La Boqueria

La història d’un mercat a cel obert
El 25 de juliol de 1835 l’antic convent dels carmelitans descalços de Sant Josep a la Rambla, va patir les conseqüències de la crema dels convents. Només cinc anys més tard, el 1840, l’arquitecte Francesc D. Molina hi dissenyava els primers plànols d’una plaça pública per encàrrec municipal i en el seu emplaçament es va començar a construir una plaça quadrangular porxada voltada de columnes jòniques, a la manera d’una àgora clàssica. En aquesta nova plaça s’hi establí el mercat obert que des de 1217 havia ocupat cada dia el fora-muralla del Pla de la Boqueria. El 1860 la Maquinista Terrestre i Marítima construïa les cinc naus del mercat cobert de Sant Josep: la Boqueria.
La desamortització del convent veí de les monges de Jerusalem el convertiria primer en biblioteca pública, i el seu enderroc el 1888 va fer que el seu solar acabés sent el que avui és la plaça de la Gardunya, immediata al mercat.
A partir del segle XIII parades de flors a cel obert s’instal•laven a la part baixa de la Rambla. També s’hi venia fruita: albercocs, peres, pomes, préssecs, raïm, meló, figues i cireres. Tot tenia el seu lloc reglamentat per a la venda i les prioritats de venda s’establien en funció de la categorització dels venedors: hortolans de la ciutat, pagesos de fora vila i revenedors. L’espai de la Rambla era doncs el lloc extramurs on els camperols i revenedors de fora de Barcelona muntaven parada: a la part alta s’hi venia el peix, els salaments i la xarcuteria, més avall es venia caça i carn, i la fruita i les verdures ocupaven, com he dit, la part baixa.
El procés de canvi en les estratègies i els sistemes d’intercanvi ha influït en l’evolució d’aquest mercat, destacant sobremanera el procés de sedentarització i el creixement de la revenda, o, altrament dit els intermediaris.
L’especialització progressiva ha acabat per definir el que avui és el Mercat de Sant Josep, la Boqueria.

Un nom de llegenda
El nom de “Boqueria” és evocador de llegendes, fins al punt que no se sap del cert quin és certament el seu origen. Hi ha tres versions que intenten aclarir-ho:
Explica una llegenda que un comte-rei català, en tornar victoriós de terra de moros s’emportà una bella porta de la ciutat conquerida i la feu instal•lar en una de les entrades de la ciutat de Barcelona enmig de l’antiga muralla. Els badocs que hi passaven, meravellats de tanta bellesa, badaven la boca d’admiració. Així que, de tanta boca oberta, el pla de davant la porta començaria a conèixer-se com “el Pla de la Boqueria”. El folklorista Joan Amades explica així la versió dels fets:
“El comte Berenguer IV havia promès d'ajudar el rei de Castella per reconquerir la ciutat d'Almeria, en poder dels moros. Junt amb el nostre comte, lluitaven també les forces del senyoriu de Gènova, amb les quals tenia feta una entesa per ajudar-se mútuament en les empreses guerreres que ambdós països portessin a terme. Era ajudat també el rei de Castella pel rei de Navarra, García Ramírez; però entre tots plegats no tingueren el braó de la nostra gent, que a foc i sang van prendre la ciutat d'Almeria de mans dels sarraïns, que la van defensar valentament. El comte Berenguer, com a trofeu de guerra, va arrencar les portes del portal més important de les muralles i se les va emportar a Barcelona per posar-les al portal del segon recinte de muralles, conegut per portal de Santa Eulàlia, que donava al final de l'actual carrer de la Boqueria. Les portes eren una preciosa obra d'art arabesc. Tot el nostre poble acudí atropelladament a veure una obra ten meravellosa i restà bocabadat en contemplar-les tant, que de tan obrir la boca d'èxtasi aquell portal fou anomenat de la "Boqueria", i perdé el nom que fins aleshores havia portat”
Joan Amades

Una segona versió, conta que el lloc en qüestió era la confluència de tres boqueres que venien a desembocar a la Rambla. aquestes “tres boqueres” donarien nom a “la Boqueria”.
Una tercera, més documentada, ens transporta als temps en que s’hi hauria venut “carn de boc”.
Com sigui que decidíssim quina fos realment l’etimologia del mot “Boqueria”, el cert és que el mercat, el convent, i el seu emplaçament central auguraven la construcció d’un mite llegendari.

