Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 21 d’agost de 2011

Les festes alternatives


A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI. Es tracta de festes i activitats parafestives al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren.
Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la vocalia d’afers socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, el més veterà llibertari. Al carrer del Perill es celebren festes alternatives durant la festa major de Gràcia fins al 2002. L’”Ateneu Llibertari a Gràcia” integra grups de teatre de carrer com “el Drac” que participa activament en les accions festives i reivindicatives de carrer com la lluita per la recuperació de l’antiga fàbrica “la Sedeta” per a equipaments culturals i educatius per al barri del Camp d’En Grassot. El Carnaval i sobretot el seu enterrament de la sardina són moments festius ben intensos en que l’Ateneu del carrer del Perill fa pinya amb les entitats més progressistes del barri en l’organització d’unes festes fins ara prohibides. La dècada dels setanta és el temps en que l’espai urbà torna a ser escenari de l’ocupació pacífica i festiva de la via pública com un exercici lúdic de transgressió i reapropiació del carrer com a lloc on expressar conflictes i utopies, un espai vigilat durant la dictadura feixista i sotmès a cauteles de prohibició d’ús o autorització per part dels governs civils i els ajuntaments. És aquest espai urbà el que permet els moviments socials mostrar les seves propostes de canvi: reivindicacions i projectes en que els anarquistes, els independentistes, els insubmisos, els comunistes, els ecologistes o els antimilitaristes anti OTAN socialitzen la informació ideològica i fan les seves denúncies socials i polítiques.
En la història trobem episodis en que grups de contestació organitzen festivals alternatius com el Primer Certamen Socialista de Reus l’any 1885 que vol ser l’alternativa als Jocs Florals patrocinats pel Marquès de Comillas i que guanya Pere Carratalà amb la cançó “Hijos del pueblo” que després esdevindria himne, un dels molts himnes que es van presentar a la secció de música revolucionària d’aquell Certamen, organitzat pel Centre d’Amics de Reus, membre de la Primera Internacional. 
 Altres moments més recents en que una acció festiva representa una alternativa el trobem en les Jornades Llibertàries del Park Güell de Barcelona el 1977  o els festivals “Sis hores de cançó” de Canet i el Canet Rock celebrats també a mitjans dels setanta. En aquests marcs alternatius es van presentar experiències alternatives de nivell en la creació artística com Bread and Puppets o  Living Theatre.
Durant la transició política immediata al franquisme la manca d’espais tancats per a celebrar-hi actes públics obliga els moviments veinals, socials i polítics a demanar prestats o a llogar els locals a les entitats clericals i mercantils que sobreviuen a la repressió del règim nacional-catolicista militar. La incautació dels locals socials dels sindicats, de les organitzacions o grups d’afinitat anarquistes i de les organitzacions polítiques catalanistes i d’esquerra durant el franquisme havia deixat exhausta o morta tota organització sospitiosa de ser “desafecta al régimen”. L’acció de supervisió sòcio-política duta a terme pel consistori franquista amb les festes barcelonines fa que s’exerceixi el control falangista en les comissions de les festes majors dels barris, les quals experimenten un important creixement en la dècada dels anys cinquanta com a moments de liberalitat de difícil control al carrer, creixement que té una inflexió als anys seixanta paral·lelament al desenvolupament econòmic i a l’extensió de l’ús del vehicle privat.
