Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 10 de juny de 2015

Neocacics i clientelisme cultural

El caciquisme va ser, i potser encara ho és, un sistema social i polític en el qual, tot i haver institucions democràtiques, en la pràctica el poder real es trobava en mans de persones que ostentaven una més gran influència econòmica i social que les altres. A aquestes persones se les solia anomenar cacics. La seva influència es feia sentir sobretot a nivell local, però també en àmbits més amplis. Aquestes persones solien tenir tendència a manipular els resultats o els mandats democràtics segons els seus interessos. El caciquisme es va consolidar al Regne d’Espanya durant la Restauració borbònica dels segles XIX i XX. Els Països Catalans no en van ser una excepció, malgrat els períodes revolucionaris. Els cacics s'encarregaven de controlar els vots de totes les persones amb capacitat de vot de la seva localitat, la qual cosa era la base de l'alternança política, el bipartidisme, que la Restauració demandava. Els cacics solien ser, i els neocacics d’avui encara ho serien, persones posseïdores d’un capital de prestigi o poder econòmic o social, o d’un capital cultural reconegut, que comptarien amb un seguici o clientela dependent, gent que treballa per a ells, capaç d'intimidar altres persones que saben que si les coses no transcorren segons els desitjos del cacic podrien patir conseqüències no desitjades. El clientelisme és també una altra mena de pràctica social i política basada en l'afavoriment de determinades persones o grups. Amb protecció econòmica i social o amb privilegis, com a compensació al suport polític, al suport electoral, o a l’establiment d’una relació jeràrquica de dependència. El clientelisme cultural, social, econòmic i polític s’expressa sovint avui en forma de xarxes de relacions de poder i d’influència que faciliten bens, recursos o treball en forma de favors mutus: una assignació graciable de recursos, serveis, infraestructures, exempció d’impostos, informació privilegiada, subvencions, adjudicació de serveis, encàrrecs de feina... A Barcelona i al país que encapçala, i que en les noves modernitats de la ràdio i de la televisió se sol anomenar “el territori”, l’anomenat sector cultural sovint ha estat dirigit per una minoria de gent, una elit que ostenta un poder pactat, que defensa interessos en xarxa. Galeristes i col·leccionistes d’art, marxants i indústries de serveis culturals, fundacions privades, entitats o patronats; una extensa trama de relacions empresarials o socials en constant competència i relació. L’anomenada “externalització” de la gestió de serveis i equipaments culturals públics ja forma part de la cultura societària de les administracions públiques en poder d’aquestes minories polítiques pactistes que han rebut molts noms al llarg de la història recent del municipalisme: pacte de progrés, acord, entesa, bipartit, tripartit, sòciovergència, governabilitat... Tret dels pactes de l’alta política, no hi ha res més oposat als principis democràtics republicans que el clientelisme. El clientelisme és encara omnipresent en la realitat catalana, i això esdevé nefast abans i ara. Pel que fa a la Cultura, el clientelisme s’expressa al nostre país en forma del que podríem definir com a neocaciquisme sòciocultural. Aquesta pràctica d’exercici del poder, per petit que sigui, penetra en l’imaginari col·lectiu i en les pràctiques que es consideren habituals. És difícil no trobar en un poble, vila, barri, ciutat o comarca catalana, també al Principat, un petit neocacic, sovint un home, que faci molts i molts anys que presideixi, o remeni les cireres, d’una o altra entitat cultural, esportiva o social de tot tipus; tècnics en càrrecs públics gairebé vitalicis... La ciutat de Barcelona, com sabem i he dit, no és aliena a aquest fenomen. Tot i l’inefable “caloret” valencià, no hi ha cap racó dels Països Catalans aliè a aquestes males pràctiques, i malgrat l’excepció de “la gran fallera”, la majoria són, com he dit, homes, o potser no... El que a primera vista sol aparèixer com una actitud altruista, que potser ho és, com un sacrifici personal pel bé de la institució, que potser també ho és; si ho mirem a una escala més gran representa un dèficit en democràcia cultural i en participació, i comporta una dificultat pel relleu ideològic i generacional de la base dels moviments ascendents de la cultura en el nostre país. El nínxol ecològic que ocupen aquests agents socioculturals de llarga durada és sovint preservat i protegit contra els “agents externs”, vinguin d’on vinguin, sobretot si venen de la capital. Tot plegat genera una endogàmia que no ajuda gens al canvi, i que, per contra, genera resistències i esclerosi cultural. Les polítiques erràtiques de subvencions culminen aquesta situació i la fan crònica. Un país petit que mira sovint amb un cert recel una Barcelona a voltes omnipresent. Ideològicament l’antibarcelonisme pot ser considerat, ras i curt, com un nstrument més per a desdibuixar la identitat o la consciència nacional catalana, per fer del nostre país i de la seva capital una realitat cada cop més provinciana. Des de la Restauració Borbònica al segle XIX el caciquisme polític, econòmic, social i cultural ha exhibit l’estratègia de la divisió per afeblir i així vèncer i assimilar. Una nació sense capital és una nació decapitada, sobretot pel que fa a la realitat cultural catalana. Això ho saben bé aquells qui en volen desdibuixar qualsevol rastre, que n’hi ha. Una aposta decidida i lliure de complexes per fer de Barcelona una capital cultural útil per a la República catalana ha de superar el clientelisme, ha de superar l’antibarcelonisme, però també l’arrogància urbana que en algun temps ha amarat algunes actituds i pràctiques culturals de la Barcelona metropolitana, que no capitalina. Cal estar ben atents al que ha de passar els propers mesos de juny, juliol, agost i setembre. Que passi!