Les noves poblacions urbanes: migracions i noves identitats culturals

La ciutat és l'espai prodigiós on tot i tothom pot ser visible i invisible alhora, és el monstre que no dorm mai, el temps on el dia pot semblar nit i la nit pot semblar dia.
Tota ciutat és un conjunt alterable de construccions tangibles i intangibles en el qual només hi ha una cosa que és immutable: el canvi.
Els canvis socials i culturals que ens toca ara viure a les ciutats, potser precisament perquè ens toquen de ben a prop i en primera persona, ens semblen tan radicals que sovint quan pensem en la pluriculturalitat ho fem com si es tractés d'alguna cosa nova en la nostra societat. Però no cal que hi pensem gaire estona per adonar-nos que la nostra societat contemporània, com tota societat complexa, incorpora internament una realitat multicultural.
Sense anar gaire lluny, a casa de cadascú podem constatar com les transformacions a què ha estat sotmès l'entramat de lligams d'aliança, de filiació i consanguinitat que encara anomenem família, són dignes de ser considerades com un element en el procés de canvi social. Malgrat les noves concepcions del parentiu, la família segueix jugant un paper important en l'organització econòmica, política, religiosa i social de les nostres comunitats urbanes. Convindrem, doncs, que les noves famílies no es poden ignorar a l'hora d'abordar el fenomen de la multiculturalitat. En conseqüència cal observar i entendre per què és cada cop més freqüent veure comportaments ben diferents en un mateix grup residencial. Sovint en una mateixa llar hi ha més d'un televisor, i més d'un aparell de música. L'oci domèstic s'ha diversificat segons l'edat de qui el practica. La individualització del consum cultural ha generat una indústria específica que belluga grans capitals i inversions. Que lluny que som ja d'aquell control estricte dels membres de més edat de la família, que imposaven llur criteri i hàbits als més joves. La munificència familiar actual ha comportat la barreja d'hàbits socials i culturals ben diferents a les llars, car hi solen conviure pràctiques d'ús del temps ben diverses. Fins i tot en la família més clàssica que encara comparteix un mateix habitatge, els adolescents campen fins a la matinada i sempre hi ha algun llit calent a casa. Els hàbits de convivència dels infants, dels adults i dels vells són prou diversos, sense que calgui esmentar aquí els models més agosarats de família en els quals la casuística assoleix els límits més vertiginosos de la creativitat relacional.
Tot plegat construeix una nova percepció de la identitat col•lectiva, d'un "nosaltres" que canvia de forma implacable, que s'allunya cada cop més del "nosaltres" mitificat de generacions passades. Així doncs, caldrà preguntar-nos quines són les noves identitats en què caldrà trobar el "nosaltres" del futur més immediat? Quants sentiments de pertinença caben en una societat que no ha admès mai identitats comunes sinó col•lectives?
Per acabar-ho d'adobar, la subtil versatilitat amb què es concep avui l'estatus social fa pensar en la lògica borrosa de la consideració de classe, quan el que importa més són els usos socials aparellats a un nivell elevat de pràctiques culturals que no pas al nivell més o menys elevat del poder adquisitiu dels individus. Si mai no hauria estat ben vist ser pobre, mai com avui no ha estat tan mal vist no ser un triomfador.
Parlar avui de diferències internes en la nostra societat és encara, i per molt de temps, parlar de diferències de gènere. Els canvis en les relacions de gènere són uns dels que hi originen la visibilització dels conflictes d'inadaptació masculina al canvi de la forma més contundent. L'anomenada violència domèstica comença a sortir del soterrament de sempre per ocupar un lloc preeminent en la consciència col•lectiva.
Heus ací que formes diferents de viure es troben en un mateix espai i context cultural. Aquestes formes de viure i entendre la relació social cohabiten en la nostra societat sense necessitat de tenir en consideració la incorporació d'altres cultures "alienes". La societat contemporània és complexa i multicultural en si mateixa i està sotmesa a un canvi constant, per la qual cosa és també capaç de desenvolupar un alt grau de permeabilitat.
Les formes de vida urbanes es construeixen en el dia a dia i des d'una perspectiva calidoscòpica segons els seus protagonistes, això és la seva categoria de gènere, estatus o edat, entre d'altres factors.
El fenomen de la immigració no és nou a casa nostra, de fet no és nou gairebé enlloc a hores d'ara i amb tant de temps que fa que el món és món. La variabilitat pel que fa a la intensitat, quantitat o freqüència de les onades migratòries fa percebre de forma diferent aquest fenomen, segons si aquest es concentra més o menys en un espai i temps determinats. El procés d'adaptació dels immigrats recents sol començar en el mateix moment de posar els peus en terra nova, malgrat el que malintencionadament es pugui dir. El qui arriba vol assolir l'èxit, i el millor per aconseguir-lo és assemblar-se als qui ja en gaudeixen.
Per veure la utilitat d'aquesta semblança és molt il•lustrativa una anècdota que explicava Guillem d'Efach en el seu llibre de memòries. Guillem d'Efach era un cantant mallorquí de la Nova Cançó, de mare africana, un catalanoparlant a qui sovint la gent es dirigia en castellà. Entrant a un bar va demanar un tallat al cambrer i aquest, en servir-lo, li va etzibar:
"Germanet: si no haguéssiu xerrat mallorquí hauria jurat que éreu negre!".
Sembla clar que un afroamericà del Bronx no ho tindria pas tan fàcil per semblar "un dels nostres" parlant anglès en un bar de Manhatan, mentre que qualsevol immigrat que parli català ho té millor per ser admès en una societat com la catalana que té en la seva llengua minimitzada un senyal d'identitat.
L'antiga frase "no hi ha més fanàtic que el convers" es carrega de tot el seu sentit en constatar que molts conflictes entre "nous autòctons" i immigrats recents no són més que conflictes d'interessos en l'obtenció del proveïment dels recursos escassos en temps de crisi.
Assemblar-se al qui gaudeix d'èxit social sol voler dir assemblar-se als qui manen i passar desapercebut entre els semblants que malden per semblar triomfadors a cops de colze.
Però a què s'assemblen els qui manen? Com són i què solen fer els autòctons benestants? Arribats en aquest punt la cosa es complica, ja que la diversitat en les maneres de fer i sentir en la societat urbana és immensa i els models són, com a mínim, dubtosos. Conceptes com ara integració, assimilació o mestissatge sonen borrosos i difícils de sostenir. Les obligacions "identitàries" dels nouvinguts solen concretar-se a respectar l'ordenament jurídic vigent, en el compliment dels deures socials i a respectar i atenir-se als "costums" de la societat d'acollida. Fins hi ha hagut alguna administració que ha intentat influir en les formes de vestir i en els hàbits d'higiene dels immigrats, malgrat que pocs, tret d'alguna tronada autoritat constitucional, s'atrevirien a concretar com vesteixen i com i cada quan es renten els autòctons.
No hi ha res pitjor que ignorar el problema. Cal fer visibles els conflictes socials i culturals si els volem abordar críticament. Els complexos mecanismes que actuen en la pacificació de la vida en societat són de difícil anàlisi, però hi actuen, i per tant cal conèixer-los. Perquè existeixi la possibilitat que dues comunitats que cohabiten un mateix espai puguin conviure, el primer que han de fer és reconèixer-se. El coneixement mutu és el primer pas per a la convivència i comporta sovint la desfeta de prejudicis. Però veure l'altre tal com és, desposseint la seva imatge d'estereotips i estigmes no significa la seva acceptació. Quan parlo de fer aflorar i fer visibles els conflictes estic parlant només d'afrontar el problema, mentre que la seva solució passaria pel diàleg intercultural. Trobar els trets de semblança d'uns i altres, reconèixer la diferència com un valor afegit de pluralitat, són idees força que massa sovint semblen una utopia. Caldrà, doncs, reivindicar aquestes terceres vies com a capaces de resoldre els conflictes a cop d'imaginació i perseverança. La corporalitat, el fet de trobar-se, de celebrar tots junts, esdevenen en aquests casos instruments que poden ser eficaços per a la convivència entre diferents que s'assemblen en allò que tenen d'essencial: la seva humanitat. La festa és llavors un bon instrument per a la cohesió social dels diferents, un temps sagrat on la communitas es fa perceptible, un espai liminar on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent marginal té un paper en la societat aparent que s'hi recrea. La festa és participació, representa la societat que la celebra, activa les seves dinàmiques, posa en qüestió les seves normes, posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha festa sense transgressió de qualsevol ordre, la festa comporta en si mateixa un grau de dissidència i, per tant, constitueix un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva. Sempre m'ha agradat pensar que una festa és festa quan la gent se la fa seva i la celebra.
Sempre he cregut que una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder, potser per això sovint he abordat la gestió de la cultura des d'una perspectiva comunitària, generant processos, tirant la pedra i amagant la ma, deixant que tot plegat s'assembli com més millor a una obra col•lectiva en la que els protagonismes són mínims i sempre compartits.
Així ho vaig fer quan al barri de Gràcia vam començar la revetlla mallorquina de Sant Antoni que ara explicaré, buscant complicitats des del primer moment. Sa Pobla és una castissa vila del Pla de Mallorca que té com a principals activitats econòmiques l'agricultura, el comerç i els tallers mecànics. Un bon dia l'apotecari pobler Antoni Torrens em va venir a trobar a Barcelona aconsellat per l'amic Isidre Vallès, amb la proposta de fer un "fogueró" a la plaça del Diamant com els que es fan des de fa sis segles a Mallorca per Sant Antoni. La idea era que els seus fills, estudiants universitaris en plena època d'exàmens al cap i casal, poguessin gaudir de la revetlla com si fossin a casa.
La insòlita proposta venia acompanyada d'una provocativa recomanació, ja que el meu interlocutor afirmava que sabia del cert per l'Isidre que només algú com ell i jo seríem capaços d'una tal gosadia.
Evidentment ens hi vam embolicar, i el primer any ja hi havia més de tres mil festers torrant botifarrons i cantant, a cor què vols, gloses i cants de pagès, i ballant jotes al voltant del foc o, si més no, fent-ho veure.
Recordo que hi havia recels i tibantors entre mallorquins i catalans, atiades pels estigmes, les gelosies i els estereotips que s'havien anat creant al llarg de tant de temps. A hores d'ara a ningú no se li hauria d'escapar que les relacions entre la gent dels diferents territoris dels Països Catalans són com a mínim passionals. Anar a Mallorca era tornar a casa amb una ensaïmada i una sobrassada. Pocs catalans coneixíem el regust anisat dels botifarrons de la Nit Bruixa poblera, ni la picantor "coventa" d'una bona "espinagada" d'anguila de l'Albufera de Sa Pobla.
La primera frase significativa que vaig poder sentir d'un pagès pobler bon sonador de simbomba a la plaça del Diamant de Gràcia va ser: "ets catalans són com naltros". Aquella afirmació em va donar a entendre que aquella nit s'havien desfet molts mites al voltant d'un fogueró.
En temps de festa es desdibuixen les categories, i això permet una relació més humana, la qual cosa facilita un espai de pacificació entre semblants, i per tant un bon moment per abordar la pacificació de conflictes, o com a mínim facilita la tolerància. El temps de festa ha estat sovint temps de treva, temps de cercar parella i de reconciliació entre parents; per què no entendre'l també com un temps propici per abordar conflictes entre comunitats diferents?
