Josep Fornés

Des del 2016 que Pep Fornés (Barcelona, 1957) és director del Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), uns equipaments que es troben a Montjuïc i al Born i que abans caminaven per separat. Volent-se desmarcar del mandat anterior, el museòleg, antropòleg i mestre porta anys defensant que els objectes que trobem a les sales de la institució no són només artístics, sinó que contenen històries que cal posar al centre del discurs. Parlem amb ell. Què és un museu per a tu? Un museu és un espai de confiança on compartir coneixement, un lloc on la gent s’hi ha de trobar còmode i segura, i poder mantenir converses complexes i obtenir respostes. A diferència de la universitat, un museu és un lloc lliure on tothom hi pot accedir. No necessites una acreditació acadèmica per ser admès. I cal fer un pas més: les persones han de poder participar en les respostes que el museu doni. Sobretot un museu d’antropologia, de societat, de memòria. S’aplica tot això al Museu Etnològic i de Cultures d

Durant molt de temps l’origen del poble gitano, dels rom, va ser un misteri. Actualment, però, la majoria dels investigadors estan d’acord a situar-lo al nord-oest de l’Índia. Es desconeix la raó que va empènyer els rom a marxar de l’Índia, però se sospita que va ser una deportació en massa dels perdedors d’una cruel guerra que hauria tingut lloc a la darreria del segle IX. La família, el respecte als ancians, l’hospitalitat i la solidaritat entre gitanos constitueixen els primers puntals de la gitanitat. Fins al segle XVIII s’havia dit que els gitanos utilitzaven un argot de malfactors. Però els gitanos parlen una llengua antiga i encara viva, el romanó, que té diversos dialectes i que sembla procedir d’una forma dialectal del sànscrit. La influència de les cultures d’acollida amb les quals els rom van compartir territori, va enriquir els seus costums i tradicions, ja que van incorporar d’aquelles el que s’adaptava millor a la seva pròpia cultura. Sovint van desenvolupar activitats ec

Eulàlia, la ben parlada, va viure en un temps mític, en una Hispània llegendària governada per Dioclecià, un perseguidor de cristians que enviava soldats a detenir la gent per les seves idees. Eulàlia, la captiva, va ser empresonada per la seva ideologia i les seves creences. Eulàlia, la màrtir, va morir tretze vegades, tantes com anys tenia. Eulàlia, la persistent, mai no va renegar de les seves idees, tot i que els jutges que la jutjaven hi van insistir amb tretze turments, tretze. La jove Eulàlia va ser l'admiració de la seva gent, de la gent que hi creia, de bisbes, de monjes i de capellans, però sobretot de la gent de la seva ciutat. La blanca Eulàlia cuidava tretze oques, tan blanques com la seva puresa, tretze. Eulàlia, la prodigiosa, va fer dels xiprers palmeres al Desert de Sarrià, perquè era amiga dels àngels. Eulàlia, l'angelical, que en la processò del seu enterrament va fer aturar l'arca, perquè volia entrar sencera a Barcelona, fins que un àngel, baixat del c

Memòria i estratègies de supervivència, 1936-1959 Pa, ous, patates, llet... Avui sembla difícil imaginar la vida sense productes tan bàsics, però en cert moment de la història eren bens preuats difícils d'aconseguir. Eren temps de fam i de guerra, com encara recorden molts dels qui van viure la guerra civil i els anys posteriors. Aquesta mostra itinerant recupera la memòria d'aquells anys a partir dels records i dels objectes i documents de tants homes i dones que van viure aquells fets i van patir l'escassetat de queviures i productes de tota mena. Es passava fam al front, on els i les combatents menjaven poc i malament, i també a les ciutats, on dones, nens i avis s'havien d'esforçar diàriament per sobreviure i per trobar els aliments més bàsics. Eren temps de pa negre, de garrofes, de verdolaga, de figues de moro, de cafè de malta i de xicoira, temps en els quals es criaven gallines, conills o coloms als terrats i balcons i es pescava amb canya, no tant per a