Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2010

Gralles i Castells

Imatge
Qui ens havia de dir als anys setanta i vuitanta del segle passat, que allò que feiem el Jordi, l'Eduard, en Pep i tota la colla dels Grallers de Gràcia que acompanyàvem als Castellers de Barcelona, un dia seria proclamat Patrimoni de la Humanitat. Felicitats a tota la bona gent del Món Casteller i de la Cultura Popular de Catalunya.

Els Castells: Patrimoni de la Humanitat

Imatge
The Castells: Patrimony of the Humanity Force, balances, work, effort, community, solidarity, wisdom, value. These are the values of a Catalan tradition that now is a patrimony of all the Humanity.

Bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya

Imatge
Bruixots de l'aigua. Els saurins a Catalunya Autora del llibre: Rosa M. Canela Balsebre Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya/1. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona, 2010 Presentació divendres 12 de novembre a les 20.30h. a l’Ajuntament de la Fatarella Pròleg Un bé és més preuat com més escàs és. L’aigua és un bé indispensable per a la vida. Els humans portem tan de temps cercant l’aigua, que semblaria frívol parlar d’un origen remot fixat en un temps històric. Tot i amb això, hi ha qui parla de vuit mil•lennis enrere. Catalunya és una terra aspra i costeruda, una terra que s’ha de treballar de valent per a que hi hagi collita, pedra a pedra, traginant el millor sòl per al cultiu. Els catalans de les pedres treiem pans. La terra seca mediterrània on la pluja no sap ploure, on cada font és un tresor, on cada pou és una esperança, és terra de sauri

Contes càustics: La glorieta

Imatge
Havien canviat l’hora i es feia fosc aviat. Allò el treia de polleguera. No entenia com tothom podia acceptar, com si fos la cosa més normal del món, que a les tres fóssin les dues. - Ens tracten com les gallines! Li emprenyava que acabés tan aviat el dia. Tot era plegar de la feina, i anar a comprar quatre coses pel sopar, que ja era negra nit. Li agradava sentir que, fora del treball, encara hi havia vida per viure. S’havia acostumat a passejar per la carretera i anar a veure la posta de sol. La tardor tot just acabava de començar i el cel oferia tants colors com ell era capaç d’imaginar. El violeta dels núvols es retallava en una llum immensa que s’apagava, a poc a poc, i matisava les tonalitats del porpra, del turquesa, del taronja... Agafava el camí de les carenes, el més vell dels camins del terme, perquè passava per dalt de les vinyes i li oferia la millor de les mirandes. Aquell capvespre havia de durar ben poc. De ben segur que se li faria de nit a la glorieta. De la g