Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 25 de desembre de 2011

divendres, 11 de novembre de 2011

El Pessebre i el Nadal català


Era Nadal quan a Barcelona se celebrava el Tercer Congrés Internacional Pessebrista, l’any 1957. Un dels seus principals impulsors fóu l'historiador Josep M. Garrut, entusiasta, erudit i experimentat constructor de Pessebres, tal i com el definiria el Dr. Rudolf Berliner, antic director del Museu Nacional de Munich i del Museu de Providence als EUA. Aquell any Garrut publicava un llibre de referència: “Viatge a l’entorn del meu Pessebre”, i en ell definia d’una forma filosòfica el ritual del Pessebre:

“...fer Pessebre és tornar de nou al començament dels temps, del temps nostre, propi, i del temps històric projectat en la immensitat dels dies i de les hores.”

Els costums solen ser antics, però tenen història. Garrut parlava del “temps de la vellúria” però el situava en el seu univers particular concret i precís: “la calaixera de l’àvia”.

Aquesta precisió de l’erudit, que d’allò que és local en dóna un enfocament universal, ens porta a una interessant comparació. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans.

Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic a la Xina, s’ha venerat els avantpassats fins a l’extrem que no es pot entendre el paper essencial de la família sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics són cuidats i reverenciats des de fa mil·lennis.

Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebra cada tres de març la festa Hina Matsuri, un dia en que es demana per la salut de les nenes de la casa, construïnt un altaret amb petites figures que representen l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.

Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar.

Potser sí que el nostre Pessebre és el que en queda del nostre altar de casa.

De Nadals al món n’hi ha de tota mena. Hi ha qui el celebra el 7 de gener, en comptes del 25 de desembre, perquè l’Església Ortodoxa grega no hauria acceptat la reforma gregoriana del calendari julià dels romans. N’hi ha qui per Nadal fa vacances, i també n’hi ha qui no en fa perquè no n’hi dónen a la feina. N’hi ha que no tenen feina perquè els n’han fet fora. N’hi ha qui no celebra el Nadal perquè no hi creu i n’hi ha qui, tot i no creure-hi, el celebra. Hi ha tantes festes com maneres de celebrar-la o de no fer-ho.

Però quan parlem del Nadal com a festa tradicional i popular la cosa pot arribar a ser més complexa i interessant encara, perquè l’espai liminar entre les creences, les tradicions i les maneres de celebrar les festes públiques pot ser molt permeable. Com complexes són les relacions entre el poder i la gent que recrea i celebra les festes.

En el Llibre d’Isaïes de la Bíblia s’esmenten uns personatges rellevants que apareixeran com a figures indispensables en el Pessebre:

“...Vindran de Madian, i d’Efa sobre camells, així com de Sabà, per reconèixer-lo, oferint-li encens, i or...”
“... Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu resplendeix el Senyor, apareix la seva glòria. Els pobles s'acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s'han aplegat per venir cap a tu. Els teus fills arriben de lluny, les teves filles són dutes als braços. Ho veuràs i t'estremiràs de goig. El teu cor, meravellat, s'eixamplarà, quan aboquin damunt teu els tresors del mar i portin a casa teva les riqueses de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d'Efà; tots vindran de Saba portant or i encens i proclamant la grandesa del Senyor.”
Aquests personatges han tingut molts noms al llarg de la història dels pobles de la Mediterrània i de l’Orient Mitjà. Els Mags d’Orient s’han anomenat en persa, en alexandrí, en grec, en armeni, en hebreu, en llatí, en siríac, en castellà i en català, entre d’altres idiomes:

Melcior, Gaspar Baltasar, Melchor, Gaspar, Baltasar, Apel·li, Ameri, Damasc, Melchio, Gathaspa, Bithisarea, Galgalath, Malgalath, Sarací, Melchior, Caspar, Balthasar, Larvandad, Gushnasaph, Hormisdas, Hor, Karsudan, Basanater, Kagpha, Badadakharida, Badadilma...
En un principi eren anomenats mags, potser perquè el mite vindria del culte a Zoroastre, però l’Església els va canviar el nom i els va batejar com a reis, perquè això de mag sonava massa a pagà, i a més l’Església havia condemnat i perseguit cruelment la màgia.

Però a més dels reis de llegenda, també n’hi havia d’altres que ho eren de debò.

Corria el segle XIV quan el comte-rei Pere III de Barcelona dictà una pragmàtica a la vila de Perpinyà el dia 16 de desembre de 1350, per la qual ordenà que, el dia de Nadal fos celebrat el mateix dia de la Nativitat de Jesús, el 25 de desembre, en comptes del dia de l’Encarnació el 25 de març, com s’havia fet fins llavors.

L’etnògraf Ramon Violant i Simorra, que com Garrut va estar estretament vinculat al Museu del Poble Espanyol de Montjuïc, l’ actual Museu Etnològic de Barcelona, cita en el seu “Llibre de Nadal”, publicat el 1948, la instauració de noves solemnitats del Nadal a Catalunya en temps del rei En Pere el Cerimoniós:

“Particularment en el segle XIV, sobretot en temps del monarca En Pere el Cerimoniós, Catalunya i principalment Barcelona, cap i casal del Regne d’Aragó, es distingí força en la celebració solemne de la nostra gran diada. Car “en els temps benaurats que Catalunya es dictava les lleis i administrava en sa pròpia parla –ens diu Damians, en La Festa de Nadal, costums de l’avior-, la festivitat amb què l’Església cristiana commemora la naixença gloriosa del Salvador dels homes era colta amb la magnificència escaient a la transcendental diada”.

I per tal de fer-la més solemne encara, “encès de devoció a Jesucrist, el rei En Pere el Cerimoniós “per ço que pus sovint la dita Natiuidat del nostre Senyor en memòria sie hauda”, per pragmàtica dada a Perpinyà el 16 de desembre del 1350, estatuí que, el dia de Nadal “daquiauant perpetuament comptador”, la documentació de sa reial cancelleria i dels altres tribunals dependents de la Corona fos calendada en l’any del Naixement de Jesús, en lloc del de l’Encarnació, amb què oficialment hom comptava, substituint idus, nonas i chalendas per l’actual numeració correlativa i mensual dels dies; i a l’any següent, 1351, amb aprovació de la cort tinguda els catalans en l’esmentada capital rossellonesa, ordenà fer extensiva aquella reforma cronològica a tot Catalunya, essent aquesta la primera nació de la península ibèrica a adoptar-la, puix que Castella no ho feu fins el 1383, i Portugal el 1420. En altres terres d’Europa era ja antiga tal pràctica, que sembla que fou introduïda a Itàlia en el segle VI, per Dionís el Menor, i a França en temps de Pepí i Carlemany”.

