Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 29 de juliol de 2010

El patrimonio festivo


Aquello que la gente somos capaces de imaginar colectivamente es muy valioso.
La Cultura es una construcción simbólica de los humanos. Comemos, cantamos y nos emocionamos siguiendo pautas aprendidas en familia, en grupo, en sociedad. Hoy como ayer inventamos tradiciones, creemos en mitos y construimos nuevas leyendas. Hoy, igual que ayer, seguimos lanzando a los cuatro vientos las nuevas fábulas, y lo hacemos también por internet. En las ciudades también hay cuentos que los jóvenes narran como historias ciertas al salir del instituto.
La cultura de la sociedad compleja iguala aquello que antaño habíamos llamado rural de aquello que antes llamábamos urbano. La gente somos la misma gente en Rosario que en Grandoli, la misma en Barcelona que en la Barceloneta o en Gracia, también la misma que en Damasco o en Marraquech.
Tenemos mitos en común de color azul y grana, rojiblanco o albiceleste. Llenamos juntos la calle en fiestas, pasamos todos juntos el mismo calor del verano y sufrimos juntos la crisis que toca en cada tiempo, sobre todo si somos gente trabajadora.
Hace años que en mi ciudad de Barcelona, desde el Museo Etnológico, conspiramos juntos con la gente que organiza la Fiesta Mayor del barrio de Gracia por salvaguardar la parte más tangible de un mito: los adornos y decorados de una fiesta barcelonesa declarada Fiesta Tradicional de Interés Nacional de Cataluña.
¿Quien dijo que el patrimonio era cosa de artistas e ilustrados? Los museos del siglo XXI apostamos por un concepto próximo de la cultura, por un retorno a de valores a los protagonistas creadores de los mitos cotidianos.
No fué porque sí que la conferencia 2010 del Consejo Internacional de los Museos, que se celebra este noviembre a Shangai, eligiera como tema central “el papel de los museos como motores de la armonia social”. Cuando hablamos del patrimonio festivo también estamos hablando de armonia.
Una flor de papel pintado no se conserva mucho tiempo entre cables, luces, cajas y demás trastos de fiesta. Los antiguos talleres y las trastiendas del barrio barcelonés de Gracia no reunían las condiciones idóneas de temperatura constante o de humedad relativa. El decorado de la fiesta es un patrimonio tan efímero como lo puede ser una aquarela, pero significa muchas emociones colectivas que hacía falta preservar.
Cada año las vecinas creadoras de las artesanías efímeras, y también sus compañeros hombres, reservan algunos detalles del “guarnit”, el “adorno”, para que pasen a ser “una pieza de museo”. El Museo conserva, estudia y divulga este patrimonio festivo del mismo modo que lo hace con los otras tesoros que custodia.
Los tesoros de un museo de Antropología sobrepasan el concepto artístico o histórico. Los materiales etnográficos son elementos que contienen una información muy diversa y valiosa: el rastro de la historia de la vida cotidiana, los rastros de la memoria de aquellos hechos que el pueblo eleva a la categoría de acontecimiento, los elementos rituales, los instrumentos para las prácticas rituales, los sortilegios mágicos.
Los objetos etnográficos son herramientas de trabajo, indumentarias de fiesta, boleadoras, mates, amuletos, relicarios, imágenes de los antepasados, santos, dioses, capazos o cestas, y un montón de otras maravillas como hadas de cartón, enanitos de papel, vampiros, duendes o cortinas de agua fabricadas a mano con botellas de plástico y pintadas con lentejuelas de purpurina.
No es nueva en el Museo Etnológico de Barcelona esta museología. En los años cuarenta del siglo pasado ya había en el museo quien trabajaba en la recolección de materiales festivos.
Ramon Violant, Joan Amades, August Panyella, Zeferina Amil, Apel•les Mestres, y otros muchos trabajaron para el antiguo museo en la recolección y el estudio de piezas tan interesantes como las máscaras del Carnaval, las “fallas” o antorchas de San Juan, los juguetes, los vestidos de novia y de fiesta, las “gralles”, los “sacs de gemecs” o gaitas, los “flabiols” o flautas, las castañuelas, los panderos, tambores y un etcétera que constituye la colección más importante de patrimonio etnológico inventariada y documentada a nivel nacional en Catalunya.
Hoy como ayer, el museo también documenta la fiesta popular, en vivo y en directo, y lo hace captando las imágenes de los procesos de trabajo de creación colectiva que han hecho posible la transformación de la calle en un espacio de vida en común durante un tiempo tan extraordinario como efímero.
Estos documentos fotográficos y audiovisuales tienen una mirada etnográfica e incrementan constantemente el fondo del Archivo de Imágenes del museo, que contiene más de cincuenta-mil, obtenidas durante más de sesenta años de trabajo de campo de varias generaciones de investigadores catalanes que han observado y estudiado culturas por todo del mundo.
La comparación de materiales y de imágenes tan diversos hace más interesante el trabajo científico porque hace posibles interpretaciones más complejas y fundamentadas.
La acumulación del conocimiento para el estudio de los expertos y de los especialistas es una de las funciones del museo, como también lo es la divulgación de este conocimiento y el compartir las experiencias aprendidas, poniéndolas en contraste y en contacto.
Un ejemplo de esto ha sido la colaboració del museo con la fiesta de “la Patum”, fiesta señera de la ciudad de Berga que, junto con el Misterio de Elx, constituyen las únicas Obras cumbre del Patrimonio Oral e Intangible de la Humanidad que la UNESCO ha declarado y proclamado como tales en los Países Catalanes.
El museo ha aportado a la Patum de este año imágenes inéditas de la década de 1940 de su propio fondo documental. Pero también ha hecho posible el encuentro entre esta fiesta catalana con una fiesta caribeña también patrimonio de los humanos: el Carnaval de Barranquilla, y ha acercado culturas y gente en aquello que comparten, que no es otra cosa que su propia humanidad y gusto por la fiesta.
Esta práctica del museo trasciende las disciplinas y se aplica de forma eficaz y próxima a la sociedad más inmediata, porque implica de forma activa a los protagonistas de la cultura, transforma de forma pequeña y concreta realidades dinámicas y bien cargadas de símbolos, potencia valores a la escala más próxima, pequeña, modesta, humana.
En el barrio barcelonés de Gracia pasan a menudo estas cosas, cada tarde que las mujeres y los hombres bajan de casa y se reunen en el local social para imaginar cómo será el adorno de fiesta. A cada corte de tijera, a cada golpe de martillo se construye algo más que una ilusión.