Anar al mercat al segle XIX
La Boqueria, abans com ara, era un lloc propici per anar a fer-la petar mentre es comprava. Les senyores de casa bona, sempre acompanyades de la criada, triaven els àpats que haurien d’omplir la taula. Un àpat de casa bona era presidit del pare al qual acompanyaven la dona de la casa, a la dreta del cap de taula, i el fill gran a la seva esquerra. La ritualitat cerimonial de la taula reproduïa la jerarquia interna de la casa i ostentava les categories de estatus, gènere i edat de forma rigorosa fins al punt de condicionar estrictament la forma de seure a taula de la resta dels membres de la casa en funció d’aquestes categories.
No és d’estranyar doncs que si dins de casa se servaven aquests capteniments, a l’espai de mercat s’observés de forma també rigorosa tot un sistema de diferències i identificacions social ben rigorós.

L’aparador de l’abundància
La Boqueria és el paradigma dels mercats de Barcelona pel que fa a la representació simbòlica de l’abundància. Se sol dir que a la Boqueria es troba de tot, i sovint ha estat cert. És en aquest mercat on es barreja de forma ritual la imaginació col•lectiva i el gust per l’exotisme, la tradició i el folklore, la història i la cerimònia, en una catarsi quotidiana i reiterativa: anar de badoc o de comprador al mercat.
L’exposició permanent de fantasies efímeres que recreen, a la manera d’una cornucòpia, tot els colors de les natures mortes, ens fa transportar a un món quasi imaginari, a un estadi festiu on allò que és tangible es confon amb allò que és una ideació.
La Boqueria té una relació immediata amb la Rambla de les Flors, on l’exhibició de flors i plantes de tots colors fan una mateixa funció, potser més subtil i delicada si es vol, però també són una representació d’il•lusió col•lectiva amb exposició de fantasies efímeres.

L’àgora
La plaça, el mercat, el lloc d’encontre per excel•lència on tothom s’assembla, el lloc de treva garantida des de temps immemorial, el punt convingut on tothom té llicència per establir una relació de semblant: el qui compra i el qui ven, sense que importi massa l’estatus ni cap altra categoria. Vet aquí el mercat obert.
El mercat, com a sistema d’intercanvi generalitzat, ha garantit sempre un espai territorial i temporal de pau i ordre, un moment i lloc on els qui compren i els qui venen aparenten llaços de parentiu que segellen tractes presents i futurs. Si n’és d’important la seva existència que hi ha mercats anteriors a poblacions: Vic, Tordera o Vilafranca en són exemples. Grècia tenia les seves àgores, Roma els seus fòrums. Els llocs de mercat són llocs molt i molt especials on es barregen les funcions econòmica, simbòlica i social.
La Boqueria va ser mercat abans que la Rambla fos la Rambla, va ser lloc de trobada de gent de tota condició: de minyones i pagesos, de burgesos i hortolans, de senyors i menestrals. Fou el lloc on cada matí es recreava la figuració de la “Terra de Xauxa”, on el corn de l’abundància no parava de rajar.

