Entrades

Festa i protesta, les altres festes

Imatge
  Fotografia: Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona 1977 Parc Güell A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI. Es tracta de festes amb activitats al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren. Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la Vocalia d’Afers Socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, veterà llibertari gracienc. Al carrer del Perill es van celebrar festes alternatives durant la festa maj

Antes de que me fusilen los míos, que lo haga el enemigo

Imatge
Publicado en Revista Rambla y Diario Público Por Javier Coria. Fotos: Guillem Sans Sábado, 01 de Febrero de 2014 Antoni Fornés Arás tiene 97 años y, en una de sus varias fugas del hogar familiar en Barcelona, a la edad de 20 años se alistó por las bravas en las filas de la 29 División de la milicia del POUM que partía al frente de Huesca, durante la Guerra Civil, conociendo a George Orwell en dicho frente. Declara no saber lo que es el miedo, aunque estuvo a punto de ser fusilado y pasó por prisiones y campos de concentración, esos campos que algunos niegan que existieran en España y que llaman eufemísticamente “Colonias de Trabajo”. En una larga conversación con Antoni Fornés nos explica su experiencia vital, con las luchas y contradicciones entre las fuerzas que defendían la legalidad republicana contra el golpe de los militares fascistas. Esta es la historia de un superviviente en el contexto de una España convulsa. Como nos advirtieron sus hijos presentes en

La Fira de Santa Llúcia

Els carrers són de fireta, però hi va tanta, tanta gent, que la Fira sembla feta de records, de fa molt de temps. Llums petites que s'apaguen I s'encenen de bell nou, collarets de coloraines que li.luminen bens i bous. Pessebristes, firataires, joves, vells, nens i badocs, vesc, floristes i captaires, suros, molses i tions. Santa Llúcia obre la Fira davant de la Catedral, que fa fred, i algú sospira perquè sembla que és Nadal. Josep Fornés 2013

Festa i protesta

Imatge
La festa representa la societat que la celebra, escenifica com un ritual les seves normes alhora que posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha festa que no transgredeixi l’ordre perquè comporta un grau de dissidència, un exercici espontani de llibertat individual i col·lectiva. Una festa és més festa com menys es pot controlar. No ens hauria de sorprendre que en la festa es facin presents el conflicte i la protesta. La festa, com a aparador de la vida social, escenifica les tensions, les pors i totes les emocions que els humans som capaços de construir en la nostra imaginació. Les incerteses, els odis, les alegries, fòbies i empaties més diverses són capaces d’aflorar i aixoplugar-se sota el paraigua ritual de la festa. En la festa urbana, la complexitat social de la mateixa ciutat fa que l’equilibri entre ritual i conflicte necessiti un període llarg de digestió. De la mateixa manera que no tots els conflictes afecten tota la comun

La recepta: Olives verdes a la romana

Imatge
Marc Porci Cató (Tusculum 520 a. J.C.), "optimus orator optimus imperator optimus senator" segons Plini, ens ha llegat una recepta d'olives verdes adobades en la seva d'Agricolia, una mena de Calendari dels Pagesos de la Roma antiga: "...CXVII. Com són adobades olives verdes. Abans que es tornin negres, siguin trencades i posades en remull: muda l'aigua sovint. Després, quan seran reblanides a bastament, les degoti, les posi en vinagre, hi afegeixi oli i mitja lliura de sal per modi d'olives. Adobi separadament fonoll i mata amb vinagre. Si ho vols mesclar a la una, fes-ho servir aviat: pitja-ho dins "orcula" (gerreta o àmfora petita). Quan en voldràs menjar, treu-les, mans eixutes."

Cançons de pandero

Imatge
http://www.youtube.com/watch?v=bDQdWg9sJ_A&feature=c4-overview&list=UUsdRcQPoJ4HB9fwsm5A9V6w Les cançons de pandero o cançons de tambor a càrrec de dones, devien ser molt presents a finals del segle XIX i principis del XX. Han deixat un record intens a les comarques que van, aproximadament, del Priorat a la Noguera. Però aquests cants es van anar esllanguint durant el segle XX, més a poc a poc o més de pressa. Gairebé sempre eren cantades per les majorales de la Confraria del Roser encarregades de feines a l'església durant un any. La Confraria de la Mare de Déu del Roser era important a tot el país, com a la majoria de països de llengües llatines, però el cant solista de les majorales només està documentat –amb alguna excepció— en les comarques de la plana de Lleida i de l'Urgell, i fins al Priorat. Cançons de pandero integra el treball transdisciplinar de diferents equips de professionals de museus i institucions culturals catalanes. Inicialment parteix d'una pe