Josep Fornés Garcia
La Cultura és hemorràgica per definició, i necessita un pensament lliure i sensible que sigui capaç de gestionar la crisi que li és inherent.
No hi ha projecte cultural que no impliqui passió. Sense el pensament crític no és possible una gestió profesional de la Cultura. Per contra, la gestió tècnica i burocràtica sol ser el principal enemic de la Cultura, car sovint la vergonya profesional sembla no afectar els tecnòcrates.
Massa vegades els qui ens hem dedicat a la gestió pública de la Cultura ens hem queixat de perdre massa el temps en corregir o evitar els entrebancs que els gestors buròcrates posen en la gestió del dia a dia. Massa vegades les administracions tenen buròcrates incrustats en els càrrecs de responsabilitat intermedis, que creuen tenir com a funció principal contenir les “hemorràgies”. Aquest efecte compresa és l’antítesi de la creació cultural i sobretot és el pitjor enemic de la sensibilitat: la Burocràcia sensible és un oxímoron de dimensions delirants.
Si una cosa incomoda aquest “coronelat” de la Burocràcia és la dimensió comunitària de la Cultura. Tot allò que s’escapa a l’estricte control econòmic i administratiu és material suspecte per als buròcrates, és un intrús en l’administració que els cal evitar i que, discretament, els cal combatre. Per això desconfien de la participació ciutadana, o de la cessió d’equipaments a les entitats socials i culturals. Per això temen tan la museologia social i tot allò que no estigui subjecte a les condicions que estipulen les relacions de mercat. Per contra els sol agradar la clàssica contractació de serveis, la compra i la venda o el lloguer, la còmode externalització, i la boirosa contractació d’especialistes “autònoms”...
Tot allò que se surti del guió del que els buròcrates considerin “políticament correcte”, será sotmès a la displicència administrativa o a la estricta paralització del projecte sospitós. L’experimentació, tot i ser una de les bases de la recerca, els sembla més pròpia dels artistes que de la Ciència, però no els sembla apropiada per la Gestió Cultural o Patrimonial. L’alt funcionariat tecnòcrata no entén que les Humanitats incorporin cap contingut científic.
El resultat és una paulatina, però inexorable, neutralització dels procesos de creació, d’experimentació i de renovació culturals, que paralitzen, en poc temps, la necessària sensibilitat del coneixement.
El pensament sensible és indispensable per a la generació de coneixement. Imaginar escenaris de futur vol dir anticipar-se al que podría venir i construïr les condicions per a que arribi en les òptimes possibilitats d’autoregenerar-se i perdurar.
Els moviments ascendents de la cultura sorgeixen en la base dels ferments culturals: els creadors, els investigadors, els curiosos, els amants del col·leccionisme patrimonial i artístic, les organitzacions de la ciutadania. El substracte cultural de la Societat està en els elencs artístics de les associacions dels barris, dels pobles, és on viu la gent corrent: tots nosaltres. Qui actua com si no fós gent, esdevè un tòxic indesitjable per aquest ecosistema. El que és més greu és que aquesta toxicitat estigui retribuida amb diner públic.
Un tecnócrata sol utilizar una terminología mercantil per referir-se al públic, d’aquesta manera parla d’usuaris o de clients, i els quantifica estadísticament fent servir el paràmetre de la rendibilitat en termes econòmics i pressupostaris, i massa poques vegades es parlarà de la rendibilitat social del coneixement.
La Tecnocràcia parla d’equipaments o de contenidors culturals, gairebé mai parla fa servir el terme “institució” per referir-se a un museu, a un arxiu o a un teatre municipal. Les institucions mereixeríen massa respecte, perquè el concepte evocaria alguna cosa durable o estable. Avui en dia els contenidors “es cremen”.
Vet aquí el menspreu amb que es tracta el rigor i la professionalitat dels equips que gestionen els projectes culturals públics, especialment en els serveis municipals. La governança de les institicions culturals publiques és una de les principals assignatures pendents de les administracions. La participació de les organitzacions de la ciutadania (agents en diuen els tecnòcrates) implicades en la construcción del coneixement és també el repte del prsent.