La Rambla, un espai de mercat
Per tal d’entendre millor l’estreta relació entre el mercat i la Rambla convindrà fer atenció al que s’explica en el web municipal sobre aquest passeig emblemàtic de Barcelona:
“Fins al 1860, any en què Barcelona trencà l'encerclat de les seves muralles, la ciutat era tan sols l'hexàgon del recinte del segle XV, actual Casc Antic, delimitat per les rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat, i Sant Pere, pel passeig de Lluís Companys, l'avinguda Marquès de l'Argentera, el passeig de Colom i l'avinguda del Paral•lel.
La Rambla, aleshores única via ampla al cor de la ciutat, era un antic torrent que deu el seu nom actual a la veu àrab ramla, que significa areny.
Fins als començaments del segle XVIII la Rambla fou un camí i un torrent vorejat per convents i muralles. L'any 1704 es començaren a aixecar cases a l'espai ocupat per les muralles (voltants de la Boqueria) i s'hi plantaren arbres. La part de les muralles tocant a les Drassanes fou enderrocada l'any 1775, i cap a finals del segle XVIII es va urbanitzar el carrer i la Rambla va quedar convertida en passeig.
Des del seu començament a la part més alta, tocant la plaça Catalunya, fins al seu acabament al peu del monument a Colom, aquesta via singular pren cinc noms que la caracteritzen: així tenim en primer lloc la que s'anomena la rambla de Canaletes, nom popular que se li dóna per la Font de Canaletes, localitzada en aquest punt des de temps molt antics. Segons la dita popular el que beu d'aquesta font torna sempre a Barcelona. El tram de rambla que segueix és l'anomenat rambla dels Estudis, nom que li ve donat per l'edifici bastit a mitjan segle XV: l'Estudi General o Universitat. Aquesta Universitat barcelonina va ser suprimida per Felip V i l'edifici convertit en caserna. Fou enderrocat l'any 1843. Continuem baixant cap al mar i ens trobem en la part anomenada la rambla de les Flors (també coneguda com rambla de Sant Josep, a causa de l'antic convent de Sant Josep) únic lloc a Barcelona en el segle XIX en el qual es venien flors i que, en la actualitat, es conserva com passeig, únic al món en el seu gènere. El tram següent és l'anomenat rambla del Centre, també coneguda com la rambla dels Caputxins per l'antic convent de frares caputxins. Finalment, arribem a l'últim tram de la Rambla, anomenat Rambla de Santa Mònica, vestíbul del port, on s'aixeca la parròquia que li dóna nom i que va ser, en el seu temps, convent del Agustins Descalços.”
www.bcn.es

El mercat espai de festa i transgressió
El lloc de mercat ha estat sempre propici a la recreació d’un cert estat festiu, un moment especial on es permeten llicències que en un altre moment i lloc serien considerades com a inconvenients. El mercat és un lloc on músics i artistes de carrer han trobat el seu racó predilecte. Abans i ara els cantants ambulants hi han fet estada. Alguns, transportats puntualment a la televisió, com l’inefable “Nino Mallorca”, han arribat a gaudir d’una fama efímera per tornar a l’espai del mercat on es guanyen la vida.
El fenomen festiu aparellat als mercats és comú arreu, només caldria recordar com exemple evocador l’explosió multicolor de la plaça Djema Elfnà de Marràqueix al Marroc on la barreja de sons, olors i moviments coreics acompanyen les acrobàcies i les piràmides humanes, aiguaders ofereixen begudes i mercaders de tota mena presenten els seus productes en el joc interminable de les equivalències. La flexibilització d’estatus entre qui compra i qui ven permet aquest joc de transgressió semblantment a com passa en el temps de festa.
Avui la Boqueria té en el Carnaval el seu temps ritual de festa, el moment cíclic en que l’exuberància arriba al seu punt àlgid, en consonància amb la seva forma quotidiana de representar simbòlicament l’abundància. Per uns dies l’espectacle quotidià adquireix una teatralitat més explícita de com és costum: peixateres, bacallaners o pageses canvien el seu peculiar habillament pel propi d’una murga de Rua.