Així mateix “la Casa reial d’Aragó, per ordinació expressa del referit rei En Pere, festejava amb gran lluïment la diada de Nadal a la capella de son palau, empaliant-la amb els “aparellaments blanchs pus nobles”, com blanques eren també les capes i les altres vestidures dels clergues celebrants, per simbolitzar-se amb la dita color la puritat de la Verge, a honor del qual misteri hom pot dir que el rei consagrava d’una manera especial la solemnitat”.

I més avall continua dient: 

“Servant l’ús establert pel rei Cerimoniós en les Ordinacions dels oficials de la seva cort, després de la festa litúrgica els sobirans d’Aragó donaven en llur palau un dinar fastuós, al qual eren convidats els representants populars, per tal de mantenir la “caritat e encara dilecció entre nos e el poble a nos comes per Aquell al qual per gran caritat e amor son fill en terra trameté”
Violant vincula estretament la instauració de les solemnitats del Nadal català al Casal Reial d’Aragó, a la seva capital i a tot el territori nacional.

Hi ha doncs una manera catalana de celebrar el Nadal que es remunta històricament i documental, pel cap baix al segle XIV. Podria ser que la taula i l’àpat del dinar tradicional i en família del dia de Nadal, el 25 de desembre, en fossin una pervivència, com també el costum de vestir la taula amb estovalles i tovallons de color blanc.

Què passava doncs a la capital d’aquella nació que comandava el rei Cerimoniós?.

La Barcelona del segle XIV era la capital d’un dels estats més importants de la Mediterrània. L’any 1321, a la Ciutat Comtal es van estrenar dues campanes noves a la catedral, el “Seny Ferial” (1321-1901), dedicat a santa Tecla, i “l'Esquella Prima” (del 1321 fins ara), que eren testimoni del bon moment de la Seu barcelonina. El model festiu era participatiu, els gremis s’encarregaven de gestionar, organitzar i executar els diferents cerimonials públics, entremesos per a les processons inclosos.

Els grans cerimonials del Corpus Christi, amb una processó que feia dia de la nit, consistia en un espectacle itinerant on tothom hi anava, no sabríem si per obtenir les indulgències que l’Església Catòlica prometia als seus seguidors o per veure passar, entre altres molts, tota la gent dels gremis de cotoners, pelleters, paraires, bastaixos, fusters i a tothom de les confraries, parròquies i congregacions de la ciutat, habillats amb les millors gales, portant creus, penons i gonfanons, investits amb gramalles dels colors de la porpra, de verd, d’or i d’argent. Amb les atxes enceses endavant per a que mai el Sant Crist estigués a les fosques.

Temps a venir haurien d’aparèixer el gegant i la geganta, les bèsties de foc i els diables i tota mena de gent de la cort celestial: Serafins, Querubins. Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Arcàngel i Àngels.

Deu n’hi dó per un rei que nasqué setmesó com ell mateix conta en les seves Cròniques:

“E no gaire aprés nasquem nos, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan exaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure.”

Pere Terç, com ell mateix signava, fou el IV d'Aragó, el II de València i d'Empúries, el III de Barcelona, el I de Mallorca i de Sardenya. Pere “el del Punyalet” era Rei d'Aragó, de Sardenya i de Mallorca, Duc d'Atenes i de Neopàtria, Comte de Barcelona i d'Empúries.


Quan el rei va néixer a Balaguer el 1319, feia temps que l’orde de menorets franciscans catequitzaven la gent de la península Itàlica, aquella que no sabia de lletra, d’una manera ben ocurrent: feien Pessebre.

Però del Pessebre català també en tenim altres referències. Violant defineix així el Pessebre:

“...Un altre element popular de les festes del cicle nadalenc, fortament arrelat en el nostre costumari ciutadà, més que en el rural, és el pessebre; per mitjà del qual hom commemora de forma plàstica, la Nativitat de Jesús en el Portal de Betlem....”

Fixem-nos que Violant apunta que el costum de fer Pessebre és un costum urbà, referint-se principalment a un costum de la ciutat de Barcelona. Era costum al segle XVIII que algunes cases benestants del Cap i Casal obríssin els seus Pessebres a les visites. El mateix Violant cita el “Calaix de sastre” de Rafael de Amat Cortada i Santjust del dia 1 de gener de l’any 1788 en l’apartat “Noticias de Belenes”:

“En cuanto a Belenes, aparte del tan memorable, antiguo y muy frecuentado por la gente, de la iglesia de los P.P. Capuchinos, por la mañana y por la tarde, durante estas Navidades, son dignos de ser visitados los de las casas particulares siguientes: el de los sacerdotes Vilellas, de Santa María; el del Señor Jerónimo Puig y su hermano, cerrajeros, en la calle Condal; el de Vehils, al lado de la capillita de San Sebastián, en la misma calle Condal; el del tejedor de las escaleras de la Catedral; el de un tal Manuel, comprador del Hospital. El del tejedor, digno de ser visto por la propiedad de las montañas, figuras de pastores, casitas, senderos, cueva con Nacimiento del Divino Salvador. I en el de Manuel, la cueva con el Niño Jesús, María Santísima, San José, el buey y la mula, pastores y ángeles; figuras de bastante tamaño y en actitudes tan naturales que parecen animadas.”

Els segles XVIII i XIX fóren importants a Barcelona en la proliferació del costum de fer pessebres. Una tradició napolitana que l’orde dels franciscans hauria fet arrelar en les pràctiques de catequització de la gent més senzilla que no tindria accés a la instrucció de lletra a la Itàlia del segle XIII, però que ens hauria arribat del regne de Nàpols portada per alguns aristòcrates en temps del borbó Carles III.

La gent treballadora va imitar més tard aquest costum de casa bona, començant així la tradició del Pessebre popular, amb figures més petites que representaven oficis com fuster, llenyataire, filadora, bosquerol, bugadera, capellà. També així nasqué el personatge del caganer.

Sigui com sigui alguns artistes i artesans catalans haurien excel·lit en l’art de recrear els textes bíblics en aquells meravellosos paisatges en miniatura, plens de fantasies naturalistes i evocacions orientalistes. Tot això en una Barcelona entre muralles que patia epidèmies a l’estiu i fred a l’hivern.

Exponent d’aquesta tradició va ser l’escultor Ramon Amadeu i Grau (1745-1821), format a la ciutat de Valls i a Barcelona, que es deixà seduïr per la tradició realista olotina durant la Guerra del Francès. També l’escultor mataroní Damià Campeny i Estrany (1771-1855) que va experimentar amb el barroquisme en les seves figures, potser per la seva estada a Itàlia al tombant de segle. Domènec Talarn i Ribot (1812-1902) representa l’eclosió de l’orientalisme historicista amb un barroquisme efectista i personal que a més d’un ha recordat les obres del pintor Fortuny. Els germans Agapit Vallmitjana (1830-1905) i Venanci Vallmitjana (1826-1919), excel·liren en l’art de donar forma estàtica al moviment, amb un barroquisme sense excés. 



Altres mestres foren Martí Castells (1873-1937) i els seus tres fills, Joan, Josep i Martí. És important constatar que els tallers familiars van aconseguir donar a l’abast d’una demanda creixent i continuada, alhora que afavorien la consolidació i extensió del pessebrisme. El vilafranquí Lambert Escaler (1874-1957), deixeble de Campeny, per a mi extraordinari i innovador. La llista és llarga i excel·lent: Brull, Berga, Bofill, Carratalà, Camps, Vidal...

Joan Amades i Gelats, també conservador del Museu de Barcelona, publicava el Nadal de 1946 “El Pessebre”, que segons alguns seria “la Bíblia del pessebrisme”. Amades defineix el Pessebre en una declaració aprovada per unanimitat en el Segon Congrés Pessebrista celebrat a Roma l’any 1955:

“Entenem per pessebre la representació plàstica i objectiva del naixement de Jesús mitjançant la disposició d’un país vist de manera panoràmica, dintre del qual se situen una diversitat de figures mòbils que es poden bellugar i alterar de lloc a gust del qui mena el pessebre. Tota altra figuració de l’adveniment al món del Mesies, representada en pintura, escultura, vidriera, baix relleu, o qualsevulla altra manifestació artística que no reuneixi les condicions indicades, per nosaltres no pot ésser qualificada de pessebre i, per tant, cau fora del nostre interès i fora del tema del present treball.”

Amades concreta l’objecte d’estudi en que centra la seva obra i, de passada, dóna un ferro calent on agafar-se a tanta i a tanta gent que fa pessebres.

Fer Pessebre a la manera dels catalans és avui, com fa tan de temps, una recreació d’un temps i d’un lloc que imagina el que el fa. És una tradició en el més propi sentit de l’etimologia de la paraula llatina –TRADERE- que significa lliurar, transferir, transmetre. El Pessebre ens ha estat transmès pels qui ens han precedit, els quals ens l’han lliurat carregat d’emocions i de significat. Fer Pessebre avui a Catalunya constitueix un acte de reafirmació de la pròpia identitat en la que la gent, una a una, ens definim com a comunitat, com a participants d’una cultura urbana i complexa, però també com a poble.

Un paisatge imaginari de suro i de molsa, de paper de plata i branquillons de farigola. Una idealització de pobles de muntanya amb casetes de pedra i taulades de pissarra, amb fontetes i rierols, amb pous dels que ja no en queden, amb un toc de fantasia i de màgia en un cel pintat de colors llampants.

Un decorat teatral on hi cap des d’un capellà a un caganer, un català amb faixa i barretina i un pastor vestit a la manera de l’Orient Mitjà. Reis a camell i patges musculats que semblen sortits d’una opereta a l’estil de La Corte de Faraón. 



El nostre Pessebre és una síntesi d’il·lusió, tradició i fantasia.
                                              

dijous, 10 de novembre de 2011

綠茶 Tè verd amb Marialluïsa

El Tè verd (Camellia sinensis) és un tipus tradicional de tè xinès torrefactat però no fermentat que es coneix a la Xina des de fa prop de cinc mil anys. La Marialluïsa (Aloysia citrodora) és un arbust d'orígen americà que es coneix a casa nostra des del segle XVIII.
La combinació en infusió de les fulles seques del Tè verd i les fulles fresques de la Marialluïsa, ofereix un sabor fresc i suau al paladar que agrada molt a la gent pagesa dels douars de la Hauss de Marraqueix. A les harsha, als horts i als patis de les cases del douar d'Oulad M'Taà he pogut veure com la gent hi té sovint un arbre de Marialluïsa per a preparar el Tè tal i com més els agrada: ben dolç, calent i escumejant.

Ingredients:
Aigua de mina
Fulles seques de Tè verd de la Xina
Fulles fresques de Marialluïsa
Sucre

Preparació:
S'omple una tetera amb fulles fresques de Marialluïsa. En una olleta es fa bullir aigua. Quan bull, es retira del foc i shi aboca a dins de la tetera. S'hi posa una cullerada de Tè verd i es deixa reposar tancant la tapadora. Mentre reposa s'hi va tirant el sucre. Es pot anar vessant tè en un got i tornar-lo a la tetera, tantes vegades com calgui fins que s'obtingui la dolçor desitjada. Quan cal se serveix el tè llançant-lo des de ben amunt per a que es refredi una mica i faci escuma. Se sol acompanyar de pastes dolces.: panellets, galetes d'oli amb mel  i llavors...

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Tots Sants, més enllà de la festa

El culte als déus i al poder
L’any 27 abans de la nostra era, el gendre de l’emperador romà Octavi, Marc Agrippa, poderós militar i polític, va fer construïr a Roma un temple dedicat a tots els déus, el PANTHEON. De fet l’advocació d’aquest temple s’oferia a les set divinitats dels principals cossos celests: el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart. El temple era presidit per l’òcul central per on penetrava la llum del Sol. La sala circular interior del temple representava la idea cosmogònica d’Aristòtil: el món inferior, sota la lluna, i el món superior, pel damunt d’aquesta, amb l’esfera del cel presidida per l’òcul solar, en el moment que el seu sogre, l’emperador, havia de ser considerat com a un ésser August, altrament dit, diví a ulls dels mortals. De fet el temple l’havia fet aixecar per commemorar la victòria del sogre contra Marc Aureli i Cleòpatra.
Gairebé mig mil·lenni després, havent començat el setè segle de l’era cristiana, el papa romà Bonifaci IV, poderós militar i polític, va pensar en un nou ús pel vell temple del bon gendre i general Agrippa. Bonifaci va purificar el temple pagà i el va consagrar en honor de la Mare de Déu i de tots els màrtirs de la jove Església Catòlica, fixant una data de celebració festiva en el calendari litúrgic.
Temps a venir, ja entrat el segle X, i amb Gregori IV de papa, la festa s’estendria a tots els sants fixant-se en el calendari el primer dia del mes de novembre i, en acabar aquell segle, el segon dia de novembre, seria ja calendada la festa commemorativa de tots els fidels difunts, una celebració que formalitzarien de forma eficaç els monjos de Cluny, potser perquè el culte als morts era ja des de temps molt antic un culte important entre els celtes.