A principis dels anys setanta les festes tradicionals estan en un moment de recessió. La transició pactada de la dictadura a la democràcia comporta la cohexistència de models festius i de sensibilitats diferents. Les primeres festes alternatives són sotmeses a un estricte control secret i uniformat de la policia nacional i de la guàrdia civil: Festival de Canet, Canet Rock, Jornades Llibertàries... El nou cop d’estat militar del 23 de febrer de 1981 comporta una nova regressió democràtica que afecta notablement l’activitat política i conseqüentment les festes.
Durant els anys noranta l’extensió de l’ús de la xarxa Internet i del telèfon mòbil entre els més joves ha facilitat la convocatòria de les festes alternatives amb proclames com aquesta apareguda a la web Indymedia anunciant les IX Festes alternatives del Prat de Llobregat el setembre del 2004:
 “Per unes festes majors autogestionades i alternatives. Si no t'agraden les seves festes només has de fer les teves“.
La programació d’activitats d’una festa alternativa és molt diversa i sol incloure concerts adreçats explícitament a un públic jove.
L’anomenat Rock per la Independència “RxI” va ser el moviment musical que aplega més d’una trentena de grups musicals de tendència diversa amb discurs reivindicatiu i un centenar llarg de locals repartits per tot el territori dels Països Catalans, és el que es coneixia com la “Xarxa del Rotllo”: casals independentistes, ateneus populars, bars musicals, casals Jaume I, casals Tio Canya, Vía Fora! i molts altres locals organitzaven concerts i festes alternatives sota el lema “Festa, sí; lluita, també”. La figura del cantautor Ovidi Montllor va esdevinir un dels referents simbòlics del moviment, com també figures literàries com Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart o, sobretot, Miquel Martí i Pol.
Grups com Brams, Inadaptats, Obrint Pas, Desperdicis Clínics, Atzukak, Mesclat, Ràbia Positiva o Red Banner són només una mostra d’un ample ventall musical que semblava haver tingut com a referent immediat els grups bascos dels noranta com Negu Gorriak  o La Polla Records.
Una festa alternativa també sol incloure activitats infantils, tallers de creació artística, jocs, contes, malabars, circ, màgia, cinema i vídeo a la fresca, teatre de carrer, concursos gastronòmics, dinar popular, fira d’aliments biològics, xerrades i debats, “xiringuitos” i parades d’organitzacions no governamentals, col·lectius i plataformes reivindicatives o de solidaritat amb territoris en conflicte, amb els presos, comitès de solidaritat amb els immigrats, reivindicacions del moviment okupa, paradetes de menjars exòtics i d’artesania, exposicions a l'aire lliure sobre temes de denúncia política, ecologista o veïnal, entre moltes altres.
El darrer moviment dels “Indignats” ha reactivat i alhora ha renovat el concepte de festa alternativa: debats, concerts, manifestos, accions reivindicatives... 
El públic que convoca la programació d'activitats d'una festa alternativa sol ser majoritàriament jove. Alguns concerts convoquen molt de públic que l'espai festiu digereix amb dificultat.
Amb tot, aquest model festiu continua “topant” amb el model tradicional, més conservador, que conviu amb més comoditat amb el gust del veïnat proper a l’espai escenari de la festa: el carrer

dijous, 4 d’agost de 2011

El poder de la tradició

Tota nova generació assumeix el lideratge social mitjançant l’obtenció de credibilitat. El crèdit d’un grup d’edat se sol aconseguir vinculant la pròpia imatge, la imatge pública del grup que detenta el poder, al prestigi social que pugui ser capaç d’obtenir del seu entorn. Tot depèn del capital social que pugui acumular.
Passar el relleu és llei de vida, però no sempre és fàcil. Sovint hi ha hagut grups i individus poderosos que han oposat resistència a abandonar el lideratge social, s’hi han enrocat. Avui això es fa més evident si tenim en conta l’increment en l’esperança i en la qualitat de vida de la gent. Hi ha gent que s’entossudeix a sentir-se permanent i patèticament jove i capaç de liderar la vida dels altres.
En contraposició a aquesta mena de “mania de voler manar”, sempre hi ha hagut una immensa minoria de gent a la qui mai no li han calgut els líders. Gent que manté un viu compromís de dissidència creativa i innovadora, que de vegades incomoda els menys valents i els més poderosos.
S’invoca la tradició per  aconseguir resistir-se als canvis. Però el mateix argument és emprat pels qui volen assolir el lideratge. És llavors quan s’esdevé l’aparent paradoxa segons la qual la tradició es converteix en una mena de catalitzador que serveix tan per enrocar-se en el poder com per conquerir-lo. Hi ha exemples dramàtics d’aquest fet portat a l’extrem del radicalisme i el fonamentalisme. N’hi ha que se’ns presenten com llunyans o exòtics, però n’hi ha de molt propers i domèstics.
Joves que llancen carretilles de foc pel carrer, emmascarats sota un vestit de diable tradicional, que deixen estupefactes autoritats i asseguradores, acostumades a assegurar el risc, però mai el sinistre. Joves músics que aprenen a fer sonar la gralla i el timbal mentre desperten a les set del matí un veïnat dormilega, que amb prou feines es resisteix a llançar aigua balcó avall. Balladores noctàmbules per les qui mai no és prou tard per acabar la festa.
De vegades el significat originari d’una paraula ens pot ajudar a comprendre el seu poder simbòlic. És així com trobem en l’arrel llatina del mot tradició, TRADERE, un significat primigeni que voldria dir lliurar, transferir, transmetre. La tradició consistiria doncs en passar d’una generació a l’altra els costums, els coneixements, les creences de la cultura de la gent que n’és posseidora.
Arribats en aquest punt ens hem de preguntar: Qui han de ser els posseïdors de la cultura en el món contemporani? La resposta només pot ser una: la gent, totes les gents són les posseïdores de les seves pròpies cultures, costums, coneixements o creences. Per la qual cosa és la gent que les transfereix on vol, com vol i quan vol.
Els humans tenim una prodigiosa capacitat d’adaptar-nos als canvis del nostre entorn, però també una enorme habilitat per transformar-lo. Els humans hem inventat les tradicions i les canviem quan volem. Vet aquí el principal poder transformador de la cultura.
La funció utilitària del coneixement, el poder simbòlic de les creences, l’ús social dels costums, fa que tot es capgiri de generació en generació i, força vegades, abans i tot. El concepte de la identitat col·lectiva d’un “NOSALTRES” imaginat, és enormement mutable. Les identitats col·lectives dels nostres ancestres més propers no s’assemblen gens a les nostres identitats del present. Aquesta és una de les raons de les fisures i dels conflictes intergeneracionals més frequents.
La tradició se sol fer visible en els rituals, en les cerimònies i sobretot en aquelles magnífiques construccions humanes plenes de simbolisme que anomenem festes. Les més elaborades i complexes de les festes solen ser les festes públiques.
En les festes es manifesten de forma ostensible les fisures i els conflictes de la societat que les celebra. Algunes festes populars enalteixen els valors de la cooperació, la solidaritat, la fraternitat. D’altres posen en evidència les diferències de grup, de categoria, de classe, de gènere, d’estatus, fent visibles les desigualtats socials.
Les festes generades des de la dimensió més comunitària, són les que tenen més potencial transformador, i per tant transgressor. Aquestes festes són realitats vives i dinàmiques, on es produeix el grau màxim de creativitat col·lectiva i d’innovació. Aquesta funció  transgressora de la festa comunitària és la que manté viu el sentit positiu de la tradició, ja que la tradició festiva o es renova o mor.
A la ciutat de Berga, la gent que s’aglomera a la plaça de Sant Pere per la festa de la Patum el dijous de Corpus, xiula estrepitosament cada cop que es presenten les noves indumentàries dels diferents salts de la festa. Xiulen perquè no tenen prou memòria col·lectiva per conèixer que al llarg de la història de la festa sempre s’han renovat els dissenys del vestuari festiu. Les festes patrimonials més tradicionals han arribat a superar les diferents crisis de cada època a causa de la seva tossuda capacitat d’adaptació i de renovació.
Cada festa té les seves músiques, els seus balls, la seva imatge. Però cada època històrica de la festa ha ballat a ritme de mazurca, de vals-jota, de pasdoble, de rumba, de mambo i de salsa. Cada temps festiu ha begut aiguardent, vi ranci, barreja, llimonada o refrescos de cola, cervesa o mojito.
Potser el paradigma de la innovació i el dinamisme en la tradició el trobem en les festes urbanes de barri, com és el cas de la Festa Major de Gràcia. La tradició gracienca del guarniment del carrer en festes no s’entendria sense la constant renovació del disseny del guarniment, de la incorporació de noves tècniques i de la capacitat de seduïr les noves generacions de cada època.                               
Els valors de la festa comunitària fan possible que la gent ens sentim gent en el millor sentit de l’expressió. Les festes comunitàries de carrer fan que la tradició sigui un exemple de bona pràctica cultural. Posen en evidència que les diferències no tenen perquè comportar desigualtats. Certifiquen que és millor la innovació que la còpia anacrònica del passat, per poder mantenir sana i viva la tradició festiva. Constaten que la cooperació supera la competició i que el col·lectiu supera les individualitats.