Multiculturalitat i cohesió social La cultura popular com a instrument

Fotografia: Gent als carrers de Tartous (Síria) escoltant les explicacions de la cercavila de gegants i bastoners catalans el 2008.

Índex

1. Multiculturalitat i canvi
• La multiculturalitat: un fenomen nou? Estrats, grups i col•lectius: categories socials en un mateix sistema de diferències i identificacions.
• Les microcultures internes
• Immigració: integració, assimilació, mestissatge.
• La corporalitat com a preventiu: el coneixement de l’altre.
• La immigració com a realitat heterogènia. Els nous sistemes de diferències
• Immigració, família i cohesió social

2. La festa com a eina de construcció simbòlica d’un sistema de semblances
• La festa urbana: de les pràctiques festives a l’enginyeria festiva. Les festes “multiculturals”. Etnificació i etnocentrisme.
• La festa com a reflex de la vida social. La sociabilitat
• La funció de dinamització social de la festa. La participació
• La festa com a parèntesi i catarsi. La puntual anulació simbòlica de l’ordre. La representació social com a percepció de la realitat des del món simbòlic. La festa com a porta d’interacció social de classes, gèneres, grups d’edat, ètnies...
• La ritualitat de la festa
• La provocació festiva com a element visibilitzador de conflictes
• L’hedonisme festiu i la implícita reciprocitat generalitzada
• La festa: un tret característic comú d’hominitat

3. Conclusions
• Immigració i família. El reagrupament
• Autoorganització de la comunitat. El nou associacionisme
• La corporalitat. Els espais urbans per a la convivència
• Resemantització generalitzada de la simbologia festiva: La reinvenció de les noves tradicions.
• La diferent igualtat i la igual diferència: la semblança generalitzada.


1. Multiculturalitat i canvi

La multiculturalitat: un fenomen nou? Estrats, grups i col•lectius: categories socials en un mateix sistema de diferències i identificacions.
Darrerament se sent parlar de multiculturalitat com si es tractés d’un fenomen nou. Semblantment podem sentir a parlar de la globalització com a un fenomen de finals del segle XX i principis del XXI.
No cal pensar-hi gaire per adonar-se que la nostra societat contemporània, com tota societat complexa, comporta en ella mateixa una realitat multicultural. Si a això afegim que el procés d’urbanització de la nostra societat ve de lluny, convindrem que en una societat que té com a referent la vida urbana no podria ser de cap altra manera. L’impacte dels mitjans de comunicació de masses fa que avui a casa nostra les maneres de viure i de sentir no difereixin gaire del poble a la ciutat, i tenint en compte la tendència dels hàbits de la població jove, el futur apareix com més homogeni encara.
Aquest procés d’urbanització no significa però que no hi hagi diferències internes entre els actors del mateix procés. Cada grup d’edat viu el canvi des de la seva pròpia perspectiva i hi interactua de forma que constantment influeix en la seva acceleració o frenada. El mateix passa en relació als grups de gènere, veiem-ne un exemple:
Els comportaments dels grups de joves en relació a la seva adscripció a un gènere han variat tant en els pobles com en les ciutats. Si bé fa només 30 anys era infreqüent veure grups de noies soles sortint de gresca, avui és un costum general el sortir en colla tan nois com noies. Aquest canvi ha significat un major alliberament de les noies
Per tant les formes de vida urbanes es construeixen en la quotidianitat i des d’una perspectiva calidoscòpica segons els seus protagonistes, això és la seva categoria de gènere, estatus, edat, etc.
I de la globalització, què en podriem dir?. Només caldrà recordar Roma per veure que el fenomen tampoc no és pas nou.

