Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 8 de febrer de 2011

Ser home i ser dona a principis del segle XX. Pagesos, obrers i senyors durant el Modernisme

Homes i dones a pagès



Per tal de comprendre els conceptes de masculinitat i de feminitat a la Catalunya rural a començament del segle passat, calia tenir presents dos conceptes bàsics, l’un aparellat al rol masculí i l’altre al femení. Aquests conceptes eren la “virilitat” masculina i la “vergonya” femenina.

En un matrimoni, la “vergonya” de la dona confirmava la “virilitat” de l’home i viceversa. Tots dos conceptes eren complementaris i es reforçaven l’un a l’altre.

Tot i així la “vergonya” era un valor social que la comunitat exigia als dos sexes.

La “virilitat” era el valor masculí per excel•lència. S’adquiria des de petit a casa i a l’escola, on la diferenciació per sexes era omnipresent.

Aquest concepte abstracte es podia definir com a l’absència de temor, més que no pas com a valentia, ja que implicava temeritat, abrandament contra el que calia lluitar sense pensar-s’ho, sense raonar. Sovint aquest “monstre” contra el qual calia lluitarera el deshonor d’un mateix o el de la família.

Sovint aquest concepte s’expressava en termes fisiològicament contundents: tenir “virilitat” era “tenir collons”, i això significava ser un home de bo de bo. No tenir-ne implicava covardia, deshonor. De l’individu en qüestió es deia que era un “manso” (un bou castrat)

El símbol més clar del concepte de “virilitat” l’encarnava la figura del “torero” que lluitava contra el monstre amb gran abrandament i sense mostrar temor. El públic preferia un torero ferit que un de covard. Dels toreros morts se’n feia un mite.

La solidaritat entre els membres d’un mateix sexe es feia present tan en el cas dels homes com en les dones, però anar “amb la colla” era més propi dels homes.

La liberalitat en el comportament dels homes, la seva autonomia precoç, fomentada ja des de petits per tal de valer-se per sí sols, tenia una relació directa amb la construcció de la “virilitat”

La responsabilitat de l’home pel que feia a l’aportació de recursos per a la família era fonamental i afectava directament la “vergonya”. Un home casat tenia el deure inalienable de guanyar-se la vida amb el seu treball per a ell i per a la seva família. De no ser així es considerava impropi de la seva condició d’home i se’n diria que no tenia vergonya.

Les úniques “desvergonyes” que es permetien als homes eren les que estaven relacionades amb l’afirmació de la seva pròpia “virilitat”, això és: totes aquelles situacions en les que cometien actes de liberalitat amb l’objectiu de fer patent la seva virilitat o bé amb el propòsit d’obtenir resultats pràctics en allò que afecta a les seves responsabilitats d’obtenció de recursos per a la família.

Sovint s’usava l’expressió “ets un poca-vergonya” en termes afectuosos.

L’adulteri masculí, en no afectar l’estructura bàsica de la família, era més tolerat, fins i tot, fins no fa tant, es diferenciava en la legislació espanyola l’adulteri de l’home i el de la dona.

L’home, davant la llei i la societat de la Catalunya rural a cavall dels segles XIX-XX, exercia l’autoritat i la preeminència damunt la dona. La seva funció dins la família era la obtenció de recursos i prestigi personal el qual estenia a la seva muller i a tota la família en forma de millora de la consideració de “la casa” entre la comunitat.

La paternitat implicava el reconeixement per part de la comunitat que l’home havia assolit la plenitud de la seva condició com a home.

La família era la institució a qui la comunitat reconeixia la funció d’enllaç entre home i dona. El matrimoni i les relacions familiars de parentiu que se’n derivaven eren l’instrument de l’enllaç.

En l’etapa de l’adolescència (dels 15 als 18 anys) es produia un canvi important en les relacions entre home i dona. El fet que potencialment es puguessin iniciar relacions que acabessin en matrimoni alterava de forma ostensible la visió que la parella i la comunitat tenien d’aquesta relació. El noi començava a separar-se de la colla per anar a “parlar” amb una noia en concret. Des d’aquell moment eren considerats “novios”, amb tot el que això comportava:
Relació de tanteig (nuviatge) per al possible matrimoni, la qual podia durar anys
Respecte a la “vergonya” comunitària
Festeig del noi a la noia
Galanteries de seducció del noi a la noia fins a enamorar-la

El pare de la noia “evitava” el pretendent Petició de ma del noi al pare de la noia.

Quan la relació es trencava, la més mal parada sempre era la noia, sobretot si era de condició humil, ja que tindria serioses dificultats en tornar a trobar parella. Aquest fet mereixia especial atenció ja que la raó principal és que el futur nuvi potencial hauria d’assumir una certa taca en el seu orgull masculí pel fet de no ser el primer nòvio. La qüestió esdevenia dramàtica si la noia havia trencat després d’una llarga relació o bé si havia perdut la virginitat.