La Boqueria un espai del Raval
Tot i que es fa difícil aparellar el mercat de la Boqueria a cap altre espai ciutadà que no sigui la Rambla barcelonina, el cert és que el mercat ha estat sempre íntimament lligat al seu barri: el Raval. A diferència del centre cultural del Palau de la Virreina, seu de l’Institut de Cultura de l’ajuntament, que rarament obre la seva porta del darrera que dona a la plaça de Sant Galderic , la Boqueria sempre ha tingut les seves dues portes obertes, la principal de la Rambla i la porta del darrera al Raval, per la plaça de la Gardunya.
La necessitat d’espais oberts al barri es palesa en el text de la conferència que es reprodueix:
“A diferència del Barri Gòtic o dels barris orientals de la ciutat que sempre han tingut els seus centres de referència interns (Portal de l'Àngel -abans Plaça de Santa Anna- places del Pi, plaça de l'Àngel, Santa Maria i el Born etc.) el Raval s'ha vist normalment com un sòlid compacte i indiferenciat, solcat pels antics camins com l'Arc del Teatre, Sant Pau, Hospital, Carme, Bonsuccés i Tallers que donaven sortida a les Rambles i a les Rondes. Em refereixo, es clar a la imatge que en tenen la gent que no és del barri, però que serveix per dir que el Raval no té centre o centres.
Malgrat aquesta idea compacta i uniformada, crec que no es pot parlar del Raval com d'un únic barri. Ja des de la seva formació a base de la urbanització independent de finques, el Raval és un conglomerat de barris amb uns espais articuladors molt febles. La falta de places, com per exemple les de Gràcia, en fan un teixit poc articulat, malgrat la seva forta densitat. Segueix havent-hi molts Ravals, centrats en -i dependents de- els elements més pròxims de la perifèria (Drassanes, Paral•lel, Sant Antoni, Canaletes, mercat de la Boqueria). Els espais interiors, fora de la plaça del Padró, són poc articuladors de l'estructura formal del sector. És el cas de la plaça de Sant Agustí o Sant Pau del Camp o l'Hospital, o fins i tot el mercat de la Boqueria situats al marge dels recorreguts interns.”
Ferran Sagarra i Trias: Conferència llegida el dia 3 de març de 1998 al Centre de Cultura
Contemporània, en el marc de l'exposició Escenes del Raval.
La voluntat municipal d’esponjament de la trama urbana del Raval ha provocat actuacions dràstiques ben polèmiques com l’obertura de la nova rambla del Raval l’any 2000.
Arribats en aquest punt és impossible renunciar a establir un paral•lelisme entre les recents transformacions urbanes del barri i les successives fases de remodelació del mercat de la Boqueria, totes dues endegades enmig del tombant del segle.
L’any 2000 s’inaugura la nova rambla fruit de l’enderrocament de tots els edificis que separaven els carrers de la Cadena i de Sant Bartomeu. Era la primera vegada que el mateix sol fregava de dalt a baix les façanes d’ambdós carrers alhora. El Raval ja no seria mai el mateix .Un poema de Joan Maragall il•lustra les seves vivències al segle XIX quan de menut vivia al veí barri Gòtic:
Quan jo era petit
Vivia arraulit
En un carrer negre.

El mur hi era humit,
Però el sol hi era alegre.

Per allà a Sant Josep
El bon sol solet
Lliscava i lluïa
Pel carreró estret.

Carrers estrets els del Raval amb cases velles i de lloguers barats on s’hi ha establert de fa temps gent vinguda de tot arreu: una important comunitat paquistanesa, una de xinesa, altres d’asiàtiques, una de sic, una de filipina, una d’índia, centrafricana, sud-americana, i encara d’altres.