Les microcultures internes
Cada cop més és freqüent veure comportaments ben diferents en un mateix grup familiar. Sovint en una mateixa llar hi ha més d’un televisor, més d’un aparell de música... L’oci domèstic s’ha diversificat segons el grup d’edat fins al punt que fa temps que es parla de la individualització del consum cultural.
Aquest fenomen, relativament recent, contrasta amb els capteniments de tot just fa tres dècades, en que l’oci era sotmés a un més estricte control a càrrec dels membres de més edat de la família, els quals imposaven els seus criteris i hàbits als més joves.
La permisivitat actual ha comportat la cohabitació de comportaments socials i culturals diferents. Així solen cohexistir pràctiques d’ús del temps ben diverses en una mateixa família que comparteix un mateix habitatge: els joves surten de nit fins molt tard el cap de setmana, i dormen a deshores fins a mitja tarda, mentre que els adults i els infants fan ús del temps d’una forma completament diferent. Els vells dediquen la major part del temps d’oci a passejar
Nogensmenys, si ens referim al concepte d’estatus, aquesta categoria ha canviat també de forma important fins a esdevenir una categoria més flexible. Segons la pràctica cultural ara es parla més d’estatus que de classe social, hom pot freqüentar ambients intelectuals que comporten prestigi social sense haver de pertànyer a una classe especialment alta. Aquesta flexibilització no significa però que la divisió d’estatus i classe no marqui diferències socials, ans al contrari, el que vull dir és que ara existeixen més possibilitats certes de canviar d’estatus i classe que abans i que l’exteriorització de les opulències es dóna d’una forma molt més subtil.
Si parlem de gènere, només cal ser sensibles al constant degoteig de conflictes que per raons de gènere aparèixen a la llum pública com a problemes endèmics de la nostra societat com per adonar-nos que, tot i el procés de canvi, la diferenciació en els comportaments per raons de gènere són ben presents avui.
Amb tot, es constaten formes diferents de viure en un mateix espai i context cultural. Aquestes “microcultures” cohabiten en la nostra societat sense necessitat de tenir en consideració la inmersió d’altres noves cultures. La societat contemporània és complexa i multicultural en sí mateixa.

Immigració: integració, assimilació, mestissatge.
El fenomen de la immigració no és nou a casa nostra, i de fet no és nou gairebé enlloc. La variabilitat pel que fa a la intensitat, quantitat o freqüència de les onades migratòries fa percebre de forma diferent aquest fenomen, sense que es pugui parlar realment de la receptivitat de la societat d’acollida com d’un valor per sé, sino d’una qüestió merament conjuntural, segons si la immigració es concentra en un espai i temps reduïts o bé aquesta es dóna en temps més espaiats o més repartida en el territori.
Arribats en aquest punt se sol parlar de tres conceptes que afecten de forma directa a la percepció de la comunitat que acull els immigrants:
• Integració
• Assimilació
• Mestissatge
Sobretot sentim parlar del primer i del darrer quan parla un líder (polític, comunicador...), i se sol recitar una llista de manaments que es pot concretar en:
• Respectar l’ordenament jurídic vigent
• Cumplir els deures socials
• Respectar i atenir-se als costums de la societat d’acollida
Fins hi ha qui ha gosat indicar formes de vestir i hàbits d’higiene per a immigrants
El concepte d’integració entès de la manera que sovint s’empra el terme, porta implícit el d’assimilació per part de la cultura de la societat d’acollida (sempre sominant) de les cultures dels immigrants (sempre minoritzades)
En canvi el concepte de mestissatge significa un procés més llarg, de generacions, i comporta un valor afegit que enriqueix la cultura autòctona amb les aportacions de les cultures nouvingudes.
Sembla com si tota comunitat sotmesa al procés de canvi social experimentés una constant modificació de rols entre les seves categories socials, com també una modificació dels hàbits i comportaments socials dels seus actors. Aquests procés afavoriria la incorporació de nous comportaments siguin interns o vinguin de fora.

La corporalitat com a preventiu: el coneixement de l’altre.
La necessitat de fer visibles els conflictes interns per ser capaços d’abordar-los de forma crítica ha estat i és una realitat generalment acceptada. Els complexos mecanismes que actúen en la pacificació de la vida en societat són objecte de difícil anàlisi però també d’apassionat debat.
Per a que existeixi la possibilitat que dues comunitats que cohabiten un mateix espai puguin conviure, el primer que han de fer és reconèixer-se. El coneixement mutu és el primer pas per a la convivència, comporta sovint la desfeta de prejudicis, veure l’altre tal i com és, desposseint la imatge d’estereotips i estigmes. Aquest coneixement de l’altre, però, no significa la seva acceptació. Quan parlem de fer aflorar i fer visibles els conflictes estem parlant precisament de “destapar la caixa dels trons” com se sol dir quen hom encara un problema greu. No seria bo que, per por de fer visibles els conflictes, els poders públics i la societat en general, passéssim de puntetes davant de situacions de cohabitació de cultures diferents en un lloc determinat. Les vegades que han emergit conflictes de forma sobtada, sense que aparentment se n’hagués parlat gaire amb anterioritat, han estat massa violents com per obviar el problema.
Trobar els trets de semblança d’uns i altres, reconèixer la diferència com a un valor afegit de pluralitat, són idees força que massa sovint semblen una utopia. La cohabitació no significa convivència i menys encara complicitat. La corporalitat, el trobar-se, el concelebrar, esdevenen en aquests casos instruments que poden ser eficaços per a la convivència entre diferents que s’assemblen en allò que tenen d’essencial: la seva humanitat.

