Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 25 de febrer de 2011

Contes càustics: La Remei


La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix.
Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria.
Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde.
El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre".
En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’arreglaven massa.
Un diumenge de Corpus van anar a missa a la Catedral. Quan hi anaven, es posava un vestit fosc, el collaret de majòriques, les arrecades i la mantellina. Obligava el seu home a posar-se el vestit de tergal i la corbata sèria.
S’havia engreixat massa i les sabates de tacó alt li havien fet més d’una mala passada. Aquells llambordins, amb que algú s’havia entretingut a empedrar els carrers del barri vell, eren molt traïdors. Havia plogut i, si badaves gaire, t’esquitxaven les mitxes ben bé fins a la regatera.
La faixa la mortificava. Un dels gafets s’havia descordat i se li clavava en un dels sacsons del damunt del maluc. Allò era un silici de monja. Feien tard, i aquell diumenge oficiava el cardenal. Havien de córrer o arribarien a misses dites.
Un tacó se li va haver de ficar enmig d’una de les mil escletxes d’aquel maleït empedrat. Amb la regatera xopa, i amb el tacó a la ma, va entrar a missa al compàs de les primeres notes de l’orgue.
La nau ja era plena i van haver d’anar a seure en un escó lateral. Aquell vestit, poc acostumat a tanta panxa, no era ja capaç de ressistir més la pressió d’aquella corpenta. Però el cardenal ja s’hi posava:
- In nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen. Introibo ad altare Dei.
I, com si la roba tingués coneixement, va esperar el precís moment en que l’organista acabava el tutto, per trencar aquell silenci amb el so aspre de l’estripada de la falda.
Tota la filera lateral es va girar i van mirar la Remei. La calor era humida com una mala cosa, i no li oferia ni la mínima compassió. Les gotes de suor li regalimaven per la cara i clatell avall.
La faixa, que amb prou feines era capaç de contenir les carns al seu lloc, ara s’empapava com una baieta. La Remei va aguantar la respiració amb la vaga esperança de mantenir quiets els gafets que encara quedaven.
Havia esmorzat poc, perquè la nit abans havia menjat massa. Una remor profunda li sortia de dins. Un barrip-barrop que anava in crescendo.
- Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto
Sort en va tenir de l’organista. La gent cantava i la Remei va aprofitar per apretar i alleugerir la pressió. Va deixar anar una nota prou afinada, un toc de trombó pels darreres, que gairebé semblava provenir del tub més alt de l’orgue.
- ¡ Coño Reme !
El vibratto havia fet tremolar tot el banc de fusta, i el seu home n’havia sentit les pessigolles.
- Benedicat vos omnipotens Deus, Pater, et Filius, et Spiritus Sanctus. Amen.
Van sortir els primers i depressa. Aquell dia van agafar un taxi.

El Carnaval de Solsona


Pròleg de Josep Fornés del llibre "El Carnaval de Solsona. La història d'un desafiament genuí. Obra de Noemí Vilaseca i Marc Trilla. editada per l'Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

Els avis diuen que hi va haver un temps en que la gent ens il•lusionavem col•lectivament . Un temps en que les espectatives de felicitat es podien imaginar, concretar, mesurar i assaborir. Un temps de somnis a l’abast on la roba es feia durar i es passava als germans quan et quedava petita. Hi va haver un temps en què els mànecs de les navalles es feien de banya i les sopes de pa. Era un temps on la por es podia dominar i en què els poderosos tenien un nom i dos cognoms. D’aquest temps de somni els avis en deien el Temps Normal.
En Temps Normal, quan hi havia vaga, tot era tancat i barrat i, mentre durava, la gent no anava a la feina. La gent gran s’estava a casa, els pèsols es pelaven i l’arròs es triava. En aquell temps mític es bevia aiguardent i es menjaven figues i coca amb vi blanc. Hi havia beates i menjacapellans i monges i senyors i tractants i sindicat i companys... Però aquell temps es va aturar bruscament per una guerra, i mai més ja no hi va haver res que fos normal.
La memòria col•lectiva d’un poble es manifesta d’una forma concreta en allò que considerem important de retenir en l’inconscient comú de la nostra cultura societària. Hi ha fets que elevem a la categoria del mite, i els convertim en esdeveniments. En el Temps Normal de la ciutat de Solsona hi va haver fets, constitutius de la seva pròpia cultura societària, que hem volgut, lliure i sobiranament, convertir en esdeveniment. La gent solsonina va decidir, com aquell qui no vol, convertir el seu Carnaval en el símbol de la llibertat del seu Temps Normal.
Els símbols incorporen un contingut psíquic que els confereix valor transformador, capaç de transgredir normes i sancions. Per això la festa no es deixa manar per ningú, mana tota sola, perquè és la gent qui la governa.
A Solsona la gent del Temps Normal governa a ritme de pasdoble, i amb la bata posada, fent pixar un ruc penjat del campanar i traient, al sol i a la serena, la família de gegants més esbojarrada de tot Catalunya. Per uns dies reinventa la recreació d’un temps imaginari on ja no hi ha rivals de classes ni de dogmes. Però en aquest temps imaginari hi ha un espai privilegiat per a un dels màxims atributs de la inteligència: la ironia.
De la Setmana Santa, amb les seves processons d’encaputxats, romans i sotanes, l’àvia en deia el Carnaval dels capellans. Els comparsers del Temps Normal solsoní han fet esborronar sempre la gent de la Crosta. Ara, com abans, esbronquen i satiritzen la gent de totes les crostes, perquè mai no hi pot haver festa sense dissidència. El Carnaval de Solsona és un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva.
A Solsona el Carnaval transforma l’espai ordinari del carrer en l’escenari extraordinari de la festa. Un esdeveniment, que tothom reconeix com excepcional, fa reviure allò que identifica la comunitat. Allò que és intangible es fa sentir en l’ànima del Carnaval, en la motivació de cada comparsa, en l’imaginari de cada solsoní. La festa se sent, s’escolta, s’olora, s’assaboreix, es veu i es viu.
A Solsona, en forma de Sermó i amb llatinades i versots, cada mes de febrer es proclama la Molt Gloriosa República Popular d’aquest Temps Normal imaginari. Carnestoltes així ho mana i ho escampa als quatre vents, amb veu clara i catalana perquè ho sàpiga la gent.