Josep Fornés

Josep Fornés Garcia La Cultura és hemorràgica per definició, i necessita un pensament lliure i sensible que sigui capaç de gestionar la crisi que li és inherent.   No hi ha projecte cultural que no impliqui passió. Sense el pensament crític no és possible una gestió profesional de la Cultura. Per contra, la gestió tècnica i burocràtica sol ser el principal enemic de la Cultura, car sovint la vergonya profesional sembla no afectar els tecnòcrates.   Massa vegades els qui ens hem dedicat a la gestió pública de la Cultura ens hem queixat de perdre massa el temps en corregir o evitar els entrebancs que els gestors buròcrates posen en la gestió del dia a dia. Massa vegades les administracions tenen buròcrates incrustats en els càrrecs de responsabilitat intermedis, que creuen tenir com a funció principal contenir les “hemorràgies”. Aquest efecte compresa és l’antítesi de la creació cultural i sobretot és el pitjor enemic de la sensibilitat: la Burocràcia sensible és un oxímor

L'aire escriu entre les fulles poesies de colors. Diu que ja no falta gaire perquè acabi la tardor. Branques nues anuncien que ja ve l'hivern gelat, quan l'alosa ja no canta i el pit-roig segueix alçat. Però una nit imaginada, quan el vent resti silent, els ocells faran cantada al voltant del Naixement. S'arrup la padrina, tremolen els nens, el gat es pentina, s'acaba l'Advent. Fosca nit als Lledoners, sense Lluna sobirana que il•lumini els presoners amb sa llumeta argentada Negra nit al Mas d'Enric. Freda nit, però estrellada, que a la Carme fa un pessic en sa careta rosada. Bona nit, Puig de les Basses, i per a tu també, Dolors. Que aviat sigueu a casa qui patiu la repressió. A dins de la cel•la de freda presó, el gall mai no canta ni caga el Tió. Que el Nadal per tot escampi un cel lliure i estelat, on no hi ha presons ni exilis, només Pau i Llibertat. Josep Fornés Nadal 2019

En Guillem va pensar que no n'hi havia prou amb picar les cassoles al balcó des de la penombra. I vam començar a enviar missatges a tothom per sentir-nos acompanyats. Verdi avall, la gent s'afegia a la protesta i el barri tornava a fer-se barri. Aquella cassola coneixia bé de què anava tot plegat: Abonyegada pels cops del cullerot per la indignitat i les mentides del mal govern, una i una altra vegada. La indignació, la impotència i una barreja de ràbia i tristor que fan que si no crides rebentes! Si: vam baixar al carrer per sentir-nos gent i no bèsties. Per ser còmplices en la revolta Per cridar als vuit vents del món que tenim consciència Per saber que no estem sols Per sentir-nos dignes Vam travessar la plaça de la Revolució, amb la cara ben alta. I ja n'erem més els qui cridavem. El repic de les cassoles es fonia amb el so esquerdat de la Marieta des de dalt del Campanar. No hi erem tots, però picavem fort. Entre totes les mirades vaig veure la del Pere Anava

  La festa dels altres. Les polítiques culturals delaten l’imaginari polític de qui les aplica, sobretot en l’àmbit local, que és on més incidència tenen en la gent. Sempre s’ha dit que la local és l’administració més propera a la ciutadania, perquè els efectes de les seves accions de govern són immediats i perduren: Jocs Olímpics, grans equipaments culturals,festes majors, obra pública… El nostre és un país local, on totes les administracions ho semblen perquè no les han deixat créixer. En els museus catalans mai no hem tingut Giocondes ni cap cosa semblant per més que ens entossudim a enaltir el romànic rural, els nostres monestirs reials han estat reduits a ruines i les nostres millors festes han patit prohibicions durant dècades. La imposició de les pràctiques, costums i esquemes mentals de la cultura de poder ha relegat la cultura de la gent a l’amateurisme. Encara algú ens voldria fer creure que el teatre català comença amb els Pastorets? Potser algú creu encara que el segle d’or

Josep Fornés, antropòleg Quan passa una festa solem tornar a la normalitat. Però, si la festa és gran, sol deixar rastre, un rastre d’identificacions personals i col•lectives, poc perceptibles, però que ajuden a entendre qui som. La identificació és un concepte psicològic que relacionem directament amb la conducta, amb les habilitats, amb la ideologia, amb les creences i amb la història de vida de cada persona. Amb la identificació hom construeix la pròpia imatge. La identitat és una recerca per tota la vida, és un procés constant, saludable i dinàmic, que pot variar segons la voluntat de cada individu, i que conforma i reforça el propi ego adult. Els conflictes que intervenen en aquest procés ens fan créixer com a persona. Només amb la construcció lliure i voluntària de la pròpia identitat podem assolir l'autoestima necessària per a una bona salut mental. Els humans sóm éssers socials que compartim identificacions múltiples i voluntàries. Les nostres històries de vida s’entrec

El Museo Etnológico de Barcelona y sus colecciones americanas Josep Fornés García* Júlia Pérez Hernández** Marisa Azón Masoliver*** Resumen El Museo Etnológico de Barcelona es una institución que alberga unas colecciones muy variadas en lo que respecta a procedencia, materiales y tipologías. Se trata de más de 70.000 objetos relacionados con la vida cotidiana de diversas culturas (vida doméstica, oficios, tradiciones y creencias) de los cuales, unos 40.000 proceden de Catalunya y otras zonas de la Península Ibérica, mientras que el resto, unos 30.000, son de diversas zonas del mundo: Japón, Afganistán, Marruecos, Senegal, Guinea Ecuatorial, Papúa Nueva Guinea, Australia, entre otros, y además las colecciones americanas. Éstas están representadas por unos 9.000 objetos, distribuidos en tres grupos: la colección precolombina, la colección de etnografía indígena y la de la América hispánica. La procedencia es, en su mayoría de Perú, Centroamérica y México. Posee también una excelente bi

Dibuixos etnogràfics de Ramon Noé Hierro. Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. Avui en dia hi ha la tendència de donar a la descripció etnogràfica una importància molt superior respecte al passat, aquest fet està motivat especialment pel naixement d'una concepció textual de l'etnologia, l’antropologia. La descripció etnogràfica era considerada un procediment estrictament tècnic del treball de recerca, recollir dades i fets observables, la descripció etnogràfica agafa avui la qüestió de la interpretació de l'objecte etnogràfic, així com la perspectiva del subjecte observant i la dimensió de diàleg, la interacció entre l’etnògraf i la persona informant, durant el treball de camp. D’aquesta manera es fonamenta l’afirmació que un museu d’etnologia mai no mostra coses, sinó que mostra significats.