La immigració com a realitat heterogènia. Els nous sistemes de diferències.
Quan es parla d’mmigració se sol abordar el tema d’una forma còmodament simplista, com si tota la gent que arriba de fora a un lloc a treballar ho fés provinent d’un mateix poble, o encara més, com si fóssin un ad’aquelles colles de parents que arribaven a collir fruita o a segar als pobles a mitjans del segle passat. La realitat de la immigració és una altra i ben diferent. Sovint la gent immigrada arriba a les ciutats o a les grans viles rurals que tenen feina que oferir i el seu orígen és cada vegada més divers.
Veiem si no l’exemple del barri del Raval de Barcelona: Sovint es parla del Raval quan hi ha conflicte: nens del carrer, delinqüència, cosa que no fa més que estigmatitzar el barri i el mateix fet de la immigració. El fet és que es simplifica el tema i es parla de “moros”, quan les persones d’origen magribí són només una part dels immigrants del barri. Amb això s’ignora que al Raval hi ha una important comunitat paquistanesa, una de xinesa, altres d’assiàtiques, una de sic, una de filipina, una d’índia, centreamericana, sudamericana, i encara d’altres menors.
La realitat de la immigració urbana és doncs ben heterogènia, i les interaccions que això provoca creen uns nous sistemes d’identificacions i de diferències que cal tenir en compte a l’hora d’abordar una anàlisi.
La comunitat paquistanesa del Raval, per exemple, té “fama” de tenir cada cop més sota el seu control molt del nou comerç del barri: “botiga que es tanca, botiga que obren els paquistanesos”, se sent dir. Això genera conflictes d’interessos entre els autòctons, els paquistanmesos i els altres grups del barri, ja que el recel que provoca aquest suposat “control” del nou mercat del barri, fa que hi hagi mala maror.
El rumor s’esten i creix de to fins al punt que hi ha qui creu i afirma que aquests nous botiguers no paguen impostos com els autòctons, establint-se així un greuge comparatiu en el món del comerç tradicional, un gremi tan poc “gremialista” pel que fa a les interioritats del propi negoci i tan corporativista a l’hora de defensar-se contra els impostos i taxes. També s’esten el rumor intencionat que quan s’acumulen els impostos, els paquistanesos fan el canvi de nom de la botiga i la passen a amics i parents per evitar els pagaments.
Veiem doncs que les realitats pel que fa a les diferències internes i als sistemes d’identificacions són canviants pel que fa a les interaccions entre grups diferents i a les relacions de poder i d’influència. La realitat preexistent a l’arribada dels primers paquistanesos i a la dels altres grups no feia albirar ni de bon tros la realitat actual, amb l’aparició de noves formes de percebre les categories socials, nous estatus, noves relacions de gènere segons la cultura d’origen, nous comportaments dels joves, etc.