La Boqueria, una realitat social complexa
Al mercat de la Boqueria hi treballen al voltant de mil persones que hi fan vida des de les quatre del matí fins que és ja ben fosc a la nit.
La configuració arquitectònica i “urbanística” del recinte de mercat afavoreix una organització funcional definida per onze carrers arrenglerats perpendicularment a la Rambla i aixoplugats per les cinc naus de coberta de ferro colat que constitueixen el gran teulat suportat per sengles columnes de fundició.
Aquest espai ple de vida social, té les seves zones especialitzades: els espais on abunden les parades de fruita fresca, la part central del peix fresc, la zona dels salaments, les carns, els menuts, les verdures... Però també té els seus “barris” on s’hi ajunten les parades i venedors segons les seves estratègies de venda: N’hi ha que enfoquen el seu sistema de venda en girar molt de gènere i a baix preu, i també n’hi ha que fan un enfocament més “selecte” i giren una menor quantitat de producte, però a un preu superior. Això determina un estil comercial diferenciat i un públic també diferenciat segons el seu poder adquisitiu, això és una diferenciació d’estatus econòmic pel que fa als compradors.
La ubicació de les parades “més barates” en “barris” de la Boqueria ha donat lloc a identificacions ben curioses, les quals fins han arribat a donar nom als “barris”. Així trobem el Vietnam, a la part baixa i costat mar, el que podríem anomenar el “barri marítim o portuari” de la Boqueria. De la darrera reestructuració i renovació del mercat n’ha sortit un nou barri proper: “l’Eixample del Vietnam”, amb similars característiques.
El fet que aquest barri sigui el més proper a la plaça de la Gardunya del Raval i les mateixes estratègies comercials abans esmentades, fa que al Vietnam i al seu eixample s’hi vegin sovint les dones del Raval comprant tot el seu proveïment diari. La composició multiètnica del barri també s’hi veu reflectida en l’ambient d’aquesta zona de la Boqueria, fins al punt que ja hi ha parades regentades per magribins on s’hi troben productes frescos de tota mena i a bon preu. Aquesta riquesa multiètnica ha influït també en la tipologia dels productes que, de sempre, ja ha estat generosa a la Boqueria: ara s’hi troba més menta fresca que abans, ja que és un component indispensable per un dels tes magribins més reconeguts. També les parades de menuts han pogut resistir millor aquí la recent crisi alimentària de les vaques boges que en altres mercats barcelonins, ja que entre els seus clients abunda la gent immigrada que té uns comportaments alimentaris que incorporen en la seva dieta i cuina tradicional els menuts. Com no podria ser d’una altra manera, les parades de menuts de les tripaires són a la zona més propera al Vietnam. El Vietnam té fins i tot la seva pròpia zona de peix fresc, independent de la que ocupa l’espai central del mercat, aquesta zona de peix fresc és, evidentment la més barata de la Boqueria.
Les parades cares es reparteixen en diversos espais, però sobretot s’arrengleren en el “carrer major” central que va de la Rambla fins a la plaça central del peix. És aquest el lloc on s’hi pot veure una interminable desfilada de turistes armats amb cameres fotogràfiques que fan una immensa nosa als qui carretegen en les hores punta les mercaderies. L’aparador de l’abundància adquireix aquí la seva màxima esplendor.
L’espai central del peix era antigament a l’espai de la plaça de Sant Galderic, a cel obert, avui és el lloc més emblemàtic de la Boqueria. Les parades de les peixateres presenten una gran diversitat de qualitats i la seva distribució és heterogènia. El marisc envolta la part de fora de la plaça circular del peix.
Les pageses de la plaça de Sant Galderic donen idea de l’ambient primigeni de la Boqueria quan era un mercat a l’aire lliure; avui ocupen el temps del matí, per donar pas al mercat furtiu de la misèria a la tarda.
Abans de la recent remodelació hi havia parades del mercat sota els porxos de la columnata. Una cinquantena de parades van ser foragitades d’aquest lloc per a donar més relleu a l’arquitectura de l’espai. Trenta de les parades van ser reubicades a la zona d’eixampla del mercat i a d’altres mercats, una vintena van ser indemnitzades. Avui l’espai del mercat de la Boqueria presenta una configuració oberta que respecta la urbanització que es va concebre en un primer moment i que mai no es va poder dur a la pràctica. Les raons van ser les mateixes que les que avui provoquen les queixes dels venedors: la intempèrie.
Cas apart és el que presenten les parades i els comerços ubicats als baixos de les finques que delimiten el perímetre rectangular de la plaça de Sant Josep on s’ubica el mercat. Aquests comerços no depenen del mercat, per tant tota la reglamentació i normativa que ordena el funcionament intern d’aquesta petita societat complexa que és la Boqueria no els ateny, però sí els condicions. És com si es tractés d’un poble amb dues administracions: la de l’Institut Municipal de Mercats i la del Districte de Ciutat Vella.
Vet aquí un mercat que reflecteix, com si d’un mirall es tractés, la realitat d’una societat complexa.