Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 17 de novembre de 2010

Gralles i Castells

Qui ens havia de dir als anys setanta i vuitanta del segle passat, que allò que feiem el Jordi, l'Eduard, en Pep i tota la colla dels Grallers de Gràcia que acompanyàvem als Castellers de Barcelona, un dia seria proclamat Patrimoni de la Humanitat.
Felicitats a tota la bona gent del Món Casteller i de la Cultura Popular de Catalunya.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Els Castells: Patrimoni de la Humanitat

The Castells: Patrimony of the Humanity
Force, balances, work, effort, community, solidarity, wisdom, value. These are the values of a Catalan tradition that now is a patrimony of all the Humanity.



divendres, 5 de novembre de 2010

Bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya


Bruixots de l'aigua. Els saurins a Catalunya
Autora del llibre: Rosa M. Canela Balsebre
Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya/1. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona, 2010
Presentació divendres 12 de novembre a les 20.30h. a l’Ajuntament de la Fatarella

Pròleg
Un bé és més preuat com més escàs és.
L’aigua és un bé indispensable per a la vida. Els humans portem tan de temps cercant l’aigua, que semblaria frívol parlar d’un origen remot fixat en un temps històric. Tot i amb això, hi ha qui parla de vuit mil•lennis enrere.
Catalunya és una terra aspra i costeruda, una terra que s’ha de treballar de valent per a que hi hagi collita, pedra a pedra, traginant el millor sòl per al cultiu. Els catalans de les pedres treiem pans.
La terra seca mediterrània on la pluja no sap ploure, on cada font és un tresor, on cada pou és una esperança, és terra de saurins. Un saurí és gent experimentada que sap veure allà on la gent normal no hi sap veure; que coneix els secrets de cada barranc i escorpitera, de cada coma i fondalada. Els saurins són gent de la terra que sap trobar l’aigua allà on s’amaga.
Al zuharí, l’il•luminat, aquell qui té el do de la vidència de l’ocult. El saurí gaudeix d’una categoria liminar entre el que és d’aquest món i el que correspon a la dimensió de la màgia, una dimensió al límit entre la raó i la fe, entre allò que correspon als simples mortals i allò que és sagrat.
El saurí és -sovint un home- de la terra, gent del terme, proper i conegut per la gent de la comarca. Se li coneix el llinatge -potser el do ja li ve de familia o potser no- i, segons la seva eficàcia, se li reconeixen els mèrits i els dons.
En les ciències que estudien les cultures i les societats, la veracitat de l’existència de les coses no es limita als fenomens demostrables, sino que va més enllà. També compta allò que la gent creu.
Però, qui creu avui en un saurí? N’hi ha qui en dirà meravelles i n’hi haurà qui no hi creurà. Ara com abans la gent creiem en coses. Avui també es conten llegendes i històries fantàstiques. Es tenen com a certes les notícies d’aparicions i les històries d’éssers fantàstics. Aquestes contalles s’estenen per les xarxes socials a una velocitat superior a com abans viatjaven els contes i els romanços de canya i cordill.
Avui hi ha qui creu en el canvi climàtic i hi ha qui no hi creu. Hi ha qui creu que la terra tremola més estranyament i sovint, i que el temps està boig. I cada cop n’hi ha menys que creuen en la fiabilitat de les ciències econòmiques. Potser haurà arribat a la fi el moment de fixar l’atenció en l’antropologia com a ciència crítica i comparativa?
Agafem doncs un branquilló d’avellaner i un càntir d’aigua fresca amb anís, i deixem-nos seduïr per la lectura d’aquesta etnografia amb la vareta màgica a la ma.
Josep Fornés i Garcia, antropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona

dimecres, 3 de novembre de 2010

Contes càustics: La glorieta


Havien canviat l’hora i es feia fosc aviat. Allò el treia de polleguera. No entenia com tothom podia acceptar, com si fos la cosa més normal del món, que a les tres fóssin les dues.
- Ens tracten com les gallines!
Li emprenyava que acabés tan aviat el dia. Tot era plegar de la feina, i anar a comprar quatre coses pel sopar, que ja era negra nit. Li agradava sentir que, fora del treball, encara hi havia vida per viure.
S’havia acostumat a passejar per la carretera i anar a veure la posta de sol. La tardor tot just acabava de començar i el cel oferia tants colors com ell era capaç d’imaginar. El violeta dels núvols es retallava en una llum immensa que s’apagava, a poc a poc, i matisava les tonalitats del porpra, del turquesa, del taronja...
Agafava el camí de les carenes, el més vell dels camins del terme, perquè passava per dalt de les vinyes i li oferia la millor de les mirandes.
Aquell capvespre havia de durar ben poc. De ben segur que se li faria de nit a la glorieta.
De la glorieta, n’havia sentit parlar a una vella del poble. Deia que, abans, en aquell lloc s’hi reunia el jovent dels pobles del voltant per ballar i festejar les nits de verema. La vella era un argent viu. Es veu que de jove havia estat molt festejadora.
Però de la glorieta ja només en quedava el rastre del record d’aquella vella, que ja feia anys que havia mort, la pobra. No n’havia sentit parlar a ningú més, i de fet, va arribar a pensar que, allò de la glorieta, només serien les cabòries d’aquella dona.
El sol s’apagava i la nit es feia senyora de tot el terme. Per sort coneixia bé els camins. Els hauria caminat a ulls clucs si li hagués calgut, però aquella nit no li caldria, perquè la lluna feia el ple, o gairebé.
Bufava un airet que, amb prou feines, movia les fulles dels ametllers. Va sentir una remor al davall d’un marge. Un senglar, va pensar. Però, en parar millor l’orella, va endevinar que es tractava de gent. I no d’un ni dos, sino d’una colla.
S’hi apropà i va veure llum. En una clariana hi havia tot de gent que xerrava sota fanalets que havien penjat dels arbres. Hi havia qui seia en unes cadires. En aquell moment va sonar música, un acordió i un jazz band, i hi va haver parelles que es van posar a ballar.
Havien muntat uns taulons de fusta damunt d’unes caixes. Hi servien aiguardent, vi ranci, mistela i llimonades.
S’hi va atansar. Qui atenia el bar era un home corpulent que lluïa un mostatxo generós. El coneixia. L’havia vist moltes vegades, però no recordava ni on ni quan.
- Què posem?
- Una barreja
Ho va dir sense pensar. Les paraules li havien sortit soles de la boca, sense que ell les pugués dominar. El de l’acordió va apretar fort la manxa i, un cop de bombo va donar per acabada la dansa.
A l’altre costat, asseguda en una de les cadires, hi havia una noia que li va cridar l’atenció. Va anar a trobar-la. Sonaven els primers compassos d’un vals-jota.
- Vols que ballem?
Tampoc dominava les paraules. Però ella es va alçar i li va oferir la ma. Els peus li anaven sols, i ella se’l mirava amb picardia.
Van ballar i ballar fins que es va fer de dia. El temps va passar en un suspir. Eren les sis, que eren les set, i encara quedava vida per viure.
En la seva mirada va poder reconèixer l’argent viu de la festejadora.