Josep Fornés Garcia
La Cultura és hemorràgica per definició, i necessita un pensament lliure i sensible que sigui capaç de gestionar la crisi que li és inherent.
No hi ha projecte cultural que no impliqui passió. Sense el pensament crític no és possible una gestió profesional de la Cultura. Per contra, la gestió tècnica i burocràtica sol ser el principal enemic de la Cultura, car sovint la vergonya profesional sembla no afectar els tecnòcrates.
Massa vegades els qui ens hem dedicat a la gestió pública de la Cultura ens hem queixat de perdre massa el temps en corregir o evitar els entrebancs que els gestors buròcrates posen en la gestió del dia a dia. Massa vegades les administracions tenen buròcrates incrustats en els càrrecs de responsabilitat intermedis, que creuen tenir com a funció principal contenir les “hemorràgies”. Aquest efecte compresa és l’antítesi de la creació cultural i sobretot és el pitjor enemic de la sensibilitat: la Burocràcia sensible és un oxímoron de dimensions delirants.
Si una cosa incomoda aquest “coronelat” de la Burocràcia és la dimensió comunitària de la Cultura. Tot allò que s’escapa a l’estricte control econòmic i administratiu és material suspecte per als buròcrates, és un intrús en l’administració que els cal evitar i que, discretament, els cal combatre. Per això desconfien de la participació ciutadana, o de la cessió d’equipaments a les entitats socials i culturals. Per això temen tan la museologia social i tot allò que no estigui subjecte a les condicions que estipulen les relacions de mercat. Per contra els sol agradar la clàssica contractació de serveis, la compra i la venda o el lloguer, la còmode externalització, i la boirosa contractació d’especialistes “autònoms”...
Tot allò que se surti del guió del que els buròcrates considerin “políticament correcte”, será sotmès a la displicència administrativa o a la estricta paralització del projecte sospitós. L’experimentació, tot i ser una de les bases de la recerca, els sembla més pròpia dels artistes que de la Ciència, però no els sembla apropiada per la Gestió Cultural o Patrimonial. L’alt funcionariat tecnòcrata no entén que les Humanitats incorporin cap contingut científic.
El resultat és una paulatina, però inexorable, neutralització dels procesos de creació, d’experimentació i de renovació culturals, que paralitzen, en poc temps, la necessària sensibilitat del coneixement.
El pensament sensible és indispensable per a la generació de coneixement. Imaginar escenaris de futur vol dir anticipar-se al que podría venir i construïr les condicions per a que arribi en les òptimes possibilitats d’autoregenerar-se i perdurar.
Els moviments ascendents de la cultura sorgeixen en la base dels ferments culturals: els creadors, els investigadors, els curiosos, els amants del col·leccionisme patrimonial i artístic, les organitzacions de la ciutadania. El substracte cultural de la Societat està en els elencs artístics de les associacions dels barris, dels pobles, és on viu la gent corrent: tots nosaltres. Qui actua com si no fós gent, esdevè un tòxic indesitjable per aquest ecosistema. El que és més greu és que aquesta toxicitat estigui retribuida amb diner públic.
Un tecnócrata sol utilizar una terminología mercantil per referir-se al públic, d’aquesta manera parla d’usuaris o de clients, i els quantifica estadísticament fent servir el paràmetre de la rendibilitat en termes econòmics i pressupostaris, i massa poques vegades es parlarà de la rendibilitat social del coneixement.
La Tecnocràcia parla d’equipaments o de contenidors culturals, gairebé mai parla fa servir el terme “institució” per referir-se a un museu, a un arxiu o a un teatre municipal. Les institucions mereixeríen massa respecte, perquè el concepte evocaria alguna cosa durable o estable. Avui en dia els contenidors “es cremen”.
Vet aquí el menspreu amb que es tracta el rigor i la professionalitat dels equips que gestionen els projectes culturals públics, especialment en els serveis municipals. La governança de les institicions culturals publiques és una de les principals assignatures pendents de les administracions. La participació de les organitzacions de la ciutadania (agents en diuen els tecnòcrates) implicades en la construcción del coneixement és també el repte del prsent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada