Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 15 de febrer de 2011

Carnaval

Parlar dels origens del Carnaval no és parlar només de festa, és parlar de religió. La seva dimensió i presència en llocs distants del planeta, com també la seva relació amb altres festes de l’hivern, ha portat els estudiosos de la mitologia popular a situar el seu origen en un temps molt remot. Segons aquestes teories les històries sagrades de l’antigor, les contalles de les gestes dels déus dels pobles vençuts passarien a formar part de la temàtica oculta de contes i llegendes, i es farien presents a les festes que tot poble recrea com a expressió simbòlica de la seva memòria col•lectiva.
Els déus del poble vençut solen ser oficialment dimonis pels qui detenten el poder de nova planta. Així és com les exterioritzacions de la religió vençuda han estat reprimides amb la màxima cueldat al llarg de la història, i només han estat permeses les adaptacions edulcorades que la religió dels vencedors hagi pogut autoritzar.
Febrer és el mes central del Carnaval, i la festa coincideix amb la darrera lluna nova de l’hivern, per aquesta raó varia de data en el calendari. Aquesta calendarització marca periodes de quaranta dies amb moments de festa i moments de no-festa.
Els primers estats civilitzadors no només organitzaren l’espai ciutadà, sinó que també organitzaren el temps i el feren sagrat. Els romans dividíen el seu calendarium en dies fasti, propicis per a l’activitat judicial i de qualsevol ordre, i dies nefasti o dies ater, dies negres no propicis per als actes públics i les assemblees populars. Ovidi anomenaria Fastos el seu poema narratiu de les festes romanes.
Sovint se sol considerar el Carnaval com a un cicle festiu que aniria des de mitjans de gener fins a finals de febrer, abastant festes com Sant Antoni i el mateix Carnaval, però també hi ha qui relaciona aquest cicle amb un cicle de festes d’inversió més extens: Santa Àgata, Sant Nicolau de Bari, Nadal, els Sants Innocents, la Candelera.
Essent més agosarats podriem sugerir que Afrodita, Dionisios, Heracles, Faune, la Mare de Déu de la Llet, Santa Àgata, la Candelera, Dijous Gras, Sant Antoni, les festes romanes de les Lupercàlia, les Matronàlia o les Saturnàlia, serien totes divinitats i celebracions religioses de la Mediterrània que hi tindrien relació.
També podríem relacionar l’origen del Carnaval amb les festes del calendari lunar dels celtes com la dels llaços de Lug, les Lugnasad, o amb les festes dels bous d’Egipte, les Cherubs. Però no caldrà, ja que del que es tracta és d’entendre que estem parlant d’una festa que té prou història com per ser considerada com un fet prou seriós com per a ser respectada.
El ritual expressa passions i sentiments que no són visibles en la vida quotidiana a causa del capteniment que imposa la norma social. Julio Caro Baroja afirmava ja els anys 60 en la seva obra “El Carnaval”:
La religión cristiana ha permitido que el calendario, que el transcurso del año, se ajuste a un orden pasional, repetido siglo tras siglo. a la alegría familiar de la Navidad le sucede, o ha sucedido, el desenfreno del Carnaval, y a éste, la tristeza obligada de la Semana Santa (tras la represión de la Cuaresma). En oposición al espíritu de la triste y otoñal fiesta de Difuntos, está el de las alegres fiestas de primavera y de verano.”
Edmund Leach considerava que els rituals poden ser entesos com la representació dels drames d’una societat que expressa els seus conflictes i els solapa. Claude Lévi-Strauss i sobretot Víctor Turner aprofundiríen en l’interès per les emocions individuals que aflorarien en les celebracions rituals, posant de manifest la communitas, aquella idea utòpica de paradís, d’una situació liminar ideal en què es
manifesta la força creativa del procés ritual, en la qual es dóna una relació social idealitzada aparentment igualitària i solidària.
Les festes, totes les festes, respiren d’una forma o altra aquest aire conceptual, però el Carnaval n’és el paradigma. La transfiguració de tots i de cadascú enmig d’un somni col•lectiu en el qual el ric i el pobre confonen la seva modèstia i opulència. Un temps simbòlic en el qual el savi i el foll manifesten públicament la seva semblança. Un temps de prodigis en qual el dia es pot fer nit i la nit es pot fer dia. Un temps sagrat on la communitas es fa perceptible, un espai liminar
on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent marginal té un paper en la societat aparent de la festa.
El Carnaval és sobretot participació. La festa representa la societat que la celebra, la dinamitza, posa en qüestió les seves normes, posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha Carnaval ni festa sense transgressió de qualsevol ordre, la festa comporta en sí mateixa un grau de dissidència i, per tant, constitueix un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva. Una festa és festa quan la gent la celebra, quan se la fa seva. Una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder.
Assumir col•lectivament el repte de celebrar veritables festes sol ser un símptoma d’estabilitat social i de llibertats públiques. Sovint s’ha establert un
paral•lelisme entre el nivell d’intensitat festiva de la festa del Carnaval, amb les prohibicions i permisivitats que ha sofert, i el moment polític pel que travessava el país. Els mites vius pertanyen al domini de l’oralitat, d’allò que no s’escriu. Com he intentat expressar, els símbols rituals posen en evidència les tensions entre les normes socials i les emocions de la gent. Aquest contingut psíquic del símbol és el que li confereix valor transformador.
Ara com ara, el calendari festiu dels barris de Barcelona té en el Carnaval un moment brillant pel que fa a la implicació de la gent en la festa. A diferència de com passa a d’altres festes, més multitudinàries quant a públic, en les que la participació s’esdevé majoritàriament de forma passiva com espectador, en canvi en el Carnaval, la participació de la gent és més activa i espontània, o si més no el model i el ritual festiu conviden a que ho sigui. Aquest fet prova que, en general, la festa ha estat assumida per una part significativa dels festers dels barris de Barcelona, els qual se l’ha fet seva des de la pròpia acció personal i col•lectiva.
Tanmateix, l’exteriorització festiva, o millor dit, la presència de la festa no és tan evident a la ciutat com en altres festes ni tan espectacular com en els carnavals d’altres pobles i ciutats catalanes. Això és degut a que la festa i els seus agents es disseminen per tot el territori, agrupant-se en temps i espais festius de dimensió petita, per la qual cosa no es fan notar tant. La transgressió festiva té en el Carnaval la seva màxima expressió. L’ànima del Carnaval es
manifesta, sobretot, en la seva literatura satírica.
L’anonimat d’un Ban satíric, emmascarat darrera un Consell dels Bulls a Gràcia, la
mordacitat de El Equipo médico Habitual a Sants, són un patrimoni festiu que semblava perdut amb el franquisme que el va prohibir.
Malgrat això, els bans, partes mèdics, proclames, anuncis i testaments del Carnaval no tenen visibilitat més que a nivell de barri.
La dimensió barcelonina del Carnaval arriba tot just a una Rua amb vocació de ciutat, que prou que ha reeixit, i multitut de desfilades a cada racó dels diferents barris, on agrupaments escoltes, associacions de veïns i col•lectius més o menys organitzats de nois i noies recreen les seves fantasies efímeres; on mestres i mainaderes amb més voluntat que criteri passegen files de criatures embolicades en bosses d’escombreries i tota mena de materials reciclats, cantant
consignes apreses amb terminacions rimades en –toltes i –auxa.
Malgrat els darrers intents municipals, el Carnaval de Barcelona continua sent una festa dispersa. Però la dimensió petita dels més de 200 actes festius, que en cada edició desplega, no hauria de condemnar aquest Carnaval a una permanent minorització en relació a d’altres, ja que ben bé podria ser que aquest fós veritablement l’autèntic model festiu barceloní per al Carnaval, una festa arrauxada
i caòtica en que preval la improvisació pel damunt de la planificació.
No es tractaria d’una versió esteticista ni d’una festa espectacle, sino simplement d’una festa urbana, popular i prou.
Massa sovint els qui han pensat en el Carnaval barceloní més recent l’han criticat per poc espectacular i massa municipal i han evocat un suposat imaginari col•lectiu dels carnavals d’abans de la guerra civil, en què el Passeig de Gràcia o la Rambla s’omplien de carrosses ben guarnides, oblidant sovint que darrera d’aquestes opulències hi havia cases comercials i un munt de patrocinadors i institucions. També hi ha hagut qui, de tant llegir el Costumari de l’Amades, ha arribat a creure que si un espardenyer del Born era capaç de mobilitzar els barcelonins més festers de finals del segle XIX, qualsevol butifarrer d’avui seria ben capaç de mobilitzar masses, i això no és ben bé així.
Encara avui podem veure a Barcelona publicitat que anuncia viatges als carnavals de Venècia, Rio i Tenerife, i encara hi ha qui s’estima més anar a Sitges, a Vilanova o a Solsona a veure l’espectacle de la gent que baixar al carrer de casa a lluïr la pròpia màscara.
La societat de l’opulència sol generar frustració i manca d’autoestima en molta gent. Quan s’estigmatitza la mediocritat també es menysprea la festa més popular, el Carnaval comunitari. El Carnaval dels barris de Barcelona esdevé llavors la festa invisible, un patrimoni popular modest i molest alhora que fa la guitza al poder de la forma més barroera i incorrecta, però que conecta en allò més essencial amb l’ànima del Carnaval mordaç i crític, dissident i insubmís, descarat i desacomplexat, lliure perque no té pretensions de refinament estètic. La gent que surt de festa per Carnaval sol tenir la pretensió de passar-s’ho bé i prou, encara que això sigui políticament incorrecte.
De fet la primera referència històrica documentada del Carnaval de Barcelona és una prohibició del Consell de Cent referent a les batalles de taronges podrides a la Rambla. Això també ha estat ben poc visible, gairebé tan invisible com el mateix esperit del Carnaval.

Es dissabte de Gràcia

Sempre he cregut que una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder, potser per això sovint he abordat la gestió de la cultura des d'una perspectiva comunitària, generant processos, tirant la pedra i amagant la ma, deixant que tot plegat s'assembli com més millor a una obra col•lectiva en la que els protagonismes són mínims i sempre compartits. Així ho vam fer amb l’Antoni Torrens quan al barri de Gràcia vam començar la revetlla mallorquina de Sant Antoni, buscant complicitats des del primer moment.
Sa Pobla és una castissa vila del Pla de Mallorca que té com a principals activitats econòmiques l'agricultura, el comerç i els tallers mecànics. Un bon dia l'apotecari pobler Antoni Torrens em va venir a trobar a Barcelona aconsellat pels amics Isidre Vallès i Conxa Fiol, amb la proposta de fer un "fogueró" a la plaça del Diamant com els que es fan des de fa segles a Mallorca per Sant Antoni. La idea era que els seus fills, estudiants universitaris en plena època d'exàmens al cap i casal, poguessin gaudir de la revetlla com si fossin a casa.
La insòlita proposta venia acompanyada d'una provocativa recomanació, ja que el meu interlocutor afirmava que sabia del cert per l'Isidre i la Conxa que només algú com ell i com jo seríem capaços d'una tal gosadia. La meva feina com a tècnic de cultura municipal al Districte de Gràcia m’obligava a navegar entre les cauteles, les mandres i els compromisos de polítics i funcionaris, i tots ells manaven més que jo.
Evidentment ens hi vam embolicar, i el primer any ja hi havia més de tres mil festers torrant botifarrons i cantant, a cor què vols, glosses i cants de pagès, i ballant jotes al voltant del foc o, si més no, fent-ho veure.
Recordo que hi havia recels i tibantors entre mallorquins i catalans, atiades pels estigmes, les gelosies i els estereotips que s'havien anat creant al llarg de tant de temps de crispació política anticatalana durant el franquisme i després amb el postfranquisme. A hores d'ara a ningú no se li hauria d'escapar que les relacions entre la gent dels diferents territoris dels Països Catalans són com a mínim passionals.
Per a molts catalans del Principat anar a Mallorca era sovint ple de tòpics: era tornar a casa morenos o torrats de sol amb una ensaïmada i una sobrassada a l’equipatge. Pocs coneixíem el regust anisat dels botifarrons de la Nit Bruixa poblera, ni la coentor d'una bona espinagada d'anguila de l'Albufera de Sa Pobla.
He de confessar que com més va més em molesta sentir algun barceloní utilisar de forma maldestra l’article salat per referir-se a “la gent de Sesilles” com aquell qui es vanta de dominar de cop una forma dialectal que li resulta exòtica i somriu mentre arrossega les esses sordes. És una forma desagradable de mostrar-se posseïdor d’una manera de parlar dominant volent fer gràcia imitant matusserament un parlar que em resulta especialment digne de tot respecte i admiració.
La primera frase significativa que vaig poder sentir d'un pagès pobler bon sonador de simbomba a la plaça del Diamant de Gràcia va ser: "ets catalans són com naltros". Aquella afirmació em va donar a entendre que aquella nit s'havien desfet molts mites al voltant d'un fogueró.
Fa sis-cents anys que a Mallorca Sant Antoni és patró dels pagesos. El sant patró de la pagesia catalana medieval, va originar un ric costumari tradicional a l’illa: dimonis, foguerons, cants de ximbomba, torrada de botifarrons i sobrassada, fins al punt d'esdevenir una de les festes senyeres de l'hivern al camp mallorquí.
La devoció antoniana fou importada pels catalans i convertida en una festa amb elements clàssics: àpats comunitaris amb derivats del porc, foc congregador que purifica, cants repentistes de simbomba que posen a prova l’agilitat dels versaires... Sant Antoni d’Egipte va ser un grec cristià que predicava a Tebes mil anys després dels faraons i s’enfrontava al poder romà amb valenta tossuderia; la mateixa etimologia del nom Antoni vindria a voler dir “el que planta cara a l’adversari”. Va ser el primer monjo i la seva idea de practicar aquesta forma de vida social va fer fortuna durant tota l’edat mitjana.
Sigui com sigui des de l’any 1992, el darrer dissabte del mes de gener a les places Diamant i Virreina del barri de Gràcia té lloc la revetlla mallorquina Sa Pobla a Gràcia, que ha comportat un increment de l’intercanvi cultural entre l'illa de Mallorca i la ciutat de Barcelona.
La festa té un extens programa d’actes, que normalment comença el darrer dijous del mes de gener i té el seu punt culminant el darrer dissabte, al vespre, amb l’encesa dels foguerons de la Pl.Virreina i Diamant i l’inici de la revetlla amb les ximbombes, els cantadors i els glosadors amb cants i balls mallorquins, jotes, fandangos i boleros.
Les colles de joves estudiants i tota la gent que s’hi congrega fa cua per a comprar els botifarrons, la sobrassada, la llesca de l’atapeït pa mallorquí, baix en sal, i el llom de porc adobat amb pebre coent i llimona a l’estil pobler. La torrada de productes típics del Sant Antoni pobler és un dels moments més populars de la festa. Les aromes de la carn cuita a les brases es barreja amb el fum que impregna la roba dels festers que seuen en terra, a les voreres o resten drets durant tota la menjada. La organització disposa unes grans graelles per a torrar carns i botifarrons i els xirimiers i cantadors van passant de plaça en plaça i de carrer en carrer fins que el cor els diu que prou. En el record queda com a homenatge de la memòria l’honor d’haver comptat durant els primers anys amb la companyia de la senyora Maria Antònia Buades “Madó Buades”, la millor cantadora que mai hagi tingut Mallorca. Avui el testimoni el recullen Antònia Serra “Mussola” i Biel Cladera “Collut” que enalteixen la festa amb la qualitat del seu art popular. Ells amb el ximbomber Antoni Ballador fa deu anys que mantenen viva la tradició a l’Escola de sa Ximbomba de Sa Pobla que ha aconseguit recuperar una generació perduda en el cant pagès ensenyant a cantar a les mares dels alumnes de l’escola.
Cap a les onze de la nit comença el ball a la plaça Virreina amb un grup a l’escenari de la plaça. Els balladors malden per fer-se espai entre l’escenari i el gran fogueró de davant les escales de l’església de Sant Joan Baptista de Gràcia que presideix la plaça. Als curiosos els sorprèn veure tants joves ballar la jota enmig de Barcelona. Hi ha qui descobreix que “aquella gaita" que insisteix tossudament a sonar no és gallega sinó mallorquina i té un nom propi “xeremia” i el qui la fa sonar no la “toca” sinó que la “sona” i també té un nom: “xeremier”. Sempre hi ha algú que rebla el clau en la informació etnomusicològica i inicia una dissertació sobre els orígens del “sac de gemecs” català, però poca gent l’escolta amb tot el brogit de la música, les empentes de la multitud i el fum que envolta l’escena.
Més de vuit mil festers s’apleguen en les dues places i les deixalles són importants. Aquesta celebració ha sigut capdavantera a Gràcia en la incorporació de criteris de sostenibilitat. Basada en l’ús de queviures autòctons, i l’adopció de mesures com la recollida selectiva de residus, l’ús de material compostable i l’introductiu dels gots de lloguer, reutilitzables.
El dissabte cap a quarts de nou del vespre se celebra la cercavila de balls tradicionals en acabar una recepció a la Seu del Districte. El primer any la recepció es va fer per homenatjar les autoritats polítiques de Sa Pobla que havien acudit a la festa en veure l’èxit de convocatòria entre els poblers, però l’organitzador, Toni Torrens, va quedar al marge d’honors i recordatoris. En anys successius es va reparar el greuge i l’any 1997 se li concedia la Medalla d’Honor de Barcelona en la seva primera edició.
Durant la recepció els més prestigiosos xeremiers solen fer una sonada de xeremia, en Miquel i en Tomeu Aloy, “Ets Llargos”, han estat fins fa poc els encarregats de fer els honors. L’any 2006 hem sentit la pèrdua d’en Miquel.
La cercavila surt de La Pl. Rius i Taulet i recorre els carrers Penedès, Puigmarti i Torrijos, per acabar a la Pl. Virreina. Hi participen les colles de balls i elements de festa major de Gràcia i colles mallorquines: xeremiers, els bastoners de Gràcia, els gegants de Gràcia , nans i gegantons, els Bastoners de Barcelona, Castellers de la Vila de Gràcia, dimonis i tamborers d’Albopàs, la colla Vella de diables de Gràcia, el drac de Gràcia, La colla Diabòlica de Gràcia, el drac Guaudiamus del Coll, la colla de diables la Malèfica del Coll i els seus tabalers.
Aviat es va considerar interessant la implicació de les comissions organitzadores de la festa major del barri en el muntatge de foguerons per tal d’intentar incorporar el costum pobler de fer foc davant de casa i així permetre una proximitat entre forasters i veïns. La iniciativa va reeixir només en part ja que cada espai que fa foguera ho fa com una festa pels veïns i veïnes d’aquell indret i no totalment oberta al públic en general. Els carrers i places que planten fogueró han de comunicar-ho per instància a l’Ajuntament amb un mínim d’un mes d’anticipació, això dificulta el descontrol però també el creixement espontani de la festa.
Però ni tan sols la pluja de l’edició del 2006 i d'altres anys ha impedit mai celebrar una festa que retorna al Principat una manera de fer que li havia estat pròpia. L'any 2011 ha estat el que ha fet dinou. Cal un relleu que entomi des de Gràcia el pes més dur que ha d'assegurar la continuïtat d'una festa que ens fa als catalans tocar de peus en terra. Sa Pobla recorda a Gràcia el seu orígen pagès amb aquesta festa urbana.