Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 3 d’abril de 2014

Festa i protesta, les altres festes



 Fotografia: Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona 1977 Parc Güell

A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI.
Es tracta de festes amb activitats al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren.
Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la Vocalia d’Afers Socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, veterà llibertari gracienc.
Al carrer del Perill es van celebrar festes alternatives durant la festa major de Gràcia fins al 2002. L’Ateneu Llibertari a Gràcia integrava grups de teatre de carrer com El Drac que va participar activament en les accions festives i reivindicatives de carrer com la lluita per la recuperació de l’antiga fàbrica La Sedeta, per a equipaments culturals i educatius per al barri del Camp d’En Grassot. Avui a La Sedeta hi ha equipaments públics: una escola, un institut i un centre cívic.
El Carnaval i sobretot el seu enterrament de la sardina són moments festius ben intensos en que l’Ateneu del carrer del Perill fa pinya amb les entitats més progressistes del barri en l’organització d’unes festes fins llavors prohibides.
En aquest context, la Barcelona dels barris aplica un nou mètode experimental de recreació de tradicions que atrau gent jove i inquieta de la part septentrional del país, sobretot de la conurbació metropolitana de la capital, que troba a Gràcia, a Sants, a la Ciutat Vella o al Poble Nou un caldo de cultiu apropiat per posar a prova el que havien de ser els embrions de colles de castells, grallers, dracs i diables, però també de noves festes.
La dècada dels setanta és el temps en que l’espai urbà torna a ser escenari de l’ocupació pacífica i festiva de la via pública com un exercici lúdic de transgressió i nova apropiació del carrer com a lloc on expressar conflictes i utopies, un espai vigilat durant la dictadura feixista i sotmès a cauteles de prohibició d’ús o d’autorització per part dels governs civils i els ajuntaments.
És aquest espai urbà el que permet els moviments socials mostrar les seves propostes de canvi: reivindicacions i projectes en que els anarquistes, els independentistes, les feministes, els gais i les lesbianes, els insubmisos, els comunistes, els ecologistes o els antimilitaristes anti OTAN socialitzen la informació ideològica i fan les seves denúncies socials i polítiques.

Les altres festes en la història de Catalunya
En la història del nostre país trobem episodis en que grups de contestació organitzen festivals alternatius com el Primer Certamen Socialista de Reus l’any 1885 que vol ser l’alternativa als Jocs Florals patrocinats pel Marquès de Comillas i que guanya Pere Carratalà amb la cançó Hijos del pueblo que després esdevindria himne, un dels molts himnes que es van presentar a la secció de música revolucionària d’aquell Certamen, organitzat pel Centre d’Amics de Reus, membre de la Primera Internacional. 
Altres moments més recents en que una acció festiva representa una alternativa el trobem en les Jornades Llibertàries del Park Güell de Barcelona el 1977  o els festivals Sis hores de cançó de Canet i el Canet Rock celebrats també a mitjans dels setanta. En aquests marcs alternatius es van presentar experiències alternatives de nivell en la creació artística com Bread and Puppets o  Living Theatre.
Durant la transició política immediata al franquisme la manca d’espais tancats per a celebrar-hi actes públics obliga els moviments veïnals, socials, sindicals i polítics a demanar prestats o a llogar els locals a les entitats clericals i mercantils que sobreviuen a la repressió del règim nacional-catolicista militar. La incautació dels locals socials dels sindicats, de les organitzacions o grups d’afinitat anarquistes i de les organitzacions polítiques catalanistes i d’esquerra durant el franquisme havia deixat exhausta o morta tota organització sospitiosa de ser desafecta al régimen
L’acció de supervisió sòcio-política duta a terme pel consistori franquista amb les festes barcelonines fa que s’exerceixi el control falangista en les comissions de les festes majors dels barris, les quals experimenten un important creixement en la dècada dels anys cinquanta com a moments de liberalitat de difícil control al carrer, creixement que té una inflexió als anys seixanta paral·lelament al desenvolupament econòmic i a l’extensió de l’ús del vehicle privat.