El patrimoni festiu


Allò que la gent sóm capaços d’imaginar col•lectivament és molt valuós. La Cultura és una construcció simbólica que fem els humans. Mengem, cantem i ens emocionem seguint pautes apreses en família, en colla, en societat.
Ara com abans inventem tradicions, creiem en mites i construïm noves llegendes. Avui, igual que ahir, seguim escampant als quatre vents les noves rondalles, i ho fem també per internet. A ciutat també hi ha contes de la vora del foc que s’expliquen com històries ben certes en sortir de l’institut.
La cultura de la societat complexa iguala allò que abans en deiem rural d’allò que abans en deiem urbà. La gent sóm la mateixa gent a la Fatarella que a Gràcia, però també a Cali, a Rosario o a Amizmiz. Tenim mites en comú “amb un nom que el sap tothom”. Omplim junts el carrer en festes, passem tots junts la mateixa calor d’estiu i patim junts la crisi que toca en cada temps, sobretot si sóm gent treballadora.
Fa anys que el Museu Etnològic de Barcelona i la gent de la Festa Major de Gràcia conspirem junts per salvaguardar la part més tangible d’un mite: els guarniments d’una festa barcelonina declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional de Catalunya.
Qui ho diu que el patrimoni és cosa d’artistes i lletraferits? Els museus del segle XXI apostem per un concepte proper de la cultura, per un retorn de valors als protagonistes creadors dels mites quotidians.
No ha estat perquè sí que la conferència 2010 del Consell Internacional dels Museus, que se celebra aquest novembre a Shangai, hagi escollit com a tema central “el paper dels museus com a motors de l’armonia social”. Quan parlem del patrimoni festiu també estem parlant d’armonia.
Una flor de paper pintat no es conserva gaire temps enmig de cables, llums i caixes. Els antics tallers i els rerabotigues de Gràcia no reunien les condicions idònies de temperatura constant o d’humitat relativa. El guarniment de festa és un patrimoni tan efímer com ho pot ser una aquarel•la, però significa moltes emocions col•lectives que calia preservar.
Cada any les veïnes creadores de les artesanies efímeres, i també els seus companys homes, reserven alguns detalls del “guarnit” per a que passin a ser “una peça de museu”. El Museu conserva, estudia i divulga aquest patrimoni festiu de la mateixa manera que ho fa amb els altres tresors que custodia.
Els tresors d’un museu d’Antropologia depassen el contingut artístic o històric. Els materials etnogràfics són elements que contenen una informació molt diversa i valuosa: el rastre de la història de la vida quotidiana, els rastres de la memòria d’aquells fets que el poble eleva a la categoría d’esdeveniment, els elements rituals, els instruments per a les pràctiques, els sortilegis màgics.
Els objectes etnogràfics són eines de treball, indumentàries de festa, amulets, reliquiaris, imatges dels avantpassats, sants, déus, coves o cistells, i un munt d’altres maravelles com fades de cartó pedra, nans, vampirs, follets o regalims d’aigua fets amb ampolles de plàstic pintades amb lluentons de purpurina.
No és nova a l’Etnològic aquesta museologia. Als anys quaranta ja hi havia al museu qui feia feina recol•lectant materials festius. Ramon Violant, Joan Amades, August Panyella, Zeferina Amil, Apel•les Mestres, i molts altres van treballar per l’antic museu en la recol•lecció i l’estudi de peces tan interessants com les màscares del Carnaval, les falles de Sant Joan, les joguines, els vestits de núvia i de festa, les gralles, els sacs de gemecs, els flabiols, les castanyoles, els panderos i un etcétera que constitueix la col•lecció més important de patrimoni etnològic que hi ha inventariada i documentada a nivel nacional a Catalunya.
Ara com abans, el museu també documenta la festa, en viu i en directe, i ho fa captant les imatges dels processos de treball de creació col•lectiva que han fet possible la transformació del carrer en un espai de vida en comú durant un temps tan extraordinari com efímer.
Aquests documents fotogràfics i audiovisuals tenen una mirada etnogràfica i incrementen constantment el fons de l’Arxiu d’Imatges del museu, que en conté més de cinquanta-mil, obtingudes en el decurs de més de seixanta anys de treball de camp de diverses generacions d’investigadors catalans que han observat i estudiat cultures arreu del món.
La comparació de materials i d’imatges tan diversos fa més interessant el treball científic perquè fa possibles interpretacions més complexes i fonamentades.
L’acumulació del coneixement per a l’estudi dels experts i dels especialistes és una de les funcions del museu, com també ho és la divulgació d’aquest coneixement i el compartir les experiències conegudes arreu, posant-les en contrast i en contacte.
Un exemple d’això ha estat la col•laboració del museu amb la Patum, festa senyera de la ciutat de Berga que, juntament amb el Misteri d’Elx, constitueixen les úniques Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat que la UNESCO ha declarat i proclamat com a tals als Països Catalans.
El museu ha aportat a la Patum d’enguany imatges inèdites de la dècada de 1940 del seu propi fons documental. Però també ha fet possible la trobada entre aquesta festa catalana amb una festa caribenya també patrimoni dels humans: el Carnaval de Barranquilla, i ha apropat cultures i gent en allò que comparteixen, que no és altra cosa que la seva pròpia humanitat i gust per la festa.
Aquesta pràctica del museu transcendeix les disciplines i s’aplica de forma eficaç i propera a la societat més immediata, perquè implica de forma activa els protagonistes de la cultura, transforma de forma petita i concreta realitats dinàmiques i ben carregades de símbols, potencia valors a l’escala més propera, menuda, modesta, humana.
A Gràcia passen sovint aquestes coses, cada tarda que les dones i els homes baixen de casa i es troben al local per a imaginar com serà el guarnit. A cada tall de tisora, a cada cop de martell es construeix alguna cosa més que una il•lusió.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Els bans de la Festa Major de Gràcia