La promiscuïtat sexual masculina, encara que afectés a la “vergonya” de la comunitat, era molt més ben acceptada. El noi podia trobar parella en un altre poble i casar-s’hi. La “virilitat”, per tot el que tenia relació conceptual amb l’orgull masculí de bon seductor, es veia reforçada amb aquesta mena de promiscuïtat.

La “vergonya” era el valor femení per excel•lència, sempre acompanyat de valors com la bellesa i la delicadesa. Tots junts formaven l’ideal de dona.

Aquest valor, però era comú i afectava a tota la comunitat. Ja des de petits els infants, nens i nenes, eren educats per a “tenir vergonya” i conforme s’anaven fent grans se’ls exigia més respecte a aquest valor. Eren les dones però el paradigma d’aquest valor i a les qui pertocava ser-ne el seu santuari.

Pel que feia al temps d’oci, no era propi de dones anar al bar del poble totes soles. El que pertocava a les dones era anar de visita i reunir-se amb altres dones a les cases i no als bars. Cas apart eren les esposes dels cacics i, tot i així, s’asseien en una taula apart i sovint fora del recinte destinat als homes.

El safareig era, a més d’un espai de treball domèstic, un espai de comunicació i convivència i alhora de transmissió d’informacions, qüestió de la qual les dones en tenien gairebé l’exclusiva, atès que eren les que passaven més temps al poble i ostentaven amb plenitud la condició de veïnes i els rols del veïnatge efectiu.

La religió era un altre exponent de la separació per sexes: els enterraments (als quals hi anaven els homes sols quan se sortia de l’església), les processons, la missa (els homes sols seien o restaven drets a la part del darrera)

Les baralles eren infreqüents entre l’home i la dona fora del matrimoni. S’evitava la topada pel respecte implícit a la “vergonya” i a l’honor d’un potencial futur nuvi o marit, al pare de la noia o al seu germà si era el cas, qüestió que afectaria a l’honor familiar. Per aquest motiu, més que per cap altre, s’evitaven les baralles entre un home i una dona no casats entre sí.

El “piropo”, la floreta, en canvi, era una galanteria masculina envers una dona, sense més pretensions i sense demanar resposta. La “vergonya” exigigia un cert enrojoliment per part de la dona davant del “piropo”. La capacitat de “posar-se vermella” sincerament era considerada una virtut apreciada en les dones.

Les vídues, sovint també per al seva condició de persones grans, gaudien de certes liberalitats envers el sexe masculí. La condició de vídua comportava un estatus especial pel que fa a temes de responsabilitat econòmica i legal.

La maternitat dins el matrimoni implicava el reconeixement per part de la comunitat que la dona havia assolit la plenitud de la seva condició de dona.

El treball principal de la dona se centrava a la llar. Aquesta funció esdevenia un rol generalitzat el qual se centrava a la casa. Entraven dins del treball de la dona: la cura dels fills i les filles, la cura dels ancians, bé fossin pares, mares o sogres, la cura dels animals domèstics més propers a l’entorn de la llar (conills, gallines...)

La matança del porc era el paradigma de la diferenciació del treball per sexes:
Els homes preparaven l’indret on es feia la matança, feien el foc per a escalfar l’aigua, preparaven els estris per a lligar l’animal, l’agafaven, el posaven panxa enlaire i l’immobilitzaven per a que el matancer fes la seva feina. El matancer podia ser un membre de la família que hi tingui experiència. Un cop mort el porc, els homes netejaven la pell bo i suflamant-la al foc i rascant-la fins que no quedés rastre de pels, penjaven l’animal i l’esquarteraven.

Les dones entraven en escena quan la carn entrava a casa. De primer cal fer però esment del privilegi de la mestressa de la casa de recollir la primera sang del degollament de l’animal. Un cop la carn era a casa, les dones l’assaonaven i la preparaven de diverses maneres. Els homes només hi intervenien pel que fa al salament dels pernils en algunes ocasions.

Aquesta diferenciació de tasques era implícita, en general es creia que cadascú sabia millor la feina que feia i prou.

El treball del camp estava generalment assignat als homes, només en comptades excepcions es veia fadrines pasturant cabres, en casos en que no hi hagués ningú més a casa per fer aquesta feina. La feina a jornal només la feien les dones si n’hi havia molta. Les dones lligaven les garbes a la sega, i també segaven quan calia.

L’ensofrat de vinyes pels homes, però la verema, així com d’altres collites com la oliva, eren generalment feina d’homes i dones. La recollida de les olives era especialment interessant pel que feia a la diferenciació del treball per sexes, ja que en cada colla de recollida hi havia d’haver un mosso com a mínim per a enfilar-se als arbres i fer caure els fruits. Les canalles i les dones recullen les olives pentinant els arbres i collint-les del terra.

La ocupació femenina lucrativa fora de casa eren feines domèstiques a casa: cosir, fregar, anar a cercar aigua, tenir cura de criatures, fer conserves, confitures, remeis. La única ocupació que compartien homes i dones era la de botiguera.


Del tros a la fàbrica


Durant la primera industrialització, moltes famílies pageses catalanes van canviar el treball del camp pel de la fàbrica. La cultura del treball es va haver d’inserir de forma brusca, amb un procés d’adaptació breu, i per tant vertiginós i traumàtic. La inadaptació va ser causa de conflictes socials, familiars i de parella. Els nous horaris i formes de treball va afectar la cura dels fills i dels ancians, i va alterar l’harmonia de les relacions humanes.

Criatures de set anys treballant en dures condicions a les fàbriques, en ambients insalubres, respirant fums i productes tòxics. Gent poc habituada a un horari que no fos el de sol a sol, es van veure abocats a l’explotació més salvatge. La conflictivitat social estava servida.

La manca de condicions de salubritat a les fàbriques i als habitatges facilitava la propagació de les epidèmies: tifus, tuberculosi, etc. El fet de no disposar de fàrmacs adequats –no s’havia descobert la penicil•lina- i que el metge era car, augmentava la mortalitat entre els infants i les parteres. Moltes dones s’encomanaven a Sant Ramon Nonat i penjaven exvots a les esglésies i ermites com agraïment del favor “d’una horeta curta” i un bon part.

L’ideal burgès de la “dona mare” i de la “dona nena”, es va voler imposar a les noves “pageses-obreres”. L’Església va combatre la “promiscuïtat” de la gent treballadora amb la moral catòlica de l’ideal de la “Sagrada Família”. El moviment Higienista feia furor, i els metges i els capellans propugnaven un ideal de família on la dona s’ocupés dels fills i de la casa.


Els “llits calents” dels pisos sobrehabitats eren font de crítica de la gent benestant, semblantment com passa ara amb els anomenats “pisos pastera” dels treballadors immigrats.

Entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909 s’esdevingué una revolta popular a diversos nuclis urbans i industrials de Catalunya. En un principi aquesta revolta obrera s’anomenaria “La Gloriosa”, però els historiadors i els mitjans burgesos i clericals la van anomenar “La Setmana Tràgica”.

El 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al Castell de Montjuïc el fundador de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, com a represàlia exemplar, després de ser acusat falsament pel propi bisbe des del púlpit de la Catedral de Barcelona.

Joan Maragall, poeta modernista, escriu “La Ciutat del Perdó”, blasmant el silenci còmplice dels intel•lectuals catalans davant el magnicidi del lliurepensador.

El 30 d'octubre de 1910 es funda al Saló de les Belles Arts de Barcelona la CNT, organització anarcosindicalista que va liderar el moviment obrer fins la victòria feixista de 1939.

L’ideal de l’home i la dona burgesos


L’home casat burgès s’havia d’ocupar de proveïr els bens per a la família mitjançant el treball, sobretot intel•lectual. Ostentava l’autoritat de la família. Seny i rauxa en dosis equilibrades i només quan calia.

L’home burgès havia de ser valent, però no temerari. Tenaç, elegant, discret, bon conversador, però mai xerraire. Moderat, però amb conviccions. Amb ideals, però tocant de peus a terra. Convencional, polit, però viril.

Durant el Modernisme hi va haver intel•lectuals que es van escapar d’aquest ideal d’home burgès. N’hi va haver que feren costat als ideals obreristes, seguint les passes dels socialistes utòpics del temps del polític i músic Clavé. Alguns també es van fer dir anarquistes. Però la postura més mediàtica va ser la Boèmia. Els artistes i lliurepensadors modernistes s’escapaves a mitges de la burgesia, com una entremaliadura estètica.

Si bé alguns arquitectes van apostar per experimentar amb els habitatges socials, la majoria van treballar per l’alta burgesia i l’aristocràcia. El refinament estètic del Modernisme va acabar sent el que va tenir èxit, l’únic que va gaudir del necessari finançament per existir i fer-se veure.

La dona casada burgesa havia de ser discreta, educada, cultivada, però sense excessos. Mai no havia d’estar pel damunt del marit en cultura i criteri. Bona administradora de la casa, bona mare i “bona nena” a perpetuïtat. A poder ser havia d’excel•lir en les labors de costura, ganxet, brodat i en les arts culinàries.

La dona ideal hauria de saber tocar una mica el piano i llegir lectures adequades. Rebre la visita de les amigues i, sobretot, tenir fills i tenir-ne cura.

Hauria de saber tenir conversa, només discretament, però hauria de parlar poc.

Hauria de saber enrojolar-se segons la inconveniència del moment.


Durant el moviment del Modernisme hi va haver també dones que trencaren la norma. Exemples de dones creadores catalanes durant el Modernisme foren Pepita Teixidor, pintora i Carme Karr, pensadora feminista, escriptora, musicòloga i periodista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada