir el romànic rural, els nostres monestirs reials han estat reduits a ruines i les nostres millors festes han patit prohibicions durant dècades. La imposició de les pràctiques, costums i esquemes mentals de la cultura de poder ha relegat la cultura de la gent a l’amateurisme. Encara algú ens voldria fer creure que el teatre català comença amb els Pastorets? Potser algú creu encara que el segle d’or va passar de puntenes per València? En aquesta perversa estratègia de l’oblit podem trobar la llavor de l’autoodi; en l’estratègia de la por i la destrucció trobaríem el gèrmen de totes les xenofílies. El resultat és un amable menspreu per les expressions de la cultura autòctona i un enamorament provincià per una cultura artística amb pretensions de global. Abans de la "Teleburocràcia" dels confinaments de l'Estat d'Excepció, en les programacions culturals abundaven els festivals, amb molt més pressupost que les festes, on es contractaven intèrprets i produccions de com més lluny millor, relegant les propostes dels autors i creadors locals a les segones o terceres files. El mateix Teatre Nacional solia programar com una nova modernitat el teatre clàssic castellà. Ara ho fa també el Liceu. Els museus i els “pseudomuseus” programaven exposicions dels grans museus del món, com si no fer-ho fós “d’estar per casa”. Tot plegat no feia més que perpetuar la mediocritat d’un model cultural provincià i acomplexat que no aposta com caldria pel talent propi, que és el que si que fan els països que ens venen el fruit del seu talent en els festivals i exposicions que tan agraden als nostres tecnòcrates i els teleburòcrates que ara manen sense haver de sortir de casa.

Llavors els qui manen se sorprenien que la gent del barri del Raval barceloní s’oposés a l’ampliació d'un de tants museus que no se sentia seu, concebut com l’aparador contemporani d’una ciutat imaginada des del poder, i insultaven la gent per la seva pressumpta “demagògia” o “ignorància”. Després pretenien portar de Rússia un museu turístic al Moll. Per contra, en els barris i en els pobles petits la gent s’organitzava i construïa una realitat paral•lela a la imaginada des de l’establishment. Els “uns” i els “altres” creaven la Castanyada dels “Muertitos” mexicans amb fantasmes i bruixes “hallowineres”als barris. Els de més enllà desfilaven en la Rúa més heterogènia del Carnaval de les cultures. Totes i tots encenien fogueres per la Nit de Sant Joan, i es banyaven a la platja fins que els empaitaven els guàrdies. Ara han tancat la platja lliure i només deixen divertir la gent que paga una entrada i es fa un test sanitari. La festa popular està prohibida fins a nova ordre de l'autoritat.

Encara recordo la Raquel, equatoriana ella, quan m’explicava fa ja molt de temps i amb pena: “no nos quieren en la Rua”. I jo que li responia: “benvinguda a casa, a nosaltres tampoc!”

Josep Fornés