Els bans de la Festa Major de Gràcia són dels pocs bans oficials que s’escriuen en vers.

N’hi ha que els ha agradat trobar un referent en Enrique Tierno, quan feia d’alcalde a Madrid, perquè també feia bans municipals versiculats. Però Barcelona té una prou llarga tradició de bans i proclames carnestoltesques al segle XIX per a considerar els bans versiculats com un fenomen propi i antic. Cal remarcar que aquesta literatura satírica reviu a Gràcia el 1980 de la ma del Consell dels Bulls.

Salvant l’enorme distància de la mordaç sàtira corrosiva dels gloriosos bans del Carnaval gracienc, el ban municipal de la Festa Major té la gràcia d’haver estat signat al llarg dels anys per una variada cort de mandataris municipals de tot signe i mida, entre la que podem trobar tres alcaldes i set regidors i regidores pel cap baix.

El seu estil ha anat evolucionant, bo i mantenint un mateix caràcter que es podria definir com a “escatolíric”. És generalment acceptat que són obra d’una mateixa ploma i d’una mateixa ma, i que aquesta té una relació de continuïtat amb els bans satírics abans esmentats.

Les disposicions referents al civisme i les bones maneres obliguen a versicular al voltant del concepte dels orins i altres excrements, les llaunes de beguda, les ampolles de vidre, les barres dels bars, els riscos del foc, l’horari de tancament, el descans dels veïns, el respecte pels guarniments de festa, etc.

Però també s’hi deixa sentir una ironia i una pàtina progre que contrasta amb el que hom sol trobar en els documents oficials.

Amb tot els bans ofereixen un ample repertori municipal de rodolins normatius prou digne de menció i estudi.

Veiem-ne l’evolució amb algunes mostres des del 1997 fins al 2010:

BAN de la Festa Major de Gràcia de 1997

Per al general coneixement, i amb el propòsit de fer més lluïdes les celebracions que, amb motiu de la Festa Major de Gràcia de l'any Mil nou-cents noranta-set, organitzen la Federació Festa Major de Gràcia i les altres organitzacions dels ciutadans i ciutadanes amb el suport d'aquest Ajuntament, en l'any del Centenari de l'Agregació de la vila de Gràcia a la ciutat de Barcelona, el Districte de Gràcia promulga aquest Ban, per a que sigui observat i es compleixi mentre duri la Festa. Per la qual cosa, ordena les següents DISPOSICIONS:
1. Hores de plegar i anar a dormir.
Tota festa haurà de d'acabar com a màxim a les tres de la matinada els dies de cada dia i els diumenges, excepte els divendres i els dissabtes que podrà acabar a dos quarts de quatre de la matinada. Arribat aquell moment, i sense valer cap excusa -plogui, nevi o caigui pedra-, es tancarà el so i es dexarà de vendre als mostradors.
2. Regulació de paradetes, mostradors i demés apèndix.
No es podrà instal.lat cap tipus de mostrador, vetllador, parada, taulell ni cosa similar al carrer, sense que tingui el preceptiu permís municipal expedit expressament pel Districte de Gràcia, el qual haurà de ser exhibit en lloc ben visible.
3. Disposicions higièniques.
Tots els bars i demés establiments hauran de permetre l'ús dels lavabos a les persones que ho demanin, mentre tinguin obert l'establiment, sense que cap mostrador o altre parament hi impedeixi l'accés.
4. Normativa de vitralleria i envasos.
Per tal d'evitar els accidents provocats per la trencadissa de vidres, es prohibeix el subministrament d'envasos i gots de vidre i llaunes en els bars i estrabliments propers a la festa.
5. Illa de vianants.
Per facilitar la lliure passejada dels ciutadans i les ciutadanes, des de les deu de la nit tots els dies de Festa Major, s'establirà una illa de vianants compresa entre els carrers de l'Escorial, la Travessera de Dalt, el carrer Gran de Gràcia i l'Avinguda de la Diagonal, fins l'acabament dels actes. Els vehicles dels visitants a la festa s'hauran d'estacionar fora d'aquest perímetre.
6. Aigua, foc i sucarrades.
El dia 23 d'agost es recomana anar al Correfoc vestit amb roba ampla de cotó, barret i sabates esportives. Per tal d'evitar relliscades i deflagracions imprevistes dels ginys pirotècnics, es recorda que, tot i ser refrescant, no és gens bo llançar aigua des dels balcons al pas de les bèsties de foc ni dels diables. Tampoc és aconsellable fer barreres humanes, ja que alenteixen el pas del Correfoc i, a més, poden causar incidents.

