Construïr la festa. Les arts de l’efímer

Les artesanies de la festa han estat capaces de resistir l’embat de totes les modernitats tot i els canvis dels darrers temps.

Els guarniments dels carrers en les festes majors dels barris de les ciutats, viles i pobles de Catalunya encara transformen per uns dies l’espai comunitari de la vida quotidiana de la gent en un escenari de fantasia que dura tan poc temps com la mateixa festa. Catires de flors, enramades i guarniment de carrers son testimonis vius d’una tradició que es reinventa en cada edició de la festa.

A Gràcia la reinvenció de la tradició ha adquirit la categoria de mite. Ampolles de plàstic, envasos de iogurt, arpillera, filferro, tela de galliner, o bé escumes de poliuretà; materials reutilitzats i de baix cost que donaran forma, color i volum a un sostre de fantasia arran de balconada en el carrer en festes.

La participació esporàdica del veïnat en els dies propers a la festa és prou nombrosa. L’antic costum de guarnir només en una nit ha donat pas a un llarg periode d’activitat comunitària. Els festers, que integren el grup impulsor de la comissió organitzadora de la festa de cada carrer, se solen trobar els caps de setmana, i qui pot més sovint, per a confeccionar els detalls del guarniment.

Maig, juny i juliol són els mesos en que s’intensifica el treball. L’agost és frenètic; el carrer es talla a la circulación de vehicles i el carrer es transforma en un veritable taller a l’aire lliure. La vigília de la festa es treballa tota la nit fins que es fa de dia. El sol ilumina una obra d’art col•lectiva que tindrà només la durada d’una festa.

Els guarniments, tenen en la Festa Major de Gràcia un dels seus màxims exponents a Catalunya. Durant la festa del barri en un carrer guarnit se solen ajuntar un nombre significatiu de veïns i familiars de la zona més propera al carrer en el treball comunitari i en més d’un àpat col•lectiu, és el moment en que es manifesta de forma més vistosa la sensació de comunitat.

Són aquestes festes les que, encara avui, es consideren “autèntiques festes”, festes on la gent es mostra sense complexes, a peu de carrer, amb calça curta i samarreta, on es comparteix treball i il•lusions en un exercici de reciprocitat generalitzada que desdibuixa les categories socials.

S´hi presenten obres d’art efímer, creacions col•lectives que sedueixen per la seva ingenuïtat i bellesa. Objectes, de vegades monumentals, que són abastament fotografiats per la gent que passa i que guarda un record que converteix en tangible allò que sovint es considerava intangible.

Un patrimoni etnològic avui per fi protegit per la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la UNESCO de 17 d’octubre de 2003. Aquesta convenció reconeix solemnement que els processos de mundialització i de transformació social, si bé creen condicions que propicien el diàleg renovat entre comunitats, també comporten fenomens d’intolerància, i riscos greus de deteriorament, destrucció i desaparició del patrimoni cultural inmaterial. Aquests riscos es donen constantment als barris de ciutats com Barcelona, on la transformació d’espais urbans comporta la incorporació sobtada de nous veïns amb nous valors, nous usos culturals de l’espai públic urbà i un poder adquisitiu superior a la mitjana del barri.

És però a les festes majors de barri, com la de Gràcia, on es dóna amb més força l’autoorganització dels grups de veïns. El nombre de gent activa en la organització d’aquestes festes majors és reduït i, segons els casos, el grup no passa de les sis o set persones per comissió i que sovint mantenen un vincle familiar. Les festes d’avui solen patir una crisi de participació que allunya els festers organitzadors dels residents,

La divergència de concepcions al voltant de l’ús de l’espai vital es pot analitzar com una conseqüència dels canvis socials i d’estils de vida actuals que entrarien en contradicció amb les formes de vida que van originar els models festius tradicionals. La manca d’implicació en la forma tradicional d’organitzar i concebre la festa per part dels joves, la manca de relleu veïnal i generacional, o el rebuig de la festa pels nous veïns de les cases noves, són vistes pels organitzadors com una crisi que cal abordar amb urgència, doncs aquest relleu és indispensable per la continuïtat de la mateixa festa. El local de la comissió significa avui un element important en la dinàmica de participació de la festa i garanteix la continuïtat de la producció de les artesanies de festa. A més a més l’espai festiu i el seu ús ha entrat en crisi al segle XXI.

Cal destacar que el treball comunitari en la producció d’artesanies festives és, principalment, obra de la ma de les dones. És per aquest motiu que resulta esencial la proximitat del local de guarniments al lloc de residència. La feina de les enramades modernes dura mesos i es fa a hores mortes. Cal poder donar a l’abast de fer feina a casa i a la comissió de festes. No oblidem que les dones, encara avui i lamentablement, assumeixen la major part del treball de casa amb les persones dependents: infants i gent gran.

Els guarniments de la Festa Major de Gràcia són expressió de la creativitat de la gent que, encara avui, manté viu un patrimoni etnològic que es sustenta en construccions simbòliques col.lectives com la cultura, la identitat, la solidaritat i la cooperació. A tots ens correspon salvaguardar-lo.

Josep Fornés