A principis dels anys setanta les festes tradicionals estan en un moment de recessió. La transició pactada de la dictadura a la democràcia comporta la cohexistència de models festius i de sensibilitats diferents. Les primeres festes alternatives són sotmeses a un estricte control secret i uniformat de la policia nacional i de la guàrdia civil: Festival de Canet, Canet Rock, Jornades Llibertàries... El nou cop d’estat militar del 23 de febrer de 1981 comporta una nova regressió democràtica que afecta notablement l’activitat política i conseqüentment les festes.
 Festival de Canet
Durant els anys noranta l’extensió de l’ús de la xarxa Internet i del telèfon mòbil entre els més joves va facilitar la convocatòria de les festes alternatives amb proclames com la que va aparèixer a la web Indymedia anunciant les IX Festes alternatives del Prat de Llobregat el setembre del 2004:
“Per unes festes majors autogestionades i alternatives. Si no t'agraden les seves festes només has de fer les teves“.

La festa com a alternativa de protesta als Països Catalans
La programació d’activitats d’una festa alternativa és molt diversa i sol incloure concerts adreçats explícitament a un públic jove.
L’anomenat Rock per la Independència “RxI” va ser el moviment musical que aplegà més d’una trentena de grups musicals de tendència diversa amb discurs reivindicatiu i un centenar llarg de locals repartits per tot el territori dels Països Catalans, és el que es coneixia com la “Xarxa del Rotllo”: casals independentistes, ateneus populars, bars musicals, casals Jaume I, casals Tio Canya, Vía Fora! i molts altres locals organitzaven concerts i festes alternatives sota el lema “Festa, sí; lluita, també”. La figura del cantautor Ovidi Montllor va esdevinir un dels referents simbòlics del moviment, com també figures literàries com Ausiàs March, Rosselló Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart o, sobretot, Miquel Martí i Pol. 


Grups com Brams, Inadaptats, Obrint Pas, Desperdicis Clínics, Atzukak, Mesclat, Ràbia Positiva o Red Banner són només una mostra d’un ample ventall musical que semblava haver tingut com a referent immediat els grups bascos dels noranta com Negu Gorriak  o La Polla Records.
Una festa alternativa també sol incloure activitats infantils, tallers de creació artística, jocs, contes, malabars, circ, màgia, cinema i vídeo a la fresca, teatre de carrer, concursos gastronòmics, dinar popular, fira d’aliments biològics, xerrades i debats, xiringuitos i parades d’organitzacions no governamentals, col·lectius i plataformes reivindicatives o de solidaritat amb territoris en conflicte, amb els presos, comitès de solidaritat amb els immigrats, reivindicacions del moviment okupa, paradetes de menjars exòtics i d’artesania, exposicions a l'aire lliure sobre temes de denúncia política, ecologista o veïnal, entre moltes altres.
El darrer moviment dels Indignats ha reactivat i alhora ha renovat el concepte de festa alternativa: debats, concerts, manifestos, accions reivindicatives... 
El públic que convoca la programació d'activitats d'una festa alternativa sol ser majoritàriament jove. Alguns concerts convoquen molt de públic que l'espai festiu digereix amb dificultat.
Innovació versus tradició
Amb tot, aquest model festiu continua topant amb el model tradicional, més conservador, que conviu amb més comoditat amb el gust del veïnat proper a l’espai escenari de la festa: el carrer.
Els conflictes entre els responsables de les entitats de perfil tradicional i les entitats de perfil alternatiu es fan evidents en les notícies de la premsa de barri, com és el cas d’aquesta publicada el dia 3 de febrer de 2012 al setmanari L’Independent de Gràcia i que fa referència a una picabaralla durant la revetlla mallorquina que fa vint anys que es celebra al barri:
“Picabaralla als Foguerons entre el president de les colles i alternatius
Set membres de colles exigeixen a (S...) que es disculpi pels fets
A.B./ x.T.
La vintena edició de la nit dels Foguerons de Sa Pobla a les places de Gràcia va ser un èxit de participació però va quedar aigualida per una picabaralla que es va produir entre el president de les Colles de Cultura Popular (A.S.) i un membre dels moviments socials i militant de la colla bastonera Cop a Cop. Els fets van succeir a mitja tarda, abans que comencessin els actes oficials: segons han explicat fonts coneixedores de l’incident (M.G.) va trobar-se (A.S.) arrencant les pancartes de la plaça de la Vila a favor de la defensa de la llengua i contra “els enemics del català”, en referència a la persecució de la llengua del govern de José Ramon Bauzà a les Illes. (A.S.) va mantenir una actitud violenta quan (M.G.) li va retreure el que feia i va cridar frases com “la plaça és meva” o “aquí mano jo”. L’incident ha motivat un comunicat de l’Esquerra Independentista en què denuncia la utilització de (A.S.) del càrrec “per erigir-se propietari de la festa”. Una altra carta de set membres de colles, a títol personal, ha exigit a (A.S.) que es disculpi. (A.S.), a preguntes de l’Independent, no ha volgut fer cap comentari.”
És interessant remarcar que en la notícia es qualifica textualment de “president de...” o de “ membre i militant de...  segons si es refereix a l’una o a l’altra de les dues persones implicades en la picabaralla. Aquest tractament desigual marca  o fa evident una diferència de categoria i d’estatus entre ambdós protagonistes de la notícia. En l’actualitat la coordinadora de colles té nou president i la colla bastonera alternativa Cop a Cop participa amb normalitat en la cercavila nocturna que obra la festa i llegeix un manifest reivindicatiu abans del ball a la plaça.
Foguerons Sa Pobla a Gràcia
Les noves funcions de la festa urbana
Hem apuntat en altres ocasions que participar, sentir-se part de la comunitat, pot esdevenir un exercici complex en una societat urbana com la nostra. La complexitat de la vida social contemporània fa que no es pugui partir d’apriorismes a l’hora d’establir paràmetres que defineixin el grau de pertinença de cada individu o de cada grup a un nosaltres que varia cada cop més ràpidament. La ciutat pot ser l’espai on tot i tothom és visible i invisible. La tradició ens pot servir d’excusa o de placenta; ens en podem servir per excloure o per incloure, com en el cas dels col·lectius “immigrants” o de joves “alternatius”. Podem confondre l’èxit de la “integració” de la nova immigració en les colles castelleres en veure un anxaneta de pell morena coronant un castell, quan el que hauríem d’entendre com a indicador és una gran pinya multicolor. Podem entendre que una festa és per a tothom sense acceptar que també ha de ser de tothom?
En altres ocasions hem definit el concepte de tradició  referit a l’àmbit festiu com una successió de rituals i d’activitats reiteratives, molt ben definides i ben enteses per la comunitat que la celebra.  La interpretació que se’n fa d’aquests senyals rituals està condicionada per la història i pels esdeveniments que la comunitat identifica com a propis. La informació que transmeten aquests senyals comunica un seguit de normes i capteniments que la comunitat concelebrant reconeix internament, de forma i manera que amb el temps, l’important acaba sent més la forma que el mateix contingut del que es comunica. La reiteració de tot plegat és el que anomenem tradició.
La incorporació de noves tradicions és un fet habitual en tota festa. La tradició festiva  és el resultat d’un procés, més o menys llarg, de reiteració cíclica d’activitats que amb el temps són considerades un patrimoni de la comunitat que les celebra. Totes les tradicions s’inventen i la mateixa cultura és una construcció simbòlica.
Repensar un discurs per a les festes significa estar atents a tot allò que és present en la nostra societat. Repensar la festa vol dir enfrontar els nous reptes del nostre temps amb recursos contemporanis i és això el que tota festa va incorporant en cada edició. El temps i la gent que celebra les festes s’encarrega de discriminar allò que ha de durar d’allò que ha de quedar com a anècdota.
Podem considerar tradicional una festa que té vint anys d’antiguitat? Sovint es confonen els conceptes. Hem començat citant el primer referent de festa alternativa de l’Ateneu Llibertari al carrer del Perill de Gràcia l’any 1976, i és un fet històric inqüestionable que el costum de celebrar festes alternatives a Gràcia supera en 18 anys l’antiguitat dels foguerons i la revetlla mallorquina que jo mateix vaig ajudar a introduïr de bell nou en el calendari festiu barceloní i gracienc a principis dels anys noranta. Cal també tenir en conta que el valor simbòlic de l’antecedent festiu llibertari és comunament reconegut com a mirall i com a model per una part significativa de l’actual població jove del barri i de la conurbació metropolitana, que demostra la seva majoria omplint l’espai del carrer en festes.