Ban de la Festa Major de Gràcia de 1998
Per tal de mantenir la bona convivència entre els veïns i veïnes, visitants i curiosos, participants, despistats i demés ciutadania, us recomanem unes fórmules de garantida efectivitat i obligat compliment al llarg de la festa grossa:


1.Hores de plegar i anar a dormir: Els carrers guarnits, places, i tots aquells espais que celebrin la festa hauran d'acabar a les 3h. de la matinada els dies feiners i diumenges, i a les 3'30 h. els divendres i dissabtes.

2.Regulació de paradetes, mostradors i demés apèndix: No es podrà instal.lar cap tipus de mostrador, vetllador, parada, taulell ni cosa similar al carrer sense que tingui el preceptiu permís municipal expedit
expressament pel Districte de Gràcia, el qual haurà de ser exhibit en lloc ben visible.

3.Disposicions higièniques: Tots els bars i demés establiments hauran de permetre l'ús dels lavabos a les persones que ho demanin, mentre tinguin obert l'establiment, sense que cap mostrador o altre parament hi dificulti l'accés.

4.Vitralleria i envasos: Per tal d'evitar els accidents provocats per la trencadissa de vidres, es prohibeix el subministrament d'envasos, gots de vidre i llaunes en els bars i establiments propers a la festa.

5.Illa de vianants: Per facilitar la lliure passejada dels ciutadants i les ciutadanes, des de les 10 de la nit tots els dies de la Festa Major, s'establirà una illa de vianants compresa entre els carrers de l'Escorial, la Travessera de Dalt, el carrer Gran de Gràcia i l'Avinguda Diagonal, fins l'acabament dels actes. Els vehicles dels visitants a la festa s'hauran d'estacionar fora d'aquest perímetre.

6.Corre-foc: El dia 22 d'agost es recomana anar al Corre-foc vestit amb roba ample de cotó, barret i sabates esportives. Igualment us recordem que el llençament d'aigua des dels balcons i finestres és perillós pels diables, les bèsties de foc i els participants del Corre-foc.

Ban de la Festa Major de Gràcia del 2005

Gent de Gràcia i gent d’arreu
que pel barri aneu passant,
tan se val d’allà on vingueu
haureu de complir aquest ban.

A mitjans del mes d’agost,
des del quinze al vint-i-u,
hi haurà balls, ni un ni dos,
més de trenta, i són per a tu.

Hi haurà focs i lluminàries,
hi haurà música als carrers,
i confetti a les sandàlies
i fogots i mullader!

Que l’estiu sempre convida
a veïns i forasters
a sortir amb gent exerida,
gent de nit o matiners.

Tu festeja i vés de gresca
i no emprenyis a ningú
que la festa és la conquesta
de molts més abans que tu.

Mira bé, contempla, admira
fantasies de paper,
que són feina de molts dies
de la gent del meu carrer

Vés a casa a quarts de tres
i reposa ben bé al catre,
que el divendres i el dissabte
podràs jaure a quarts de quatre!

Si t’apreta la pixera
o la panxa se t’aprima
no ho facis a la vorera
utilitza la cabina!

Si tens set i beus a morro
para compte a reciclar,
i si beus en got de plàstic
te’l guardes per l’endemà.

Si tens bar i poses barra
no la treguis del llindar,
tot aquell qui va de farra
al lavabo podrà entrar

Si vas guapa o pinxo un dia
tu vigila si ets a prop
de Llucifer i sa companyia
perquè els diables boten foc!

Samarreta i falda ampla
roba fresca i de cotó,
la sabata ben tancada
i un barret gran i rodó.

Una cara riallera
un cor ample i ple de foc,
unes cames balladores
que anem de festa major!

Que enfilem torres enlaire,
que en fem dia de la nit,
que ja es pot sentir la flaire
de la traca des del llit.

Ens llevem a cops de gralla,
esmorzem coca ensucrada,
i sopem amb la canalla
del replà a la cantonada.

Au!, anem que ja desperta
la geganta, i ve ballant.
Porta un vano per ventar-se,
per ventar-se amb el gegant.

Apa, som-hi que ja és hora,
que no hi ha festa més gran,
que és del poble, que és senyora
i per tot es va escampant!

Ban de la Festa Major de Gràcia del 2006

Del matí, i fins l’horabaixa,
i de nits, al carrer estant,
tots aquells que anem de marxa
haurem de complir aquest Ban.

No badem, que aquí la festa
és festa de molta gent,
gent que penca, gent valenta,
gent que ho fa per l’altra gent.

Tindrem tecs i fartaneres,
hi haurà trons i timbalers,
i sabors de nits rumberes
i les taules al carrer.

Només fins a quarts de tres,
que la nit ens pot abatre.
Ja els divendres i els dissabtes
plegarem a quarts de quatre.