L’antic culte als morts
El culte als morts i als avantpassats difunts és un culte antic i comú a moltes cultures, documentat arqueològicament en desenes de milers d’anys d’antiguitat. No ens ha de resultar pas estrany que generals, emperadors, abats i papes hagin volgut assimilar en les successives litúrgies del poder els diferents sistemes de creences que incorporaven el culte als morts. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans.
Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic a la Xina, s’ha venerat els avantpassats fins a l’extrem que no es pot entendre el paper essencial de la família sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics són cuidats i reverenciats des de fa mil·lennis a Orient.
Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebra cada tres de març la festa Hina Matsuri, un dia en que es demana per la salut de les nenes de la casa, construïnt un altaret amb petites figures que representen l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.
Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar. El nostre Pessebre podria ben ser el que en quedaria d’aquell altar de casa.
Per a la gent de l’Antiga Grècia era un deure ineludible enterrar els morts, ja que les ànimes dels que no rebien sepultura, ni cap ritu funerari, estaven condemnades a vagar eternament i a perseguir els seus parents per haver descuidat el compliment dels preceptes religiosos amb els difunts. No obstant això, aquesta norma no es respectava amb els lladres de temples, amb els suïcides ni amb els delinqüents ajusticiats.
L'enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les creences familiars, ja que els esperits dels avantpassats eren una mena de divinitats a les quals s'havia de retre culte de forma periòdica.
"Quan mor un familiar, en primer lloc li posen un òbol a la boca perquè li serveixi per pagar el pas de la llacuna.
Després de rentar el cadàver, d'ungir-lo amb bàlsam perfumat en el moment en que començaria a fer mala olor, i de coronar-lo amb flors del temps, l’exposen a la vista de tothom, amortallat amb els millors vestits perquè no tingui fred ni el ca Cèrber el vegi nu.
I mentre van fent tot això, les dones esclaten en plors i gemecs, tots ploren, es colpegen els pits, s'estiren dels cabells i s’esgarrapen les galtes. De vegades fins i tot estripen la roba i es tiren pols al cap, i els que encara viuen estan pitjor que el difunt, perquè sovint es rebolquen per terra i es colpegen el cap contra el paviment. "
  LLUCIÀ, Sobre el dol, 11-12

El costumari tradicional i la cuina del dia dels Morts a Catalunya
El dia 2 de novembre, el dia dels Morts, se solien, i encara se sol, visitar les sepultures dels familiars difunts, s’arregla el cementiri i s’hi porta flors i també es diuen misses en el seu honor. Abans era costum que els padrins regaléssin els panellets als seus fillols.
Els panellets, un dolç de massapà provinent de la sofisticació de la cort de Constantinoble, va arribar als Països Catalans, com el torró i la pirotècnia, amb el refinament sarraí de l’Edat Mitjana. Altres dels anomenats “àpats funeraris” actuals serien les castanyes, els moniatos i les batates de Màlaga, que a la seva Amèrica originària s’anomenen camotes.
Un altre menjar propi del temps és el codonyat. Els codonys són el fruit del codonyer (Cydonia oblonga), un arbre de la família de les Rosaceae que sembla ser originari del Caucas. Però, com tot en aquest món, a més de la perspectiva botànica també té una perspectiva llegendària. Ta Janiá, que en català sempre s'ha dit La Canea, és una bonica població de l’illa de Creta on segons una llegenda hi havia hagut el famós Jardí de les nimfes Hespèrides on es cultivava l’arbre de la vida que donava les meravelloses pomes daurades que la deessa Era feia guardar al drac de cent caps, el temible Ladó, un dels adversaris de l’heroi Hèracles en els seus treballs. Doncs vet aquí que aquelles pomes mítiques serien els nostres codonys.
Temps de tardor, el temps de final de les collites a la Mediterrània, el temps de l’abundància, el temps dels excedents de menjar, temps de canvi, de mort i de matances, i de nova vida anunciada després de l’hivern, que anunciarà per Nadal el Natalis Invicti, el renaixement del Sol mai vençut. Un cicle festiu d’antics cultes d’estat a la antiga Roma, un cicle de rituals i de celebracions que aniria des de la tardor fins a l’hivern.
El mite clàssic pagà de la deessa Fortuna amb la seva Cornucòpia, s’oposa a la iconografia tradicional de la Vella Quaresma, amb el bacallà sec i el cistell de verdures i peix., que servirá de penitència després del Carnaval hivernal, hereu de les antigues festes religioses romanes: les Matronàlia, les Saturnàlia i les Lupercàlia.
Els apareguts en la tradició catalana
A la Catalunya que creia en Déu, i que feia cas dels capellans, a finals del XIX hi havia la creença popular que a migdia del dia de difunts, les ànimes sortien del Purgatori per a compartir una estona amb la família a la llar. Segons la pena dels parents tornaven al Purgatori un any més o anaven de pet cap a la Glòria del cel. Les guspires del foc de la llar podien representar les ànimes. Hi havia cases que fins i tot guardaven un lloc a taula per l’ànima del difunt més recent de la casa. Hi havia pobles al Pirineu català que il·luminaven amb atxes el camí de l’església per guiar les “ànimes en pena”.

Els apareguts en la tradició europea i en l’americana
Altres creences similars hi havia escampades arreu d’Europa. En aquell temps, per exemple, a Irlanda i Escòcia pervivíen antics cultes celtes com el Samhain, la festa de la collita del final de l’estiu, relacionada amb la nit del 31 d’octubre i la matinada del primer dia de novembre. La Gran Fam del 1840 va fer que molta gent irlandesa marxés als Estats Units d’Amèrica a cercar feina i una nova vida.
Els treballadors emigrants solen endur-se amb ells les tradicions, els balls, les cançons, i també les festes, els contes, els mites i les creences. Fou així com arribarien a Amèrica els acordions de botons, els balls que ara en diuen cowntry, i la festa de Tots Sants a la manera de l’Europa celta: el Halloween, que literalment vol dir “vigília-de-Tots-Sants”, que hauria derivat de l’expressió All Hallows’Eve.
Els contes d’avantpassats
Els contes, els mites i les llegendes són com les Històries Sagrades dels pobles vençuts. La mateixa Bíblia és plena de contes: Jonàs i la Balena, Els Mags de Madiàn, de Sabà i d’Efà que seguien una estrella...
Contava un conte pagès de la Irlanda del XIX que hi va haver un home garrepa tan i tan dolent que ni el volíen a l’Infern. Jack-0’Lantern era el malvat personatge que vagarejava la nit de Tots Sants buscant el camí a l’altre barri, una ànima en pena que s’ajudava d’un nap buit on hi havia posat una llàntia per fer-se llum. El mateix Llucifer havia volgut comprovar en persona la maldat del tal Jack en vida, i fa fer una aposta pròpia del Diable, pero Jack es va passar de llest i va enganyar tres camins al Dimoni, fins que aquest el va engegar a dida. En l’hora de la mort no el van voler ni al Cel ni a l’Infern, per això vagareja la nit de Tots Sants proposant trampes a la gent per fer tractes: Truc o tracte?.
Quan aquest conte va arribar a Amèrica, el nap que li feia de llanterna al personatge de Jack el Garrepa es canviaria per una carabassa, més pròpia de les collites pageses del nou continent.
La festa de Tots Sants a la manera irlandesa es va popularitzar a Minnesota a principis dels anys vint del segle passat, però no va agafar volada internacional fins a principis de la dècada dels setanta.
Altres contes de morts i avantpassats són presents entre nosaltres sense que ens adonem de la importància de la Història i la Cultura que arrosseguen. Aquest és el cas del conte de la Ventafocs en les seves múltiples i ancestrals versions. Sembla que el mite tindria el seu origen en l’antiga Pèrsia, i que hauria estat transportat a l’antic Egipte en la versió de la bella cortesana Rodophis, la mòmia de la qual, segons els historiadors àrabs del segle XII, hauria estat trobada en una de les grans Piràmides. La mateixa poetessa grega Safo hauria cantat el poema de la bella Rodophis per haver-lo sentit explicar al seu germà quan tornava de Naucratis de vendre vi.
Conta la història que Rodophis es banyava al riu Nil, quan una oreneta se li va endur una de les seves sandàlies. L’oreneta va volar fins als jardins del palau de Menfis, on el mateix faraó va veure com la sandàlia queia del cel a les seves pròpies mans. Captivat per la bellesa del prodigi, el rei ordenà que s’anés a cercar la noia a qui pertanyia aquella sandàlia. Quan van trobar Rodophis la va fer la seva companya.
Estrabó féu una versió diferent del conte on l’ocell no és una oreneta, sinó el mateix falcó Horus, el símbol del Déu fet home, el faraó, Déu a la terra.
Bonica és també la versió xinesa del conte de la jove Yeh Shen, que explica la història d’una filla de Wu, el cap d’un poblat xinès, que s’hauria casat amb dues esposes, una de les quals va morir, deixant-li com a única filla seva Yeh Shen. La bellesa de la jove feia emmalaltir de gelosia les seves germanes, filles de la malvada segona esposa de Wu. L’única alegria de Yeh Shen era un peix daurat que li feia de germà gran i que cada dia anava a cuidar a la font on el criava en captivitat. La madrastra va descobrir el secret de la noia i va matar el peix per cuinar-lo aquella nit per sopar. Quan Yeh Shen va veure que el peix ja no hi era, va plorar i va vessar les seves llàgrimes en les quietes aigues de l’estanyol. Llavors va comparèixer la figura d’un home vell amb llargues barbes que la va consolar. Ella se li adreçà com a oncle i l’esperit li va donar consell sobre els poders meravellosos de les espines del seu peix daurat, que li haurien de guardar de tot mal i proveïr-la de tot desig del seu cor. Per les festes de la Primavera va haver de demanar a les espines del seu estimat peix un vestit com cal per anar a trobar marit. El peix li va lliurar un vestit de plomes de blauet amb unes sabates a joc de lluents escates de peix. L’esperit del peix li va parlar i li ordenà que cuidés de no perdre mai aquelles sabates prodigioses. En plena festa va estar a punt de ser reconeguda per les malvades parentes, i va haver de fugir precipitadament, no sense perdre una de les sabates meravelloses. La pobra noia pensava que mai més no podria tornar a sentir la veu del seu únic amic el peix.
Un pagès que va trobar la sabata perduda, la va fer arribar al rei de l’illa de T’o Han, el qual va meravellar-se de la bellesa d’un objecte tan preciós que brillava com el zèfir i que no feia cap soroll en colpejar-lo. Immediatament va manar que es trobés la propietària de la sabata. Va fer muntar un pavelló enmig de la cruïlla de camins on el pagès hauria trobat la sabata i va fer pregonar als quatre vents que es buscava la seva propietària. Totes les dones del terme van intentar calçar-se la sabata, però era tan menuda com menuts eren els peuets de Yeh Shen. A la fí, la noia va gosar acostar-se al pavelló una nit en el moment que un núvol va esmorteïr la llum de la lluna. El rei estava a l’aguait i la va seguir. En arribar a la cova que li feia de casa, el rei li va demanar que es calcés les dues sabates. En aquell mateix instant els parracs es van tornar plomes de blauet. Al poc temps es van casar. La madrastra i les germanes moren tràgicament en un ensorrament de la cova.
Sandàlies robades per un ocell migratori o per un falcó que és el mateix fill d’Isis, sabates fetes amb les escates d’un peix prodigiós que parla i que concedeix els desigs del cor. Eus ací els prodigis dels contes dels déus dels avantpassats.
Qui era la fada padrina de les versions del conte de Jacques Perrault, de Wilhelm i de Jacob Grimm o de Joan Amades? En un cas era l’esperit benefactor de la mare morta que rebia les llàgrimes del sacrifici d’una verge martiritzada per uns parents d’esperit malvat. La Ventafocs dels Grimm plora damunt la tomba de la seva mare, i les llàgrimes vessades reguen un branquilló d’avellaner que li ha ofert com a testimoni d’amor i que arrela miraculosament i que creix com un arbre esponerós que li dóna avellanes màgiques. Llàgrimes, fluits corporals que els antics romans conservaven en lacrimaris d’ofrenes, cultes i rituals ancestrals que reapareixen en les històries sagrades convertides en conte. En la versió dels Grimm la madrastra obliga les germanes a tallar-se el taló amb un ganivet per fer cabre la sabata massa petita pel peuàs de sa filla. Un altre personatge, l’ocell que es planta damunt l’avellaner màgic buida els ulls de la madrastra i les germanastres en acabar el conte. Joan Amades aporta una versió en la que la velleta que ajuda la Ventafocs és la Mare de Déu en persona.
Rodophis, Yeh Shen, Ventafocs, faraó, rei, Mare de Déu, madrastres i esperits dels sagrats avantpassats familiars són els personatges dels contes dels morts.

El drama i la sàtira de la festa de Tots Sants
Però la festa de Tots Sants i la diada dels Morts tenen també un costat satíric que, en diferents moments històrics i en diferents cultures, la gent hem sabut trobar.
A finals del segle XIX, per Tots Sants, els teatres anaven plens perquè s’hi feia la funció d’una obra contemporània que seduïa un públic entusiasta: el Tenorio.
La obra, publicada el 1844, era una versió castissa del mite de Dom Joan d’un tal José Zorrilla, el fill pròdig d’un policia de dretes, carlí i de Valladolid.
L’argument del Don Juan Tenorio de Zorrilla anava de seducció i de fantasmes, dels plaers de la vida i de l’inefable Tempus Fugit de la maduresa d’un home faldiller, al qual el destí fatal el porta a enamorar-se d’una novícia. Com que la historieta anava de vius i de morts era apropiat per a la festa de Tots Sants.
Els elencs artístics de les societats recreatives, majoritàriament gent de la classe treballadora, preparaven la funció a plena dedicació en sortir de la feina. El públic estava assegurat i el teatre era sempre ple.
El mite de Dom Joan havia estat portat als grans escenaris per autors com Molière al segle XVII o el mateix Mozart al XVIII, però Zorrilla el portava al teatre popular i ho feia en versets fàcils de memoritzar. La Margarida Xirgu més radiant emocionava el poble amb la seva novícia “Doña Inés del Alma Mía”.
Als anys trenta del segle passat alguns teatres de la capital catalana presentaven el “Tenorio més republicà de Barcelona”. Llamp Brochs oferia un esperpèntic “Drama sengriento, aspelusnante, aspesmódoco y marroroso, an siete actos y muchos cuadros” anomenat “Don Cuan Tanorio”. La versió còmica del Tenorio presentava una nova faceta del personatge del comendador Don Gonzalo de Ulloa com a “Dom Gonçal d’Ullera” i