Immigració, família i cohesió social.
Ningú marxa de la seva terra i de casa per anar a patir. L’objectiu de tot emigrant és millorar la qualitat de vida d’ell mateix i de la seva família. La millora d’estatus però, vé aquí referida a les relacions socials que s’estableixen en el lloc d’origen de l’emigrant, per bé que, sovint, en el lloc d’acollida trobarà minoritzats els seus actius, això és: un sudamericà posseïdor d’un títol universitari també pot acabar fent de paleta a Vilanova.
La certitud però de trobar millors possibilitats de prosperar en el “primer món” fa que famílies senceres s’endeutin per poder pagar un viatge incert als seus fills en la plenitud de la seva força de treball. L’enorme responsabilitat d’aquests nois o noies envers els seus parents comporta un “no retorn” en l’aventura cap a un món millor.
La solitud dels joves immigrants, que tenen el pensament posat a casa, fa difícil la seva integració en la cultura i societat d’acollida. La doble diferència (jove i immigrant estranger) fa que els sigui encara més difícil percebre un clima d’acollida entre semblants. La fratria, pròpia del comportament dels joves, es donarà llavors més fàcilment entre els qui comparteixen una mateixa sort: els altres joves d’un mateix o semblant origen. Aquest fet no fa més que afavorir un tancament grupal.
Si abans he exposat que quan parlem de mestissatge hem de pensar en un llarg temps i en el pas de diverses generacions, serà fàcil entendre que per a que hi hagi generacions no basta amb que hi hagi individus solitaris. Només amb una situació de mínima normalitat duradora es pot parlar d’un procés de mestissatge, i el parentiu ha estat i és encara avui, malgrat la profunditat dels canvis a que ha estat, està i estarà sotmès el concepte i el significat de família, un element clau d’estabilització social. Aquest entramat de lligams d’aliança, de filiació, de consanguinitat que ha jugat un paper tan important en l’organització econòmica, política, religiosa i social de les comunitats humanes, no es pot ignorar a l’hora d’abordar el fenomen de la multiculturalitat a les ciutats.

2. La festa com a eina de construcció simbòlica d’un sistema de semblances
La festa urbana: de les pràctiques festives a l’enginyeria festiva. Les festes “multiculturals”. Etnificació i etnocentrisme.
Parlar de festa , de pràctiques festives, de festivals o de festivitats, és sovint parlar de coses diferents. En alguns contextes culturals fins i tot s’apliquen denominacions diferents per a termes semblants que no són pas la mateixa cosa. Així trobem que els anglosaxons parlen de festival o de “fiesta” amb matisos diferents, segons la intensitat de la participació, més o menys activa, dels qui la celebren. A casa nostra anomenem “festa” a moltes coses: celebracions, commemoracions, esdeveniments oficials, sense que caiguem gaire en el parany d’entendre la mateixa cosa.
Encara més, si parlem de les pràctiques festives contemporànies podriem pensar en un macroconcert de rock, en l’oferta lúdica d’un parc temàtic, o en un dissabte a la tarda en un centre comercial ple de jocs infantils i, fins i tot d’espectacles, sorteigs i regals sorpresa.
L’enginyeria festiva pròpia de la indústria cultural i de la intervenció d’administracions i ONG ha creat festes on i quan no n´hi havia. Aquest fet ha afavorit l’establiment d’una diferència que en algun cas ha provocat polèmica: Hi ha festes veinals o “tradicionals” en les que la autoorganització de la comunitat els dóna una aparença de més “autèntiques” o “pures” i d’altres festes dissenyades expressament que tindrien l’estigma de festes “dirigides des de dalt “, sense saber ben bé què o quí és aquest “de dalt”.
El que sembla més normal és creure que per a que es pugui parlar de festa hi ha d’haver una bona colla de gent que la concelebri, des d’aquesta perspectiva seria festa allò que la gent celebra i prou. A més, tota festa té qui la organitza, encara que aquest sigui el mateix qui després també la celebri.
De tota manera m’anirà bé la diferenciació teòrica entre el que anomenaré “pràctiques festives”, referint-me a allò que la gent celebra de forma “espontània”, i “enginyeria festiva”, referint-me a aquells esdeveniments públics dissenyats expressament, no importa per qui.
De pràctiques festives en coneixem prou per a que no calgui fer-ne una llista extensiva, només caldrà esmentar el costum de menjar coca per Sant Joan per entendre que el gremi de pastissers té en la tradició i la seva pràctica espontània el millor màrqueting.
Pel que fa a les festes que han estat fruit de l’enginyeria festiva, m’interessa senyalar el cas de la coneguda Festa de la Diversitat, d’orígen francès.
Ja fa temps, des de la Revolució, que l’estat francès ha perdut moltes de les festes que en altre temps rivalitzaven amb qualsevol de les nostres celebracions, només cal citar la Fête de Dieu (Corpus Christi) que en el segle XV, en temps de Renat d’Anjou, el “Príncep Trobador”, va portar a Provença un devassall de jocs, representacions, danses i solemnitats recreades en la mitologia pagana i bíblica. París i més de 3.000 municipis francesos celebren cada 21 de juny la Fête de la Musique ideada pel ministre Jacques Lang, oblidant la immediatesa de l’antiquíssima Fête de Saint Jean (Sant Joan), com si s’acabés literalment el món. No ha d’estranyar doncs que de França ens vingués la Festa de la Diversitat de la ma de la ONG SOS Racisme. El fet que centra la meva atenció és que aquesta festa ha creat, com altres esdeveniments barcelonins, un veritable model festiu. La proliferació d’activitats festives a pobles i ciutats de Catalunya que en el programa s’anuncien amb adjectius com: diversitat, intercultural o multicultural, fa pensar que el tema està de moda.
Cal fer atenció però al risc d’exotització en la presentació de propostes culturals d’origen africà, asiàtic, sudamericà, etc. pel perill d’estigmatització que comporta. Aquest risc ha estat motiu d’una saludable autocrítica per la mateixa organització de la festa barcelonina, fins al punt que ha originat sengles debats. La presentació d’aquestes propostes culturals ha de ser objecte de la màxima atenció i fetes amb la major de les dignitats si no es vol caure en l’estigmatització. El mateix es pot dir de la presentació de propostes gastronòmiques, cosmètiques, musicals, coreogràfiques, etc. No es tracta de fer una mostra d’excentricitats ni d’exotismes, en una mena de recreació etnocèntrica de “la comarca nos visita” sino de tractar el tema amb la normalitat, naturalitat i dignitat que l’actual conjuntura aconsella.
En concret caldria tenir en compte els següents paràmetres conceptuals com a limitacions a l’hora de fer una programació d’activitats festives:
• La no estigmatització de la diferència, tot evitant innecessàries "etnificacions" en la presentació dels agents que intervenen com a actuants en la festa. La "folklorització" dels grups no autòctons en un escenari pot aconseguir l'efecte pervers d'estigmatització per exotització i etnocentrisme.
• L' excessiva compartimentació per sectors de població en l'oferta d'activitats no afavoreix la interculturalitat, sino que separa i dificulta el diàleg entre cultures, tant pel que fa a franges d'edat com a ètnies, cultes i altres opcions personals.
Per contra, aquestes accions tindrien unes altres potencialitats:
• Potenciar aquelles accions que tenen el grup familiar com a destinatari. Les cultures dels immigrants tenen com a marc una societat que té a la família com a eix central de la festa, sobretot les cultures africanes. Els joves treballadors immigrants solters i que tenen la família lluny no solen participar en la festa, només la miren a distància.
• Potenciar la participació de propostes culturals contemporànies provinents dels llocs d'orígen dels immigrats, presentades amb la màxima dignitat. El diàleg cultural només es pot produïr davant el coneixement mutuu. Prestigiar la pròpia cultura minoritzada entre els immigrats i donar-la a conèixer als autòctons amb dignitat és un bon començament.
• Afavorir la participació activa de les organitzacions que apleguen comunitats d'immigrants, integrant-les en la organització de la festa. Petites accions, guarniment de carrers, gastronomia, cercavila, balls, contes per a infants, poden ser una forma de participar activament.
• Programar espais festius on es presentin accions d'arrel tradicional autòctona, i fer-ho amb associacions o grups informals d'arreu dels Països Catalans per fer evident que la construcció d’identitats també és heterogènia. La presentació dels símbols, rituals i mites des d'una perspectiva oberta i integradora, fa possible la identificació simbòlica, fa de nexe d'unió i reforça el sentiment de pertinença a una mateixa comunitat cultural, sobretot en el cas dels infants. La creació d'una mateixa memòria col•lectiva des d'una realitat calidoscòpica com és la que es presenta en moltes festes urbanes, pot afavorir el prestigi de la diversitat cultural com a confluència d'identitats mestisses i valuoses, alhora que facilita la identificació amb la comunitat que es recrea dia a dia.

La festa com a reflex de la vida social. Sociabilitat, dinamització i participació
S’ha dit de la festa que és un reflex del que passa a la societat, però el seu atractiu i vigència sugereixen alguna cosa més. Hi ha qui creu que és un factor real i efectiu de dinamització social.
Efectivament, si ens atenem a la “cuina” de la festa, a tot allò que passa abans i després de la mateixa festa, veiem que aquest fenomen genera un gran nombre de complicitats i reciprocitats implícites entre els membres de la comunitat que la celebra. La festa pot ser també treball comunitari, creació colectiva, esforç i ajuda mútua, repartiment i assumció de responsabilitats, prestigi i poder. La preparació d’un sopar dels veïns d’un carrer en festes porta implícita la reciprocitat generalitzada, la comensalitat entre vells i joves, infants i adults, reprodueix una manera d’entendre les diferències internes de la petita comunitat que per uns dies se sent integrada pels qui seuen a taula, ballen, juguen o colaboren colze a colze en la creació colectiva de les fantasies efímeres d’un guarnit de festa major.