Comte haurem amb les begudes,
l’alcofoll i els combinats
no van bé per les arrugues
ni tampoc pels arrugats.

Si amb la birra ens ve pixera
hem d’anar allà on més convé,
no fotéssim cagalera:
al bací, i apuntem bé!

Els qui tenen bar i barra
hauran de deixar passar
als qui de tant anar de farra
tenen ganes de buidar.

Reciclem plats, gots i ampolles,
no omplim de brossa el carrer.
I també, si anem en colla,
no fotem tant de merder.

Deixem l’auto a prop de casa,
que convé no perdre punts.
Si arribem ballant a Gràcia
marxarem sabent-ne un munt!

Rumbes, tangos i boleros,
rock, pasdobles i fogots
i un ballar tan sandunguero
que enamora el meu xicot!


Portem cara de conquesta,
portem roba de cotó
perquè si crema la festa
no ens faci fred ni calor!

Que hi ha diables a la plaça,
i un feroç drac volador,
que hi ha gent que pica en terra
ballant a cops de bastó.

I gegants, i gent que puja
pel damunt d’un munt de gent,
i un dimoni i una bruixa
empaitant tot el jovent.

Sota un cel de serpentines
avui sopem al carrer.
Tot xerrant amb la veïna,
que en farem de mullader!

Crits i amunt! que ja comença,
la de Gràcia és festa gran
perquè el poble és qui la pensa
i de nits la va somiant!

Ban de les Festes Majors de Gràcia de 2007 a 2009

Dos coloms al carrer es gronxen
en un filat de la llum
es fa tard i al forn ja tanquen
és agost i el barri bull
Al carrer de la Carmina
hi han posat tot de papers
branques, draps i serpentines
i un gran drac que sembla fer
Passarem la nit en vetlla,
donarem un cop de mà,
baixarem la taula vella
i soparem amb la Pilar
Es fa clar i les matinades
fan sortir gent al carrer
ja redoblen les timbales,
ben tibats van els grallers
L’Àngels mira la geganta
i en Jordi veu el gegant,
la parella tot ho espanta
però sempre està ballant
Ai la Montse com s’enfila!
per veure millor el Roger,
ella és a primera fila
que el seu noi és casteller
Aquell noi que t’enamora
sembla que ja té xicot
però és de nit, i encara és d’hora
en la festa viu l’amor!
Un llarg Ban de rima fina
ha dictat l’Ajuntament
pel qui va, per la veïna,
pel qui ve i tota la gent:
A la nit fins quarts de tres
hi haurà ball per a donar i vendre,
el divendres i el dissabte
durarà fins quarts de quatre
Llaunes, gots i ampolles buides
han d’anar al contenidor,
per buidar hi ha les cabines
no és el carrer un pixador!
El diumenge Corre-foc,
cada dia menjar i beure,
passegem a poc a poc
que hi ha molt i bo per veure
Anem-hi a peu, no pas en cotxe
que tampoc no hi entrarem,
metro i bus són a la vora
per portar grans i jovent
Fem la festa, fem-ne una
que és la festa de la gent,
admirem la fantasia
que amb el temps es va fonent:
Un estel, aquí una abella
un follet, allà una flor,
dues fades, un trapella,
un vampir i aquí el teu cor!
Serrellets i llumeneres
fan que el cel sigui a l’abast,
el carrer ple de cadires
és molt més que un lloc de pas
Quina festa és jove i vella?
Quina té tots els colors?
Quina té drac amb esquella?
Quina fa l’estiu millor?
Gràcia és jove i és anciana
Gràcia té tot el color
Té un gran drac i té campana
Gràcia és la Festa Major!

Ban de la Festa Major de Gràcia de 2010
A la fresca de la tarda
dones hi ha que van parlant
i amb el vano mouen l’aire
a la plaça del Raspall.

Gitaneta, gitaneta
quin vestit que t’has posat!
M’he posat les arrecades
i un clavell al pentinat.

Que a la nit ballem rumbetes,
que al carrer la festa és gran,
que hem quedat amb la Carmeta,
amb en Peret i amb en Joan.

Paperets i serpentines,
que van de balcó a balcó,
llums, ninots i clavellines
omplen el cel de colors.

Au! que fan les matinades,
va! que surten els gegants,
ei! que a plaça fan ballades
i els castells els fan ben alts.
La Maria va amb en Jairo
agafadet de la ma.
El menut ja tot s’ho mira
potser un dia hi pujarà...

Surt en Toni a la finestra,
ara ja no hi sol baixar.
Una valsa com aquesta
ell la solia ballar.

Hi ha qui fa versos encara
per posar capteniment,
i en un Ban, i amb lletra clara,
ho ha dictat l’Ajuntament:

A les dues a fer nones
les vigílies de pencar,
i les nits abans de festa
a quarts de quatre a plegar.

Els orins a les cabines,
llauna i vidres al seu lloc,
no estirem les bambalines
que el guarnit duraria poc.
Passegem tot xano xano
que la festa es viu a peu,
ben aprop tenim el metro,
i l’autobús, no ho oblideu.

Quan sentim que es llança foc
hem de dur màniga llarga,
bon barret, fil de cotó,
i cor calent com una farga!

I sentint el pit batent
xalarem amb qui més plagui,
i en les festes somiarem
quan aquesta ja s’apagui.

Somiarem que aquí la gent
d’una ampolla en fa una flor,
d’un retall un guarniment,
d’una idea una il•lusió.