La festa dels Morts a Mèxic
Les antigues societats mexica, maya, purèpetxa i totonaca, ja celebraven festes en honor als seus morts avantpassats tres mil·lennis abans de l’arribada dels invasors espanyols al continent americà.
Els mexicas ho celebraven el novè mes del seu calendari solar en honor a la deessa Mictecacíhuatl i al déu Miclantecuhtli.el señor del món dels morts.
En l’actualitat en les celebracions mexicanes dels morts hi tenen un paper rellevant els nens i els padrins. A casa es disposa un altaret dedicat als difunts, principalment al més recent i estimat, que pot ser l’avi, la mare, o una criatura que hauria mort massa aviat. L’altaret domèstic pot tenir diferents nivells, representant el més alt el lloc destinat a la imatge de l’avantpassat principal a qui es dedica el “altar de muertos”. S’hi posa allò que li agradava en vida: tequila, tabac, café. La parada es guarneix amb unes flors anomenades “sempasuchil” de color taronja i groc, similars als nostres “clavells de moro”. Segons les cultures i els pobles, com és el cas del poble tzotzil de Ciapas, els colors i la disposició i l’ordre dels avantpassats varia amb el vermell i el verd. La part del davant de l’altar està reservada als vius que esperen encara el dia de la seva mort.
La gent va als cementiris a portar flors i obsequis als difunts. Es mengen “panecillos dulces”. Se solen portar calaveres de sucre i figuretes còmiques amb esquelets balladors, músics, bevedors i amans fogosos les populars “calacas”. Un personatge destaca, l’esquelet satíric d’una bella i elegant dama: “la Catrina”. La casa es decora amb gallardets de paper pintat i retallat que anomenen “papel picado”. El papel picado reprodueix les escenes de les calacas.
Déus de la llar, déus del cel, emperadors i papes, esperits dels avantpassats, fades padrines, 

Epíleg
Mares de Déu, catrinas, déus dels morts i menjars dels vius, eus ací que Tots Sants va més enllà de la festa.
L’epíleg ha d’acabar amb alguns refrans i dites populars pròpies del temps:
Per Tots Sants, caçador, plega els rams.
Per Tots Sants, penja les gàbies i caça amb reclams.
Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes.

Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants.

Per Tots Sants, el blats sembrats.

Per Tots Sants, les llebres corren pels camps.

Per Tots Sants, les olives a les mans.







dijous, 27 d’octubre de 2011

En una antiga botiga de Santa Pau a TV3

A Santa Pau coneixerem una botiga centenària que ens farà viatjar en el temps i recordarem com eren les botigues d'abans, com s'anava a comprar i quins eren els hàbits i els costums més estesos amb en Pep Fornés.
http://www.tv3.cat/videos/3774030/Pep-Fornes-i-les-botigues-del-passat-I
http://www.tv3.cat/videos/3774050/Pep-Fornes-i-les-botigues-del-passat-II

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Codonyat amb nous


Els codonys són el fruit del codonyer (Cydonia oblonga), un arbre de la família de les Rosaceae que sembla ser originari del Caucas. Però, com tot en aquest món, a més de la perspectiva botànica també té una perspectiva llegendària.
Ta Jania, que es pronuncia Ta Janiá, i que en català sempre s'ha dit La Canea, és una bonica població de l’illa de Creta on segons una llegenda hi havia hagut el famós Jardí de les nimfes Hespèrides on hi havia l’arbre de la vida que donava les meravelloses pomes daurades que la deessa Era feia guardar al drac de cent caps, el temible Ladó, un dels adversaris de l’heroi Hèracles en els seus treballs. Doncs  vet aquí que aquelles pomes mítiques serien els nostres codonys.
Els codonys són bons a començament de la tardor. Com que contenen molta pectina són excel·lents per a fer una deliciosa confitura: el codonyat.
En aquesta recepta incorporo nous de noguera, una versió del codonyat que vaig conèixer a Lleó, al País Llionés, i que em sembla interessant.
Ingredients:
2 quilos de codonys verds.
1 quilo i quart de sucre blanc de remolatxa
Aigua de mina
Mig quilo de nous de noguera pelades

Preparació
Es pelen els codonys, es tallen a octaus i es treuen els cors, separant la polpa de les llavors i la part dura i granulosa. En una cassola s’hi aboca mig litre d’aigua i s’hi fan bullir les pells, els cors i les llavors per a que desprenguin la pectina. En un calder gran i fondo s’hi posa la polpa, tallada a bocins, de tots els codonys, el sucre i el brou colat de fer bullir les pells, cors i llavors. Es tapa i es deixa coure a foc lent fins que s’hagi desfet el sucre i els codonys estiguin ben cuits. Ara és el moment de triturar el codonyat amb una batedora. Es manté destapat i a foc lent mentre es remena regularment amb una cullera de fusta prou gran per a evitar cremar-se amb les esquitxades. Ha de bullir lentament fins a perdre bona part del líquid. Com més bulli, més espès quedarà el codonyat. Un cop obtinguda l’espessor desitjada es retira del foc. És el moment d’abocar-hi les nous pelades. Es deixa refredar en motlles.
Aquest codonyat es deixa menjar prou bé acompanyat de mató o bé de formatge fresc de llet de cabra.