La festa com a parèntesi i catarsi. La puntual anulació simbòlica de l’ordre.
Si a algú pot semblar massa utòpica la visió que he evocat de la festa popular és perque l’he presentada pel que significa de representació social, i pel que té de percepció de la realitat des del món simbòlic.
S’ha parlar molt del Carnaval com a festa d’inversió de l’ordre establert, mentre que el cert és que tota festa significa una anulació puntual de l’ordre, un parèntesi per a la catarsi en que els membres d’una comunitat concelebren en un exercici d’hedonisme col•lectiu que fa possible la permeabilització de les relacions socials. La festa es pot entendre, des d’aquest punt de vista, com una porta d’interacció social de classes, gèneres, grups d’edat i ètnies.
Exemples en trobariem arreu en els que la festa ha estat i és una forma de canviar coses, però exposaré un que conec de ben aprop ja que en vaig ser instigador: La festa de la Plaça del Poble Romaní en que la comunitat gitana de Gràcia celebra la Festa Major:
Gràcia té des de fa prop de dos segles una important comunitat gitana que a hores d’ara es xifra en 400 famílies. La presència notòria dels gitanos en el barri del Carme de l’antiga vila de Gràcia és prou coneguda, el mite positiu de la integració dels gitanos “blancs” o “gitanos catalans” graciencs no ha evitat els conflictes entre paios i gitanos, els quals tampoc no han trascendit més que a nivell d’escala de veïns a tot estirar.
Mai els gitanos graciencs havien participat com a organitzadors en les festes del barri, les seves pràctiques festives es circumscrivien a la família extensa: bodes, bateigs i altres celebracions on l’exteriorització de passions i alegries pren la categoria de ritual (el pare de la núvia s’estripa la camisa nova, el banquet pantagruèlic acaba literalment amb les forces dels comensals, els més menuts fan allò que volen, etc). En la festa de Sant Medir els gitanos de Gràcia anaven a menjar a l’ermita de Collserola, per Sant Joan feien el que fa tothom, i per la Festa Major participaven en les festes de la plaça del Raspall organitzades pel “paio Joaquin” del Bar Resolis, que, com el seu malnom indica és paio i no gitano.
Durant la dècada dels 80 una part significativa de les dones gitanes es van adherir a “el Culto” que és el nom que reb entre els gitanos l’Església Evangèlica de Filadèlfia. El missatge de capteniment i estabilitat familiar i l’habilitat dels seus líders (pastors) per captar per al Culto les mares gitanes amb fills amb problemes va causar sensació i aviat el Culto va representar un veritable instrument de control social entre la comunitat gitana de Gràcia. L’aparició del Culto va significar un important retrocés en la pràctica festiva gitana, ja que el capteniment obligat pel Culto pel que fa a l’exteriorització de les passions en públic arribava a a la prohibició de cantar i ballar si no era en l’interior del temple.
Amb l’aparició de l’Associació cultural Gitana de Gràcia a partir del 1986, els patriarques gitanos i una nova generació de joves resituen les coses i comencen a assumir el control civil de la comunitat d’una forma transparent. Des del primer moment sorgeixen iniciatives de dinamització sòciocultural de la ma de la pròpia associació, amb l’ajuda del centre cívic l’Artesà que jo mateix dirigia i amb la valuosa aportació i lideratge del Gato Pérez, per sempre més recordat pels gitanos de Gràcia. Sota el nom genèric de “Els divendres del Sabor” es va organitzar un cicle de concerts de rumba catalana al mateix local de l’associació, al cor del barri del Carme. Mort en Gato Pérez, encara un altre cicle de rumba vam organitzar, aquest cop a la plaça del Raspall, el mes de juny abans de l’agost de Festa Major a Gràcia, el programa del cicle “Rumba al Raspall” estava escrit simbòlicament en català i en romanó, l’idioma gitano.
La darrera estratègia de dinamització va consistir en provocar que un dels dos nous espais urbans que sorgiren de l’esponjament d’aquell sector del barri portés un nom relacionat amb la comunitat gitana. Des de la Conselleria de Cultura i la Regidoria del Districte s’havia previst batejar-ne un amb el nom de Francesc Berenguer, arquitecte, i l’altre amb el de John Lennon, músic. Vaig provocar que l’associació gitana proposés el nom de Plaça Romaní (plaça gitana) en la mateixa reunió en que es debatien les dues propostes. El resultat va ser que l’arquitecte Berenguer s’hagué d’esperar a una millor ocasió i l’espai més proper a la plaça del Raspall va començar a conèixer-se com la Plaça del Poble Romaní (romanó hauria estat l’adjectiu correcte en llengua gitana, ja que romaní és femení en idioma romanó)
La festa d’inauguració de la nova plaça va significar un important revulsiu per a la comunitat gitana, ja que la organització va còrrer al seu càrrec. L’èxit va provocar que en la propera Festa Major de Gràcia l’associació gitana es llancés a assumir l’organització de la festa en la plaça i a federar-se en la Federació Festa Major de Gràcia, que és la superestructura organitzativa que agrupa els carrers en festes. La normalitat en les relacions i en el compartir responsabilitats ha estat una constant fins al dia d’avui ja entrats en el tercer mil•lenni, i la festa és una interesant font de finançament per a l’associació.

La ritualitat de la festa
La festa és també cerimònia, i comporta una àmplia successió de rituals profans i màgico-religiosos, activitats reiteratives, molt ben definides i ben enteses per la comunitat que la celebra. La interpretació que se’n fa d’aquests senyals rituals està condicionada per la història o, més ben dit, pels esdeveniments que la comunitat identifica com a propis. La informació que transmeten aquests senyals comunica un seguit de normes i capteniments que la comunitat concelebrant reconeix internament, de forma i manera que amb el devenir del temps, l’important acaba sent més la forma que el mateix contingut del que es comunica. La reiteració de tot plegat sol anomenar-se tradició.
La tradició s’inventa, com tot en la cultura dels humans, i no és immutable, però hi ha rituals que perduren tot i canviar el seu significat originari. Aquesta resemantització és un fenomen comú a moltes tradicions i rituals i es dona sovint en les festes. El foc de la Nit de Sant Joan, per exemple, tot i ser un element indispensable de la festa, ja no té les virtuts purificadores d’abans, ni hi ha ja qui faci sortilegis amb l’aigua, ni els vegetals. El mateix es pot dir de la percepció que hom té de les festes quan s’és lluny de casa, no és el mateix un Ramadà a Tunis que a Vilafranca, com no és el mateix un Nadal a casa en família que un Nadal fent la mili a Melilla.
Això porta a pensar que pot existir també la possibilitat de generalitzar la resemantització festiva, repensar, recrear un nou espai simbòlic i ritual comú que faci possible la construcció de noves identificacions, allò que denominarem, sense entrar en contradicció, les noves tradicions.
Els nous rituals, igual que els nous mites, són un fet contemporani. Els nous cerimonials omplen l’espai comunicatiu: la fi del mil•lenni, les cerimònies olímpiques, han estat i són exemples de grans esdeveniments en els que la seva significació trascendeix en molt el que realment són: un gran exercici d’imaginació col•lectiva.

La provocació festiva com a element visibilitzador de conflictes
He parlar amb anterioritat de la necessitat de fer visibles els conflictes per tal d’abordar-los de forma crítica. També ho he fet de la festa pel que té d’anulació puntual de l’ordre. Si ajuntem ambdues coses obtindrem una resultant : visibilitat del conflicte en un moment d’anulació de l’ordre. En temps de festa es desdibuixen les categories, i això permet una aparent relació de semblança entre els concelebrants, la qual cosa propiciaria un espai de pacificació entre semblants, i per tant un bon moment per abordar la pacificació del conflicte, o si més no afavorir-ne la tolerància. Tot plegat és el que en l’argot modern s’anomena el bon rotllo.
El temps de festa ha estat sovint temps de treva, temps d’aliances de parentiu, temps de reconciliació entre parents; per què no entendre’l també com a un temps propici per abordar conflictes entre comunitats diferents?