Perquè a Gràcia es fa la festa,
una festa de debò,
que és la gent qui fa la festa,
i és de totes la Major!

dijous, 22 de juliol de 2010

Las nuevas identidades


La identidad es la calidad que una persona tiene de ser ella misma. Se trata de un atributo ontológico por el cual aquello que es no puede dejar de serlo.
Un sentimiento es una intuición confusa que no se puede justificar racionalmente. Sentir, pero, es tener conciencia del propio estado. Ser ya es otra cosa.
Desde el concepto estático de Parménides, pasando por el devenir de Heráclito, la síntesis de Aristóteles, hasta llegar a la dialéctica tras Hegel, la Metafísica ha definido con creces el hecho de la existencia humana y la divina. Por qué pues debe aceptarse sin rubor que se diga que la condición de catalán es sólo un sentimiento? Cómo es que en un preámbulo, sin valor jurídico, se afirma que se recoje el sentimiento mayoritario de los catalanes para definir Cataluña como una nación?
Una nación es una comunidad de personas con varios vínculos culturales, sociales, económicos o históricos comunes, que le dan una fisionomía propia, diferenciada y diferenciadora y una voluntad de organización y proyección propias.
Una nación se define por la voluntad comunitaria de ser de sus gentes.
Guillem d’Efach, cantautor mallorquín de madre africana, narraba en un libro de memorias una experiencia propia en lo referente a la visibilización de la identidad mediante el idioma: Había pedido un café, “sisplau”, cuando el camarero le espetó:
- Hermano: si no hubieras hablado mallorquín habría jurado que eras negro!
Eh ahí como una lengua minorizada, como el catalán en Mallorca, es capaz de convertirse en un instrumento eficaz de aceptación de todo aquel quien decida compartir elementos de la cultura societaria propia y común de los Países Catalanes. A un negro del Bronx no le sirve de mucho hablar el inglés que habla cualquier blanco en los Estados Unidos de América, pero en la comarca catalana del Maresme va muy bien ser un negro que habla catalán. Así pues, sin dejar de ser lo que uno es, se pueden adoptar voluntariamente otras identidades añadidas y ser percibido por otros como poseedor de una identidad mutua y compartida.
Querer ser, decidir ser lo que se quiere ser, es una cuestión de libre elección, pero no siempre ni en todas partes. No todo el mundo puede ser español, francés o italiano, porque España, Francia e Italia son estados recelosos que cierran sus fronteras. Europa retiene miles de extranjeros en centros de internamiento por el mero hecho de serlo y no tener “papeles”.
Contra las maldades concretas urgen espacios y tiempos de bondad tangibles, construidos desde la utopía que toca de pies en el suelo y que, siempre e inexorablemente, construye y hace posible el futuro. No se trata sólo de sentir, se trata de decidir.
Y como hacerlo? Hace falta reforzar el concepto de vecindad, muy propio de las sociedades próximas, de la pequeña comunidad. Porque una vecina puede serlo sin papeles de ciudadanía. La vecina puede ser la madre de Saïd, el amigo de la clase de Miquel, puede ser la del tercero segunda dónde en el rellano siempre hace olor de cúrcuma, aquella que guarda cola en la tienda de tripa y asaduras del mercado, la que limpia la escalera de vecinos o la que cuida de mamá cuando no estamos en casa. No se trata sólo de ejercer de buenos vecinos, se trata de defender el barrio.
Porque Said, pero porque también Jairo y Rocío, deben poder seguir hablando el catalán de forma preeminente en la escuela, para que el barrio no deba convertirse nunca en un geto dónde viva gente estigmatizada que no tenga la oportunidad de participar de la cultura societaria que les deberá abrir más puertas que a los jóvenes franceses de las “banlieues”.
Porque tras cinco años de tregua, en Grenoble en julio de 2010, ya han quemado más de ochenta coches en la nueva revuelta de los suburbios. En Francia todo el mundo habla francés, y al resto de lenguas maternas se las denomina despectivamente “patoise”. En Francia ha fracasado el modelo jacobino de asimilación cultural, las promesas frustradas han traído la rebelión y el odio social de los “diférents malgrée tout”.
Y España reincide una y otra vez en el espejo jacobino afrancesado. Hace falta volver a hacer frente con las ideas a esta conocida reinvolución política que insiste tercamente en el menosprecio de la diversidad cultural, centralizando el poder y simplificando la cultura al modelo castellano asimilacionista, residuo de un imperio fracasado ya hace más de un siglo.
A buena parte de los americanos del Caribe les deja indiferentes la “madrepatria”, porque su verdadero referente de origen común es más africano que español y sus referentes simbólicos son más bolivarianos que de la “Conquista”. Las nuevas identidades americanas se hacen oir en el mundo con una voz renovada que reivindica las culturas indígenas, huérfanas de protagonismo en tiempos de la aparición de las nuevas naciones.
Los americanos son americanos porque lo son y porque lo han querido ser, porque han decidido serlo y porque quieren continuar siéndolo, no sólo porque se sientan americanos, que también.
Ahora las diferentes repúblicas americanas celebran sus 200 años de independencia del Reino de España. Cada año celebran por estas fechas sus respectivas fiestas nacionales. Los argentinos, los colombianos, los ecuatorianos, los venezolanos, los peruanos y muchos americanos que viven en Catalunya lo han celebrado con grandes fiestas populares dónde las familias comparten la cocina típica de su cultura, donde exhiben con alegría su identidad compartida.
Los catalanes somos catalanes porque lo somos y porque lo hemos querido ser, porque hemos decidido serlo y porque queremos continuar siéndolo, no sólo porque nos sintamos catalanes, que también. No se trata sólo que Mohammed se pueda sentir catalán, se trata que se le permita serlo si él lo decide.
En Perpiñán, en la Cataluña francesa, conozco a un músico que es poseedor de diferentes identidades. Es hijo de padre argelino y madre gitana, es rumbero, es ciudadano francés, es catalán, es gitano y también es de origen magrebí. Pero de todas estas identidades él eligió dos que lo definen: Mambo es un gitano catalán. Quizás le habría resultado más cómodo elegir otras, pero él lo decidió libremente.
La identidad es una opción libre y personal que hace que el individuo se vincule a la comunidad y que se defina como ser social e individual. Aquello que Aristóteles denominaba el zoon politikon, reaparece tercamente y por todas partes.
A los catalanes que no tenemos la ciudadanía francesa ni la italiana, no nos hace falta querer ser españoles, porque no lo podemos decidir, sólo podríamos “sentirnos” españoles.
Un vecino de l’Alguer, una ciudad catalana de Cerdeña, se podría sentir italiano pese a que en Roma ya no se pueda visitar el Coliseo acompañado por un guía en catalán, porque el gobierno provincial lo ha prohibido. Como que en Europa el catalán no es lengua oficial...
Hay diputados del Parlamento Europeo que están preocupados por hacer avanzar la conciencia de la identidad europea común entre los ciudadanos de la Unión. El 9 de julio de 2010 pude escuchar en la Fundación Antoni Tàpies de Barcelona a un diputado rumano del grupo Socialistas & Demócratas lamentarse de la falta de identidad común de los europeos. Afirmaba que los europeos habríamos de llegar a estar dispuestos a “morir por Europa”. Esto produce escalofríos en el siglo XXI.
La identidad europea no se puede imponer negando las verdaderas identidades europeas. Las identidades siempre son complejas y los híbridos culturales suelen sufrir. Hace falta elegir libremente la propia identidad compartida. Porque sentirse ciudadano del mundo es sólo un sentimiento, pero ser ciudadano del mundo resulta muy caro y no todo el mundo se lo puede permitir. Porque viajar es caro. Porque tener casa donde vivir en muchos lugares es caro. Porque no vale sólo con tener muchos “amigos” en las redes sociales de Internet.
Un sentimiento es una intuición confusa que no se puede justificar racionalmente. Sentir, pero, es tener conciencia del propio estado. Ser ya es otra cosa.