Recodem que al final de la dècada del 1970, amb la reimplantació del sistema democràtic formal a Espanya, es van incorporar a Catalunya nous elements a les festes, sovint a proposta de col·lectius de joves vinculats normalment a les associacions dels pobles i dels barris de les ciutats. Aquells joves utilitzàvem la tradició com a placenta protectora i com a salconduit que ens permetés una llibertat de pas en temps de transacció d’una llarga dictadura a una precària democràcia. Els joves dels anys setanta ja no som joves avui, i els joves d’avui tenen altres estratègies i opten per altres vies.
Als municipis de la conurbació barcelonina l’objectiu inicial solia ser dotar les festes d’un contingut renovat que recreés i relligués simbòlicament l’espai festiu, molt malferit després de la llarga dictadura feixista. La consigna era recuperar el carrer per a la gent. Els Països Catalans tenien gairebé l’exclusiva en celebrar les manifestacions i concentracions reivindicatives amb acompanyament de gralles, tabals, xeremíes o dolçaines, i aquesta era una pràctica impensable al País Basc o a Astúries, on les manifestacions solien ser més contundents.
Un altre objectiu era facilitar la incorporació de la gent més jove en la festa amb un contingut d’estètica tradicional catalana. Moltes vegades el model triat fóu el de les festes tradicionals del Penedès perquè a Barcelona i a la rodalia molta de la gent més activa durant el tardofranquisme, eren originaris de les comarques del Sud de Catalunya i ja tenien experiència organitzativa en la fundació de colles de diables, falcons, bastons i castellers.
Reiterem que la festa representa la societat que la celebra, escenifica com un ritual les seves normes alhora que posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha festa que no transgredeixi l’ordre perquè comporta un grau de dissidència, un exercici espontani de llibertat individual i col·lectiva. Una festa és més festa com menys es pot controlar.
No ens hauria de sorprendre que en la festa es facin presents el conflicte i la protesta. La festa, com a aparador de la vida social, escenifica les tensions, les pors i totes les emocions que els humans som capaços de construir en la nostra imaginació. Les incerteses, els odis, les alegries, fòbies i empaties més diverses són capaces d’aflorar i aixoplugar-se sota el paraigua ritual de la festa.
En la festa urbana, la complexitat social de la mateixa ciutat fa que l’equilibri entre ritual i conflicte necessiti un període llarg de digestió. De la mateixa manera que no tots els conflictes afecten tota la comunitat, no tothom percep com a propi el conflicte que afecta molta gent. El grau d’empatia, el grau de cohesió, la capacitat de compartir causes solidàries és diferent segons el moment, segons l’espai, i això s’aguditza quan l’espai i el temps són rituals.
A la ciutat de Berga va costar anys de diàleg aconseguir fer silenci a la plaça de Sant Pere durant el Ball de l’Àliga a la Patum. A Barcelona també hi cal mediació, mètode i model, perquè fa massa anys que el Pregó de la Mercè és un guirigall ritual de xiulets, crits i pancartes barrejat amb el guirigall ritual del Toc d’Inici, sense més diàleg que una tanca i un cordó policial que parapeta la porta de la Casa Gran.
Deixar a la seva sort el diàleg entre manifestants i festaires és una dimissió en tota regla de la mínima capacitat de mediació, és no entendre que el model festiu no pot excloure la representació social que incorpora la mateixa festa, per tradició, per història, per costum i per respecte a l’esperit legislador que regula les llibertats públiques.
Quan el conflicte no s’incorpora en el ritual festiu, o bé es canvia la festa o bé es resol el conflicte, o no hi ha festa. Caldrà doncs diàleg, mediació i un mètode que tingui com a norma les bones pràctiques de la cultura democràtica.
En una societat democràtica avançada, cal que les festes populars siguin de tothom, no només per a tothom. Cal un model festiu inclusiu que sigui capaç d’incorporar noves sensibilitats, nous símbols, noves experiències. Quan la tradició esdevé un escut deixa de ser placenta. Llavors la festa esdevé estèril i no acompleix la seva funció més valuosa, fer que la gent, persona a persona, se senti part de la comunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada