Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2020

La cultura de la salut i la llibertat

Imatge
Sastipen thaj Mestipen, que en romanó vol dir Salut i Llibertat. Si un valor ha estat omnipresent en la cultura gitana és el de la llibertat. La llibertat entesa com a expressió de vida, d’espai i de temps vitals, com un sentiment de felicitat i de salut plenes. Un valor comunitari que es feia extensiu a tota la família extensa, una condició humana que amarava tota l’activitat social i cultural, i que només acceptava la limitació imposada per una autoritat acceptada de forma comunitària, una autoritat que emanaria del respecte per la saviesa tradicional que ha ostentat la gent més gran. Una autoritat que només exerciria el poder i la força en moments greus, en hores de grans malvestats, en conflictes dolorosos i de difícil solució. Aquesta autoritat sàvia evitaria sempre l’ús abusiu del poder o de la força, car les seves sentències havien de comptar amb l’aprovació implícita de la comunitat perquè, en cas contrari no tindrien efecte i no estarien garantides ni l’harmonia ni la pau, ni...

El pensament sensible

Imatge
Josep Fornés Garcia La Cultura és hemorràgica per definició, i necessita un pensament lliure i sensible que sigui capaç de gestionar la crisi que li és inherent.   No hi ha projecte cultural que no impliqui passió. Sense el pensament crític no és possible una gestió profesional de la Cultura. Per contra, la gestió tècnica i burocràtica sol ser el principal enemic de la Cultura, car sovint la vergonya profesional sembla no afectar els tecnòcrates.   Massa vegades els qui ens hem dedicat a la gestió pública de la Cultura ens hem queixat de perdre massa el temps en corregir o evitar els entrebancs que els gestors buròcrates posen en la gestió del dia a dia. Massa vegades les administracions tenen buròcrates incrustats en els càrrecs de responsabilitat intermedis, que creuen tenir com a funció principal contenir les “hemorràgies”. Aquest efecte compresa és l’antítesi de la creació cultural i sobretot és el pitjor enemic de la sensibilitat: la Burocràcia sensible és un oxímor...