Les noves identitats


La identitat és la qualitat que una persona té d’esser ella mateixa. Es tracta d’un atribut ontològic pel qual allò que és no pot deixar de ser-ho.
Un sentiment és una intuició confusa que no es pot justificar racionalment. Sentir, però, és tenir consciència del propi estat. Ésser ja és una altra cosa.
Des del concepte estàtic de Parmènides, passant per l’esdevenidor d’Heràclit, la síntesi d’Aristòtil, fins arribar a la dialèctica després de Hegel, la Metafísica ha definit prou abastament el fet de l’existència humana i la divina. Per què doncs s’ha d’acceptar sense rubor que es digui que la condició de català és només un sentiment? Com és que en un preàmbul, sense valor jurídic, s’afirma que es recull el sentiment majoritari dels catalans per definir Catalunya com una nació?
Una nació és una comunitat de persones amb diversos vincles culturals, socials, econòmics o històrics comuns, que li donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció pròpies.
Una nació es defineix per la voluntat comunitària de ser de la seva gent.
Guillem d’Efach, cantautor mallorquí de mare africana, narrava en un seu llibre de memòries una vivència pròpia referent a la visibilització de la identitat mitjançant la llengua: Havia demanat un cafè, sisplau, quan el cambrer li etzibà:
- Germanet: si no haguéreu xerrat mallorquí hauria jurat que ereu negre!
Eus ací com una llengua minoritzada és capaç d’esdevenir un instrument eficaç d’acceptació de tot aquell qui decideixi compartir elements de la cultura societària pròpia i comuna dels Països Catalans. A un negre del Bronx no li serveix per a gaire parlar l’anglès que parla qualsevol blanc als Estats Units d’Amèrica, però al Maresme va molt bé ser un negre que parla català. Així doncs, tot i no deixar de ser el que és, hom pot adoptar volgudament altres identitats afegides i ser percebut per altres com a posseïdor d’una identitat mútua i compartida.
Voler ser, decidir ser el que hom vol ésser és una questió de lliure elecció, però no sempre ni a tot arreu. No tothom pot ser espanyol, francès o italià perquè Espanya, França i Itàlia són estats recelosos que tanquen fronteres. Europa reté milers d’estrangers en centres d’internament pel sol fet de ser-ho i no tenir “papers”.
Contra les maldats concretes calen espais i temps de bondat tangibles, construïts des de la utopia que toca de peus a terra i que, sempre i inexorablement, esdevé futur. No es tracta només de sentir, es tracta de decidir.
I com fer-ho? Cal reforçar el concepte de veïnatge, ben propi de les societats properes, de la petita comunitat. Perquè una veïna pot ser-ho sense papers de ciutadania. La veïna pot ser la mare d’en Saïd, l’amic de la classe del Miquel, pot ser la del tercer segona on al replà sempre fa olor de cúrcuma, aquella que fa cua a la parada de menuts, la que frega l’escala o la que cuida la mare quan no hi som. No es tracta només de fer de bons veïns, es tracta de defensar el barri.
Perquè en Saïd, però perquè també en Jairo i la Rocio, han de poder seguir parlant el català de forma preeminent a l’escola, per a que el barri no hagi d’esdevenir mai un geto on hi visqui gent estigmatitzada que no tingui la oportunitat de participar de la cultura societària que els haurà d’obrir més portes que als joves francesos de les “banlieues”.
Perquè després de cinc anys de treva, a Grenoble el juliol de 2010, ja han cremat més de vuitanta cotxes en la nova revolta dels suburbis. A França tothom parla francès, i a la resta de llengues maternes se les anomena despectivament “patoise”. A França ha fracassat el model jacobí d’assimilació cultural, les promeses frustrades han portat la rebelió i l’odi social dels “diferents malgrée tout”.
I Espanya reincideix una i una altra vegada en el mirall jacobí afrancesat. Cal tornar a fer front amb les idees a aquesta coneguda reinvolució política que insisteix tossudament a mensprear la diversitat cultural, centralitzant el poder i simplificant la cultura al model castellà assimilacionista, residu d’un imperi fracassat ja fa més d’un segle.