Els rituals posen en evidència les tensions entre les normes socials i les emocions de la gent. El seu contingut psíquic és el que li confereix valor transformador. És per aquest motiu que les festes són moments de permeabilitat. És per això que ens ha de preocupar pensar bé un nou discurs ritual per a la festa i per a tota construcció cultural, un discurs contemporani que sigui capaç de fer front als reptes que té plantejats la nostra societat complexa. Un discurs que no estigmatitzi la diferència, que no folkloritzi les cultures dels forasters, sinó que s'hi aproximi amb naturalitat. Una oferta d'activitats culturals que no fragmenti excessivament l'oferta en funció d'un públic forçadament atomitzat, i que per contra cerqui la barreja de públics i afavoreixi la seva accessibilitat en un saludable exercici de democràcia cultural. Propostes que afavoreixin el diàleg entre cultures, tant pel que fa a franges d'edat com a ètnies, cultes o orientacions sexuals. Una oferta dirigida a les velles i a les noves famílies, una oferta participativa que contempli amb valentia l'opció de l'esmena a la totalitat, integrant en la seva concepció els seus destinataris. Una acció cultural que programi propostes culturals contemporànies dels llocs d'origen dels immigrats, presentades amb la màxima dignitat, ja que el diàleg cultural només es pot produir amb el coneixement mutu, prestigiant la pròpia cultura minoritària entre els immigrats i donant-la a conèixer als autòctons amb la dignitat que mereix tota construcció simbòlica humana.
La construcció de les noves identitats culturals serà plaent si afavorim la participació activa de les noves minories en els projectes culturals, integrant-les en la presa de decisions. Anirà bé no oblidar mai que no hi ha diversitat sense identitats i anirà millor acceptar que la construcció de la nostra identitat autòctona també ha estat i és heterogènia i que tant fa olor de sobrassada com de paella i que a més de la sardana, també balla la jota i que ho fa també amb samarreta i texans i no només amb faixa i barretina.
La presentació dels símbols, dels rituals i dels mites des d'una perspectiva oberta i integradora, fa possible la identificació simbòlica, fa de nexe d'unió i reforça el sentiment de pertinença a un mateix grup humà, sobretot en el cas dels infants. La creació d'una mateixa memòria col•lectiva des d'una realitat calidoscòpica com és la que es presenta en moltes festes urbanes, pot afavorir el prestigi de la diversitat cultural com a confluència d'identitats mestisses i valuoses, alhora que facilita la identificació amb la comunitat que es recrea i es reinterpreta dia a dia.
Les tradicions s'inventen, com tot en la cultura dels humans, i el seu significat s'adapta a la realitat de cada episodi de la petita història de la gent. Això em porta a pensar que pot existir també la possibilitat de generalitzar aquesta resemantització, repensar, recrear un nou espai simbòlic i ritual comú que faci possible la construcció de noves identificacions, allò que denominarem, sense entrar en contradicció, les noves tradicions.
Els nous rituals, igual que els nous mites, són un fet actual. Els nous cerimonials omplen l'espai comunicatiu. El seu significat transcendeix de molt el que són en veritat: un gran exercici d'imaginació col•lectiva.
La cultura de les persones forma part del domini dels símbols, d'allò que, per un acord implícit, compartit per una bona colla de gent, s'esdevé una memòria col•lectiva. Però de memòries i d'oblits n'està plena la història dels pobles. La construcció del concepte que cada poble té de si mateix és un procés d'estira i arronsa entre la Petita Tradició del dia a dia de la gent senzilla i la Gran Tradició dels qui detenen el poder. La tradició popular enfront la tradició acadèmica, el mite enfront la ciència, la llegenda enfront la història oficial, el cant popular davant l'himne. Però la Petita Tradició sovint no és tan petita com alguns voldrien, és un patrimoni modest que esdevé molest per als qui manen, perquè parla amb veu clara, amable, però sense embuts: "dient les veritats" en cada glosa, en cada corranda, convertint cada manifestació en una festa.
Actualment les relacions entre el poder i la gent semblen passar per un moment difícil en les democràcies occidentals i alguna vegada han comportat ensurts com l'augment del populisme i del neofeixisme. S'ha generalitzat el que hom anomena les "solidaritats toves", les que exigeixen poc compromís. Tanmateix es fan notar més els moviments alternatius a l'actual organització dels sistemes de poder.
Malgrat aquest panorama, quan vas pel món t'adones que, vagis on vagis, la gent humil s'assembla a la gent de casa més que no pas els poderosos. Vet aquí la grandesa universal de la dimensió petita: allà on hi ha gent senzilla et sents com a casa.
Malgrat els conflictes, malgrat el poder dels mitjans de comunicació, malgrat la propaganda, les noves identitats culturals les acaba construint la gent.