divendres, 30 de setembre de 2011

Naturisme

El Naturisme avui en dia és considerat com una filosofia de viure, un contacte harmònic amb la natura, que se sol fer visible per la nuesa en comunitat. el propi respecte, el respecte al proïsme i el respecte a la natura. Els anarquistes francesos Emile Gravelle (1855 – 1920), Henri Zisly (1872 – 1945) y Henri Beaulieu (1870 – 1944), "les naturien propagandistes" van ser els impulsors de la revista “Naturien” apareguda l'estiu de 1897,a París.. A Catalunya, Rossell, Montseny o Capo, implantaren els ideals del naturisme llibertari. A l'Europa de finals del segle XIX, amb la industrialització emergent, sorgiren diferents moviments socials, moviments higienistes burgesos, moviments obreristes i moviments llibertaris que introduïren les idees idealitzades de retorn a una humanitat en harmonia amb la natura. 
Programa de TVE2 on parlem d'aquest tema..
http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-naturismo/1211493/#aHR0cDovL3d3dy5ydHZlLmVzL2FsYWNhcnRhL2ludGVybm8vY29udGVudHRhYmxlLnNodG1sP2N0eD0zNzQxMCZsb2NhbGU9ZXMmcGFnZVNpemU9MTImc2VjdGlvbkZpbHRlcj00MzQzMiZhZHZTZWFyY2hPcGVuPWZhbHNl

dijous, 15 de setembre de 2011

Construcció d'una casa de tàpia

Documents fotogràfics del treball de camp etnogràfic a la Hauss de Marraqueix 2010
video

dimecres, 14 de setembre de 2011

Ferrers Ferreiros الحدادين

Fotografies dels treballs de camp a la Hauss de Marraqueix (Marroc) i a la Valduerna (País Llionès) video

dissabte, 10 de setembre de 2011

Els Segadors

Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran! 
Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.- 
Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes; 
n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre. 
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra. 
Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra. 
A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien: 
-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències. 
A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes. 
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència. 
Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres. 
Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra: 
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:
 -Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens han declarat la guerra! 
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!


diumenge, 21 d’agost de 2011

Les festes alternatives


A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI. Es tracta de festes i activitats parafestives al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren.
Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la vocalia d’afers socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, el més veterà llibertari. Al carrer del Perill es celebren festes alternatives durant la festa major de Gràcia fins al 2002. L’”Ateneu Llibertari a Gràcia” integra grups de teatre de carrer com “el Drac” que participa activament en les accions festives i reivindicatives de carrer com la lluita per la recuperació de l’antiga fàbrica “la Sedeta” per a equipaments culturals i educatius per al barri del Camp d’En Grassot. El Carnaval i sobretot el seu enterrament de la sardina són moments festius ben intensos en que l’Ateneu del carrer del Perill fa pinya amb les entitats més progressistes del barri en l’organització d’unes festes fins ara prohibides. La dècada dels setanta és el temps en que l’espai urbà torna a ser escenari de l’ocupació pacífica i festiva de la via pública com un exercici lúdic de transgressió i reapropiació del carrer com a lloc on expressar conflictes i utopies, un espai vigilat durant la dictadura feixista i sotmès a cauteles de prohibició d’ús o autorització per part dels governs civils i els ajuntaments. És aquest espai urbà el que permet els moviments socials mostrar les seves propostes de canvi: reivindicacions i projectes en que els anarquistes, els independentistes, els insubmisos, els comunistes, els ecologistes o els antimilitaristes anti OTAN socialitzen la informació ideològica i fan les seves denúncies socials i polítiques.
En la història trobem episodis en que grups de contestació organitzen festivals alternatius com el Primer Certamen Socialista de Reus l’any 1885 que vol ser l’alternativa als Jocs Florals patrocinats pel Marquès de Comillas i que guanya Pere Carratalà amb la cançó “Hijos del pueblo” que després esdevindria himne, un dels molts himnes que es van presentar a la secció de música revolucionària d’aquell Certamen, organitzat pel Centre d’Amics de Reus, membre de la Primera Internacional. 
 Altres moments més recents en que una acció festiva representa una alternativa el trobem en les Jornades Llibertàries del Park Güell de Barcelona el 1977  o els festivals “Sis hores de cançó” de Canet i el Canet Rock celebrats també a mitjans dels setanta. En aquests marcs alternatius es van presentar experiències alternatives de nivell en la creació artística com Bread and Puppets o  Living Theatre.
Durant la transició política immediata al franquisme la manca d’espais tancats per a celebrar-hi actes públics obliga els moviments veinals, socials i polítics a demanar prestats o a llogar els locals a les entitats clericals i mercantils que sobreviuen a la repressió del règim nacional-catolicista militar. La incautació dels locals socials dels sindicats, de les organitzacions o grups d’afinitat anarquistes i de les organitzacions polítiques catalanistes i d’esquerra durant el franquisme havia deixat exhausta o morta tota organització sospitiosa de ser “desafecta al régimen”. L’acció de supervisió sòcio-política duta a terme pel consistori franquista amb les festes barcelonines fa que s’exerceixi el control falangista en les comissions de les festes majors dels barris, les quals experimenten un important creixement en la dècada dels anys cinquanta com a moments de liberalitat de difícil control al carrer, creixement que té una inflexió als anys seixanta paral·lelament al desenvolupament econòmic i a l’extensió de l’ús del vehicle privat.
A principis dels anys setanta les festes tradicionals estan en un moment de recessió. La transició pactada de la dictadura a la democràcia comporta la cohexistència de models festius i de sensibilitats diferents. Les primeres festes alternatives són sotmeses a un estricte control secret i uniformat de la policia nacional i de la guàrdia civil: Festival de Canet, Canet Rock, Jornades Llibertàries... El nou cop d’estat militar del 23 de febrer de 1981 comporta una nova regressió democràtica que afecta notablement l’activitat política i conseqüentment les festes.
Durant els anys noranta l’extensió de l’ús de la xarxa Internet i del telèfon mòbil entre els més joves ha facilitat la convocatòria de les festes alternatives amb proclames com aquesta apareguda a la web Indymedia anunciant les IX Festes alternatives del Prat de Llobregat el setembre del 2004:
 “Per unes festes majors autogestionades i alternatives. Si no t'agraden les seves festes només has de fer les teves“.
La programació d’activitats d’una festa alternativa és molt diversa i sol incloure concerts adreçats explícitament a un públic jove.
L’anomenat Rock per la Independència “RxI” va ser el moviment musical que aplega més d’una trentena de grups musicals de tendència diversa amb discurs reivindicatiu i un centenar llarg de locals repartits per tot el territori dels Països Catalans, és el que es coneixia com la “Xarxa del Rotllo”: casals independentistes, ateneus populars, bars musicals, casals Jaume I, casals Tio Canya, Vía Fora! i molts altres locals organitzaven concerts i festes alternatives sota el lema “Festa, sí; lluita, també”. La figura del cantautor Ovidi Montllor va esdevinir un dels referents simbòlics del moviment, com també figures literàries com Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart o, sobretot, Miquel Martí i Pol.
Grups com Brams, Inadaptats, Obrint Pas, Desperdicis Clínics, Atzukak, Mesclat, Ràbia Positiva o Red Banner són només una mostra d’un ample ventall musical que semblava haver tingut com a referent immediat els grups bascos dels noranta com Negu Gorriak  o La Polla Records.
Una festa alternativa també sol incloure activitats infantils, tallers de creació artística, jocs, contes, malabars, circ, màgia, cinema i vídeo a la fresca, teatre de carrer, concursos gastronòmics, dinar popular, fira d’aliments biològics, xerrades i debats, “xiringuitos” i parades d’organitzacions no governamentals, col·lectius i plataformes reivindicatives o de solidaritat amb territoris en conflicte, amb els presos, comitès de solidaritat amb els immigrats, reivindicacions del moviment okupa, paradetes de menjars exòtics i d’artesania, exposicions a l'aire lliure sobre temes de denúncia política, ecologista o veïnal, entre moltes altres.
El darrer moviment dels “Indignats” ha reactivat i alhora ha renovat el concepte de festa alternativa: debats, concerts, manifestos, accions reivindicatives... 
El públic que convoca la programació d'activitats d'una festa alternativa sol ser majoritàriament jove. Alguns concerts convoquen molt de públic que l'espai festiu digereix amb dificultat.
Amb tot, aquest model festiu continua “topant” amb el model tradicional, més conservador, que conviu amb més comoditat amb el gust del veïnat proper a l’espai escenari de la festa: el carrer

dijous, 4 d’agost de 2011

El poder de la tradició

Tota nova generació assumeix el lideratge social mitjançant l’obtenció de credibilitat. El crèdit d’un grup d’edat se sol aconseguir vinculant la pròpia imatge, la imatge pública del grup que detenta el poder, al prestigi social que pugui ser capaç d’obtenir del seu entorn. Tot depèn del capital social que pugui acumular.
Passar el relleu és llei de vida, però no sempre és fàcil. Sovint hi ha hagut grups i individus poderosos que han oposat resistència a abandonar el lideratge social, s’hi han enrocat. Avui això es fa més evident si tenim en conta l’increment en l’esperança i en la qualitat de vida de la gent. Hi ha gent que s’entossudeix a sentir-se permanent i patèticament jove i capaç de liderar la vida dels altres.
En contraposició a aquesta mena de “mania de voler manar”, sempre hi ha hagut una immensa minoria de gent a la qui mai no li han calgut els líders. Gent que manté un viu compromís de dissidència creativa i innovadora, que de vegades incomoda els menys valents i els més poderosos.
S’invoca la tradició per  aconseguir resistir-se als canvis. Però el mateix argument és emprat pels qui volen assolir el lideratge. És llavors quan s’esdevé l’aparent paradoxa segons la qual la tradició es converteix en una mena de catalitzador que serveix tan per enrocar-se en el poder com per conquerir-lo. Hi ha exemples dramàtics d’aquest fet portat a l’extrem del radicalisme i el fonamentalisme. N’hi ha que se’ns presenten com llunyans o exòtics, però n’hi ha de molt propers i domèstics.
Joves que llancen carretilles de foc pel carrer, emmascarats sota un vestit de diable tradicional, que deixen estupefactes autoritats i asseguradores, acostumades a assegurar el risc, però mai el sinistre. Joves músics que aprenen a fer sonar la gralla i el timbal mentre desperten a les set del matí un veïnat dormilega, que amb prou feines es resisteix a llançar aigua balcó avall. Balladores noctàmbules per les qui mai no és prou tard per acabar la festa.
De vegades el significat originari d’una paraula ens pot ajudar a comprendre el seu poder simbòlic. És així com trobem en l’arrel llatina del mot tradició, TRADERE, un significat primigeni que voldria dir lliurar, transferir, transmetre. La tradició consistiria doncs en passar d’una generació a l’altra els costums, els coneixements, les creences de la cultura de la gent que n’és posseidora.
Arribats en aquest punt ens hem de preguntar: Qui han de ser els posseïdors de la cultura en el món contemporani? La resposta només pot ser una: la gent, totes les gents són les posseïdores de les seves pròpies cultures, costums, coneixements o creences. Per la qual cosa és la gent que les transfereix on vol, com vol i quan vol.
Els humans tenim una prodigiosa capacitat d’adaptar-nos als canvis del nostre entorn, però també una enorme habilitat per transformar-lo. Els humans hem inventat les tradicions i les canviem quan volem. Vet aquí el principal poder transformador de la cultura.
La funció utilitària del coneixement, el poder simbòlic de les creences, l’ús social dels costums, fa que tot es capgiri de generació en generació i, força vegades, abans i tot. El concepte de la identitat col·lectiva d’un “NOSALTRES” imaginat, és enormement mutable. Les identitats col·lectives dels nostres ancestres més propers no s’assemblen gens a les nostres identitats del present. Aquesta és una de les raons de les fisures i dels conflictes intergeneracionals més frequents.
La tradició se sol fer visible en els rituals, en les cerimònies i sobretot en aquelles magnífiques construccions humanes plenes de simbolisme que anomenem festes. Les més elaborades i complexes de les festes solen ser les festes públiques.
En les festes es manifesten de forma ostensible les fisures i els conflictes de la societat que les celebra. Algunes festes populars enalteixen els valors de la cooperació, la solidaritat, la fraternitat. D’altres posen en evidència les diferències de grup, de categoria, de classe, de gènere, d’estatus, fent visibles les desigualtats socials.
Les festes generades des de la dimensió més comunitària, són les que tenen més potencial transformador, i per tant transgressor. Aquestes festes són realitats vives i dinàmiques, on es produeix el grau màxim de creativitat col·lectiva i d’innovació. Aquesta funció  transgressora de la festa comunitària és la que manté viu el sentit positiu de la tradició, ja que la tradició festiva o es renova o mor.
A la ciutat de Berga, la gent que s’aglomera a la plaça de Sant Pere per la festa de la Patum el dijous de Corpus, xiula estrepitosament cada cop que es presenten les noves indumentàries dels diferents salts de la festa. Xiulen perquè no tenen prou memòria col·lectiva per conèixer que al llarg de la història de la festa sempre s’han renovat els dissenys del vestuari festiu. Les festes patrimonials més tradicionals han arribat a superar les diferents crisis de cada època a causa de la seva tossuda capacitat d’adaptació i de renovació.
Cada festa té les seves músiques, els seus balls, la seva imatge. Però cada època històrica de la festa ha ballat a ritme de mazurca, de vals-jota, de pasdoble, de rumba, de mambo i de salsa. Cada temps festiu ha begut aiguardent, vi ranci, barreja, llimonada o refrescos de cola, cervesa o mojito.
Potser el paradigma de la innovació i el dinamisme en la tradició el trobem en les festes urbanes de barri, com és el cas de la Festa Major de Gràcia. La tradició gracienca del guarniment del carrer en festes no s’entendria sense la constant renovació del disseny del guarniment, de la incorporació de noves tècniques i de la capacitat de seduïr les noves generacions de cada època.                               
Els valors de la festa comunitària fan possible que la gent ens sentim gent en el millor sentit de l’expressió. Les festes comunitàries de carrer fan que la tradició sigui un exemple de bona pràctica cultural. Posen en evidència que les diferències no tenen perquè comportar desigualtats. Certifiquen que és millor la innovació que la còpia anacrònica del passat, per poder mantenir sana i viva la tradició festiva. Constaten que la cooperació supera la competició i que el col·lectiu supera les individualitats.