Una bona part dels americans del Carib se’n foten de la “madrepatria”, perquè el seu veritable referent d’origen comú és més africà que espanyol i els seus referents simbòlics són bolivarians, i no pas de la “Conquista”. Les noves identitats americanes es fan sentir al món amb una veu renovada que reivindica les cultures indígenes, òrfenes de protagonisme en l’aparició de les noves nacions.
Els americans són americans perquè ho són i perquè ho han volgut ser, perquè han decidit ser-ho i perquè volen continuar-ho sent, no només perquè s’hi sentin, que també.
Ara les diferents repúbliques americanes celebren els seus 200 anys d’independència del Regne d’Espanya. Cada any celebren per aquestes dates les seves respectives festes nacionals. Els argentins, els colombians, els equatorians, els veneçolans, els peruans i molts americans que viuen a Catalunya ho han celebrat amb grans festes populars on les famílies comparteixen la cuina típica de la seva cultura, on exhibien amb alegria la seva identitat compartida.
Els catalans sóm catalans perquè ho som i perquè ho hem volgut ser, perquè hem decidit ser-ho i perquè volem continuar-ho sent, no només perquè ens hi sentim, que també. No es tracta només que en Mohammed es pugui sentir català, es tracta que se li permeti ser-ho si ell ho decideix.
A Perpinyà conec un músic que és posseïdor de diferents identitats. És fill de pare algerià i mare gitana, és rumbero, és ciutadà francès, és català, és gitano i també és d’orígen magrebí. Però de totes aquestes identitats ell n’ha triat dues que el defineixen: en Mambo és un gitano català. Potser li hauria estat més còmode triar-ne d’altres, però ell ho ha decidit lliurement.
La identitat és una opció lliure i personal que fa que l’individu es vinculi a la comunitat i que es defineixi com a ésser social i individual. Allò que Aristòtil anomenava el zoon politikon, reapareix tossudament i arreu.
Als catalans que no tenim la ciutadania francesa ni la italiana, no ens cal voler ser espanyols, perquè no ho podem decidir, només ens hi podriem sentir.
Un alguerès de Sardenya es podria sentir italià malgrat que a Roma ja no es pugui visitar el Coloseu acompanyat per un guia en català, perquè el govern provincial ho ha prohibit. Com que a Europa el català no és llengua oficial...
Hi ha diputats del Parlament Europeu que estan preocupats per fer avançar la consciència de la identitat europea comuna entre els ciutadans de la Unió. El 9 de juliol de 2010 vaig poder escoltar a la Fundació Tàpies un diputat romanès del grup Socialistes & Demòcrates lamentar-se de la manca d’identitat comuna dels europeus. Afirmava que els europeus hauríem d’arribar a estar disposats a “morir per Europa”. Això fa fredat al segle XXI.
La identitat europea no es pot imposar negant les veritables identitats europees. Les identitats sempre són complexes i els híbrids culturals solen patir. Cal triar lliurement la pròpia identitat compartida. Perquè sentir-se ciutadà del món és només un sentiment, però ser ciutadà del món resulta mol car i no tothom s’ho pot permetre. Perquè viatjar és car. Perquè tenir casa per viure-hi a molts llocs és car. Perquè no s’hi val només tenir molts “amics” a les xarxes socials d’Internet.
Un sentiment és una intuició confusa que no es pot justificar racionalment. Sentir, però, és tenir consciència del propi estat. Ésser ja és una altra cosa.

dijous, 8 de juliol de 2010

La recepta: Pop amb patates


Ingredients
- Un pop roquer
- Dues cebes
- Cinc patates grans
- Tres tomàquets
- Quatre grans d'all
- Una fulla de llorer
- Una copa de vi blanc sec
- Sal i pebre

Preparació
El neteja el pop i es bull durant vint minuts. Es treu de l'olla i es fa a trossos. En una cassola es prepara un sofregit de ceba i tomàquet. Es pelen i es trenquen les patates. Es posen el pop i les papates trencades a la cassola amb els grans d'all i la fulla de llorer. Es cobreix d'aigua, es salpebra i s'hi tira la copa de vi.
Es deixa bullir fent la xup xup.