L’hedonisme festiu i la implícita reciprocitat generalitzada
No seria bo obviar una de les principals funcions de tota festa: el passar-s’ho bé. L’hedonisme, tan criminalitzat pel neopuritanisme mai confessat de la postmoderna societat occidental, és un component essencial de la festa.
Malauradament els mitjans de comunicació van plens de notícies on es menysprea i criminalitza la festa. Veiem-ne alguns exemples:
“Carnaval mortal en Sri Lanka. Al menos siete personas fallecieron y 200 resultaron heridas a causa de una explosión en la ciudad de Kurunegala (al noroeste de Sri Lanka), donde la muchedumbre estaba concentrada para celebrar los carnavales.” Diari Metro directo març de 2001
Si analitzem aquesta imprecisa notícia observarem que no té per què tenir cap relació la festa amb l’explosió. La informació no diu que sigui un atemptat, ni tampoc un accident pirotècnic, així doncs, podria tractar-se simplement d’una malaurada coincidència.
Altres exemples en titulars:
“Cada dia roben 18 cotxes a Barcelona, la majoria per anar-se’n de festa” Barcelona y mas
“La Setmana Santa es cobra divuit morts a les carreteres” Metro directo
No cal dir que les més sucoses són les notícies de la Nit de Sant Joan: sortides dels bombers, ferits pels petards, morts en accidents, etc.
Dit tot això, convindrà reivindicar ara l’hedonisme festiu com un valor extremament necessari i positiu en la nostra societat complexa:
Un, tot sol, no fa mai festa, en calen dos i més que dos per fer una bona gresca. La festa implica compartir emocions, i significa una reversió immediata del treball que s’hi esmerça. L’esforç és una part important de la festa, i no hi ha festa sense feina. Però mentre que la satisfacció de qualsevol treball és el salari o el benefici que s’hi obté, en la festa la recompensa és automàtica per al qui s’esforça i per al qui la gaudeix sense esforç. Això implica una reciprocitat en esforç i beneficis per uns i altres i per tothom en general. Ningú no mira prim en qui se’n beneficiarà, tothom hi participa i no hi ha forasters sino convidats. Aquest exercici d’hedonisme col•lectiu compartit comporta la reciprocitat generalitzada. Igual que passa entre parents, els semblants cooperen per passar-s’ho bé i comparteixen els bens sabent que, l’un per l’altre, sempre hi sortiran guanyant.

La festa: un tret característic comú d’hominitat
Trobar i fer visible allò que fa semblants totes les persones és una recerca necessària per a la cohesió social . La sociabilitat entre semblants però no és exclusiva dels humans, només cal observar el comportament animal per constatar que n’hi ha que igualen o superen els humans en sociabilita.t Alguns com abelles o formigues mantenen una complexa organització social de la qual depenen literalment per a sobreviure. Però sóm tal vegada els humans els qui de debò sóm capaços de concelebrar festes. En la festa, com a expressió que és de cultura comunitària, s’hi combinen aspectes artístics, relacionals, simbòlics, cerimonials, rituals i mítics en una complexa simbiosi. La seva reiteració cíclica i la seva adaptació a les tendències de cada temps conformen la tradició festiva. La formació de la memòria col•lectiva, d’allò que els membres de la comunitat reconeixen com a esdeveniments històric propis, se’n podria dir que va conformant la seva identitat comuna, i és sovint en les festes on es recreen de forma simbòlica i ritualitzada aquests esdeveniments.
Si bé hi ha moltes altres coses on els humans ens diferenciem de la resta del món animal, cal valorar la festa com una interessant característica dels humans i, per tant, com un element important de semblança comuna entre gent diferent.

3. Conclusions.
• El reagrupament familiar dels immigrants pot afavorir la permeabilitat social i permetre el procés de mestissatge cultural en futures generacions.
• L’autoorganització de la comunitat fa possible l’assumció de responsabilitats i la implicació personal en la construcció dinàmica de la nova societat urbana.
• La creació i consolidació d’espais urbans per a la convivència afavoreix la cohesió en una societat multicultural, ja que afavoreix la corporalitat entre individus semblants.
• L’experimentació en nous missatges i significats en les pràctiques festives adapta la tradició a la necessitat social de concelebrar. La resemantització generalitzada de la simbologia festiva i la reinvenció de la tradició poden ser útils per al canvi.
• La festa pot ser un bon moment per constatar que tots els humans sóm igalment diferents i diferentment iguals.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema de Tots Sants

Carme