Sant Jordi
La llegenda
Al segle XIII el frare dominic Iacobus de Voragine, arquebisbe de Gènova, va escriure una obra que va influïr en la mitologia popular dels sants. Es tracta de la Lleggenda Auria, i en ella cita al devot tribú Jordi:
“Georgius tribunus, genere Cappadocum, pervenit quadam vice in provinciam Libyae in civitatem, quae dicitur Silena. Iuxta quam civitatem erat stagnum instar maris, in quo draco pestifer latitabat, qui saepe populum contra se armatum in fugam converterat flatuque suo ad muros civitatis accedens omnes inficiebat. Quapropter compulsi cives duas oves quotidie sibi dabant, ut eius furorem sedarent, alioquin sic muros civitatis invadebat et aerem inficiebat, quod plurimi interibant...”
Jordi era, segons Voragine, un capità capadoci, un romà, o més ben dit un romiós,que és com els actuals turcs anomenen als grecs que sempre havien poblat els territoris de l’antic Imperi romà d’Orient, i que ells van fer fora en temps del fundador de la Turquia moderna, Mustafa Kemal, anomenat Ataturc, que literalment vol dir el pare dels turcs.
Jordi, Yiorgos, Giorgos, té molts noms arreu de les grans nacions que l’han elevat a la categoria de sant patró: Catalunya, Aragó, Anglaterra, Geòrgia, Etiòpia... Però arreu se’l representa vestit de guerrer matant serpents o dracs pestilents.
A Göreme, en plena Capadòcia, hem pogut admirar les pintures murals d’una església excavada en la mateixa roca, coneguda com Yilanli Kilise, l’església del Serpent. En la iconografia pintada a les parets s’hi poden veure sant Jordi i també sant Teodor lluitant amb una enorme serp, representació de les forces del mal. Els acompanyen les pintures murals de sant Basili, sant Tomàs i un personatge molt especial, Onofori. La tradició diu que Onofori havia estat una dona frívola que, farta de la gresca, va demanar la gràcia divina de la salvació. Déu li va concedir la gràcia de la lletjor i li va fer sortir barba.
Set anys de tortures davant de setanta monarques: ferro ferventis, ferro roentis, , esquarterament... Turments dels quals Jordi es refeia miraculosament? Històries que només volien creure aquells qui havien d’ostentar proves de conversió.
El drac
De dracs i monstres pestilents n’estan plenes les històries sagrades de molts pobles. Els grecs Jason, Cadmos i Perseu en maten, i Apolo mata el serpent Pitó. Entre els islandesos, Thor mata el drac Nidhogre i el serpent Yormungand. Entre els viquings Sigurd mata Fafner per salvar la valquíria Sigurfrida. Entre els anglosaxons Beowulf mata Grendel. Wagner convertiria Sigurd en Sigfrid en els Nibelungs.
A l’Orient però el drac té un doble simbolisme com a força celestial que crea i restableix l’ordre i l’equilibri de la natura, associat al tro i a la pluja benefactora que fa germinar les collites.
La Catalunya wagneriana del 1900 va saber recrear fins a l’extenuació el símbol de l’heroi matador de dracs potser veient en Jordi el Sigfrid català.
Ja al segle XIII els cavallers catalans que tornaven de les croades havien estès el culte a sant Jordi entre la gent d’armes, un culte antic al Pròxim Orient des del segle VI. Un cop a casa, invocant el nom del sant, les tropes catalanes van plantar cara als invasors moros, francesos i castellans al llarg de centúries.
La sang dels déus, l’amor i la rosa.
Ramon Violant explicava en el seu llibre pòstum La rosa en la tradició popular, una llegenda de la història sagrada dels antics grecs segons la qual fou Adonis el qui va tenyir les roses de vermell, amb la seva pròpia sang, quan va ser ferit mortalment per un senglar, perquè originàriament les roses haurien estat totes blanques. Una altra llegenda ens parla d’Afrodita tenyint de vermell les roses amb la seva sang divina, perquè, desesperada per la mort del seu estimat Adonis, es va ferir les cames amb les punxes dels rosers mentre corria. Cupido també hauria vessat un vas de nèctar damunt unes roses.
A l’Orient la sang d’Abel fa sortir roses roges, a Alemanya el pecat d’Adam i Eva tenyeix les roses blanques... Els druides celtes penjaven amulets sagrats a les branques de les gavarreres, els rosers boscans que creixien en les cruïlles dels camins, amulets que els líders dels cristians interpretarien com a senyals divins: les joies de la Mare de Déu, en honor de la que bastirien ermites, esglésies i catedrals al voltant del roser sant. Flora, Venus i Maria, la Rosa Mística, la rosa vermella símbol de l’amor, del pecat de la divinitat i de la sang.
A l’Orient la sang d’Abel fa sortir roses roges, a Alemanya el pecat d’Adam i Eva tenyeix les roses blanques... Els druides celtes penjaven amulets sagrats a les branques de les gavarreres, els rosers boscans que creixien en les cruïlles dels camins, amulets que els líders dels cristians interpretarien com a senyals divins: les joies de la Mare de Déu, en honor de la que bastirien ermites, esglésies i catedrals al voltant del roser sant. Flora, Venus i Maria, la Rosa Mística, la rosa vermella símbol de l’amor, del pecat de la divinitat i de la sang.
El llibre com a regal
L’any 1926 Vicent Clavel, editor valencià de Barcelona, des de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona va aconseguir que el govern del dictador del borbó Alfons XIII, Primo de Rivera, instaurés una Fiesta del Libro Español en commemoració de la mort de Cervantes el 1616.
L’any 1930 la festa es va traslladar al 23 d’abril, dia de l’enterrament de l’escriptor. Com que aquell mateix dia també va morir Shakespeare, la UNESCO va instituir el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor des del 1995.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada