Josep Fornés

Patxamanca, una costellada als Andes

2012-02-08T21:51:00.002Z

El Carnaval de Barcelona, instrumento de participación y cohesión social

2012-02-08T15:36:00.001Z

El Carnaval de Barcelona, instrumento de participación y cohesión social

El Carnaval de Barcelona

2012-02-08T08:56:00.000Z

Hablar de los orígenes del Carnaval no es hablar sólo de fiesta, es hablar de religión. Su dimensión y presencia en lugares distantes del planeta, como también su relación con otras fiestas de invierno, ha llevado a los estudiosos de la mitología popular a situar su origen en un tiempo muy remoto. Según estas teorías las historias sagradas de la antigüedad, los relatos de las gestas de los dioses de los pueblos vencidos pasarían a formar parte de la temática oculta de cuentos y de las leyendas, y se manifestarían en las fiestas que todo pueblo recrea como expresión simbólica de su memoria colectiva.

Los dioses del pueblo vencido suelen ser oficialmente demonios por quien detentan el nuevo poder instaurado. Así es como las exteriorizaciones de la religión vencida han sido reprimidas con la máxima cueldad a lo largo de la historia, y sólo han sido permitidas las adaptaciones edulcoradas que la religión que los vencedores haya podido autorizar.
Febrero es el mes central del Carnaval, y la fiesta coincide en Europa con la última luna nueva de invierno, por esta razón varía de fecha en el calendario. Esta calendarización marca períodos de cuarenta días con momentos de fiesta y momentos de no-fiesta.
Los primeros estados civilizadores no sólo organizaron el espacio ciudadano, sino que también organizaron el tiempo y lo sacralizaron. Los romanos dividían su calendarium en díes fasti, propicios para la actividad judicial y de cualquier orden, y díes nefasti o díes ater, días negros no propicios para los actos públicos y las asambleas populares. Ovidio denominaría Fastos su poema narrativo de las fiestas romanas.
A menudo se suele considerar el Carnaval como un ciclo festivo que iría desde mediados de enero hasta finales de febrero, abarcando fiestas como San Antonio y el mismo Carnaval, pero también hay quien relaciona este ciclo con un ciclo de fiestas de inversión más extenso: Santa Agueda, San Nicolás de Bari, Navidad, los Santos Inocentes y la Virgen de la Candelaria. Siendo más atrevidos podríamos sugerir que Afrodita, Dionisos, Heracles, Fauno, la Virgen María de la Leche, Santa Agueda, la Candelaria, Jueves Lardero, San Antonio, las fiestas romanas de las Lupercalia, las Matronalia o las Saturnalia, serían todas divinidades y celebraciones religiosas del ámbito mediterráneo que tendrían una muy estrecha relación.
También podríamos relacionar el origen del Carnaval con las fiestas del calendario lunar de los celtas como la de los lazos de Lug, las Lugnasad, o con las fiestas de los bueyes d’Egipto, las Cherubs. Pero no hará falta, puesto que de lo que se trata es de entender que estamos hablando de una fiesta que tiene suficiente historia como para ser considerada como un hecho serio y digno de respeto.
El ritual expresa pasiones y sentimientos que no son visibles en la vida cotidiana debido al rigor en la conducta que impone la norma social. Julio Caro Baroja afirmaba ya en los años 60 en su obra “El Carnaval”:
“La religión cristiana ha permitido que el calendario, que lo transcurso del año, se ajusto a un orden pasional, repetido siglo tras siglo. a la alegría familiar de la Navidad le sucede, o ha sucedido, lo desenfreno del Carnaval, y a éste, la tristeza obligada de la Semana Santa (tras la represión de la Cuaresma). En oposición al espíritu de la triste y otoñal fiesta de Difuntos, está el de las alegres fiestas de primavera y de verano.” Edmund Leach consideraba que los rituales pueden ser entendidos como la representación de los dramas de la sociedad que expresa sus conflictos y los solapa. Claude Lévi-Strauss y sobre todo Víctor Turner profundizarían en el interés por las emociones individuales que aflorarían en las celebraciones rituales, poniendo de manifiesto la communitas, aquella idea utópica de paraíso, una situación liminar ideal en que se manifiestaría la fuerza creativa del proceso ritual, en la cual se daría una relación social idealizada aparentemente igualitaria y solidaria.
Las fiestas, todas las fiestas, respiran de una forma u otra este aire conceptual, pero el Carnaval es su paradigma. La transfiguració de todos y de cada cual inmersos en un sueño colectivo en el cual el rico y el pobre confunden su modestia y opulencia. Un tiempo simbólico en el cual el sabio y el loco manifiestan públicamente su parecido. Un tiempo de prodigios en que el día se torna noche y la noche se puede convertir en día. Un tiempo sagrado donde la communitas se hace perceptible, un espacio liminar dónde están permitidas todas las expresiones de los márgenes y dónde la gente marginal tiene un papel en la sociedad aparente de la fiesta.
El Carnaval es sobre todo participación. La fiesta representa la sociedad que la celebra, la dinamiza, pone en cuestión sus normas, pone en evidencia sus conflictos y sus contradicciones. No hay Carnaval ni fiesta sin transgresión de cualquier orden, la fiesta comporta en sí misma un grado de disidencia y, por lo tanto, constituye un ejercicio espontáneo de libertad individual y colectiva. Una fiesta es fiesta cuando la gente la celebra, cuando se la hace suya. Una fiesta es más fiesta cuanto menos se puede controlar desde el poder.
Asumir colectivamente el reto de celebrar verdaderas fiestas suele ser un síntoma de estabilidad social y de libertades públicas. A menudo se ha establecido un paralelismo entre el nivel de intensidad festiva de la fiesta del Carnaval, con las prohibiciones y permisividades que ha sufrido, y el momento político por el que atravesaba mi país.
Los mitos vivos pertenecen al dominio de la oralidad, de aquello que no se escribe. Cómo he intentado expresar, los símbolos rituales ponen de manifiesto las tensiones entre las normas sociales y las emociones de la gente. Este contenido psíquico del símbolo es el que le confiere valor transformador.
Hoy por hoy, el calendario festivo de los barrios de Barcelona tiene en el Carnaval un momento brillante con respecto a la implicación de la gente en la fiesta. A diferencia de como pasa en otras fiestas, más multitudinarias en cuanto a público, en las que la participación se da generalmente de forma pasiva, como espectador, por el contrario en el Carnaval, la participación de la gente es más activa y espontánea, o cuando menos el modelo y el ritual festivo invitan a que lo sea. Este hecho prueba que, en general, la fiesta ha sido asumida por una parte significativa de la gente de los barrios de Barcelona, quienes se la han hecho suya desde la propia acción personal y colectiva. Aun así, la exteriorización festiva, o mejor dicho, en Barcelona la presencia de la fiesta de Carnaval no es tan evidente en la ciudad como pasa con otras fiestas, ni tan espectacular como en los carnavales de otros pueblos y ciudades catalanas. Esto es debido a que la fiesta y sus agentes se reparten por todo el territorio de forma diseminada, agrupándose en tiempos y espacios festivos de dimensión pequeña, por lo cual no se hacen notar tanto.
La transgresión festiva tiene en el Carnaval su máxima expresión. El alma del Carnaval de Barcelona se manifiesta, sobre todo, en su literatura satírica. El anonimato de un Bando satírico, enmascarado tras el Consell dels Bulls (el consejo de los locos) en el barrio de Gràcia, la mordacitat del Equipo médico Habitual en el barrio de Sants, son un patrimonio festivo que parecía perdido con la dictadura franquista que lo prohibió. Pese a esto, los bandos, partes médicos, proclamas, anuncios y testamentos del Carnaval no tienen visibilidad más que a nivel de barrio.
La dimensión barcelonesa del Carnaval llega apenas a un desfile con vocación de ciudad: la Rua, que bastante éxito ha logrado, y multitut de desfiles en cada rincón de los diferentes barrios, dónde agrupaciones de skouts, asociaciones de vecinos y colectivos más o menos organizados de chicos y chicas recrean sus fantasías efímeras; dónde maestras y madresc con más voluntad que criterio pasean filas de criaturas envueltas en bolsas de plástico de colores y toda clase de materiales reciclados, cantando consignas aprendidas con terminaciones que riman con la palabra Carnaval.
Pese a los últimos intentos municipales, el Carnaval de Barcelona continúa siendo una fiesta dispersa. Pero la dimensión pequeña de los más de 200 actos festivos, que en cada edición despliega, no debería condenar este Carnaval a una permanente minorización en relación a otras, puesto que muy bien podría ser que este fuese verdaderamente lel auténtico modelo festivo barcelonés para el Carnaval, una fiesta atrevida, anárquica, pasional y caótica en que prevalece la improvisación por encima de la planificación. No se trataría de una versión esteticista ni de una fiesta espectáculo, sino simplemente de una fiesta urbana, popular y basta.
Demasiado a menudo quienes han pensado en el Carnaval barcelonés contemporáneo lo han criticado por poco espectacular y demasiado municipal y han evocado un supuesto imaginario colectivo de los carnavales de antes de la guerra civil española, en qué el Paseo de Gràcia o las Ramblas de Barcelona se llenaban de carrozas adornadas, olvidando a menudo que tras esas opulencias había casas comerciales y un montón de patrocinadores e instituciones. También ha habido quienes, de tanto leer a cronistas y folcloristas autodidactas, han llegado a creer que si un alpargatero barcelonés de finales dels siglo XIX era capaz de movilizar a los barceloneses más festeros, cualquiera en la actualidad capaz de movilizar a las masas, y eso no es así. Todavía hoy podemos ver en Barcelona publicidad que anuncia viajes a los carnavales de fama mundial, y todavía hay quienes prefieren ir a los carnavales espectáculo que se dan en Cataluña a presenciar el espectáculo de las comparsas que desfilan, que quedarse en su ciudad y bajar a la calle de junto a su casa a lucir su propia máscara participando activamente en el Carnaval.
La sociedad de la opulencia suele generar frustración y falta de autoestima en mucha gente. Cuando se estigmatiza la mediocridad también se desprecia la fiesta más popular, el Carnaval comunitario. El Carnaval de los barrios se muestra entonces como la fiesta invisible, un patrimonio popular modesto y molesto a la vez, que hace la pascua al poder de la forma más descarada y políticamente incorrecta, pero que conecta con aquello más esencial con la auténtica alma del Carnaval, mordaç y crítico, disidente e insumiso, descarado y desacomplejado, libre porque no tiene pretensiones de refinamiento estético. La gente que sale de fiesta en los Carnavales suele tener la pretensión de pasárselo bien y nada más, aunque esto sea políticamente incorrecto. De hecho la primera referencia histórica documentada del Carnaval de Barcelona es una prohibición del Consejo de Ciento, en lo referente a las batallas de naranjas podridas en las Ramblas barcelonesas. Esto también ha sido muy poco visible, casi tan invisible como el mismo espíritu del Carnaval.
En el Carnaval de 2012 Barcelona presenta una nueva versión de la fiesta. Se trata de recrear el Carnaval del Born, el barrio mutilado a principios del siglo XVIII después del asedio de la ciudad por el ejército castellano-francés del rei Borbón Felipe V en la que Barcelona y toda la nación catalana perdieron sus libertades políticas. Se suprime la Rúa general de la ciudad, pero se conservan las muchas Rúas (desfiles) en los barrios más populares. Un baile de mascarones en el barrio de la Ribera y una batalla de confetti que recrea las antiguas batallas de naranjas, serán las novedades. El “Arribo del Rei Carnestoltes” y el entierro infantil en el Parc de la Ciutadella se repiten.
El tiempo y la gente dirán si el nuevo modelo debe perdurar y convertirse en Tradición.

La Rúa del Carnaval de Barcelona de 1898

2012-02-07T16:02:00.004Z

La Rúa del Carnaval de Barcelona de 1898

Publish at Calaméo or browse others.

Bacallà amb camagrocs

2012-01-27T15:12:00.001Z

Ingredients:
Un bacallà fresc de 2 kg.
Mig quilo de camagrocs frescos
Farina de blat
Una ceba grossa de Figueres
Dos tomàquets madurs
Sal de mar
Oli verge d'olives arbequines
Vi blanc de Batea

Procediment:
Es treu el cap i l'espina del bacallà i es talla a bocins de ració. Amb el cap i l'espina es fa un brou. En una paella amb l'oli bullent es fregeix el bacallà enfarinat i salat. Es retira el peix i es posa en una cassola de terra. En el mateix oli de la paella es sofregeixen la ceba i el tomàquet ratllats. Un cop estigui a punt de confitura, s'agafa es sofregit amb una espumadora i es posa damunt del peix en la cassola. En l'oli restant es couen els camagrocs ben nets de terra i molsa. S'aboca tot a la cassola i es cobreix amb el brou de peix i una copeta de vi. Es rectifica de sal i es posa la cassola al forn a 200ºC durant 15 minuts.
S'acompanya de vi blanc de Batea.

Exposició "Gitanos, la cultura dels rom a Catalunya"

2012-01-24T12:42:00.001Z

L'exposició es va presentar l'any 2006 al Museu Etnològic de Barcelona. Avui hi ha una versió itinerant a la Fundació Catalana de l'Esplai.

Posta de sol al Priorat

2012-01-23T21:46:00.004Z

La Col·lecció etnogràfica d'Oulet M'Taà

2012-01-20T20:40:00.003Z

La Col·lecció etnogràfica d'Oulad M'Taà

Publish at Calaméo or browse others.

El Masroig jaciment paleontològic

2012-01-20T20:30:00.003Z

Tradicionàrius 1988: el video

2012-01-19T15:33:00.002Z

http://www.youtube.com/watch?v=T798JYWt6DY

Tradicionarius: los inicios

2012-01-18T19:09:00.003Z

En la Barcelona de1988 en el café del Artesà, el Ateneo de Gracia, el centro cívico de la Travesía de Sant Antoni del que yo era un joven director, empezamos un ciclo de café-concierto de música tradicional.Como fuera que en experiencias anteriores como los "Saraus de Primavera" en los jardines del antiguo Hospital de la Santa Creu, no habían tenido la continuidad deseada, los músicos impulsores no se habían atrevido a repetir la experiencia.Mi amistad con el músico Eduard Casals, compañero de gralla (dulzaina) en los "Grallers de Gràcia" y en el grupo de pasacalles "Pamipipa", me animó a hacerle la propuesta a él ya su nuevo compañero de grupo, Jordi Fàbregas.
Como no daban crédito a mi propuesta, los fui a encontrar al bar de debajo de mi casa donde solían ir a comer, en la calle Torrent de l'Olla entre las calles de Betlem y Biada, muy cerca de donde vivía Jordi Roure que trabajaba en Radio 4, un buen músico que me vendió su acordeón de botones para que también lo aprendiera a tocar. En el encuentro en el bar les hice saber que, como ahora dirigía el centro cívico, podía ser la ocasión propicia para iniciar una nueva experiencia: un ciclo de café-concierto de música tradicional.La verdad es que fui bastante atrevido, porque el entonces concejal del Distrito de Gràcia, Xavier Valls, me había advertido que no quería que convirtiera el Artesa en un cau de grallers (cueva de músicos tradicionales).Tuvieron que pasar meses para que se concretara la propuesta, pero al fin Jordi Fábregas compareció en mi despacho del centro cívico con una primera idea.Todas las dudas, propuestas y preguntas recibían un sí por respuesta, hasta el punto que Jordi rompió a reír nerviosamente.Yo le pregunté qué le pasaba?La respuesta fue inmediata:- Es que no me lo puedo creer, porque no estoy acostumbrado a que me digan a todo que sí!La crítica y el público de la época habían condenado la música tradicional catalana a poco más que un reducto nostálgico para "minorías". De ahí que el nombre del ciclo de conciertos tendría un nombre de ecos antidiluvianos: se llamaría "TRADICIONARIUS" como si se tratara de una especie extinguida de dinosaurio.Algunos dirigentes "digitales" del Ayuntamiento de Barcelona se sorprendían que al Tradicionàrius viniese tanta gente, opinaban que "el Tradicionarius tiene su propio público ...".Pero aquel público era un público activo y cómplice que se hacía suyo el proyecto como suele pasar en las fiestas populares. Porque era eso lo que queríamos: recrear, reproducir el ambiente de los momentos en que la música tradicional catalana, estaba viva y tenía presente y futuro. Jordi Roure se las ingenió para traer un equipo de Radio 4 a grabar los conciertos.Enric Miró, actualmente compañero mío en el Museo Etnológico de Barcelona, me pidió, aquel viernes de1988, filmar el café-concierto donde yo mismo presentaba a Carlos Mas, hinchando pesadamente suna enorme gaita, toda una novedad en la Gracia y en la Barcelona de los ochenta! . También a "Panchito" al violín y al acordeón, que acababa de llegarde Méjico y a "Roviretes", el añorado flabiolaire Josep Verdaguer de Folgueroles. Gracias a Enric Miró tenemos hoy estas imágenes.Así comenzó un proyecto que acabaría siendo el festival de música tradicional más importante de los Países Catalanes, uno de los grandes de Europa en el siglo XXIFeliz XXV aniversario!

Revetlla Mallorquina Sa Pobla a Gràcia: el video del Museu Etnològic de Barcelona

2012-01-18T15:59:00.002Z

http://www.youtube.com/watch?v=UCKVNHIHrR0

El primer Tradicionàrius.

2012-01-17T19:08:00.001Z

L'any 1988 al cafè de l'Artesà, l'Ateneu de Gràcia, el centre cívic de la Travessia de Sant Antoni del que jo n'era un jove director, vam començar un cicle de cafè-concert de música tradicional.

Com que experiències anteriors com els "Saraus de Primavera" en els jardins de l'antic Hospital de la Santa Creu, no havien tingut la continuitat desitjada, els músics impulsors no s'havien atrevit a tornar-hi.

La meva amistat amb el músic Eduard Casals, company de gralla als "Grallers de Gràcia" i al grup de cercavila "Pamipipa", em va animar a fer-li la proposta a ell i al seu nou company de grup, en Jordi Fàbregas. Com que no s'ho acabaven de creue, els vaig anar a trobar en un bar de sota casa meva on solien anar a dinar, al carrer del Torrent de l'Olla entre els carrers de Betlem i Biada, ben aprop d'on vivia en Jordi Roure que treballava a Ràdio Quatre, i que m'havia venut el seu acordió de botons per a que també l'aprengués a fer sonar. En la trobada al bar els vaig fer saber que, com que ara dirigia el centre cívic, podia ser la ocasió propícia per iniciar una nova experiència: un cicle de cafè-concert de música tradicional.

La veritat és que ja vaig ser prou agosarat, perquè el llavors regidor del Districte de Gràcia, Xavier Valls, m'havia advertit que no volia que convertís l'Artesà en un "cau de grallers".

Van haver de passar mesos per a que es concretés la proposta, però a la fi en Fàbregas va comparèixer a l'Artesà amb una primera idea.

Tots els dubtes, propostes i preguntes rebien un sí per resposta, fins al punt que en Jordi va esclafí a riure nerviosament.

Jo li vaig preguntar què li passava?

La resposta va ser immediata:

- És que no m'ho puc creure, perquè no estic acostumat a que em diguin a tot que sí!

La crítica i el públic de l'època havien condemnat la música tradicional catalana en poc més que un reducte nostàlgic per a "minories". Per aquest motiu el nom del cicle de concerts tindria un nom de ressò antidiluvià: es diria "TRADICIONÀRIUS" com si es tractés d'úna espècies extingida de dinosaure.

Alguns dirigents "digitals" de l'Ajuntament de Barcelona se sorprenien que al Tradicionàrius hi vigués tanta gent, opinaven que "el Tradicionarius tiene su público...".

Però aquell públic era un públic actiu i còmplice que es feia seu el projecte com es fa en les festes. Perquè era això el què voliem: recrear, reproduïr l'ambient dels moments en que la música tradicional catalana, era viva i tenia present i futur. En Jordi Roure se les va empescar per fer venir un equip de Ràdio Quatre a enregistrar els concerts.

Enric Miró, actualment company del Museu Etnològic de Barcelona, em va demanar aquell divendres de1988 per filmar el cafè-concert on presentava en Carles Mas, inflant pesadament el su enorme sac de gemecs, tota una novetat en la Gràcia i en la Barcelona dels vuitanta! en "Panxito" al violí i a l'acordió, que acabava de venir de Mèxic i en "Roviretes", l'anyorat flabiolaire Josep Verdaguer de Folgueroles. Gràcies a Enric Miró tenim avui aquestes imatges.

Així va començar un projecte que acabaria essent el festival de música tradicional més important dels Països Catalans, un dels grans d'Europa al segle XXI

Feliç XXV aniversari!

Sa Pobla a Gràcia 2012. El programa

2012-01-16T13:26:00.001Z

NADAL-GABONETAKO-NAVIDAD-NOËL

2011-12-25T16:36:00.001Z

Parlant del Tió a Barcelona Televisió

2011-12-21T07:39:00.002Z

http://www.btv.cat/connexiobarcelona/

El Pessebre i el Nadal català

2011-11-11T18:37:00.002Z

Era Nadal quan a Barcelona se celebrava el Tercer Congrés Internacional Pessebrista, l’any 1957. Un dels seus principals impulsors fóu l'historiador Josep M. Garrut, entusiasta, erudit i experimentat constructor de Pessebres, tal i com el definiria el Dr. Rudolf Berliner, antic director del Museu Nacional de Munich i del Museu de Providence als EUA. Aquell any Garrut publicava un llibre de referència: “Viatge a l’entorn del meu Pessebre”, i en ell definia d’una forma filosòfica el ritual del Pessebre:

“...fer Pessebre és tornar de nou al començament dels temps, del temps nostre, propi, i del temps històric projectat en la immensitat dels dies i de les hores.”

Els costums solen ser antics, però tenen història. Garrut parlava del “temps de la vellúria” però el situava en el seu univers particular concret i precís: “la calaixera de l’àvia”.

Aquesta precisió de l’erudit, que d’allò que és local en dóna un enfocament universal, ens porta a una interessant comparació. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans.

Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic a la Xina, s’ha venerat els avantpassats fins a l’extrem que no es pot entendre el paper essencial de la família sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics són cuidats i reverenciats des de fa mil·lennis.

Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebra cada tres de març la festa Hina Matsuri, un dia en que es demana per la salut de les nenes de la casa, construïnt un altaret amb petites figures que representen l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.

Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar.

Potser sí que el nostre Pessebre és el que en queda del nostre altar de casa.

De Nadals al món n’hi ha de tota mena. Hi ha qui el celebra el 7 de gener, en comptes del 25 de desembre, perquè l’Església Ortodoxa grega no hauria acceptat la reforma gregoriana del calendari julià dels romans. N’hi ha qui per Nadal fa vacances, i també n’hi ha qui no en fa perquè no n’hi dónen a la feina. N’hi ha que no tenen feina perquè els n’han fet fora. N’hi ha qui no celebra el Nadal perquè no hi creu i n’hi ha qui, tot i no creure-hi, el celebra. Hi ha tantes festes com maneres de celebrar-la o de no fer-ho.

Però quan parlem del Nadal com a festa tradicional i popular la cosa pot arribar a ser més complexa i interessant encara, perquè l’espai liminar entre les creences, les tradicions i les maneres de celebrar les festes públiques pot ser molt permeable. Com complexes són les relacions entre el poder i la gent que recrea i celebra les festes.

En el Llibre d’Isaïes de la Bíblia s’esmenten uns personatges rellevants que apareixeran com a figures indispensables en el Pessebre:

“...Vindran de Madian, i d’Efa sobre camells, així com de Sabà, per reconèixer-lo, oferint-li encens, i or...”
“... Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu resplendeix el Senyor, apareix la seva glòria. Els pobles s'acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de la teva albada. Alça els ulls i mira al teu entorn: tots aquests s'han aplegat per venir cap a tu. Els teus fills arriben de lluny, les teves filles són dutes als braços. Ho veuràs i t'estremiràs de goig. El teu cor, meravellat, s'eixamplarà, quan aboquin damunt teu els tresors del mar i portin a casa teva les riqueses de les nacions. Et cobriran onades de camells, dromedaris de Madian i d'Efà; tots vindran de Saba portant or i encens i proclamant la grandesa del Senyor.”
Aquests personatges han tingut molts noms al llarg de la història dels pobles de la Mediterrània i de l’Orient Mitjà. Els Mags d’Orient s’han anomenat en persa, en alexandrí, en grec, en armeni, en hebreu, en llatí, en siríac, en castellà i en català, entre d’altres idiomes:

Melcior, Gaspar Baltasar, Melchor, Gaspar, Baltasar, Apel·li, Ameri, Damasc, Melchio, Gathaspa, Bithisarea, Galgalath, Malgalath, Sarací, Melchior, Caspar, Balthasar, Larvandad, Gushnasaph, Hormisdas, Hor, Karsudan, Basanater, Kagpha, Badadakharida, Badadilma...
En un principi eren anomenats mags, potser perquè el mite vindria del culte a Zoroastre, però l’Església els va canviar el nom i els va batejar com a reis, perquè això de mag sonava massa a pagà, i a més l’Església havia condemnat i perseguit cruelment la màgia.

Però a més dels reis de llegenda, també n’hi havia d’altres que ho eren de debò.

Corria el segle XIV quan el comte-rei Pere III de Barcelona dictà una pragmàtica a la vila de Perpinyà el dia 16 de desembre de 1350, per la qual ordenà que, el dia de Nadal fos celebrat el mateix dia de la Nativitat de Jesús, el 25 de desembre, en comptes del dia de l’Encarnació el 25 de març, com s’havia fet fins llavors.

L’etnògraf Ramon Violant i Simorra, que com Garrut va estar estretament vinculat al Museu del Poble Espanyol de Montjuïc, l’ actual Museu Etnològic de Barcelona, cita en el seu “Llibre de Nadal”, publicat el 1948, la instauració de noves solemnitats del Nadal a Catalunya en temps del rei En Pere el Cerimoniós:

“Particularment en el segle XIV, sobretot en temps del monarca En Pere el Cerimoniós, Catalunya i principalment Barcelona, cap i casal del Regne d’Aragó, es distingí força en la celebració solemne de la nostra gran diada. Car “en els temps benaurats que Catalunya es dictava les lleis i administrava en sa pròpia parla –ens diu Damians, en La Festa de Nadal, costums de l’avior-, la festivitat amb què l’Església cristiana commemora la naixença gloriosa del Salvador dels homes era colta amb la magnificència escaient a la transcendental diada”.

I per tal de fer-la més solemne encara, “encès de devoció a Jesucrist, el rei En Pere el Cerimoniós “per ço que pus sovint la dita Natiuidat del nostre Senyor en memòria sie hauda”, per pragmàtica dada a Perpinyà el 16 de desembre del 1350, estatuí que, el dia de Nadal “daquiauant perpetuament comptador”, la documentació de sa reial cancelleria i dels altres tribunals dependents de la Corona fos calendada en l’any del Naixement de Jesús, en lloc del de l’Encarnació, amb què oficialment hom comptava, substituint idus, nonas i chalendas per l’actual numeració correlativa i mensual dels dies; i a l’any següent, 1351, amb aprovació de la cort tinguda els catalans en l’esmentada capital rossellonesa, ordenà fer extensiva aquella reforma cronològica a tot Catalunya, essent aquesta la primera nació de la península ibèrica a adoptar-la, puix que Castella no ho feu fins el 1383, i Portugal el 1420. En altres terres d’Europa era ja antiga tal pràctica, que sembla que fou introduïda a Itàlia en el segle VI, per Dionís el Menor, i a França en temps de Pepí i Carlemany”.

Així mateix “la Casa reial d’Aragó, per ordinació expressa del referit rei En Pere, festejava amb gran lluïment la diada de Nadal a la capella de son palau, empaliant-la amb els “aparellaments blanchs pus nobles”, com blanques eren també les capes i les altres vestidures dels clergues celebrants, per simbolitzar-se amb la dita color la puritat de la Verge, a honor del qual misteri hom pot dir que el rei consagrava d’una manera especial la solemnitat”.
I més avall continua dient:
“Servant l’ús establert pel rei Cerimoniós en les Ordinacions dels oficials de la seva cort, després de la festa litúrgica els sobirans d’Aragó donaven en llur palau un dinar fastuós, al qual eren convidats els representants populars, per tal de mantenir la “caritat e encara dilecció entre nos e el poble a nos comes per Aquell al qual per gran caritat e amor son fill en terra trameté”
Violant vincula estretament la instauració de les solemnitats del Nadal català al Casal Reial d’Aragó, a la seva capital i a tot el territori nacional.

Hi ha doncs una manera catalana de celebrar el Nadal que es remunta històricament i documental, pel cap baix al segle XIV. Podria ser que la taula i l’àpat del dinar tradicional i en família del dia de Nadal, el 25 de desembre, en fossin una pervivència, com també el costum de vestir la taula amb estovalles i tovallons de color blanc.

Què passava doncs a la capital d’aquella nació que comandava el rei Cerimoniós?.

La Barcelona del segle XIV era la capital d’un dels estats més importants de la Mediterrània. L’any 1321, a la Ciutat Comtal es van estrenar dues campanes noves a la catedral, el “Seny Ferial” (1321-1901), dedicat a santa Tecla, i “l'Esquella Prima” (del 1321 fins ara), que eren testimoni del bon moment de la Seu barcelonina. El model festiu era participatiu, els gremis s’encarregaven de gestionar, organitzar i executar els diferents cerimonials públics, entremesos per a les processons inclosos.

Els grans cerimonials del Corpus Christi, amb una processó que feia dia de la nit, consistia en un espectacle itinerant on tothom hi anava, no sabríem si per obtenir les indulgències que l’Església Catòlica prometia als seus seguidors o per veure passar, entre altres molts, tota la gent dels gremis de cotoners, pelleters, paraires, bastaixos, fusters i a tothom de les confraries, parròquies i congregacions de la ciutat, habillats amb les millors gales, portant creus, penons i gonfanons, investits amb gramalles dels colors de la porpra, de verd, d’or i d’argent. Amb les atxes enceses endavant per a que mai el Sant Crist estigués a les fosques.

Temps a venir haurien d’aparèixer el gegant i la geganta, les bèsties de foc i els diables i tota mena de gent de la cort celestial: Serafins, Querubins. Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Arcàngel i Àngels.

Deu n’hi dó per un rei que nasqué setmesó com ell mateix conta en les seves Cròniques:

“E no gaire aprés nasquem nos, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan exaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure.”

Pere Terç, com ell mateix signava, fou el IV d'Aragó, el II de València i d'Empúries, el III de Barcelona, el I de Mallorca i de Sardenya. Pere “el del Punyalet” era Rei d'Aragó, de Sardenya i de Mallorca, Duc d'Atenes i de Neopàtria, Comte de Barcelona i d'Empúries.

Quan el rei va néixer a Balaguer el 1319, feia temps que l’orde de menorets franciscans catequitzaven la gent de la península Itàlica, aquella que no sabia de lletra, d’una manera ben ocurrent: feien Pessebre.

Però del Pessebre català també en tenim altres referències. Violant defineix així el Pessebre:

“...Un altre element popular de les festes del cicle nadalenc, fortament arrelat en el nostre costumari ciutadà, més que en el rural, és el pessebre; per mitjà del qual hom commemora de forma plàstica, la Nativitat de Jesús en el Portal de Betlem....”

Fixem-nos que Violant apunta que el costum de fer Pessebre és un costum urbà, referint-se principalment a un costum de la ciutat de Barcelona. Era costum al segle XVIII que algunes cases benestants del Cap i Casal obríssin els seus Pessebres a les visites. El mateix Violant cita el “Calaix de sastre” de Rafael de Amat Cortada i Santjust del dia 1 de gener de l’any 1788 en l’apartat “Noticias de Belenes”:

“En cuanto a Belenes, aparte del tan memorable, antiguo y muy frecuentado por la gente, de la iglesia de los P.P. Capuchinos, por la mañana y por la tarde, durante estas Navidades, son dignos de ser visitados los de las casas particulares siguientes: el de los sacerdotes Vilellas, de Santa María; el del Señor Jerónimo Puig y su hermano, cerrajeros, en la calle Condal; el de Vehils, al lado de la capillita de San Sebastián, en la misma calle Condal; el del tejedor de las escaleras de la Catedral; el de un tal Manuel, comprador del Hospital. El del tejedor, digno de ser visto por la propiedad de las montañas, figuras de pastores, casitas, senderos, cueva con Nacimiento del Divino Salvador. I en el de Manuel, la cueva con el Niño Jesús, María Santísima, San José, el buey y la mula, pastores y ángeles; figuras de bastante tamaño y en actitudes tan naturales que parecen animadas.”

Els segles XVIII i XIX fóren importants a Barcelona en la proliferació del costum de fer pessebres. Una tradició napolitana que l’orde dels franciscans hauria fet arrelar en les pràctiques de catequització de la gent més senzilla que no tindria accés a la instrucció de lletra a la Itàlia del segle XIII, però que ens hauria arribat del regne de Nàpols portada per alguns aristòcrates en temps del borbó Carles III.

La gent treballadora va imitar més tard aquest costum de casa bona, començant així la tradició del Pessebre popular, amb figures més petites que representaven oficis com fuster, llenyataire, filadora, bosquerol, bugadera, capellà. També així nasqué el personatge del caganer.

Sigui com sigui alguns artistes i artesans catalans haurien excel·lit en l’art de recrear els textes bíblics en aquells meravellosos paisatges en miniatura, plens de fantasies naturalistes i evocacions orientalistes. Tot això en una Barcelona entre muralles que patia epidèmies a l’estiu i fred a l’hivern.

Exponent d’aquesta tradició va ser l’escultor Ramon Amadeu i Grau (1745-1821), format a la ciutat de Valls i a Barcelona, que es deixà seduïr per la tradició realista olotina durant la Guerra del Francès. També l’escultor mataroní Damià Campeny i Estrany (1771-1855) que va experimentar amb el barroquisme en les seves figures, potser per la seva estada a Itàlia al tombant de segle. Domènec Talarn i Ribot (1812-1902) representa l’eclosió de l’orientalisme historicista amb un barroquisme efectista i personal que a més d’un ha recordat les obres del pintor Fortuny. Els germans Agapit Vallmitjana (1830-1905) i Venanci Vallmitjana (1826-1919), excel·liren en l’art de donar forma estàtica al moviment, amb un barroquisme sense excés.

Altres mestres foren Martí Castells (1873-1937) i els seus tres fills, Joan, Josep i Martí. És important constatar que els tallers familiars van aconseguir donar a l’abast d’una demanda creixent i continuada, alhora que afavorien la consolidació i extensió del pessebrisme. El vilafranquí Lambert Escaler (1874-1957), deixeble de Campeny, per a mi extraordinari i innovador. La llista és llarga i excel·lent: Brull, Berga, Bofill, Carratalà, Camps, Vidal...

Joan Amades i Gelats, també conservador del Museu de Barcelona, publicava el Nadal de 1946 “El Pessebre”, que segons alguns seria “la Bíblia del pessebrisme”. Amades defineix el Pessebre en una declaració aprovada per unanimitat en el Segon Congrés Pessebrista celebrat a Roma l’any 1955:

“Entenem per pessebre la representació plàstica i objectiva del naixement de Jesús mitjançant la disposició d’un país vist de manera panoràmica, dintre del qual se situen una diversitat de figures mòbils que es poden bellugar i alterar de lloc a gust del qui mena el pessebre. Tota altra figuració de l’adveniment al món del Mesies, representada en pintura, escultura, vidriera, baix relleu, o qualsevulla altra manifestació artística que no reuneixi les condicions indicades, per nosaltres no pot ésser qualificada de pessebre i, per tant, cau fora del nostre interès i fora del tema del present treball.”

Amades concreta l’objecte d’estudi en que centra la seva obra i, de passada, dóna un ferro calent on agafar-se a tanta i a tanta gent que fa pessebres.

Fer Pessebre a la manera dels catalans és avui, com fa tan de temps, una recreació d’un temps i d’un lloc que imagina el que el fa. És una tradició en el més propi sentit de l’etimologia de la paraula llatina –TRADERE- que significa lliurar, transferir, transmetre. El Pessebre ens ha estat transmès pels qui ens han precedit, els quals ens l’han lliurat carregat d’emocions i de significat. Fer Pessebre avui a Catalunya constitueix un acte de reafirmació de la pròpia identitat en la que la gent, una a una, ens definim com a comunitat, com a participants d’una cultura urbana i complexa, però també com a poble.

Un paisatge imaginari de suro i de molsa, de paper de plata i branquillons de farigola. Una idealització de pobles de muntanya amb casetes de pedra i taulades de pissarra, amb fontetes i rierols, amb pous dels que ja no en queden, amb un toc de fantasia i de màgia en un cel pintat de colors llampants.

Un decorat teatral on hi cap des d’un capellà a un caganer, un català amb faixa i barretina i un pastor vestit a la manera de l’Orient Mitjà. Reis a camell i patges musculats que semblen sortits d’una opereta a l’estil de La Corte de Faraón.

El nostre Pessebre és una síntesi d’il·lusió, tradició i fantasia.

綠茶 Tè verd amb Marialluïsa

2011-11-10T21:18:00.001Z

El Tè verd (Camellia sinensis) és un tipus tradicional de tè xinès torrefactat però no fermentat que es coneix a la Xina des de fa prop de cinc mil anys. La Marialluïsa (Aloysia citrodora) és un arbust d'orígen americà que es coneix a casa nostra des del segle XVIII.
La combinació en infusió de les fulles seques del Tè verd i les fulles fresques de la Marialluïsa, ofereix un sabor fresc i suau al paladar que agrada molt a la gent pagesa dels douars de la Hauss de Marraqueix. A les harsha, als horts i als patis de les cases del douar d'Oulad M'Taà he pogut veure com la gent hi té sovint un arbre de Marialluïsa per a preparar el Tè tal i com més els agrada: ben dolç, calent i escumejant.

Ingredients:
Aigua de mina
Fulles seques de Tè verd de la Xina
Fulles fresques de Marialluïsa
Sucre

Preparació:
S'omple una tetera amb fulles fresques de Marialluïsa. En una olleta es fa bullir aigua. Quan bull, es retira del foc i shi aboca a dins de la tetera. S'hi posa una cullerada de Tè verd i es deixa reposar tancant la tapadora. Mentre reposa s'hi va tirant el sucre. Es pot anar vessant tè en un got i tornar-lo a la tetera, tantes vegades com calgui fins que s'obtingui la dolçor desitjada. Quan cal se serveix el tè llançant-lo des de ben amunt per a que es refredi una mica i faci escuma. Se sol acompanyar de pastes dolces.: panellets, galetes d'oli amb mel i llavors...

Tots Sants, més enllà de la festa

2011-10-31T12:59:00.002Z

El culte als déus i al poder

L’any 27 abans de la nostra era, el gendre de l’emperador romà Octavi, Marc Agrippa, poderós militar i polític, va fer construïr a Roma un temple dedicat a tots els déus, el PANTHEON. De fet l’advocació d’aquest temple s’oferia a les set divinitats dels principals cossos celests: el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart. El temple era presidit per l’òcul central per on penetrava la llum del Sol. La sala circular interior del temple representava la idea cosmogònica d’Aristòtil: el món inferior, sota la lluna, i el món superior, pel damunt d’aquesta, amb l’esfera del cel presidida per l’òcul solar, en el moment que el seu sogre, l’emperador, havia de ser considerat com a un ésser August, altrament dit, diví a ulls dels mortals. De fet el temple l’havia fet aixecar per commemorar la victòria del sogre contra Marc Aureli i Cleòpatra.

Gairebé mig mil·lenni després, havent començat el setè segle de l’era cristiana, el papa romà Bonifaci IV, poderós militar i polític, va pensar en un nou ús pel vell temple del bon gendre i general Agrippa. Bonifaci va purificar el temple pagà i el va consagrar en honor de la Mare de Déu i de tots els màrtirs de la jove Església Catòlica, fixant una data de celebració festiva en el calendari litúrgic.

Temps a venir, ja entrat el segle X, i amb Gregori IV de papa, la festa s’estendria a tots els sants fixant-se en el calendari el primer dia del mes de novembre i, en acabar aquell segle, el segon dia de novembre, seria ja calendada la festa commemorativa de tots els fidels difunts, una celebració que formalitzarien de forma eficaç els monjos de Cluny, potser perquè el culte als morts era ja des de temps molt antic un culte important entre els celtes.

L’antic culte als morts

El culte als morts i als avantpassats difunts és un culte antic i comú a moltes cultures, documentat arqueològicament en desenes de milers d’anys d’antiguitat. No ens ha de resultar pas estrany que generals, emperadors, abats i papes hagin volgut assimilar en les successives litúrgies del poder els diferents sistemes de creences que incorporaven el culte als morts. Els ancestres, sobretot els propis, són éssers sagrats a la Mediterrània i arreu entre nosaltres els humans.

Ben lluny del nostre entorn, i des de molt antic a la Xina, s’ha venerat els avantpassats fins a l’extrem que no es pot entendre el paper essencial de la família sense entendre el culte als ancestres comuns. Els altars domèstics són cuidats i reverenciats des de fa mil·lennis a Orient.

Al Japó, a més del culte als avantpassats, se celebra cada tres de març la festa Hina Matsuri, un dia en que es demana per la salut de les nenes de la casa, construïnt un altaret amb petites figures que representen l’emperador, l’emperadriu i les princesetes, el culte antic a la família imperial.

Els antics romans veneraven els primers déus dels morts, els manes, i els déus de la casa, els lars i els penats. No hi havia casa romana que no mantingués encès el foc sagrat de la llar. El nostre Pessebre podria ben ser el que en quedaria d’aquell altar de casa.

Per a la gent de l’Antiga Grècia era un deure ineludible enterrar els morts, ja que les ànimes dels que no rebien sepultura, ni cap ritu funerari, estaven condemnades a vagar eternament i a perseguir els seus parents per haver descuidat el compliment dels preceptes religiosos amb els difunts. No obstant això, aquesta norma no es respectava amb els lladres de temples, amb els suïcides ni amb els delinqüents ajusticiats.

L'enterrament dels difunts era un dels pilars fonamentals de les creences familiars, ja que els esperits dels avantpassats eren una mena de divinitats a les quals s'havia de retre culte de forma periòdica.

"Quan mor un familiar, en primer lloc li posen un òbol a la boca perquè li serveixi per pagar el pas de la llacuna.

Després de rentar el cadàver, d'ungir-lo amb bàlsam perfumat en el moment en que començaria a fer mala olor, i de coronar-lo amb flors del temps, l’exposen a la vista de tothom, amortallat amb els millors vestits perquè no tingui fred ni el ca Cèrber el vegi nu.

I mentre van fent tot això, les dones esclaten en plors i gemecs, tots ploren, es colpegen els pits, s'estiren dels cabells i s’esgarrapen les galtes. De vegades fins i tot estripen la roba i es tiren pols al cap, i els que encara viuen estan pitjor que el difunt, perquè sovint es rebolquen per terra i es colpegen el cap contra el paviment. "

LLUCIÀ, Sobre el dol, 11-12

El costumari tradicional i la cuina del dia dels Morts a Catalunya

El dia 2 de novembre, el dia dels Morts, se solien, i encara se sol, visitar les sepultures dels familiars difunts, s’arregla el cementiri i s’hi porta flors i també es diuen misses en el seu honor. Abans era costum que els padrins regaléssin els panellets als seus fillols.

Els panellets, un dolç de massapà provinent de la sofisticació de la cort de Constantinoble, va arribar als Països Catalans, com el torró i la pirotècnia, amb el refinament sarraí de l’Edat Mitjana. Altres dels anomenats “àpats funeraris” actuals serien les castanyes, els moniatos i les batates de Màlaga, que a la seva Amèrica originària s’anomenen camotes.

Un altre menjar propi del temps és el codonyat. Els codonys són el fruit del codonyer (Cydonia oblonga), un arbre de la família de les Rosaceae que sembla ser originari del Caucas. Però, com tot en aquest món, a més de la perspectiva botànica també té una perspectiva llegendària. Ta Janiá, que en català sempre s'ha dit La Canea, és una bonica població de l’illa de Creta on segons una llegenda hi havia hagut el famós Jardí de les nimfes Hespèrides on es cultivava l’arbre de la vida que donava les meravelloses pomes daurades que la deessa Era feia guardar al drac de cent caps, el temible Ladó, un dels adversaris de l’heroi Hèracles en els seus treballs. Doncs vet aquí que aquelles pomes mítiques serien els nostres codonys.

Temps de tardor, el temps de final de les collites a la Mediterrània, el temps de l’abundància, el temps dels excedents de menjar, temps de canvi, de mort i de matances, i de nova vida anunciada després de l’hivern, que anunciarà per Nadal el Natalis Invicti, el renaixement del Sol mai vençut. Un cicle festiu d’antics cultes d’estat a la antiga Roma, un cicle de rituals i de celebracions que aniria des de la tardor fins a l’hivern.

El mite clàssic pagà de la deessa Fortuna amb la seva Cornucòpia, s’oposa a la iconografia tradicional de la Vella Quaresma, amb el bacallà sec i el cistell de verdures i peix., que servirá de penitència després del Carnaval hivernal, hereu de les antigues festes religioses romanes: les Matronàlia, les Saturnàlia i les Lupercàlia.

Els apareguts en la tradició catalana

A la Catalunya que creia en Déu, i que feia cas dels capellans, a finals del XIX hi havia la creença popular que a migdia del dia de difunts, les ànimes sortien del Purgatori per a compartir una estona amb la família a la llar. Segons la pena dels parents tornaven al Purgatori un any més o anaven de pet cap a la Glòria del cel. Les guspires del foc de la llar podien representar les ànimes. Hi havia cases que fins i tot guardaven un lloc a taula per l’ànima del difunt més recent de la casa. Hi havia pobles al Pirineu català que il·luminaven amb atxes el camí de l’església per guiar les “ànimes en pena”.

Els apareguts en la tradició europea i en l’americana

Altres creences similars hi havia escampades arreu d’Europa. En aquell temps, per exemple, a Irlanda i Escòcia pervivíen antics cultes celtes com el Samhain, la festa de la collita del final de l’estiu, relacionada amb la nit del 31 d’octubre i la matinada del primer dia de novembre. La Gran Fam del 1840 va fer que molta gent irlandesa marxés als Estats Units d’Amèrica a cercar feina i una nova vida.

Els treballadors emigrants solen endur-se amb ells les tradicions, els balls, les cançons, i també les festes, els contes, els mites i les creences. Fou així com arribarien a Amèrica els acordions de botons, els balls que ara en diuen cowntry, i la festa de Tots Sants a la manera de l’Europa celta: el Halloween, que literalment vol dir “vigília-de-Tots-Sants”, que hauria derivat de l’expressió All Hallows’Eve.

Els contes d’avantpassats

Els contes, els mites i les llegendes són com les Històries Sagrades dels pobles vençuts. La mateixa Bíblia és plena de contes: Jonàs i la Balena, Els Mags de Madiàn, de Sabà i d’Efà que seguien una estrella...

Contava un conte pagès de la Irlanda del XIX que hi va haver un home garrepa tan i tan dolent que ni el volíen a l’Infern. Jack-0’Lantern era el malvat personatge que vagarejava la nit de Tots Sants buscant el camí a l’altre barri, una ànima en pena que s’ajudava d’un nap buit on hi havia posat una llàntia per fer-se llum. El mateix Llucifer havia volgut comprovar en persona la maldat del tal Jack en vida, i fa fer una aposta pròpia del Diable, pero Jack es va passar de llest i va enganyar tres camins al Dimoni, fins que aquest el va engegar a dida. En l’hora de la mort no el van voler ni al Cel ni a l’Infern, per això vagareja la nit de Tots Sants proposant trampes a la gent per fer tractes: Truc o tracte?.

Quan aquest conte va arribar a Amèrica, el nap que li feia de llanterna al personatge de Jack el Garrepa es canviaria per una carabassa, més pròpia de les collites pageses del nou continent.

La festa de Tots Sants a la manera irlandesa es va popularitzar a Minnesota a principis dels anys vint del segle passat, però no va agafar volada internacional fins a principis de la dècada dels setanta.

Altres contes de morts i avantpassats són presents entre nosaltres sense que ens adonem de la importància de la Història i la Cultura que arrosseguen. Aquest és el cas del conte de la Ventafocs en les seves múltiples i ancestrals versions. Sembla que el mite tindria el seu origen en l’antiga Pèrsia, i que hauria estat transportat a l’antic Egipte en la versió de la bella cortesana Rodophis, la mòmia de la qual, segons els historiadors àrabs del segle XII, hauria estat trobada en una de les grans Piràmides. La mateixa poetessa grega Safo hauria cantat el poema de la bella Rodophis per haver-lo sentit explicar al seu germà quan tornava de Naucratis de vendre vi.

Conta la història que Rodophis es banyava al riu Nil, quan una oreneta se li va endur una de les seves sandàlies. L’oreneta va volar fins als jardins del palau de Menfis, on el mateix faraó va veure com la sandàlia queia del cel a les seves pròpies mans. Captivat per la bellesa del prodigi, el rei ordenà que s’anés a cercar la noia a qui pertanyia aquella sandàlia. Quan van trobar Rodophis la va fer la seva companya.

Estrabó féu una versió diferent del conte on l’ocell no és una oreneta, sinó el mateix falcó Horus, el símbol del Déu fet home, el faraó, Déu a la terra.

Bonica és també la versió xinesa del conte de la jove Yeh Shen, que explica la història d’una filla de Wu, el cap d’un poblat xinès, que s’hauria casat amb dues esposes, una de les quals va morir, deixant-li com a única filla seva Yeh Shen. La bellesa de la jove feia emmalaltir de gelosia les seves germanes, filles de la malvada segona esposa de Wu. L’única alegria de Yeh Shen era un peix daurat que li feia de germà gran i que cada dia anava a cuidar a la font on el criava en captivitat. La madrastra va descobrir el secret de la noia i va matar el peix per cuinar-lo aquella nit per sopar. Quan Yeh Shen va veure que el peix ja no hi era, va plorar i va vessar les seves llàgrimes en les quietes aigues de l’estanyol. Llavors va comparèixer la figura d’un home vell amb llargues barbes que la va consolar. Ella se li adreçà com a oncle i l’esperit li va donar consell sobre els poders meravellosos de les espines del seu peix daurat, que li haurien de guardar de tot mal i proveïr-la de tot desig del seu cor. Per les festes de la Primavera va haver de demanar a les espines del seu estimat peix un vestit com cal per anar a trobar marit. El peix li va lliurar un vestit de plomes de blauet amb unes sabates a joc de lluents escates de peix. L’esperit del peix li va parlar i li ordenà que cuidés de no perdre mai aquelles sabates prodigioses. En plena festa va estar a punt de ser reconeguda per les malvades parentes, i va haver de fugir precipitadament, no sense perdre una de les sabates meravelloses. La pobra noia pensava que mai més no podria tornar a sentir la veu del seu únic amic el peix.

Un pagès que va trobar la sabata perduda, la va fer arribar al rei de l’illa de T’o Han, el qual va meravellar-se de la bellesa d’un objecte tan preciós que brillava com el zèfir i que no feia cap soroll en colpejar-lo. Immediatament va manar que es trobés la propietària de la sabata. Va fer muntar un pavelló enmig de la cruïlla de camins on el pagès hauria trobat la sabata i va fer pregonar als quatre vents que es buscava la seva propietària. Totes les dones del terme van intentar calçar-se la sabata, però era tan menuda com menuts eren els peuets de Yeh Shen. A la fí, la noia va gosar acostar-se al pavelló una nit en el moment que un núvol va esmorteïr la llum de la lluna. El rei estava a l’aguait i la va seguir. En arribar a la cova que li feia de casa, el rei li va demanar que es calcés les dues sabates. En aquell mateix instant els parracs es van tornar plomes de blauet. Al poc temps es van casar. La madrastra i les germanes moren tràgicament en un ensorrament de la cova.

Sandàlies robades per un ocell migratori o per un falcó que és el mateix fill d’Isis, sabates fetes amb les escates d’un peix prodigiós que parla i que concedeix els desigs del cor. Eus ací els prodigis dels contes dels déus dels avantpassats.

Qui era la fada padrina de les versions del conte de Jacques Perrault, de Wilhelm i de Jacob Grimm o de Joan Amades? En un cas era l’esperit benefactor de la mare morta que rebia les llàgrimes del sacrifici d’una verge martiritzada per uns parents d’esperit malvat. La Ventafocs dels Grimm plora damunt la tomba de la seva mare, i les llàgrimes vessades reguen un branquilló d’avellaner que li ha ofert com a testimoni d’amor i que arrela miraculosament i que creix com un arbre esponerós que li dóna avellanes màgiques. Llàgrimes, fluits corporals que els antics romans conservaven en lacrimaris d’ofrenes, cultes i rituals ancestrals que reapareixen en les històries sagrades convertides en conte. En la versió dels Grimm la madrastra obliga les germanes a tallar-se el taló amb un ganivet per fer cabre la sabata massa petita pel peuàs de sa filla. Un altre personatge, l’ocell que es planta damunt l’avellaner màgic buida els ulls de la madrastra i les germanastres en acabar el conte. Joan Amades aporta una versió en la que la velleta que ajuda la Ventafocs és la Mare de Déu en persona.

Rodophis, Yeh Shen, Ventafocs, faraó, rei, Mare de Déu, madrastres i esperits dels sagrats avantpassats familiars són els personatges dels contes dels morts.

El drama i la sàtira de la festa de Tots Sants

Però la festa de Tots Sants i la diada dels Morts tenen també un costat satíric que, en diferents moments històrics i en diferents cultures, la gent hem sabut trobar.

A finals del segle XIX, per Tots Sants, els teatres anaven plens perquè s’hi feia la funció d’una obra contemporània que seduïa un públic entusiasta: el Tenorio.

La obra, publicada el 1844, era una versió castissa del mite de Dom Joan d’un tal José Zorrilla, el fill pròdig d’un policia de dretes, carlí i de Valladolid.

L’argument del Don Juan Tenorio de Zorrilla anava de seducció i de fantasmes, dels plaers de la vida i de l’inefable Tempus Fugit de la maduresa d’un home faldiller, al qual el destí fatal el porta a enamorar-se d’una novícia. Com que la historieta anava de vius i de morts era apropiat per a la festa de Tots Sants.

Els elencs artístics de les societats recreatives, majoritàriament gent de la classe treballadora, preparaven la funció a plena dedicació en sortir de la feina. El públic estava assegurat i el teatre era sempre ple.

El mite de Dom Joan havia estat portat als grans escenaris per autors com Molière al segle XVII o el mateix Mozart al XVIII, però Zorrilla el portava al teatre popular i ho feia en versets fàcils de memoritzar. La Margarida Xirgu més radiant emocionava el poble amb la seva novícia “Doña Inés del Alma Mía”.

Als anys trenta del segle passat alguns teatres de la capital catalana presentaven el “Tenorio més republicà de Barcelona”. Llamp Brochs oferia un esperpèntic “Drama sengriento, aspelusnante, aspesmódoco y marroroso, an siete actos y muchos cuadros” anomenat “Don Cuan Tanorio”. La versió còmica del Tenorio presentava una nova faceta del personatge del comendador Don Gonzalo de Ulloa com a “Dom Gonçal d’Ullera” i

La festa dels Morts a Mèxic

Les antigues societats mexica, maya, purèpetxa i totonaca, ja celebraven festes en honor als seus morts avantpassats tres mil·lennis abans de l’arribada dels invasors espanyols al continent americà.

Els mexicas ho celebraven el novè mes del seu calendari solar en honor a la deessa Mictecacíhuatl i al déu Miclantecuhtli.el señor del món dels morts.

En l’actualitat en les celebracions mexicanes dels morts hi tenen un paper rellevant els nens i els padrins. A casa es disposa un altaret dedicat als difunts, principalment al més recent i estimat, que pot ser l’avi, la mare, o una criatura que hauria mort massa aviat. L’altaret domèstic pot tenir diferents nivells, representant el més alt el lloc destinat a la imatge de l’avantpassat principal a qui es dedica el “altar de muertos”. S’hi posa allò que li agradava en vida: tequila, tabac, café. La parada es guarneix amb unes flors anomenades “sempasuchil” de color taronja i groc, similars als nostres “clavells de moro”. Segons les cultures i els pobles, com és el cas del poble tzotzil de Ciapas, els colors i la disposició i l’ordre dels avantpassats varia amb el vermell i el verd. La part del davant de l’altar està reservada als vius que esperen encara el dia de la seva mort.

La gent va als cementiris a portar flors i obsequis als difunts. Es mengen “panecillos dulces”. Se solen portar calaveres de sucre i figuretes còmiques amb esquelets balladors, músics, bevedors i amans fogosos les populars “calacas”. Un personatge destaca, l’esquelet satíric d’una bella i elegant dama: “la Catrina”. La casa es decora amb gallardets de paper pintat i retallat que anomenen “papel picado”. El papel picado reprodueix les escenes de les calacas.

Déus de la llar, déus del cel, emperadors i papes, esperits dels avantpassats, fades padrines,

Epíleg
Mares de Déu, catrinas, déus dels morts i menjars dels vius, eus ací que Tots Sants va més enllà de la festa.

L’epíleg ha d’acabar amb alguns refrans i dites populars pròpies del temps:

Per Tots Sants, caçador, plega els rams.
Per Tots Sants, penja les gàbies i caça amb reclams.

Per Tots Sants, capes i mocadors grans.

Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes.

Per Tots Sants, desa el vano i treu els guants.

Per Tots Sants, el blats sembrats.

Per Tots Sants, les llebres corren pels camps.

Per Tots Sants, les olives a les mans.

En una antiga botiga de Santa Pau a TV3

2011-10-27T18:25:00.001+01:00

A Santa Pau coneixerem una botiga centenària que ens farà viatjar en el temps i recordarem com eren les botigues d'abans, com s'anava a comprar i quins eren els hàbits i els costums més estesos amb en Pep Fornés.

http://www.tv3.cat/videos/3774030/Pep-Fornes-i-les-botigues-del-passat-I
http://www.tv3.cat/videos/3774050/Pep-Fornes-i-les-botigues-del-passat-II

Spain's secret conflict. http://vimeo.com/24052492. Documentary about the struggle of the state of Catalonia within Spain.

2011-10-23T18:38:00.002+01:00

http://vimeo.com/24052492
http://vimeo.com/24052492

Codonyat amb nous

2011-10-15T16:18:00.002+01:00

Els codonys són el fruit del codonyer (Cydonia oblonga), un arbre de la família de les Rosaceae que sembla ser originari del Caucas. Però, com tot en aquest món, a més de la perspectiva botànica també té una perspectiva llegendària.

Ta Jania, que es pronuncia Ta Janiá, i que en català sempre s'ha dit La Canea, és una bonica població de l’illa de Creta on segons una llegenda hi havia hagut el famós Jardí de les nimfes Hespèrides on hi havia l’arbre de la vida que donava les meravelloses pomes daurades que la deessa Era feia guardar al drac de cent caps, el temible Ladó, un dels adversaris de l’heroi Hèracles en els seus treballs. Doncs vet aquí que aquelles pomes mítiques serien els nostres codonys.

Els codonys són bons a començament de la tardor. Com que contenen molta pectina són excel·lents per a fer una deliciosa confitura: el codonyat.

En aquesta recepta incorporo nous de noguera, una versió del codonyat que vaig conèixer a Lleó, al País Llionés, i que em sembla interessant.

Ingredients:

2 quilos de codonys verds.

1 quilo i quart de sucre blanc de remolatxa

Aigua de mina

Mig quilo de nous de noguera pelades

Preparació

Es pelen els codonys, es tallen a octaus i es treuen els cors, separant la polpa de les llavors i la part dura i granulosa. En una cassola s’hi aboca mig litre d’aigua i s’hi fan bullir les pells, els cors i les llavors per a que desprenguin la pectina. En un calder gran i fondo s’hi posa la polpa, tallada a bocins, de tots els codonys, el sucre i el brou colat de fer bullir les pells, cors i llavors. Es tapa i es deixa coure a foc lent fins que s’hagi desfet el sucre i els codonys estiguin ben cuits. Ara és el moment de triturar el codonyat amb una batedora. Es manté destapat i a foc lent mentre es remena regularment amb una cullera de fusta prou gran per a evitar cremar-se amb les esquitxades. Ha de bullir lentament fins a perdre bona part del líquid. Com més bulli, més espès quedarà el codonyat. Un cop obtinguda l’espessor desitjada es retira del foc. És el moment d’abocar-hi les nous pelades. Es deixa refredar en motlles.

Aquest codonyat es deixa menjar prou bé acompanyat de mató o bé de formatge fresc de llet de cabra.

Naturisme

2011-09-30T17:02:00.001+01:00

El Naturisme avui en dia és considerat com una filosofia de viure, un contacte harmònic amb la natura, que se sol fer visible per la nuesa en comunitat. el propi respecte, el respecte al proïsme i el respecte a la natura. Els anarquistes francesos Emile Gravelle (1855 – 1920), Henri Zisly (1872 – 1945) y Henri Beaulieu (1870 – 1944), "les naturien propagandistes" van ser els impulsors de la revista “Naturien” apareguda l'estiu de 1897,a París.. A Catalunya, Rossell, Montseny o Capo, implantaren els ideals del naturisme llibertari. A l'Europa de finals del segle XIX, amb la industrialització emergent, sorgiren diferents moviments socials, moviments higienistes burgesos, moviments obreristes i moviments llibertaris que introduïren les idees idealitzades de retorn a una humanitat en harmonia amb la natura.

Programa de TVE2 on parlem d'aquest tema..
http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-naturismo/1211493/#aHR0cDovL3d3dy5ydHZlLmVzL2FsYWNhcnRhL2ludGVybm8vY29udGVudHRhYmxlLnNodG1sP2N0eD0zNzQxMCZsb2NhbGU9ZXMmcGFnZVNpemU9MTImc2VjdGlvbkZpbHRlcj00MzQzMiZhZHZTZWFyY2hPcGVuPWZhbHNl

Construcció d'una casa de tàpia

2011-09-15T20:14:00.001+01:00

Documents fotogràfics del treball de camp etnogràfic a la Hauss de Marraqueix 2010

Ferrers Ferreiros الحدادين

2011-09-14T18:00:00.001+01:00

Fotografies dels treballs de camp a la Hauss de Marraqueix (Marroc) i a la Valduerna (País Llionès)

Els Segadors

2011-09-10T23:01:00.002+01:00

Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,

aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens han declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Les festes alternatives

2011-08-21T14:35:00.001+01:00

A finals dels anys setanta i principis de la dècada dels vuitanta del segle XX sorgeix a Catalunya un model de festa urbana que reprèn volada als anys noranta i arriba amb força renovada al segle XXI. Es tracta de festes i activitats parafestives al carrer que incorporen una forta càrrega ideològica i reivindicativa i que contenen elements i estructura semblant a les festes tradicionals sense que se’n pugui atribuïr una adscripció territorial concreta més enllà del poble, la ciutat o del barri on se celebren.

Un dels primers referents és el protagonitzat des del 1976 per ateneus llibertaris com el del número 52 del carrer del Perill del barri de Gràcia de Barcelona creat per gent provinent de la vocalia d’afers socials de l’Associació de veïns Vila de Gràcia entre els quals destaca en Joan Oliva, el més veterà llibertari. Al carrer del Perill es celebren festes alternatives durant la festa major de Gràcia fins al 2002. L’”Ateneu Llibertari a Gràcia” integra grups de teatre de carrer com “el Drac” que participa activament en les accions festives i reivindicatives de carrer com la lluita per la recuperació de l’antiga fàbrica “la Sedeta” per a equipaments culturals i educatius per al barri del Camp d’En Grassot. El Carnaval i sobretot el seu enterrament de la sardina són moments festius ben intensos en que l’Ateneu del carrer del Perill fa pinya amb les entitats més progressistes del barri en l’organització d’unes festes fins ara prohibides. La dècada dels setanta és el temps en que l’espai urbà torna a ser escenari de l’ocupació pacífica i festiva de la via pública com un exercici lúdic de transgressió i reapropiació del carrer com a lloc on expressar conflictes i utopies, un espai vigilat durant la dictadura feixista i sotmès a cauteles de prohibició d’ús o autorització per part dels governs civils i els ajuntaments. És aquest espai urbà el que permet els moviments socials mostrar les seves propostes de canvi: reivindicacions i projectes en que els anarquistes, els independentistes, els insubmisos, els comunistes, els ecologistes o els antimilitaristes anti OTAN socialitzen la informació ideològica i fan les seves denúncies socials i polítiques.

En la història trobem episodis en que grups de contestació organitzen festivals alternatius com el Primer Certamen Socialista de Reus l’any 1885 que vol ser l’alternativa als Jocs Florals patrocinats pel Marquès de Comillas i que guanya Pere Carratalà amb la cançó “Hijos del pueblo” que després esdevindria himne, un dels molts himnes que es van presentar a la secció de música revolucionària d’aquell Certamen, organitzat pel Centre d’Amics de Reus, membre de la Primera Internacional.

Altres moments més recents en que una acció festiva representa una alternativa el trobem en les Jornades Llibertàries del Park Güell de Barcelona el 1977 o els festivals “Sis hores de cançó” de Canet i el Canet Rock celebrats també a mitjans dels setanta. En aquests marcs alternatius es van presentar experiències alternatives de nivell en la creació artística com Bread and Puppets o Living Theatre.

Durant la transició política immediata al franquisme la manca d’espais tancats per a celebrar-hi actes públics obliga els moviments veinals, socials i polítics a demanar prestats o a llogar els locals a les entitats clericals i mercantils que sobreviuen a la repressió del règim nacional-catolicista militar. La incautació dels locals socials dels sindicats, de les organitzacions o grups d’afinitat anarquistes i de les organitzacions polítiques catalanistes i d’esquerra durant el franquisme havia deixat exhausta o morta tota organització sospitiosa de ser “desafecta al régimen”. L’acció de supervisió sòcio-política duta a terme pel consistori franquista amb les festes barcelonines fa que s’exerceixi el control falangista en les comissions de les festes majors dels barris, les quals experimenten un important creixement en la dècada dels anys cinquanta com a moments de liberalitat de difícil control al carrer, creixement que té una inflexió als anys seixanta paral·lelament al desenvolupament econòmic i a l’extensió de l’ús del vehicle privat.

A principis dels anys setanta les festes tradicionals estan en un moment de recessió. La transició pactada de la dictadura a la democràcia comporta la cohexistència de models festius i de sensibilitats diferents. Les primeres festes alternatives són sotmeses a un estricte control secret i uniformat de la policia nacional i de la guàrdia civil: Festival de Canet, Canet Rock, Jornades Llibertàries... El nou cop d’estat militar del 23 de febrer de 1981 comporta una nova regressió democràtica que afecta notablement l’activitat política i conseqüentment les festes.

Durant els anys noranta l’extensió de l’ús de la xarxa Internet i del telèfon mòbil entre els més joves ha facilitat la convocatòria de les festes alternatives amb proclames com aquesta apareguda a la web Indymedia anunciant les IX Festes alternatives del Prat de Llobregat el setembre del 2004:

“Per unes festes majors autogestionades i alternatives. Si no t'agraden les seves festes només has de fer les teves“.

La programació d’activitats d’una festa alternativa és molt diversa i sol incloure concerts adreçats explícitament a un públic jove.

L’anomenat Rock per la Independència “RxI” va ser el moviment musical que aplega més d’una trentena de grups musicals de tendència diversa amb discurs reivindicatiu i un centenar llarg de locals repartits per tot el territori dels Països Catalans, és el que es coneixia com la “Xarxa del Rotllo”: casals independentistes, ateneus populars, bars musicals, casals Jaume I, casals Tio Canya, Vía Fora! i molts altres locals organitzaven concerts i festes alternatives sota el lema “Festa, sí; lluita, també”. La figura del cantautor Ovidi Montllor va esdevinir un dels referents simbòlics del moviment, com també figures literàries com Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart o, sobretot, Miquel Martí i Pol.

Grups com Brams, Inadaptats, Obrint Pas, Desperdicis Clínics, Atzukak, Mesclat, Ràbia Positiva o Red Banner són només una mostra d’un ample ventall musical que semblava haver tingut com a referent immediat els grups bascos dels noranta com Negu Gorriak o La Polla Records.

Una festa alternativa també sol incloure activitats infantils, tallers de creació artística, jocs, contes, malabars, circ, màgia, cinema i vídeo a la fresca, teatre de carrer, concursos gastronòmics, dinar popular, fira d’aliments biològics, xerrades i debats, “xiringuitos” i parades d’organitzacions no governamentals, col·lectius i plataformes reivindicatives o de solidaritat amb territoris en conflicte, amb els presos, comitès de solidaritat amb els immigrats, reivindicacions del moviment okupa, paradetes de menjars exòtics i d’artesania, exposicions a l'aire lliure sobre temes de denúncia política, ecologista o veïnal, entre moltes altres.

El darrer moviment dels “Indignats” ha reactivat i alhora ha renovat el concepte de festa alternativa: debats, concerts, manifestos, accions reivindicatives...

El públic que convoca la programació d'activitats d'una festa alternativa sol ser majoritàriament jove. Alguns concerts convoquen molt de públic que l'espai festiu digereix amb dificultat.

Amb tot, aquest model festiu continua “topant” amb el model tradicional, més conservador, que conviu amb més comoditat amb el gust del veïnat proper a l’espai escenari de la festa: el carrer

El poder de la tradició

2011-08-04T23:51:00.001+01:00

Tota nova generació assumeix el lideratge social mitjançant l’obtenció de credibilitat. El crèdit d’un grup d’edat se sol aconseguir vinculant la pròpia imatge, la imatge pública del grup que detenta el poder, al prestigi social que pugui ser capaç d’obtenir del seu entorn. Tot depèn del capital social que pugui acumular.

Passar el relleu és llei de vida, però no sempre és fàcil. Sovint hi ha hagut grups i individus poderosos que han oposat resistència a abandonar el lideratge social, s’hi han enrocat. Avui això es fa més evident si tenim en conta l’increment en l’esperança i en la qualitat de vida de la gent. Hi ha gent que s’entossudeix a sentir-se permanent i patèticament jove i capaç de liderar la vida dels altres.

En contraposició a aquesta mena de “mania de voler manar”, sempre hi ha hagut una immensa minoria de gent a la qui mai no li han calgut els líders. Gent que manté un viu compromís de dissidència creativa i innovadora, que de vegades incomoda els menys valents i els més poderosos.

S’invoca la tradició per aconseguir resistir-se als canvis. Però el mateix argument és emprat pels qui volen assolir el lideratge. És llavors quan s’esdevé l’aparent paradoxa segons la qual la tradició es converteix en una mena de catalitzador que serveix tan per enrocar-se en el poder com per conquerir-lo. Hi ha exemples dramàtics d’aquest fet portat a l’extrem del radicalisme i el fonamentalisme. N’hi ha que se’ns presenten com llunyans o exòtics, però n’hi ha de molt propers i domèstics.

Joves que llancen carretilles de foc pel carrer, emmascarats sota un vestit de diable tradicional, que deixen estupefactes autoritats i asseguradores, acostumades a assegurar el risc, però mai el sinistre. Joves músics que aprenen a fer sonar la gralla i el timbal mentre desperten a les set del matí un veïnat dormilega, que amb prou feines es resisteix a llançar aigua balcó avall. Balladores noctàmbules per les qui mai no és prou tard per acabar la festa.

De vegades el significat originari d’una paraula ens pot ajudar a comprendre el seu poder simbòlic. És així com trobem en l’arrel llatina del mot tradició, TRADERE, un significat primigeni que voldria dir lliurar, transferir, transmetre. La tradició consistiria doncs en passar d’una generació a l’altra els costums, els coneixements, les creences de la cultura de la gent que n’és posseidora.

Arribats en aquest punt ens hem de preguntar: Qui han de ser els posseïdors de la cultura en el món contemporani? La resposta només pot ser una: la gent, totes les gents són les posseïdores de les seves pròpies cultures, costums, coneixements o creences. Per la qual cosa és la gent que les transfereix on vol, com vol i quan vol.

Els humans tenim una prodigiosa capacitat d’adaptar-nos als canvis del nostre entorn, però també una enorme habilitat per transformar-lo. Els humans hem inventat les tradicions i les canviem quan volem. Vet aquí el principal poder transformador de la cultura.

La funció utilitària del coneixement, el poder simbòlic de les creences, l’ús social dels costums, fa que tot es capgiri de generació en generació i, força vegades, abans i tot. El concepte de la identitat col·lectiva d’un “NOSALTRES” imaginat, és enormement mutable. Les identitats col·lectives dels nostres ancestres més propers no s’assemblen gens a les nostres identitats del present. Aquesta és una de les raons de les fisures i dels conflictes intergeneracionals més frequents.

La tradició se sol fer visible en els rituals, en les cerimònies i sobretot en aquelles magnífiques construccions humanes plenes de simbolisme que anomenem festes. Les més elaborades i complexes de les festes solen ser les festes públiques.

En les festes es manifesten de forma ostensible les fisures i els conflictes de la societat que les celebra. Algunes festes populars enalteixen els valors de la cooperació, la solidaritat, la fraternitat. D’altres posen en evidència les diferències de grup, de categoria, de classe, de gènere, d’estatus, fent visibles les desigualtats socials.

Les festes generades des de la dimensió més comunitària, són les que tenen més potencial transformador, i per tant transgressor. Aquestes festes són realitats vives i dinàmiques, on es produeix el grau màxim de creativitat col·lectiva i d’innovació. Aquesta funció transgressora de la festa comunitària és la que manté viu el sentit positiu de la tradició, ja que la tradició festiva o es renova o mor.

A la ciutat de Berga, la gent que s’aglomera a la plaça de Sant Pere per la festa de la Patum el dijous de Corpus, xiula estrepitosament cada cop que es presenten les noves indumentàries dels diferents salts de la festa. Xiulen perquè no tenen prou memòria col·lectiva per conèixer que al llarg de la història de la festa sempre s’han renovat els dissenys del vestuari festiu. Les festes patrimonials més tradicionals han arribat a superar les diferents crisis de cada època a causa de la seva tossuda capacitat d’adaptació i de renovació.

Cada festa té les seves músiques, els seus balls, la seva imatge. Però cada època històrica de la festa ha ballat a ritme de mazurca, de vals-jota, de pasdoble, de rumba, de mambo i de salsa. Cada temps festiu ha begut aiguardent, vi ranci, barreja, llimonada o refrescos de cola, cervesa o mojito.

Potser el paradigma de la innovació i el dinamisme en la tradició el trobem en les festes urbanes de barri, com és el cas de la Festa Major de Gràcia. La tradició gracienca del guarniment del carrer en festes no s’entendria sense la constant renovació del disseny del guarniment, de la incorporació de noves tècniques i de la capacitat de seduïr les noves generacions de cada època.

Els valors de la festa comunitària fan possible que la gent ens sentim gent en el millor sentit de l’expressió. Les festes comunitàries de carrer fan que la tradició sigui un exemple de bona pràctica cultural. Posen en evidència que les diferències no tenen perquè comportar desigualtats. Certifiquen que és millor la innovació que la còpia anacrònica del passat, per poder mantenir sana i viva la tradició festiva. Constaten que la cooperació supera la competició i que el col·lectiu supera les individualitats.

Ban de la Festa Major de Gràcia 2011

2011-07-31T09:01:00.002+01:00

Al tardet, a sota casa,

la Jana va retallant

a tiretes, gots i ampolles

que tot l’any ha anat guardant

Seran flors i fantasies

de colors que van canviant

quan de nit tot s’il·lumina

i l’airet les va girant

Filigrana de colors,

llum, treball i cortesia,

cel guarnit sota el balcó,

recital de la utopia

S’ha llevat de bon matí

per muntar bé la parada:

síndria, coca i gots pel vi,

que el Manel fa matinades

Quina olor que fan les traques

quan tronen damunt l’asfalt.

Són aromes de la festa,

foc i encens del ritual

Amb versos que van rimant,

per fer gran la millor festa,

surt avui de nou el Ban

dient coses com aquestes:

Festegem fins a les dues

si demà hem de treballar,

però si l’endemà és festa

fins quarts de quatre podem ballar

Als carrers hi haurà cabines

per no haver mai d’embrutar

en fanals i cantonades,

tot ben net ho hem de deixar

Hi haurà lloc per llençar el plàstic,

llaunes, gots, pots i demés,

serà un joc ben ecològic

reciclar vidre i papers

Com que el barri és ple de gent

va més bé arribar-hi a peu,

amb el bus, o potser en metro,

que avui és festa, no badem!

Si tenim diables a prop

hem de dur roba que tapi

ben gruixuda i de cotó,

i un barret que no s’escapi

Respectem el guarniment,

que és bonic, fràgil i breu,

perquè és feina de la gent

i aquesta obra no té preu

Unes veïnes del carrer

han obert la paradeta,

tres cadires i un taulell,

i han posat tot de cosetes

El petit de la Mariona

ha estrenat la samarreta,

li ha agafat la més menuda

i encara li ve grandeta

Hi ha garlandes als balcons,

i els gegants són a la plaça,

també un drac que tira foc

per la seva gran bocassa

Aquí jazz i allà fan rumba,

més avall hi ha ballaruga

i un conjunt amb tantes gales

que el cantant porta perruca

Salsa, rock, cúmbia i merengue,

cames, no ens deixeu parar!

Vals, hip hop i bullerengue,

que la festa és per ballar!

Celebrem la nit i el dia,

i diem fort i amb passió:

Siguin festa tots els dies!

Visca la Festa Major!

"El racisme i la xenofòbia a les societats democràtiques: la construcció de la ciutadania, un camí per aconseguir la igualtat de drets i oportunitats"

2011-07-25T22:34:00.001+01:00

http://vimeo.com/18421821

Old Delhi

2011-07-20T21:22:00.001+01:00

Reus. La Tronada

2011-07-18T21:50:00.001+01:00

Sitges. Catifes de Corpus

2011-07-18T20:57:00.001+01:00

Creta. Màtala. Κρήτη. Μάταλα

2011-07-18T16:35:00.001+01:00

Sara. Li Santi Mario de la Mar

2011-07-17T23:00:00.001+01:00

İstanbul Boğazı. Bòsfor

2011-07-17T22:48:00.001+01:00

Carnaval de Barranquilla. Danza del Paloteo

2011-07-17T21:23:00.001+01:00

Carnaval de Barranquilla. Danza de Indios

2011-07-17T20:42:00.001+01:00

Marraqueix -Tamurt n Akkuc - مراكش

2011-07-15T22:40:00.001+01:00

Wadi Rum وادي رم‎

2011-07-15T20:44:00.001+01:00

Fatehpur Sîkri

2011-07-14T21:36:00.001+01:00

Sant Joan entre dos pobles

2011-06-18T12:41:00.001+01:00

Dins del marc de les activitats del SANT JOAN ENTRE DOS POBLES catalano-veneçolà que celebrarem el dia 23 de juny (18h Plaça dels Ocellets), us invitem al taller gratuït de danses tradicionals de Sant Joan a Catalunya i a Veneçuela!
El taller consistirà en una hora de danses tradicionals catalanes i una hora de danses tradicionals veneçolanes.
Dia: dimarts 21 de juny del 2011
Lloc: Sala d'Actes del Centre Cívic El Sortidor (Pl Sortidor, 12; 08004 Barcelona). Metro: Poble Sec (L3).
Hora: de 20h a 22h
Entrada lliure i gratuïta
Organitza
Associació Cofradia de Sant Joan catalano-veneçolana, Esbart Dansaire Renaixença, Consulado de la República Bolivariana de Venezuela, Museu Etnològic de Barcelona, Centre Cívic El Sortidor, Tambores de mi Pueblo

En el marco de las actividades del SAN JUAN ENTRE DOS PUEBLOS catalano-venezolano que celebraremos el día 23 de junio (ver cartel adjunto), les invitamos al taller gratuito de danzas tradicionales de San Juan en Cataluña y Venezuela!
El taller consistirá en una hora de danzas tradicionales catalanas y una hora de danzas tradicionales venezolanas.
Día: martes 21 de junio del 2011
Lugar: Sala de Actos del Centre Cívic El Sortidor (Pl Sortidor, 12; 08004 Barcelona). Metro: Poble Sec (L3).
Hora: de 20h a 22h
Entrada libre y gratuita
Organiza
Associació Cofradia de Sant Joan catalano-veneçolana, Esbart Dansaire Renaixença, Consulado de la República Bolivariana de Venezuela, Museu Etnològic de Barcelona, Centre Cívic El Sortidor

Contes càustics: La platja

2011-06-15T22:11:00.002+01:00

Aquella tarda l’aigua semblava ben bé com si fos de metall. Es començava a sentir la tardor i ja no hi havia tanta gent a la platja. L’Alberto apurava el mate assegut a la tovallola.
Ben a prop, un nano s’entestava a refer la fortalesa que, tossudament, les ones derribaven amb més eficàcia que l’exèrcit que l’assetjava des de migdia.
Què n’és de gran i llarga la platja. Com n’és de gran el mar. A l’Alberto li agradava mirar-se’l. La sentía tan aprop.
Aquell any no havien deixat fer focs, i ella no arribava. Ni ell mateix no entenia per què repetia aquell ritual cada dissabte, però sempre hi tornava.
Ja fosquejava i va recollir. Enfilà la passarela de fusta fins a l’estació. Avui no hi havia els vigilants. Millor, va pensar, sempre li havien desagradat els uniformes, de molt abans d’haver de marxar per venir a Catalunya.
Travessà depressa el pas de sota la via. Aquella fortor també li desagradava.
Va sentir el xiulet del tren des de l’andana. No es va aturar. El pas del tren va omplir l’aire de crits, i va sentir com una esgarrifança li gelava l’espinada.
Alguna cosa li deia que havia de tornar a la platja. Va travessar depressa les vies i, en un sospir, va ser a tocar de la sorra.
Ja era negra nit, el cel tot ple d’estrelles, l’aigua era de plata i la platja era ara plena de gent.
Per tot hi havia fogueres, i la olor de fum es fonia amb la música i les aromes del coriandre i els tamales.
Ja no bufava l’aire del capvespre. El mar estava en calma. Els murs de la fortalesa de sorra, assetjada des del migdia, havien aconseguit resistir l’embat de les ones.
La va trobar ballant damunt la sorra, allà on l’aigua dibuixa les il•lusions.
A partir d’aquella nit, sempre seria Sant Joan.

La recepta: Mandonguilles amb sípia

2011-05-26T21:43:00.002+01:00

Aquesta recepta de cuina tradicional catalana de mar i de muntanya és un plat contundent genuinament mediterrani. Els plats de sípia estofada es coneixien ja a l'antiguitat clàssica. Grecs i romans eren mestres en l'elaboració de plats especiats i sucosos. La cuina medieval catalana també va mantenir el refinament i l'excel·lència a taula.

Ingredients per a quatre persones:
Dues sípies mitjanes
250 grams de carn picada de porc
250 grams de carn picada de vedella
Molla de pa
Llet de vaca
Dos ous de gallina
Una ceba grossa
Dos tomàquets madurs
Oli d’oliva verge extra d’olives arbequines
Sal de mar
Pebre negre
Brou de peix
Farina de blat

Preparació:
Es pica la carn de porc (panxeta i llom) i la carn de vedella (falda). En un bol es remullen dues llesques de pa en mig got de llet. En el mateix recipient es baten dos ous i s’hi tiren les carns picades i un polsim de pebre i sal. Es mescla tot amassant amb les mans fins que en quedi una pasta homogènia. Amb aquesta pasta es fan pilotetes (mandonguilles) que s’enfarinen i es fregeixen en l’oli calent en una paella. Es ratllen la ceba i el tomàquet i es sofregeixen en el mateix oli de fregir les mandonguilles.
En una cassola de ferro colat es fregeix la sípia tallada a daus. S’aprofita bé la bossa de la salsa espessa de color marró que tenen les sípies quan són fresques. Es para compte de no passar-se amb la sal, perquè la sípia és ja prou gustosa.
En una olleta es prepara un brou de peix amb el cap i les espines d’un corball. En la cassola de ferro es barreja llavors el sofregit ben confitat, el brou, les mandonguilles i la sípia.
Es deixa coure a foc lent durant vint minuts fins que la salsa quedi ben espessa.
S’acompanya amb un vi negre Denominació d’Origen Montsant criança 2003 del Celler Cooperatiu del Masroig (Priorat) a una temperatura de 10ºC

Exposición sobre el patrimonio festivo en Barcelona: "La Patum y otros patrimonios"

2011-05-09T18:44:00.001+01:00

Los Países Catalanes son tierra de fiestas y de festeros. Algunas fiestas y tradiciones catalanas como la Patum de Berga, el Misteri de Elche, el Cant de la Sibila de Mallorca, el Flamenco de los gitanos catalanes y los Castells, las torres humanas, son ya patrimonio de toda la Humanidad. Pero hay aspectos de este patrimonio intangible que merecen una mirada íntima, una perspectiva interna para entender mejor su dinámica. En esta tierra pasan a menudo estas cosas, cada tarde que las mujeres y los hombres bajan de casa y se encuentran el local de la comisión de fiestas para imaginar cómo serán las guirnaldas y las luminarias. A cada corte de tijera, a cada golpe de martillo se construye algo más que una ilusión. Detrás de estos prodigios hay un patrimonio que hay que valorar. El Museo Etnológico de Barcelona ha documentado las fiestas y a la gente que las construye, en vivo y en directo, y lo ha hecho captando las imágenes de los procesos de trabajo o de creación colectiva en un espacio y durante un tiempo tan extraordinarios como efímeros. Esta práctica trasciende las disciplinas y se aplica de forma eficaz y cercana a la sociedad más inmediata, porque implica de forma activa a los protagonistas de la cultura, transforma de forma pequeña y concreta realidades dinámicas y cargadas de símbolos, potencia valores escala más cercana, pequeña, modesta, humana. Esta exposición propone un itinerario objetual y conceptual de la mano de la gente que hace las fiestas, los otros patrimonios. La presentación tendrá lugar en el Museo Etnológico de Barcelona el domingo 29 de mayo a las 12 horas del mediodía.

Primavera

2011-05-06T20:08:00.001+01:00

Turonet de vores verdes
que bressoles el Masroig
quin goig fas quan et despertes
un matí d’abril boirós.

Pel camí de dalt la Coma
lentament puja un tractor,
vorejant bosc i marjades
puja un home cap al tros.

Timoneda, ruda i mata,
ginestera i romaní
frec a frec són amb la vinya,
terra aspra i aspre el vi.

A migdia, l’argelaga
que grogueja en la verdor,
a qui passa l’afalaga
tot i sa poqueta olor.

Vermellor de sòl d’argila,
que ara té bona saó,
al capvespre el sol rutila
en un cel de mil colors.

I un immens esquitx d’estrelles
s’apodera de la nit,
pampallugues enciseres
que omplen un cel infinit.

Bacalao "a la llauna"

2011-05-04T19:59:00.001+01:00

El bacalao salado se conoce desde muy antiguo en la cocina catalana. Un pescado que podía llegar tierra adentro en condiciones óptimas para el consumo, lejos de la costa. Pero la receta que presento es barcelonesa y, por tanto, de cerca del mar. En las "cases de sisos" y los mesones de la capital de Cataluña, quienes venían de fuera de la ciudad encontraban un plato caliente siempre a punto: el bacalao "a la llauna". La receta incorpora el llamado "pimentón", una especie americana resultado de moler la ñora seca, que pretendía sustituir laantigua pimienta negra o "prebe bo" como todavía se llama en Mallorca, que llegaba desde muy antiguo de Oriente por la Ruta de las Especias.
Ingredientes para uno que quiere quedar bien harto:
Un morro de bacalao salado
Una cucharadita de pimentón
2 ajos tiernos
Aceite de oliva arbequina virgen extra del Baix Priorat DO. Siurana-Garrigues
Un chorro de vinagre de vino tinto de garnacha DO. Montsant
Preparación:
Se pone en remojo el bacalao salado en una fuente llena de agua que se irá cambiando cada 6 horas durante dos días.
Una vez el bacalao esté al punto de sal, se reboza en harina y se fríe, bien dorado, en una sartén de hierro en aceite hirviendo, abundante.
Se retira el bacalao del fuego una vez bien doradito y se presenta en una bandeja. En el mismo aceite se fríen los ajos tiernos a rodajas. Una vez dorados se añade el pimentón y el chorro de vinagre. Se retira del fuego y se vierte la salsa resultante sobre el bacalao.
Se acompaña con un vino tinto de garnacha DO. Montsant

Sant Ponç

2011-05-04T17:09:00.001+01:00

Al carrer de l’Hospital
hi ha un racó que m’enamora
on la llum frega suau
camamilla i ruda alhora.

Raig de llum, solet de maig,
que beses la farigola
entra ja pel finestral
i porta la olor de fora.

Regalèssia i codonyat,
sàlvia, arrop i tarongina,
romaní, menta, sidral
i bresca de la mel fina.

Sol de maig aquí al Raval,
que al tardet tot ho il·lumines,
has portat amb el firal
tot l’aroma d’englantines

Octopus with potatoes

2011-04-20T20:43:00.001+01:00

Ingredients
- An octopus
- Two onions
- Five large potatoes
- Three Tomatoes
- Four cloves of garlic
- A bay leaf
- A glass of dry white wine
- Salt and pepper

Preparation
The cleaning octopus and boiled for twenty minutes. It removes the pot and cut. In a pan fry onions and tomatoes. Peel and break the potatoes. Put the octopus and the Papacy in the broken pot with garlic and bay leaf. It covers water, salt and pepper and it will strip the wine glass.
It boiled

ジャガイモとタコ

2011-04-20T20:39:00.001+01:00

成分
-ポップ
- 2つの玉ねぎ
- 5つの大規模なジャガイモ
-三トマト
- 4、ニンニクのクローブ
-ベイリーフ
-辛口の白ワイングラス
-塩、コショウ

準備
クリーニングタコと20分間煮沸した。これは、ポットとカットを削除します。パン炒め玉ねぎとトマトで。皮をむき、ジャガイモを破る。タコとニンニクとベイリーフと壊れた鍋にローマ教皇を入れてください。これは、水、塩、コショウをカバーし、それはワイングラスを取り除くことができます。
それは煮

El lavandero, el ministro y el emperador

2011-04-15T16:38:00.003+01:00

Esto era y no era, que en tiempos del gran emperador mogol Yalaluddin Muhammad Akbar, honorable hijo de Humayun, hijo del venerable Babur y de la hermosa Hamida Begun, vivía en los alrededores de la ciudad de Fatehpur Sikri un pobre hombre que pasaba sus días ganándose la vida lavando ropa en las frías aguas del río.
Un día que el séquito real del Gran Akbar cruzaba el río para ir de cacería, el emperador comprobó que las aguas del río eran tan frías como para congelar los pies de cualquier guerrero, por bravo que fuese.
Como el gobierno del emperador era reconocido por la sabiduría de sus ministros, se atrevió a retar su primer ministro, el venerable Bayran Jan, a encontrar a alguien que fuera capaz de aguantar sumergido hasta el cuello, y durante toda una noche, en las frías aguas del río. Si alguien era capaz de soportarlo le cubriría de oro y gemas preciosas.
Pronto el ministro encontró la solución al reto del emperador en la persona del lavandero. El hombre se avino pensando en la riqueza que obtendría.
Akbar ordenó disponer una guardia de hombres armados para vigilar la fría noche del lavandero.
A la mañana siguiente, Bayran informó al emperador de la proeza del pobre remojado. Akbar quiso saber por boca del héroe su propia hazaña.
- ¿Cómo has podido resistir el frío, lavandero?
- Con el calor de la luna que iluminaba la belleza de vuestro palacio, majestad
Al oír estas palabras, el emperador se enojó, y con un arrebato de ira espetó:
- Eso es trampa! Te ha ayudado el calor de la luna. Has perdido la recompensa.
El pobre lavandero tuvo que volver al río a lavar ropa día tras día.
Pero el venerable Bayran Jan lamentó la injusta decisión del emperador y urdió un plan para corregir la prepotencia de su señor.
Todavía no apuntaba el sol una mañana que iban de caza, cuando Akbar advirtió que Bayran se retardaba, y ordenó que un soldado de su guardia fuera al encuentro del ministro.
Al volver el soldado explicó que el venerable Bayran Jan vendría tan pronto como pudiera calentar su desayuno. Pero pasaban las horas y el ministro no aparecía.
Tanto tuvo que esperar el emperador que, al final, fue él en persona a ver qué ocurría. Su compañero de caza estaba calentando un par de huevos en la fría luz de la luna que se reflejaba en un espejo de plata.
- Majestad, vengo ahora mismo, justo en el momento en que se cuezan estos huevos a la luz de la luna.
- Pero, es que te has vuelto loco Bayran? ¿Cómo pretendes que la luna caliente los huevos?
- Oh, Gran Akbar, vos en vuestra majestad supisteis ver bastante calor en la luna sobre los fríos hombros del lavandero del río. Yo sólo confío en vuestro criterio.
Akbar entendió la lección del venerable ministro. Inmediatamente ordenó que cubrieran de oro y gemas al pobre lavandero, que nunca más tuvo que lavar ropa en el río.
Yalaluddin Muhammad Akbar pudo volver a ir de cacería con el ministro más sabio de todo el Oriente.

El bugader, el ministre i l'emperador

2011-04-15T16:12:00.002+01:00

Això era i no era, que en temps del gran emperador mogol Yalaluddin Muhammad Akbar, honorable fill d’Humayun, fill del venerable Babur i de la bella Hamida Begun, vivia als verals de la ciutat de Fatehpur Sikri un pobre home que passava els seus dies guanyant-se la vida rentant roba a les fredes aigües del riu.
Un dia que el seguici reial del Gran Akbar creuava el riu per anar de cacera, l’emperador va trobar que les aigües del riu eren prou fredes com per gelar els peus de qualsevol guerrer, per brau que fos.
Com que el govern de l’emperador era reconegut per la saviesa dels seus ministres, va gosar reptar el seu primer ministre, el venerable Bayran Jan, a trobar algú que fos capaç d’aguantar submergit fins al coll, i durant tota una nit, en les fredes aigües del riu. Si algú era capaç d’aguantar-ho el cobriria d’or i gemes precioses.
Aviat el ministre va trobar la solució al repte de l’emperador en la persona del bugader del riu. L’home s’hi va avenir tot pensant en la riquesa que obtindria.
Akbar va ordenar disposar una guàrdia d’homes armats per vigilar la freda nit del bugader.
L’endemà al matí, Bayran va informar l’emperador de la proesa del pobre remullat. Akbar va voler saber per boca de l’heroi la seva gesta.
- Com has pogut resistir el fred, bugader?
- Amb l’escalfor de la lluna que il•luminava la bellesa del vostre palau, majestat
En sentir aquestes paraules, l’emperador es va enutjar, i amb un rampell d’ira etzibà:
- Això és fer trampa! T’ha ajudat l’escalf de la lluna. Has perdut la recompensa.
El pobre bugader va haver de tornar al riu a rentar roba dia rera dia.
Però el venerable Bayran Jan va lamentar la injusta decisió de l’emperador i va enfilar un pla per fer repensar Akbar i corregir la seva prepotència.
Encara no apuntava el sol un matí que anaven de cacera, quan Akbar va trobar que Bayran feia tard, i va ordenar que un soldat de la seva guàrdia anés a cercar el ministre.
En tornar el soldat va explicar que el venerable Bayran Jan vindria tan aviat com pogués escalfar el seu esmorzar. Però passaven les hores i el ministre no apareixia.
Tan i tan va haver d’esperar l’emperador que, a la fi, va anar ell mateix a veure què passava. El seu company de cacera estava escalfant un parell d’ous en la freda llum de la lluna que es reflectia en un mirall d’argent.
- Majestat, vinc ara mateix, tot just en el moment en que es coguin aquests ous a la llum de la lluna.
- Però, que ets boig Bayran? Com vols que la lluna escalfi els ous?
- Oh, Gran Akbar, vós en la vostra majestat vau saber veure prou escalfor en la lluna damunt les fredes espatlles del bugader del riu. Jo només confio en el vostre criteri.
Akbar va entendre la lliçó del venerable ministre. Immediatament va ordenar que cobrissin d’or i gemes el pobre bugader, que mai més no va haver de rentar roba al riu.
Yalaluddin Muhammad Akbar va poder tornar a anar de cacera amb el ministre més savi de tot l’Orient.

La tele

2011-04-13T15:43:00.001+01:00

S’havia preparat un entrepà de salsitxes del pais amb pa amb tomàquet. Avui no tenia esma de fer el sopar. No podia amb la seva ànima. Havia estat tot el dia dreta, només havia pogut seure mitja hora per dinar i prou.
Amb el plat en una ma i una llauna de cervesa en l’altra, es va deixar caure damunt la butaca. S’adonà que havia oblidat agafar el comandament de la tele. Va fer un glop i va intentar aixecar-se. En un primer moment els genolls se li van rebelar, com si vulguéssin dir: ja n’hi ha prou per avui!
Agafant-se amb les mans a banda i banda del seient, va aconseguir alçar aquell cos masegat. Un genoll li va petar, amb un “clec” que tenia tota la pinta d’un renec. La fiblada li va arribar, pel darrera, fins al capdamunt de la cama.
- Coi de ciàtica.
A la tele no feien res de bo. Tornaven a posar un serial que no l’acabava d’entusiasmar, però que l’havia enganxat feia temps. Una metgessa malractada pel seu ex-marit, navegava en un mar de dubtes per si triava els favors d’un veterinari o l’estabilitat d’un advocat madur.
Va anar canviant de canal. En aquest hi sortia una vella xaruga que se les sabia totes a l’hora de descobrir criminals. En altres, hi havia una dona que tirava les cartes, una exhibició de monstres de fira, un presentador que no deixava parlar ningú, una vella glòria que havia fet de flamenca en les pel•lícules del temps d’en Franco, i una tertúlia entre un polític que negava ser racista, un mascle enclenxinat i una vedet retirada. Després feien futbol.
Com que res no li feia el pes, va decidir apagar el televisor. Però el comandament no li responia. Aquella caixa de plàstic amb botons feia el que li donava la gana. Ara posava la bruixa de les cartes, ara la iaia detectiu, després la metgessa cagadubtes.
La llumeta vermella no parava de fer pampallugues, i va arribar un moment que la tele va embogir. El presentador xerraire ara tirava les cartes, la flamenca es barallava amb el mascle racista i el polític, vestit de cupletista, entonava les primeres estrofes d’un pasdoble torero. A les altres cadenes ja havien començat el futbol, i perdia el Barça.
Amb determinació, va etzibar un fort cop de puny a l’aparell. La imatge es va fondre en un color indeterminat entre el negre i el gris ala de mosca. Es va fer el silenci.
Amb els ulls tancats, va mossegar l’entrepà de salsitxes i va alçar el puny amb el que apretava la llauna de cervesa.
- Coi de tele!

Contes càustics: La Mariona

2011-03-25T16:37:00.001Z

La Mariona sempre va ser una noia de bona família.
A casa eren moltes germanes, gent de missa. Em sembla que una va ser mestra. El noi era més baliga-balaga, però molt bon noi, potser el millor de tots. Feia d’artista.
Recordo que tenien un piano antic, d’aquells de paret, que tocava una tieta seva que n’havia ensenyat. Aquells dits de sarment ranquejaven damunt la grogor de les tecles. Evitava fer-se forta en les notes que desafinaven. Però déu n’hi do com se’n sortia prou i encara. La tieta ensenyava piano a les nenes.
La Mariona va tenir entrebancs de joveneta, quan la van agafar en aquell pis de comunistes, pobreta. Va estar a la presó i tot, i va haver de marxar a fora. Sempre va ser d’esquerres.
El seu marit era molt de la ceba. Una família de gent important, de junta d’entitat, no pas gent de pila. Algun fins i tot havia arribat ben amunt a la política.
La Mariona parlava poc, sovint escoltava i somreia. Els seus ulls sí que parlaven, però mai no entenies ben bé què volien dir.
Mai no vam saber de bo de bo quina feina feia. Deiem que devia ser important, perquè tothom en parlava.
Els havia d’anar prou bé, perquè la brillaven. Es van vendre els dos pisos i se’n van anar a viure en una torre amb jardí a la part alta. Es veu que a ella li anava bé per escriure.
Ara que hi caic, potser sí que escrivia. Encara que mai no li vam llegir res.
Van tenir dues nenes. Eren clavades a la iaia: els ulls d’ametlla, que no els cabien a la cara, i unes pestanyes llargues, molt boniques.
Van anar a una bona escola, en això no miraven prim, i a totes dues els van anar bé els estudis.
Quan es va casar la gran hi va haver molt d’enrenou. Es veu que el seu xicot no feia prou per ella. La nena havia acabat Biologia i el noi només tenia la Formació Professional. Això a la Mariona no li feia cap gràcia i sempre la va neguitejar.
S’havien conegut en un concert de rock. Ell vivia a l’Hospitalet i era cosí d’una amiga de l’institut amb la que la nena sempre quedava.
La Mariona va tenir un bon disgust quan els consogres es van entestar a fer un casament amb convit i tot. Ella que s’havia casat pel civil, en texans i amb un pa amb tomàquet i prou.
La Mariona no hi va anar pas al convit. Encara tenia dignitat, ideals, principis. Ella tenia consciència de classe.

Quiche de espárragos y salmón

2011-03-23T21:23:00.001Z

Ingredientes:
- 150 gramos de harina de trigo
- Una taza pequeña de aceite de oliva
- Una pizca de sal
- 2 huevos
- Un vaso de leche
- 150 gramos de salmón
- 150 gramos de espárragos verdes
Procedimiento:
Preparar una masa con un chorrito de leche, harina y aceite hasta que no se pegue en las manos. Poner la masa en un molde y meter en el horno a 200 grados durante 5 minutos.
Se baten los huevos, un vaso de leche y una pizca de sal. Cortar los espárragos y el salmón en dados y mezclar.
Verter sobre el molde de la masa ya cocida y hornear durante quince minutos más hasta que esté lista.
Usted puede acompañar con un vino blanco del Penedés (D.O.Cataluña)

サーモンとアスパラガスのパイ

2011-03-23T21:11:00.000Z

成分：
-小麦粉150グラム
-オリーブオイルの小さなカップ
-塩ひとつまみ
-卵2個
-杯の牛乳
-サケの150グラム
-グリーンアスパラガス150グラム
手順：
準備牛乳、小麦粉のダッシュと油彼らが手につかないまで生地。以下の型に生地を入れ、5分間200度のオーブンに入れる。
これは、卵と牛乳のガラスを破った塩ひとつまみを入れている。カットアスパラとサーモンのキューブとミックスに。
注ぎすべてが調理されるまで、再び15分間オーブンに入れ半分に生地を焼く以上。
あなたはペネデス（カタルーニャ）から白ワインと同行することができます

Cuentos cáusticos: El premio

2011-03-20T22:48:00.002Z

Ya eran más de las cinco y todavía no había podido pegar ojo. A él estas cosas nunca le habían importado demasiado, pero la edad es traidora.
Quizá sí que le había afectado lo del premio. Recibir honores le parecía una tontería. Ahora les daban como a los churros, y a menudo a los que mandan. Pero su hija le había convencido:
- Papa, tú sí que lo mereces.
Y cosas de esas.
Sólo podían asistir seis invitados. En la sala no se cabría con tanta gente.
Debía dormir como fuese, si no no lo podría soportar. Con la ventana abierta entraban mosquitos. Creyó oir uno por la oreja buena, y parecía tener malas intenciones. Hacía calor.
- No aguantaré la corbata. Quizás iré en mangas de camisa, qué diablos!
La chica no me dejará...
Las seis, y toda la noche en vela! El sueño llegó con el fresco de la madrugada.
La sala era inmensa y llena de gente. Todos iban muy elegantes, como en una boda.
Dos grandes arañas de cristal colgaban del techo altísimo. La alfombra era lo suficientemente ancha como para entrar de tres en tres, y él se veía minúsculo. El traje, era casi nuevo de tan poco como se lo había puesto.
Le situaron en primera fila, con los otros galardonados. Él no se sabía ver en medio de tantas caras que había visto por la tele. Como debía poner las manos? Estiradas a lo largo de los pantalones, o bien cruzadas delante?
Mientras iba probando la postura más adecuada notó una obertura en frente y abajo. La cremallera estaba abierta. Había cruzado toda la sala sobre la gran alfombra y delante de todos con la bragueta abierta!
De repente se vio rodeado de periodistas y el resplandor de los flashes de las cámaras lo deslumbró. Se quería fundir.
La inquietud y esa luz caliente que entraba por la ventana le despertaron. A duras penas se levantó de la cama con un convencimiento:
- No pienso ir, niña!

魚のスープ

2011-03-20T22:29:00.000Z

六人のための原料：
-頭と新鮮な魚の半分キロ
-大きな玉ねぎのカップル
- 2つのニンニク
- 2つのニンニク紫色
-乾燥して、Nora
-オリーブオイルエキストラバージンオリーブ
-三完熟トマトは良い匂いを作成する
-サフラン
-それを焼いて乾燥したパンの6つのスライス、
-白ワイン、それは良いことだ
-鉱山からの水の5リットル
-海の塩を

準備：
ポット沸騰では水を得た魚の頭は、それが十分に調理される。ひずみスープは、大皿にクールな頭を聞かせて。一度寒さ、区切りの骨や肉のゼリー。
ガーリックオイルのドレン紫色ではなく、燃えて鍋で。タマネギは、トマトを小さく切っすりおろしたニンニクがハッキングの被害に追加します。ソースは良好に保たれているまで、すべては弱火で調理される。そして、彼らはサフランとパルプノラ我々は浸漬時間前を開始置く。
パンは乾燥し、在庫の沸騰に置か潰された。私たちは魚、ゼリー、良い白ワインソース、ピクルスの光線のパン粉です。セーラムは、スープ煮込みます。
白ワインバッティングD.O.に伴われテラアルタ、非常に新鮮。

Sopa de rape

2011-03-20T22:23:00.001Z

Ingredientes para seis persoas:
- Unha cabeza e un medio quilo de rape fresco
- Un par de cebolas grandes
- Dous de allo
- Dous allo morado
- A seca Nora
- O aceite de oliva extra virxe, olivas
- Tres tomates maduros para facer bo cheiro
- Azafrán
- Seis franxas de pan seco, assando-o
- Un pouco de viño branco, é bo
- Cinco litros de auga de mina
- Sal

Preparación:
Nunha pota fervendo a cabeza de rape na auga ata que estea cocido o suficiente. Coe o caldo e deixe arrefriar a cabeza nunha bandexa. Despois de frío, os ósos separados e geléias de carne.
Nunha pota con aceite de allo morado Doren, non queima. Xunto a cebola pequena cortada, tomate e allo ralado hackear. Todo é cocido a lume baixo ata que a salsa é ben preservado. A continuación, introduza o azafrán ea polpa Nora que comezou unha hora antes da inmersión.
Esmagou o pan seco e engada a ferver co stock. Somos nós as migas de peixe, geléias, nun radio de salsa de un bo viño branco e vinagre. Salem e deixe ferver o caldo.
Acompañado por unha manta de viño branco D.O. Terra Alta, moi fresco.

Cuentos cáusticos: La glorieta

2011-03-19T14:28:00.001Z

Habían cambiado la hora y oscurecía pronto. Aquello le sacaba de quicio. No entendía como todo el mundo podía aceptar, como si fuera la cosa más normal del mundo, que a las tres fueran las dos.

- Nos tratan como a las gallinas!

Le cabreaba que terminara tan pronto el día. Todo era salir del trabajo, e ir a comprar cuatro cosas para la cena, que ya era noche cerrada. Le gustaba sentir que, fuera del trabajo, aún había vida por vivir.

Se había acostumbrado a pasear por la carretera para ir a ver la puesta de sol. El otoño apenas acababa de empezar y el cielo ofrecía tantos colores como él era capaz de imaginar. El violeta de las nubes se recortaba en una luz inmensa que se apagaba, poco a poco, y matizaba las tonalidades del púrpura, del turquesa, del naranja ...

Cogía el camino de las crestas, el más viejo de los caminos del término, porque pasaba por arriba de los viñedos y le ofrecía el mejor mirador.

Aquel atardecer debía durar poco. Seguro que se le haría de noche en la Glorieta.

De la Glorieta, había oído hablar a una vieja del pueblo. Decía que, antes, en aquel lugar se reunía la juventud de los pueblos de alrededor para bailar y festejar en las noches de vendimia. La vieja era muy vivaz. Parece ser que de joven había sido muy festera.

Pero de la Glorieta ya sólo quedaba el rastro del recuerdo de aquella vieja, que ya hacía años que había muerto, la pobre. No había oído hablar de ella a nadie más, y de hecho, llegó a pensar que, lo de la Glorieta, sólo serían cuentos de aquella mujer.

El sol se apagaba y la noche se hacía señora de todo el término. Por suerte conocía bien los caminos. Los habría caminado a ciegas si le hubiera sido necesario, pero aquella noche no le haría falta, porque la luna era llena, o casi.

Soplaba un airecillo que, apenas, movía las hojas de los almendros. Sintió un rumor ahí abajo. Un jabalí, pensó. Pero, al poner más atención, adivinó que se trataba de gente. Y no de uno ni dos, sino de una pandilla.

Se acercó y vio luz. En un claro había mucha gente que charlaba bajo farolillos que habían colgado de los árboles. Había quienes estaban sentados en unas sillas. En ese momento sonó música, un acordeón y un jazz band, y hubo parejas que se pusieron a bailar.

Habían dispuesto unos tablones de madera encima de unas cajas. Servían aguardiente, vino, mistela y limonadas.

Se acercó. Quien atendía el bar era un hombre corpulento que lucía un mostacho generoso. Le conocía. Lo había visto muchas veces, pero no recordaba ni dónde ni cuándo.
- ¿Qué será?

- Una “barrecha”

Lo dijo sin pensar. Las palabras le habían salido solas de la boca, sin que él las pudiera dominar. El del acordeón apretó fuerte el fuelle y, un golpe de bombo dio por terminada la danza.

Al otro lado, sentada en una de las sillas, había una chica que le llamó la atención.
Fue a encontrarla. Sonaban los primeros compases de un vals-jota.

- ¿Bailamos?

Tampoco dominaba las palabras. Pero ella se levantó y le ofreció la mano. Los pies bailaban solos, y ella le miraba con picardía.

Bailaron y bailaron hasta que amaneció. El tiempo pasó en un suspiro. Eran las seis, que eran las siete, y aún quedaba vida por vivir.

En su mirada pudo reconocer la vivacidad de la festera.

Pregó de les Festes de Sant Josep Oriol 2011 Festa Major del barri del Pi

2011-03-18T22:44:00.001Z

Salut
en aquesta tarda de festa.

Salut i gràcies
a la gent de les associacions,
a les veïnes
i als veïns del barri,
a la bona gent
de Barcelona
que hem baixat
a celebrar
les festes
de Sant Josep Oriol,
la festa
del barri del Pi.

Les festes són
una de les coses
més extraordinàries
que sabem fer
la gent de Barcelona.

Ho hem après a fer
a casa,
a la colla,
al barri,
i ho sabem inventar
cada vegada
que ens trobem
per imaginar
l’espai de pau
i de treva
en la nostra vida
de cada dia,
un temps diferent,
per compartir
moments de felicitat.

La festa
és un temps
on hi caben
les llibertats col•lectives,
un moment
on són permeses
les diferències
sense desigualtats.

Un espai
on s’inclouen
els marges
i on tothom
tenim un paper
en la societat
que la festa recrea
en cada mirada,
en cada pas de dansa,
en cada ball dels gegants.

La gent que fem les festes
inventem les tradicions
i construïm els mites.

De les històries sagrades
del passat
en fem contes.

De les històries
del present
en fem llegenda.

Avui, com ahir,
seguim escampant
als quatre vents
les noves rondalles,
per internet.

Al barri del Pi
passen sovint
coses meravelloses.

Cada vespre
que les dones,
i que els homes
i que els joves
es troben al local
de l’associació
per imaginar
com serà la festa,
a cada pas de dansa,
a cada toc de gralla,
a cada passada de la planxa,
es construeix
alguna cosa més
que una il•lusió.

La Festa
de Sant Josep Oriol
arriba quan l’airet
que et ve a la cara
quan tombes
pel carrer de Petritxol
ja duu la olor
de la Primavera,
quan la gent del barri
surt al balcó
a prendre el primer sol,
quan la gent de la botiga
treuen les plantes
a la fresca
i quan,
tot just estens la roba,
que ja és eixuta,
si no plou.

Disset anys fa
que ballen avui
els gegants
i que l’Esbart
fa volar,
com en un sospir,
les seves millors gales.

En fa quinze que en Perot,
morrut i ferreny,
regala monedes.

Un Retaule,
fet a casa per la gent,
ens fa veure
algun “iaio” amb la perruca,
els grallers de serafins,
i els dimonis fent de sants,
recitant en rima fina
la vida dels sants
i dels bandolers:

Un Sant magre i ben coixet,
que pa sec només volia,
xarrupant aigua a galet,
de la font només beuria.

Ell nasqué al carrer d’en Cuc,
però a la Xina s’hi aniria,
si no fos per la salut,
però, mentre levitava, guaria.

Un bandoler d’Oristà,
Nyerro ell, que mai Cadell,
aquell temps per aquí rondava
per fotre bé el Virrei.

Fins el Quixot en parlava:
Roque Guinart, deia ell,
portant trabuc o fusell
glosava sa gesta brava.

Perot en deien aquí,
del Mas de Rocaguinarda,
ajudava a tot veí
robant a la gent covarda.

Mai no el varen atrapar
La bona gent l’estimava.
A Nàpols es va embarcar
i li deien Capità!

Contes, mites i llegendes
que en un dia com avui
es fan presents,
com les històries
que es creuen com a certes.

Ara, més que mai,
importa allò que la gent sentim,
i ara sentim la Festa Major del Pi,
les Festes de Sant Josep Oriol.

Festers,
festeres
Diem ben fort:
Visca la Festa Major!

Contes càustics: La candidata

2011-03-11T13:01:00.001Z

Havien baixat molt en les enquestes. Tothom deia que es fotrien una bona patacada. Fins i tot la Júlia, que no era pas bona en això dels auguris, li ho havia dit amb aquella severitat categòrica de la que només en són capaços els vidents.
- La culpa és dels socis de govern. De ben segur que si no haguéssim hagut de pactar, ara no hauriem de fer front a tanta boira.
Li molestava la incertesa de les urnes. Haver de passar cada quatre anys per l’adreçador del sufragi universal, era un exercici d’humilitat al qual no s’acabava d’acostumar.
I a més a ella li havia tocat anar més enllà del número trenta a les llistes, i no sabia si aquesta vegada sortiria o no.
No patia pel sou de diputada. Tampoc patia pel teletac de les autopistes, ni per les dietes, ni per res d’això. Segur que el partit li trobaria alguna cosa.
L’amoinava passar del càrrec a la Conselleria a la seva nova posició de ciutadana i prou. L’enrabiava que guanyessin els altres. Com li fotia haver de contemplar, impotent, com es malbaratava tota la feina que, amb prou feines, havien començat. Si anaven mal dades, tota l’obra de govern cauria com si es tractés d’un castell de cartes.
Com era possible que la gent no se n’adonés. Que no veiessin com n’eren de nefastos aquells res-amb-sense estirats, que la única cosa que farien en entrar al govern seria aprofitar-se’n.
Ella que s’havia escarrassat a fer quadrar els números, malgrat aquella caterba de funcionaris de carrera. Ella que havia practicat una política de proximitat Ella que havia parlat amb la gent a tort i a dret. Ella que havia trepitjat el territori. Ella que tot ho implementava amb assertivitat!
Com podia ser que aquelles maleïdes enquestes els fossin tan dolentes. Potser no s’havien explicat prou bé? Potser els havia fallat la comunicació, o el marquèting?
Hauria d’haver estat més proactiva i alternar l’eficàcia amb l’eficiència. Potser hauria calgut fer un nou pla estratègic, un pla sectorial o agilitar més els convenis i els consorcis. Qui sap, potser l’eix vertebrador, que amb tant d’esforç havien aconseguit de bastir, es trencaria sense que a ningú no li importés. Potser no havien aconseguit posar en pràctica un programa prou exitós per a la cohesió social i ara la societat els passava factura.
Ara li venia al cap que ja no hauria de conformar factures ni procedir a la incoació de l’obertura d’expedients. Ja no li caldria renovar els acords, ni redefinir la política de subvencions. Ja no hauria d’escoltar les intervencions dels ponents defensant les esmenes, ni els torns oberts de paraules de les comissions de participació ciutadana. Ja no hauria d’anar a les ràdios ni fer declaracions a la premsa, ni llegir aquelles odioses tergiversacions d’allò que ella mai no hauria dit.
Va tenir, per un moment, un sentiment d’emoció que li va alleugir el neguit. Però li va passar tot d’una en veure la imatge del candidat de l’oposició en un cartell enganxat en una tanca de propaganda electoral. Una brigada de neteja l’havia convertit en poca cosa més que una cartolina que anava fent figa, i ara el somriure del polític semblava de paper mullat.
Va mirar de fit a fit aquella imatge decrèpita. Va agafar una glopada d’aire i va suspirar amb desgana.
- Coi de sufragi!

Ramón Vinyes, el erudito librepensador catalán de Barranquilla

2011-03-04T21:42:00.002Z

Artículo con motivo de la estancia de Josep Fornés Garcia en la ciudad de Barranquilla en marzo de 2011.

La figura y la obra de Ramon Vinyes y Cluet (Berga, 8 de mayo de 1882, Barcelona 5 de mayo de 1952) tiene sus orígenes en la cultura de la Renaixença y el entorno político, social e ideológico de la Cataluña de su tiempo.
La Renaixença fué un movimiento cultural catalán que llegó a su esplendor durante la segunda mitad del siglo XIX. Su nombre surgió de la voluntad de hacer renacer el idioma catalán como lengua literaria y de cultura después de los siglos de diglosia respecto al castellano. El estilo de la Renaixença es parecido al Romanticismo europeo, predominio de los sentimientos, la exaltación patriótica y los temas históricos. La lengua utilizada mezclaba cultismos y neologismos con palabras de la cultura popular.
El entorno social del joven Vinyes era convulso. Durante la primera industrialización, muchas familias campesinas catalanas cambiaron el trabajo del campo por el de la fábrica. La cultura del trabajo se tuvo que insertar de forma brusca, con un proceso de adaptación breve, y por tanto vertiginoso y traumático.

La inadaptación fue causa de conflictos sociales, familiares y de pareja. Los nuevos horarios y formas de trabajo afectaron al cuidado de los hijos y los ancianos, y alteraron la armonía de las relaciones humanas.

Criaturas de siete años trabajando en duras condiciones en las fábricas, en ambientes insalubres, respirando humos y productos tóxicos. Gente poco habituada a un horario que no fuera el de sol a sol, se vieron abocados a la explotación más salvaje. La conflictividad social estaba servida.

La falta de condiciones de salubridad en las fábricas y las viviendas facilitaba la propagación de las epidemias: tifus, tuberculosis, etc. El hecho de no disponer de fármacos adecuados -no se había descubierto la penicilina - y que el médico era caro, aumentaba la mortalidad entre los niños y las parturientas. Muchas mujeres se encomendaban a San Ramón Nonato y colgaban exvotos en las iglesias y ermitas como agradecimiento del favor "de una hora corta" y un buen parto. La religión ejercía un eficaz control social.

El ideal burgués de la "mujer madre" y de la "mujer niña", se quiso imponer a las nuevas "campesinas-obreras". La Iglesia combatió la "promiscuidad" de la gente trabajadora con la moral católica del ideal de la "Sagrada Familia". El movimiento Higienista hacía furor, y los médicos y los curas propugnaban un ideal de familia donde la mujer se ocupara de los hijos y de la casa.

Las "camas calientes" de los pisos sobre-habitados eran fuente de crítica de la gente acomodada, parecido a como ocurre ahora con los llamados "pisos patera" de los trabajadores inmigrados en la Europa occidental.

Entre el 26 de julio y el 2 de agosto de 1909 tuvo lugar una revuelta popular en diversos núcleos urbanos e industriales de Cataluña. En un principio esta revuelta obrera se llamaría "La Gloriosa", pero los historiadores y los medios burgueses y clericales la llamaron "La Semana Trágica".

El 13 de octubre de 1909 fue fusilado en el Castillo de Montjuic el intelectual Ferrer Guardia, como represalia ejemplar.

Francesc Ferrer i Guardia, nacido el dia 10 de enero 1859 en una familia burguesa de Alella veintitrés años antes que Ramón Vinyes, fue un pedagogo libertario catalán que recogió la tradición moderna iniciada por Rousseau en el siglo XVIII -contraria a la autoridad y a la visión religiosa de la vida-, para adaptarla al anarquismo y el librepensamiento que florecía en las ciudades industriales.
En agosto de 1901 funda la Escola Moderna, la escuela Moderna, un proyecto práctico de pedagogía libertaria, que le acarreó la enemistad con los sectores conservadores y con la Iglesia Católica, que veían en estas escuelas laicas una amenaza a sus intereses. La Escola Moderna promovida por Ferrer funcionó intermitentemente en Barcelona desde 1901 hasta 1909.
Setenta y siete años antes, Simón Rodríguez, maestro y fiel colaborador del Libertador Simón Bolívar, había ya fundado en 1824 una primera escuela-taller en Bogotá, ejemplo precursor de su idea de Educación Republicana.
Bolívar lo incorporaría al grupo de sus colaboradores más directos. El Libertador lo nombraría "Director de Enseñanza Pública, Ciencias Físicas, Matemáticas y de Artes y Director General de Minas, Agricultura y Caminos Públicos de la República Boliviana".
En 1826 funda la segunda escuela-taller en Bolivia, desde Chuquisaca. Una experiencia precursora de la coeducación entre indígenas y criollos.
En 1828 Rodríguez proclama la necesidad de buscar soluciones propias para los problemas de Hispanoamérica, concepto que sintetiza en una frase: "La América Española es original i originales han de ser sus instituciones y su gobierno y originales sus medios de fundar uno y otro. O inventamos o erramos".
Vientos de libertad soplaban en América ya a mediados del siglo XIX.
Pero en 1909, en la sometida y revoltosa Cataluña continúan soplando otros vientos. Francesc Ferrer se encuentra en Barcelona y es detenido, acusado falsamente por el obispo, desde el mismo púlpito de la Catedral, de haber sido el instigador de la revuelta conocida inicialmente como la Gloriosa, posteriormente los historiadores burgueses y los medios clericales la llamarían la Semana Trágica. Una revuelta anticlerical, tras la cual Ferrer, debido a sus pocas amistades estratégicas y su antigua vinculación con un líder de la revuelta llamado Mateo Morral, fue declarado culpable ante un tribunal militar. A las 9 de la mañana del 13 de octubre de 1909 fue fusilado en el foso de Santa Amalia de la prisión del castillo de Montjuïc en Barcelona.
El joven Ramón Vinyes tenía entonces veintitrés años, era autor teatral i ya vivía en Barcelona hacía tres años.
Joan Maragall, poeta modernista catalán, escribe La Ciutat del Perdó, La Ciudad del Perdón, vituperando el silencio cómplice de los intelectuales catalanes ante el magnicidio del librepensador Ferrer i Guardia.
El 30 de octubre de 1910 se funda en el Salón de las Bellas Artes de Barcelona la C.N.T. Confederació Nacional del Treball, Confederación Nacional del Trabajo, una organización anarcosindicalista que lideró el movimiento obrero catalán hasta la victoria fascista de 1939.

Ferrer, como Vinyes, son en buena medida la antítesis del hombre burgués de su tiempo. Un hombre de su clase, según las costumbres, debería ocuparse de proveer los bienes para la familia mediante el trabajo, sobre todo intelectual. Ostentar la autoridad de la familia. Juicio y arrojo a dosis equilibradas y sólo cuando era necesario.

El hombre burgués debía ser valiente, pero no temerario. Tenaz, elegante, discreto, buen conversador, pero nunca charlatán. Moderado, pero con convicciones. Con ideales, pero con los pies en el suelo. Convencional, pulido, pero viril.

Durante el Modernismo hubo intelectuales que se escaparon del ideal de hombre burgués. Hubo quienes abrazaron los ideales obreristas, siguiendo los pasos de los socialistas utópicos del tiempo del político y músico Josep Anselm Clavé. Algunos también se hicieron llamar anarquistas. Pero la postura más mediática fue la Bohemia. Los artistas y librepensadores modernistas escapaban a medias de la burguesía, como una travesura estética.

Si bien algunos arquitectos apostaron por experimentar con las viviendas sociales, la mayoría trabajaron para la alta burguesía y la aristocracia. El refinamiento estético del Modernismo acabó siendo el que tuvo éxito, el único que gozó de la necesaria financiación para existir y hacerse ver.

La mujer burguesa de los tiempos de juventud de Ramón Vinyes, debía ser discreta, educada, cultivada, pero sin excesos. Nunca debía estar por encima del marido en cultura y criterio. Buena administradora de la casa, buena madre y "buena niña" a perpetuidad. A poder ser debía destacar en las labores de costura, ganchillo, bordado y en las artes culinarias.

La mujer burguesa ideal debería saber tocar un poco el piano y leer lecturas adecuadas. Recibir la visita de las amigas y, sobre todo, tener hijos y cuidarlos.

Debería saber tener conversación, sólo discretamente, pero debería hablar poco.
Debería saber ruborizarse según la inconveniencia del momento.

Durante el movimiento del Modernismo hubo también mujeres que rompieron la norma. Ejemplos de mujeres creadoras catalanas durante el Modernismo fueron Pepita Teixidor, pintora y Carme Karr, pensadora feminista, escritora, musicóloga y periodista.

A la edad de veinte años Ramón Vinyes se va a vivir a Barcelona donde colabora en el periódico El Poble Català (El Pueblo Catalán) y otras publicaciones.
Desde 1904 en que se representaron las primeras obras, su literatura se enmarca en la transición entre el Modernisme y el Noucentisme.
El desarrollo del Modernismo es fomentado en Cataluña por la burguesía, que se siente catalana y es culta y sensible al arte. Esta burguesía ve en esta nueva arquitectura la manera de satisfacer sus ansias de modernización, de expresar su identidad catalana, y de poner de manifiesto de manera discreta su riqueza y su distinción. Antoni Gaudí, arquitecto de la Sagrada Familia de Barcelona, es el máximo exponente universal del Modernismo catalán.
El Novecentismo es la denominación de un movimiento estético, inicialmente artístico y literario, pero extendido a otros ámbitos de la cultura, que se asocia genéricamente a las vanguardias artísticas y literarias de comienzos del siglo XX.
Ramón Vinyes fue un librepensador de izquierdas, dramaturgo, narrador, poeta, periodista, crítico y editor.
Un librepensador es una persona que forma sus opiniones sobre la base de la razón, independientemente de la religión, la tradición, la autoridad y las ideas establecidas, para ser dueño de sus propias decisiones. Este término empezó a usarse para definir a los filósofos franceses ilustrados del siglo XVIII. Las logias de la francmasonería usaban el término para dirigirse a sus propios miembros.
Cabe anotar que Ferrer Guardia, como Bolívar, fue masón. La Gran Logia Nacional de Colombia fundó y mantuvo su primera sede en Barranquilla en 1918.
El término librepensamiento a partir de la Ilustración define una actitud filosófica consistente en rechazar todo dogmatismo, bien sea de tipo religioso o de cualquier otra clase, y confiar en la razón para distinguir lo verdadero de lo falso. Por este rechazo del dogma religioso, entre los librepensadores encontramos masones, ateos, agnósticos, deístas y racionalistas. Una definición precisa hay que buscarla en el origen histórico del pensamiento revolucionario que dio origen a la Revolución francesa.
El librepensamiento es la base filosófica para el movimiento del Humanismo secular. También es la base pedagógico-filosófica para la escuela racionalista. La educación haría libres a los humanos.
Vinyes, disgustado con el ambiente cultural que le rodea en una Barcelona entre convulsa y clerical, pero bajo una continua ocupación militar dictada desde Madrid, emigra a Colombia en 1913 y se instala en Barranquilla en 1914 donde, hasta 1925, influye en la vida cultural de la ciudad.
En Barranquilla, la ciudad de libres, Ramon Vinyes abre una librería "R Viñas & Co.", con otro socio catalán, Xavier Auqué y Masdeu. Esta librería llegaría a ser un verdadero faro literario en una Barranquilla pionera de las modernidades y lugar de encuentro de la intelectualidad de la Arenosa.
Todavía hoy es recordada la librería -hay gente que afirma vivir "a una cuadra de Donde estaba la librería del sabio catalán". En el futuro este sería el nombre con que Gabo inmortalizaría a Vinyes en un personaje de Cien años de soledad.
En 1917, junto con el escritor Julio Gómez de Castro, funda la revista Voces de Barranquilla, que se edita desde 1917 hasta 1920. Voces pronto se convierte en el principal altavoz de la vanguardia literaria hispanoamericana.
Vinyes abandera la crítica librepensadora contra todo el encorsetamiento moral, estético y academicista de la sociedad colombiana de su tiempo. En sus sesenta números, la revista dará a conocer la vanguardia literaria en la pluma de escritores como Germán Pardo, Hipólito Pereira, Tomás Rueda, Manuel García Herreros, León de Greiff, Vicente Huidobro, José Juan Tablada o Luis Tejada.
El primer correo aéreo de Colombia comienza en Barranquilla, lo que facilitará la difusión de las ideas de Vinyes por todo el país mediante el contacto con los editores de las revistas de la capital.
En 1922 se casa con María Salazar y vuelve, esta vez con su esposa barranquillera, a Cataluña. Pero el día de San Juan de 1923 la librería de Vinyes y Auqué quema en un incendio devastador y tiene que volver precipitadamente.
En 1925 es expulsado del país debido a sus críticas al gobierno desde el diario La Nación. Vinyes vuelve Barcelona ese mismo año y se dedica a una intensa actividad como autor teatral.
Destaca la temática vanguardista de sus obras, en Peter's bar trata abiertamente el tema de la homosexualidad. Quien sabe si hoy día Vinyes se enmarcaría conceptualmente en el movimiento queer?
La palabra “queer” tradicionalmente ha significado en inglés "extraño" o "poco usual," Hoy es un término que sirve para describir una orientación cultural transgresora, o una identidad de género o una expresión de género que no se conforma con la sociedad heteronormativa.
Vinyes vuelve a Barranquilla en 1929 donde continúa su trabajo periodístico y de difusión cultural. Pero pronto tendrá que volver a Cataluña.
Una mañana de junio de 1931 llega al puerto de Barcelona donde es recibido con entusiasmo por una Cataluña que ha proclamado la República.
En su tierra el escritor tendrá que vivir en primera persona la revolución. Hasta el otoño de 1931 colabora como redactor en la publicación Justícia Social, de la Unió Socialista de Catalunya, una formación aliada con Esquerra Republicana de Catalunya en las elecciones, pero que acabaría integrándose en el Partit Socialista Unificat de Catalunya en julio de 1936.
Vinyes se aleja entonces abiertamente del estalinismo soviético y se define políticamente más allá de la izquierda marxista.
También escribe en la publicación l’Esquella de la Torratxa, desde 1931 hasta 1935, y en el órgano de Esquerra Republicana de Catalunya “La Humanitat” en 1932.
Su posicionamiento catalanista, antifascista, antiburgués y republicano se evidencia en las obras que escribe: Ball de titelles, Baile de títeres (1936), Comiats a tenc d’alba, Despedidas al amanecer (1938), Fum als teulats, Humo sobre el tejado (1939), que fue la última obra de teatro catalán estrenada en Cataluña en tiempo normal, antes de la dictadura franquista.
Antes ya había estrenado obras como Llegenda de boires, Leyenda de nieblas (1926), Viatge, Viaje (1927), Quí no és amb mi, Quien no está conmigo (1929) y Peter's Bar (1929)
El 24 de enero de 1939, dos días antes de la entrada de los militares fascistas en la ciudad, el escritor huye de Barcelona y se refugia en Girona con otros intelectuales catalanes.
Pasa dos años en Francia entre París y Toulouse. En febrero de 1940 retorna a Barranquilla, pero esta vez como exiliado político.
Para Vinyes ahora es la cultura la que debe liberar al pueblo, el pueblo soberano de una verdadera democracia popular.
Vinyes trabaja de profesor en un colegio de chicas.
Con José Félix Fuenmayor organizan tertulias literarias donde se reúne la intelectualidad local.
Álvaro Cepeda Samudio, Gabriel García Márquez, Alfonso Fuenmayor, Germán Vargas Julio Gómez de Castro, León de Grieff y Vicente Huidobro, se reunieron en torno a la figura del sabio librepensador defensor de las libertades y la cultura que tenía que hacer libres los humanos.
A partir de entonces y para siempre, serían el Grupo de Barranquilla.
En 1946, publica en México A la boca dels núvols, En la boca de las nubes, una recopilación de cuentos.
Viñas vuelve a Cataluña en el año 1950, dos años antes de morir.

La obra de Vinyes es extensa y abarca toda la primera mitad del siglo XX

Teatro
• El calvari de la vida. El calvario de la vida. (1904)
• Les boires. Las nieblas (1906)
• Al florir els pomers. Al florecer los manzanos (1910)
• Rondalla al clar de lluna. Rondalla al claro de luna (1912)
• Llegenda de boires. Leyenda de nieblas (1926)
• Viatge. Viaje (1927)
• Qui no és amb mi. Quien no está conmigo (1929)
• Peter's bar. (1929)
• La creu del sud. La cruz del sur (1933)
• Fornera, rossor de pa. Panadera, rubor de pan (1934)
• Els qui mai no s'aturen. Los que nunca se detienen (1934)
• Entre dues músiques. Entre dos músicas (1935)
• Li deien germà Congre. Le llamaban hermano Congrio (1935)
• Fum sobre el teulat. Humo sobre el tejado (1939)
• Arran del mar Caribe. Junto al mar Caribe (1944).
• Pescadors d'anguiles. Pescadores de anguilas (1947)
• El bufanúvols. El Sopla-nubes (1952)

Narración
• A la boca dels núvols En la boca de las nubes (1946)
• Entre sambes i bananes. Entre sambas y bananas
• L’ardenta cavalcada. La ardiente cabalgata (1909)

Bibliografía
Memorias, Año 2, N º 3. Uninorte. Barranquilla. Colombia. 2005. Edición Se p e c y al. ISSN 1794-8886 Álvaro Miranda. Universidad del Norte. Colombia
Ramon Vinyes y el teatro (1904-1939). Jordi Lladó i Vilaseca. UAB
Ramon Vinyes. Colección Narrativa, 23 El Albino Prólogo de Jordi Lladó. Edición conmemorativa del 20 aniversario de Ediciones de La Albi. ISBN: 84-89751-09-9. 1 ª Edición: diciembre de 2006

Viejas fiestas para nuevas identidades

2011-03-02T14:10:00.001Z

El Carnaval de Barranquilla en Barcelona y la experiencia del Museo Etnológico de Barcelona
Josep Fornés y Garcia, enero de 2011
Ponencia inaugural del Tercer Encuentro de Investigadores del Carnaval. Museo de Antropología de la Universidad del Atlántico. Barranquilla 2 de marzo de 2011.

La ciudad es el espacio prodigioso donde todos y todo puede ser visible e invisible a la vez, es el monstruo que nunca duerme, el tiempo dónde el día puede parecer noche y la noche puede parecer día.
Toda ciudad es un conjunto alterable de construcciones tangibles e intangibles donde sólo hay una cosa inmutable: el cambio. Los cambios sociales y culturales que nos toca ahora vivir en las ciudades de Europa, quizás precisamente porque nos tocan muy de cerca y en primera persona, nos parecen tan radicales que a menudo cuando pensamos en la pluriculturalidad lo hacemos como si se tratara de algo nuevo. Pero no hace falta pensar mucho para darnos cuenta que nuestra sociedad contemporánea, como toda sociedad compleja, incorpora internamente una realidad multicultural. Sin ir muy lejos, en casa de cada cual podemos constatar como las transformaciones a qué ha sido sometido el entramado de lazos de alianza, de filiación y consanguinidad que todavía denominamos familia, son dignas de ser consideradas como un elemento en el proceso de cambio social. Pese a las nuevas concepciones del parentesco, la familia sigue jugando un papel importante en la organización económica, política, religiosa y social de nuestras comunidades urbanas. Convendremos, pues, que las nuevas familias no se pueden ignorar a la hora de abordar el fenómeno de la multiculturalidad.
Cuan lejos estamos ya de aquel control estricto de los miembros de más edad de la familia, que imponían su criterio y hábitos a los más jóvenes. La liberalidad actual en el seno de la familia ha comportado la mezcla de hábitos sociales y culturales muy diferentes en los hogares, pero suelen convivir prácticas de uso del tiempo muy diversas. Incluso en la familia más clásica que todavía comparte una misma vivienda, los adolescentes campan hasta la madrugada y siempre hay alguna cama caliente en casa. Los hábitos de convivencia de los niños, de los adultos y de los viejos son lo suficiente diversos, sin que haga falta mencionar aquí los modelos más atrevidos de familia en los cuales la casuística logra los límites más vertiginosos de la creatividad relacional. Hoy en día en muchos países europeos es un hecho legal y socialmente aceptado el matrimonio homosexual. Las libertades públicas empiezan a ir a la par con los derechos civiles de los ciudadanos.
Con todo se construye una nueva percepción de la identidad colectiva, de un "nosotros" que cambia de forma implacable, que se aleja cada vez más del "nosotros" mitificado de generaciones pasadas. Así pues, nos debemos preguntar: cuales son las nuevas identidades en qué deberemos encontrar el "nosotros" del futuro más inmediato? Cuántos sentimientos de pertenencia caben en una sociedad que no ha admitido nunca identidades comunes sino colectivas? Por si fuera poco, la sutil versatilidad con qué se concibe hoy el estatus social hace pensar en la lógica borrosa de la consideración de clase, cuando lo que importa más son los usos sociales emparejados a un nivel elevado de prácticas culturales que no al nivel más o menos elevado del poder adquisitivo de los individuos. Si nunca habría sido bien visto ser pobre, nunca como hoy no ha sido tan mal visto no ser un triunfador. Pregúntenle a un trabajador qué es la “clase media” y les va a responder con ironía.
Hablar hoy de diferencias internas en nuestra sociedad es todavía, y por mucho tiempo, hablar de diferencias de género. Los cambios en las relaciones de género son unos de los que originan la visibilización de los conflictos de inadaptación masculina al cambio de la forma más contundente. La denominada violencia doméstica, violencia machista, empieza a salir del silencio de siempre para ocupar un lugar preeminente en la conciencia colectiva. He aquí que formas diferentes de vivir se encuentran en un mismo espacio y contexto cultural. Estas formas de vivir y entender la relación social cohabitan en nuestra sociedad sin necesidad de tener en consideración la incorporación de otras culturas "ajenas". La sociedad contemporánea es compleja y multicultural en sí misma y está sometida a un cambio constante, por lo cual es también capaz de desarrollar un alto grado de permeabilidad. Las formas de vida urbanas se construyen en el día a día y desde una perspectiva calidoscòpica según sus protagonistas, esto es su categoría de género, estatus o edad, entre otros factores.
El fenómeno de la inmigración no es nuevo en Barcelona, de hecho no es nuevo casi en ninguna parte a estas alturas y con tanto tiempo que hace que el mundo es mundo. La variabilidad con respecto a la intensidad, cantidad o frecuencia de las oleadas migratorias hace percibir de forma diferente este fenómeno, según si éste se concentra más o menos en un espacio y tiempos determinados. El proceso de adaptación de los inmigrados recientes suele empezar en el mismo momento de poner los pies en tierra nueva, pese a lo que, malintencionadamente, se pueda decir. Quien llega quiere lograr el éxito, y lo mejor para conseguirlo es parecerse a quienes ya lo disfrutan.
Pero a quien se parecen quienes mandan? Cómo son y qué suelen hacer los autóctonos que gozan de las ventajas del bienestar?
Llegados en este punto la cosa se complica, puesto que la diversidad en las maneras de hacer y sentir en la sociedad urbana en Europa es inmensa y los modelos son, como mínimo, dudosos. Conceptos como por ejemplo integración, asimilación o mestizaje aparecen borrosos y difíciles de sostener. Las obligaciones “identitarias” de los recién llegados suelen concretarse en respetar el ordenamiento jurídico vigente, en el cumplimiento de los deberes sociales y en respetar y atenerse a las "costumbres" de la sociedad de acogida. Hasta ha habido alguna administración española que ha intentado influir en las formas de vestir y en los hábitos de higiene de los inmigrados, pese a que pocos, excepto alguna peculiar autoridad constitucional del pasado, se atreverían a concretar cómo visten y cómo y cada cuando se lavan los autóctonos.
No hay nada peor que ignorar el problema. Es necesario hacer visibles los conflictos sociales y culturales si los queremos abordar críticamente. Los complejos mecanismos que actúan en la pacificación de la vida en sociedad son de difícil análisis, pero actúan, y por lo tanto hace falta conocerlos.
Para que exista la posibilidad que dos comunidades que cohabitan un mismo espacio puedan convivir, lo primero que deben hacer es conocerse. El conocimiento mutuo es el primer paso para la convivencia y comporta a menudo la derrota de los prejuicios. Pero ver al otro tal y como es, desposeyendo su imagen de estereotipos y estigmas no significa su aceptación. Cuando hablo de hacer aflorar y hacer visibles los conflictos estoy hablando sólo de afrontar el problema, mientras que su solución pasa por el diálogo entre las culturas. Encontrar los rasgos de parecido de unos y otros, reconocer la diferencia como un valor añadido de pluralidad, son ideas fuerza que demasiado a menudo parecen una utopía. Es necesario pues reivindicar y poner en práctica esas terceras vías como instrumentos capaces de resolver los conflictos a fuerza de imaginación y perseverancia. La corporalidad, el hecho de encontrarse, de celebrar todos juntos, vienen a ser en estos casos instrumentos eficaces para la convivencia entre diferentes que se parecen en aquello que tienen de esencial: su humanidad.
Los eventos culturales, la cultura en vivo, y sobretodo la fiesta, son entonces buenos instrumentos para la cohesión social de los diferentes, un tiempo sagrado dónde la communitas se hace perceptible, un espacio liminar dónde están permitidas todas las expresiones de los márgenes y dónde la gente marginal tiene un papel en la sociedad aparente que se recrea. La cultura en vivo es participación, representa la sociedad que la celebra, activa sus dinámicas, pone en cuestión sus normas, pone en evidencia sus conflictos y sus contradicciones. No hay fiesta sin transgresión de cualquier orden, comporta en sí misma un grado de disidencia y, por lo tanto, constituye un ejercicio espontáneo de libertad individual y colectiva.
Siempre me ha gustado pensar que una fiesta es fiesta cuando la gente se la hace suya y la celebra. Siempre he creído que una fiesta es más fiesta cuanto menos se puede controlar desde el poder, quizás por esto a menudo he abordado la gestión de la cultura desde una perspectiva comunitaria, generando procesos, echando la piedra y escondiendo la mano, hablando siempre en primera persona del plural, dejando que al fin y al cabo todo se asemeje cuanto más mejor a una obra colectiva en la que los protagonismos son mínimos y siempre compartidos.
En tiempo de fiesta se desdibujan las categorías, y eso permite una relación más humana, lo cual facilita un espacio de pacificación entre semejantes y, por lo tanto, un buen momento para abordar la pacificación de conflictos, o como mínimo facilita la tolerancia. El tiempo de fiesta ha sido a menudo tiempo de tregua, tiempo de buscar pareja y de reconciliación entre parientes; por qué no entenderlo también como un tiempo propicio para abordar conflictos entre comunidades diferentes?
Los rituales ponen en evidencia las tensiones entre las normas sociales y las emociones de la gente. Su contenido psíquico es el que le confiere valor transformador. Es por este motivo que las fiestas son momentos de permeabilidad. Por eso es por lo que nos debe preocupar pensar bien un nuevo discurso ritual para la fiesta y para toda construcción cultural, un discurso contemporáneo que sea capaz de hacer frente a los retos que tiene planteados nuestra sociedad compleja. Un discurso que no estigmatice la diferencia, que no folklorice las culturas de los forasteros, sino que se aproxime a ellas con naturalidad. Una oferta de actividades culturales que no fragmente excesivamente la oferta en función de un público forzadamente atomizado, y que, por el contrario, busque la mezcla de públicos y favorezca su accesibilidad en un saludable ejercicio de democracia cultural. Propuestas que favorezcan el diálogo entre culturas, tanto con respecto a franjas de edad como etnias, cultos u orientaciones sexuales. Una oferta dirigida a las viejas y a las nuevas familias, una oferta participativa que contemple con valentía la opción de la enmienda a la totalidad, integrando en su concepción sus destinatarios. Una acción cultural que programe propuestas culturales contemporáneas de los lugares de origen de los inmigrados, presentadas con la máxima dignidad, puesto que el diálogo cultural sólo se puede producir con el conocimiento mutuo, prestigiando la propia cultura minoritaria entre los inmigrados y dándola a conocer a los autóctonos con la dignidad que merece toda construcción simbólica humana.
La construcción de las nuevas identidades culturales será atractiva y llevadera si favorecemos la participación activa de las nuevas minorías en los proyectos culturales, integrándolas en la toma de decisiones. Irá bien no olvidar nunca que no hay diversidad sin identidades e irá mejor aceptar que la construcción de nuestra identidad autóctona también ha sido y es heterogénea y que tanto uele a vino como a cerveza, y tanto sabe a arepa como sabe a pan.
La presentación de los símbolos, de los rituales y de los mitos desde una perspectiva abierta e integradora, hace posible la identificación simbólica, hace de nexo de unión y refuerza el sentimiento de pertenencia a un mismo grupo humano, sobre todo en el caso de los niños. La creación de una misma memoria colectiva desde una realidad caleidoscópica como es la que se presenta en el Carnaval, puede favorecer el prestigio de la diversidad cultural como confluencia de identidades mestizas y valiosas, a la vez que facilita la identificación con la comunidad que se recrea y se reinterpreta día a día.
Las tradiciones se inventan, como todo en la cultura de los humanos, y su significado se adapta a la realidad de cada episodio de la pequeña historia de la gente. Esto me lleva a pensar que puede existir también la posibilidad de generalizar esta resemantización, repensar, recrear un nuevo espacio simbólico y ritual común que haga posible la construcción de nuevas identificaciones, aquello que denominaremos, sin entrar en contradicción, las nuevas tradiciones. Los nuevos rituales, igual que los nuevos mitos, son un hecho actual. Los nuevos ceremoniales llenan el espacio comunicativo. Su significado trasciende de mucho lo que son en verdad: un gran ejercicio de imaginación colectiva.
La cultura de las personas forma parte del dominio de los símbolos, de aquello que, por un acuerdo implícito, compartido por una buena cantidad de gente, se transforma en una memoria colectiva. Pero de memorias y de olvidos está llena la historia de los pueblos. La construcción del concepto que cada pueblo tiene de sí mismo es un proceso de toma y daca entre la Pequeña Tradición del día a día de la gente sencilla y la Gran Tradición de quienes detentan el poder. La tradición popular frente a la tradición académica, el mito frente a la ciencia, la leyenda frente a la historia oficial, el canto popular ante el himno.
Pero la Pequeña Tradición a menudo no es tan pequeña como algunos querrían, es un patrimonio modesto que deviene molesto para quienes mandan, porque habla con voz clara, amable, pero sin tapujos: "diciendo las verdades" en cada verso, en cada estrofa, en cada cumbia, convirtiendo cada reivindicación en una fiesta.
Actualmente las relaciones entre el poder y la gente parecen pasar por un momento difícil en el norte de África y en las democracias europeas, y alguna vez han comportado sustos como el aumento del populismo, del neofascismo o del islamismo radical. Se ha generalizado lo que se denomina las "solidaridades blandas", las que exigen poco compromiso. Aun así se hacen notar más los movimientos alternativos a la actual organización de los sistemas de poder.
Pese a este panorama, cuando vas por el mundo te das cuenta que, vayas dónde vayas, la gente humilde se parece mucho más a tu propia gente que a los poderosos. He aquí la grandeza universal de la dimensión pequeña: allá dónde hay gente sencilla te sientes como en casa. Pese a los conflictos, pese al poder de los medios de comunicación, pese a la propaganda, las nuevas identidades culturales las acaba construyendo la gente.
Aquello que la gente somos capaces de imaginar colectivamente es muy valioso. La Cultura es una construcción simbólica de los humanos. Comemos, cantamos y nos emocionamos siguiendo pautas aprendidas en familia, en grupo, en sociedad. Hoy como ayer inventamos tradiciones, creemos en mitos y construimos nuevas leyendas. Hoy, igual que ayer, seguimos lanzando a los cuatro vientos las nuevas fábulas, y lo hacemos también por internet. En las ciudades también hay cuentos que los jóvenes narran como historias ciertas al salir del instituto.
La cultura de la sociedad compleja iguala aquello que antaño habíamos llamado rural de aquello que antes llamábamos urbano. La gente somos la misma gente en Barranquilla que en Cartagena, la misma en Barcelona que en Sevilla, la misma en Damasco que en Marraquech.
Tenemos mitos en común de color azul y grana o rojiblanco. Llenamos juntos la calle en fiestas, pasamos todos juntos el mismo calor, cuando lo hace, y sufrimos juntos la crisis que toca en cada tiempo, sobre todo si somos gente trabajadora.
Hace años que en mi ciudad de Barcelona, desde el Museo Etnológico que dirijo, conspiramos juntos con la gente que organiza la Fiesta Mayor del barrio barcelonés de Gracia por salvaguardar la parte más tangible de un mito: los adornos y decorados de una fiesta barcelonesa declarada Fiesta Tradicional de Interés Nacional de Cataluña. Hace años también que conspiramos juntos con los barranquilleros y barranquilleras de Barcelona que construyen cada año una espléndida recreación de su Carnaval, luciéndolo y gozándolo en la Rúa, el gran desfile del Carnaval de Barcelona, compartiéndolo con orgullo con los catalanes más cumbiamberos.
¿Quien dijo que el patrimonio era cosa de artistas e ilustrados? Los museos del siglo XXI apostamos por un concepto próximo de la cultura, por un retorno de valores a los protagonistas creadores de los mitos cotidianos.
No fué porque sí que la conferencia 2010 del Consejo Internacional de los Museos, celebrada en noviembre en Shangai, eligiera como tema central “el papel de los museos como motores de la armonia social”. Cuando hablamos del patrimonio festivo también estamos hablando de armonia.
Una flor de papel pintado no se conserva mucho tiempo entre cables, luces, cajas y demás trastos de fiesta. Un vestido de reina, de garabato o de farota tampoco dura mucho en el ropero de casa. Los locales sociales de las asociaciones, a menudo precarios, no reunen las condiciones idóneas de temperatura constante o de humedad relativa para la conservación de materiales cuya vida no se pretendió eterna. El decorado de la fiesta es un patrimonio tan efímero como lo puede ser una aquarela, pero significa muchas emociones colectivas que hacía falta preservar.
Cada año las vecinas creadoras de las artesanías efímeras, y también sus compañeros hombres, reservan algunos detalles del “adorno”, para que pasen a ser “una pieza de museo”. El Museo conserva, estudia y divulga este patrimonio festivo del mismo modo que lo hace con los otros tesoros que custodia.
Los tesoros de un museo de Antropología sobrepasan el concepto artístico o histórico. Los materiales etnográficos son elementos que contienen una información muy diversa y valiosa: el rastro de la historia de la vida cotidiana, los rastros de la memoria de aquellos hechos que el pueblo eleva a la categoría de acontecimiento, los elementos rituales, los instrumentos para las prácticas rituales, los sortilegios mágicos.
Los objetos etnográficos son herramientas de trabajo, indumentarias de fiesta, boleadoras, mates, amuletos, relicarios, imágenes de los antepasados, santos, dioses, capazos o cestas, y un montón de otras maravillas como hadas de cartón, enanitos de papel, vampiros, duendes o cortinas de agua fabricadas a mano con botellas de plástico y pintadas con lentejuelas de purpurina.
No es nueva en el Museo Etnológico de Barcelona esta museología. En los años cuarenta del siglo pasado ya había en el museo quien trabajaba en la recolección de materiales festivos.
Ramon Violant, Joan Amades, August Panyella, Zeferina Amil, Apel•les Mestres, y otros muchos etnólogos trabajaron para el antiguo museo en la recolección y el estudio de piezas tan interesantes como las máscaras del Carnaval, las “fallas” o antorchas de San Juan, los juguetes, los vestidos de novia y de fiesta, las “gralles”, los “sacs de gemecs” o gaitas, los “flabiols” o flautas, las castañuelas, los panderos, tambores y un etcétera que constituye la colección más importante de patrimonio etnológico inventariada y documentada a nivel nacional en Catalunya.
Hoy como ayer, el museo también documenta la fiesta popular, en vivo y en directo, y lo hace captando las imágenes de los procesos de trabajo de creación colectiva que han hecho posible la transformación de la calle en un espacio de vida en común durante un tiempo tan extraordinario como efímero.
Estos documentos fotográficos y audiovisuales tienen una mirada etnográfica e incrementan constantemente el fondo del Archivo de Imágenes del museo, que contiene más de cincuenta-mil, obtenidas durante más de sesenta años de trabajo de campo de varias generaciones de investigadores catalanes que han observado y estudiado culturas por todo del mundo.
La comparación de materiales y de imágenes tan diversos hace más interesante el trabajo científico porque hace posibles interpretaciones más complejas y fundamentadas.
La acumulación del conocimiento para el estudio de los expertos y de los especialistas es una de las funciones del museo, como también lo es la divulgación de este conocimiento y el compartir las experiencias aprendidas, poniéndolas en contraste y en contacto.
Un ejemplo de esto ha sido la colaboración del museo con la fiesta de “la Patum”, fiesta capital de la ciudad de Berga, cuna de Ramón Viñes, que, junto con el Misterio de Elx (Elche-Valencia), constituyen las únicas Obras cumbre del Patrimonio Oral e Intangible de la Humanidad que la UNESCO ha declarado y proclamado como tales en los Países Catalanes.
El museo ha aportado a la Patum de este año imágenes inéditas de la década de 1940 de su propio fondo documental. Pero también ha hecho posible el encuentro entre esta fiesta catalana con la fiesta caribeña patrimonio de los humanos: nuestro querido Carnaval de Barranquilla, y ha acercado culturas y gente en aquello que comparten, que no es otra cosa que su propia humanidad y gusto por la fiesta.
El 17 de octubre del año 2003 la UNESCO proclamaba solemnemente la Convención para la Salvaguarda del Patrimonio Inmaterial. El mismo año declaraba Obra cumbre del Patrimonio Oral e Inmaterial de la Humanidad el Carnaval de Barranquilla y la fiesta de la Patum de Berga.
La Convención de la UNESCO considera “la importancia que tiene el patrimonio cultural inmaterial, crisol de diversidad cultural y garantía del desarrollo sostenible.” Reconoce también que “los procesos de mundialización y de transformación social por una parte crean las condiciones propicias para un diálogo renovado entre las comunidades pero por otra parte también comportan, como los fenómenos de intolerancia, un grave riesgo de deterioro, desaparición y destrucción del patrimonio cultural inmaterial, debido en particular a la carencia de recursos para su salvaguarda.”
Hace falta destacar el hecho que este organismo de las Naciones Unidas se fijara en dos ejemplos de patrimonio etnológico intangible dónde el protagonismo es de la gente, de personas anónimas que muestran sin complejos su capacidad común de crear artesanías efímeras, dónde la música y la danza tradicionales se muestran a pie de calle, donde el trabajo y la ilusión desdibujan las categorías sociales. Aquel mismo año la candidatura de un arte tan valorado como el flamenco tuvo que esperar a una ocasión más propicia, ocasión que llegó en 2010 conjuntamente con otro fenómeno festivo típico de Catalunya: los Castellers, las torres humanas.
En la Arenosa, los estudiosos del Carnaval afirman:
“El Carnaval de Barranquilla es la fiesta de uno de los centros urbanos más importantes de la región del Caribe colombiano. Es una fiesta viva que se ha ido transformando según la historia social de Barranquilla del mismo Caribe y de América Latina. La condición de la ciudad como receptora de expresiones culturales de diferentes lugares del Caribe, permite encontrar hoy indicios de los diferentes periodos históricos de la región, vestigios de la etapa prehispánica, colonial, republicana, moderna y contemporánea.”
También en Barcelona el Carnaval de Barranquilla es una fiesta viva que transforma la historia social de Barcelona. La Asociación Grupo Cultural Barranquilla en Barcelona, con Doris López Mizuno al frente, lleva camino de dos décadas reuniendo a los colombianos de Barcelona en una experiencia extraordinaria: mostrar su propia cultura a la gente de Cataluña, España y Europa.
La Asociación se presenta a sí misma de esta manera:
“Somos la Asociación Cultural que aglutina a la gran mayoría de Barranquilleros, Costeños y Cachacos Costeñizados , residentes en Barcelona y que a través de actividades culturales, de Interculturización, Cívicas y de integración, nos reencontramos con lo nuestro, damos a conocer la enorme riqueza cultural e intelectual y contribuimos al reconocimiento internacional que tiene Barranquilla y extendemos su “esencia ñera de vivir la vida” además nuestros grandes valores como ciudadanos. Los Barranquilleros, de nacimiento o de corazón, somos Colombianos, hijos del Mar Caribe, ese mar que nos baña en mas de 1600 kilómetros de playa y nos aporta el jubilo existencial y la extroversión, rasgos derivados de la luz de nuestra región y la hermosura de nuestro azul caribe. Somos Caribeños, nos apetece el dialogo, gozamos con la compañía, necesitamos de la brisa de mar, compartimos ilusiones, entusiasmos, experiencias, sueños y preocupaciones, llevamos el sello indeleble de alegría, el folklore, la espontaneidad y ganas de vivir, que nos distingue como Gente Creadora y de gran Talante Cultural en nuestra Colombia. Así somos los Barranquilleros, en Barranquilla, en Barcelona, en Nueva York y en cualquier parte del mundo. Si te interesa ser parte del Grupo Cultural Barranquilla en Barcelona, ya sea para bailar al son de tambores o para con tu compañía sacarnos una sonrisa escríbenos un correo a info@barranquillaenbarcelona.es .”
Como ejemplo de ello la asociación presenta el Carnaval en el Museo Etnológico de Barcelona:
“Al ritmo de los Gaiteros de San Jacinto el pasado sábado 11 de diciembre se celebró en el Museo Etnológico de Barcelona el Lanzamiento del Carnaval de Barranquilla en Barcelona 2011. Durante la ceremonia fue presentada ante el público asistente la Reina del Carnaval de Barranquilla en Barcelona 2011, Rosa María García Fernández, el Rey Momo, Diógenes Bastidas Morales y la Reina Infantil Valentina Caicedo Santamaría. Como reconocimiento a su apoyo y pasión por el Carnaval de Barranquilla se eligió como Mariscal del Carnaval a Joan Manuel V. Parisi, Gerente Secretariado de Entidades, Sants, Hostafrancs i la Bordeta, quien acompañará a la comparsa del Carnaval de Barranquilla en Barcelona en su desfile durante la Rúa del Carnaval 2011. Al finalizar la ceremonia todos los presentes bailaron y gozaron del concierto de los Gaiteros de San Jacinto quienes también disfrutaron de una tarde inolvidable.”
Presenta a la Reina del Carnaval de esta manera:
“La Reina del Carnaval de Barranquilla en Barcelona 2011 es Rosa María García Fernández, una encantadora y extrovertida barranquillera radicada en Barcelona, Cataluña, España. Adelantó estudios de Comunicación Social en la Universidad de Antioquia y es Técnica en Informática del SENA. Sus padres, Doris Fernández y Jorge García y sus hermanos, Oscar que vive en Barranquilla y Claudia en Barcelona, son carnavaleros a morir. Por sus venas también corre sangre europea ya que su abuelo es de Almanza, provincia de León, España. Su primera meta, contagiar de nuestra alegría carnavalera a cuanto europeo se atraviese durante su reinado e invitarlos a conocer nuestro Carnaval pero sobre todo esa cálida y hermosa ciudad llamada Barranquilla. Rosa María es rumbera, alegre, solidaria y esta vinculada al Carnaval de Barranquilla en Barcelona desde hace dos años. Para ella el carnaval “es la máxima expresión de la alegría y libertad del pueblo costeño colombiano; es una gozadera”. El Carnaval de Barranquilla en Barcelona promocionará durante la temporada 2011 la temática “Son de Negros, tres culturas un solo carnaval”, rindiendo así un gran homenaje a la cultura autóctona del caribe colombiano.”
Presenta al Rey Momo del Carnaval de Barranquilla en Barcelona con estas palabras en su web:
“Diógenes Bastidas Morales, Rey Momo 2011 en Barcelona. Descendiente de carnavaleros, por su sangre corren gaitas, tambores y mucha Cumbia. Es Ingeniero de Sistemas de la Fundación Universitaria San Martín y actualmente trabaja como Informático en una prestigiosa empresa española. Alegre, parrandero, carismático y siempre sonriéndole a la vida Diógenes es un hijo agradecido y orgulloso de su folclor, heredó de sus ascendientes el amor por el carnaval; su padre Diógenes Bastidas Jalk tocaba la tambora en un grupo de millo y su madre Ruby Morales Calderón fue integrante de la cumbiamba La Arenosa. Participó con ellos en la conformación y fundación de la Danza Juvenil Garabato Caribeño, ganadores de tres Congos de Oro, una Marimonda de Oro y otras menciones. Desde los diez años ha participado en compañía de sus hermanos Jair y Martha como integrantes de la cumbiamba El Gallo Giro, una de las agrupaciones más representativas de Barranquilla. “Es una ilusión hecha realidad y un gran compromiso como Barranquillero”, con esta frase resume lo que sintió al enterarse de su designación como Rey Momo 2011 del Carnaval de Barranquilla en Barcelona. Entre sus metas, “transmitir a toda la comunidad europea la alegría y el sabor de las danzas, cumbias y comparsas del caribe colombiano”.
A la Reina Infantil del Carnaval le dedican esta presentación:
“Valentina Caicedo Santamaría es la Reina Infantil del Carnaval de Barranquilla en Barcelona 2011. Cursa quinto de primaria en el Colegio Can Cladellas de Palau-Solità i Plegamans, población ubicada en las cercanías de Barcelona. Tiene dos hermanas, Maritxell y María del Mar y desde muy pequeña le encanta bailar diferentes ritmos musicales, pero sin duda su preferido es la Cumbia. A sus diez años se destaca por ser la única latina y mejor bailarina del grupo de sevillanas al que pertenece en su colegio. Para ella ser Reina del Carnaval Infantil significa ser la encargada de sembrar el amor y la pasión por el Carnaval de Barranquilla en los niños europeos, descendientes de colombianos, quienes en un futuro serán quienes difundan y conserven nuestras tradiciones en el viejo continente.”
Conclusión
El Museo Etnológico de Barcelona ha incorporado desde el primer momento a la asociación entre los miembros de su propia asociación de amigos del museo. Hasta tal punto existe complicidad, que la asociación celebra sus presentaciones en la sede del museo, considerándola como su propia sede. Esta práctica del museo trasciende las disciplinas y se aplica de forma eficaz y próxima a la sociedad más inmediata, porque implica de forma activa a los protagonistas de la cultura, transforma de forma pequeña y concreta realidades dinámicas y bien cargadas de símbolos, potencia valores a la escala más próxima, pequeña, modesta, humana.
En los barrios de Barcelona, como en todos los barrios del mundo donde hay buena gente, pasan a menudo estas cosas. Cada tarde que las mujeres y los hombres bajan de casa y se reunen en el local social para imaginar cómo será el vestido de la comparsa del Carnaval, o el adorno de la fiesta de la calle del barrio. A cada corte de tijera, a cada golpe de martillo se construye algo más que una ilusión. Se trata de crear y conservar el más preciado de los patrimonios: la Cultura de la Gente.

Contes càustics: La Remei

2011-02-25T19:23:00.001Z

La Remei, la de cal Cisco del carrer de dalt, ja no coneix gaire als seus 86 anys. Però si li cantes "lo caralsol" encara te’l segueix.
Coses de l’edat, t'esborra el record del que acabes de fer però et deixa recordar les coses d’abans. El temps ho perdona tot, excepte la memòria.
Es va casar amb un foraster "que venive amb los d'en Franco". Va arribar ben amunt, fins i tot va fer d’alcalde.
El seu noi, es veu que també s’hi va acabar dedicant, però amb els d’esquerres. Quan encara anava pel poble, la Remei no s'estava de comentar que "los rojos d'ara no són com los d'antes, ara t'hi pots entendre".
En els seus bons temps era de missa diària, però quan van anar a viure a Barcelona va anar perdent-ne l’afició. Potser pel capellà, que era massa jove. Qui sap si per la Mare de Déu, que no era com la del poble. O perquè aquella gent de la parròquia eren gent de barri i no s’arreglaven com cal per anar a missa. O potser perquè s’arreglaven massa.
Un diumenge de Corpus van anar a missa a la Catedral. Quan hi anaven, es posava un vestit fosc, el collaret de majòriques, les arrecades i la mantellina. Obligava el seu home a posar-se el vestit de tergal i la corbata sèria.
S’havia engreixat massa i les sabates de tacó alt li havien fet més d’una mala passada. Aquells llambordins, amb que algú s’havia entretingut a empedrar els carrers del barri vell, eren molt traïdors. Havia plogut i, si badaves gaire, t’esquitxaven les mitxes ben bé fins a la regatera.
La faixa la mortificava. Un dels gafets s’havia descordat i se li clavava en un dels sacsons del damunt del maluc. Allò era un silici de monja. Feien tard, i aquell diumenge oficiava el cardenal. Havien de córrer o arribarien a misses dites.
Un tacó se li va haver de ficar enmig d’una de les mil escletxes d’aquel maleït empedrat. Amb la regatera xopa, i amb el tacó a la ma, va entrar a missa al compàs de les primeres notes de l’orgue.
La nau ja era plena i van haver d’anar a seure en un escó lateral. Aquell vestit, poc acostumat a tanta panxa, no era ja capaç de ressistir més la pressió d’aquella corpenta. Però el cardenal ja s’hi posava:
- In nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen. Introibo ad altare Dei.
I, com si la roba tingués coneixement, va esperar el precís moment en que l’organista acabava el tutto, per trencar aquell silenci amb el so aspre de l’estripada de la falda.
Tota la filera lateral es va girar i van mirar la Remei. La calor era humida com una mala cosa, i no li oferia ni la mínima compassió. Les gotes de suor li regalimaven per la cara i clatell avall.
La faixa, que amb prou feines era capaç de contenir les carns al seu lloc, ara s’empapava com una baieta. La Remei va aguantar la respiració amb la vaga esperança de mantenir quiets els gafets que encara quedaven.
Havia esmorzat poc, perquè la nit abans havia menjat massa. Una remor profunda li sortia de dins. Un barrip-barrop que anava in crescendo.
- Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto
Sort en va tenir de l’organista. La gent cantava i la Remei va aprofitar per apretar i alleugerir la pressió. Va deixar anar una nota prou afinada, un toc de trombó pels darreres, que gairebé semblava provenir del tub més alt de l’orgue.
- ¡ Coño Reme !
El vibratto havia fet tremolar tot el banc de fusta, i el seu home n’havia sentit les pessigolles.
- Benedicat vos omnipotens Deus, Pater, et Filius, et Spiritus Sanctus. Amen.
Van sortir els primers i depressa. Aquell dia van agafar un taxi.

El Carnaval de Solsona

2011-02-25T16:35:00.001Z

Pròleg de Josep Fornés del llibre "El Carnaval de Solsona. La història d'un desafiament genuí. Obra de Noemí Vilaseca i Marc Trilla. editada per l'Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

Els avis diuen que hi va haver un temps en que la gent ens il•lusionavem col•lectivament . Un temps en que les espectatives de felicitat es podien imaginar, concretar, mesurar i assaborir. Un temps de somnis a l’abast on la roba es feia durar i es passava als germans quan et quedava petita. Hi va haver un temps en què els mànecs de les navalles es feien de banya i les sopes de pa. Era un temps on la por es podia dominar i en què els poderosos tenien un nom i dos cognoms. D’aquest temps de somni els avis en deien el Temps Normal.
En Temps Normal, quan hi havia vaga, tot era tancat i barrat i, mentre durava, la gent no anava a la feina. La gent gran s’estava a casa, els pèsols es pelaven i l’arròs es triava. En aquell temps mític es bevia aiguardent i es menjaven figues i coca amb vi blanc. Hi havia beates i menjacapellans i monges i senyors i tractants i sindicat i companys... Però aquell temps es va aturar bruscament per una guerra, i mai més ja no hi va haver res que fos normal.
La memòria col•lectiva d’un poble es manifesta d’una forma concreta en allò que considerem important de retenir en l’inconscient comú de la nostra cultura societària. Hi ha fets que elevem a la categoria del mite, i els convertim en esdeveniments. En el Temps Normal de la ciutat de Solsona hi va haver fets, constitutius de la seva pròpia cultura societària, que hem volgut, lliure i sobiranament, convertir en esdeveniment. La gent solsonina va decidir, com aquell qui no vol, convertir el seu Carnaval en el símbol de la llibertat del seu Temps Normal.
Els símbols incorporen un contingut psíquic que els confereix valor transformador, capaç de transgredir normes i sancions. Per això la festa no es deixa manar per ningú, mana tota sola, perquè és la gent qui la governa.
A Solsona la gent del Temps Normal governa a ritme de pasdoble, i amb la bata posada, fent pixar un ruc penjat del campanar i traient, al sol i a la serena, la família de gegants més esbojarrada de tot Catalunya. Per uns dies reinventa la recreació d’un temps imaginari on ja no hi ha rivals de classes ni de dogmes. Però en aquest temps imaginari hi ha un espai privilegiat per a un dels màxims atributs de la inteligència: la ironia.
De la Setmana Santa, amb les seves processons d’encaputxats, romans i sotanes, l’àvia en deia el Carnaval dels capellans. Els comparsers del Temps Normal solsoní han fet esborronar sempre la gent de la Crosta. Ara, com abans, esbronquen i satiritzen la gent de totes les crostes, perquè mai no hi pot haver festa sense dissidència. El Carnaval de Solsona és un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva.
A Solsona el Carnaval transforma l’espai ordinari del carrer en l’escenari extraordinari de la festa. Un esdeveniment, que tothom reconeix com excepcional, fa reviure allò que identifica la comunitat. Allò que és intangible es fa sentir en l’ànima del Carnaval, en la motivació de cada comparsa, en l’imaginari de cada solsoní. La festa se sent, s’escolta, s’olora, s’assaboreix, es veu i es viu.
A Solsona, en forma de Sermó i amb llatinades i versots, cada mes de febrer es proclama la Molt Gloriosa República Popular d’aquest Temps Normal imaginari. Carnestoltes així ho mana i ho escampa als quatre vents, amb veu clara i catalana perquè ho sàpiga la gent.

Pregó de Sant Medir 2011

2011-02-20T17:38:00.001Z

Salut a la gent
que hem volgut deixar-nos veure
aquest diumenge de febrer
a la plaça de la Vila.

Dono les gràcies
a qui ha gosat demanar-me
que faci avui aquest Pregó
de Sant Medir.
A la Federació
i a les colles,
als qui sou aquí al balcó
i als qui sou a la plaça.

Fa tan de temps
que escric pregons,
bans
i proclames,
que no podia
dir que no.

Ben bé han estat
trenta anys
de signar
amb pseudònims,
amb noms
tan inversemblants
com il•lustres.

Potser sí
que ja havia arribat l’hora
de parlar de la festa
de tu a tu.

Allò que la gent
som capaços
d’imaginar col•lectivament
és molt valuós.
La Cultura
és una construcció simbòlica
que fem els humans.
Mengem, cantem i ens emocionem
seguint pautes apreses en família,
en colla,
en societat.

Inventem tradicions,
creiem en mites
i construïm
noves llegendes.
Però si una cosa sabem fer
és crear col•lectivament
el prodigi
de la festa.

Sant Medir
és una festa
que se celebra
des de molt antic,
quan el fred de l’hivern
té compassió de les violetes boscanes
de Collserola,
quan el bon temps
convida les mestres
a treure les criatures
al carrer
a collir caramels
i quan, de prop o de lluny,
ressona el soroll
dels saraus de Carnaval.

Quan arriba el març,
hi ha un dia
en que la ciutat
es desperta somniant.

Recordo,
com si el temps
et portés a glopades la memòria,
quan fèiem campana al col•legi
i anàvem amb la mare
a collir els caramels
al Torrent de l’Olla,
a la cantonada de Cal Masjoan.

Per a ella
el Sant Medir era
la seva festa,
i les violetes
les seves flors.

Ma germana,
la gran,
tenia una amiga
que anava amb les colles.
Anava a cavall
i era molt moderna.
Quan ens ajuntàvem
tots els germans,
de nit
al Carrer Gran,
tot era cridar
el seu nom:
Encarna!
I ella
no parava de tirar caramels.

Omplíem les bosses
que la mare feia
amb els retalls de la roba.
Tot el carrer
s’omplia de crits:
Encarna!
Tresina!
Armandu!

I aquells penjolls de faves
amb llaçades catalanes,
i aquells ramells de violetes,
i aquells pantalons ajustats,
molt prets.
Com volíem
no retenir aquell moment
per sempre més
entre els nostres records d’infantesa.

Sant Medir
ens ha fet ajupir,
ens ha fet cridar
aixecant els punys,
ens ha ensenyat a comptar,
a mesurar
i a compartir
els caramels
i les il•lusions.
Amb la festa
hem après
a perdre la por als cavalls
i a moltes altres coses.

Hem après
la diferència
entre ser valent
i ser temerari,
a distingir
la prudència
de la covardia.

La festa
ens ha ensenyat
a decidir lliurement
ser la gent del barri,
a ser barcelonins
i a ser catalans.

Vagi doncs
per a tots nosaltres
aquesta Proclama de la festa
que avui diumenge,
vint de febrer
de l’any dos mil onze,
diem aquí:

Proclama
Gent de Gràcia i de la Bordeta,
de Sant Gervasi i de Sarrià.
Gent de festa de la costa,
gent del Pla i gent dels turons.
Anunciem la nostra festa
i proclamem que el primer dijous de març
és enguany
Sant Medir.

Malgrat que a totes les cansaladeries
pengin botifarres d’ou
i que a les pastisseries
veiem coques de llardons,
sabem del cert
que el tres de març
toca tortell amb fava
i caramels.

Considerant que,
a causa d’aquesta coincidència,
podem patir confusió i atordiment,
i per a que sigui
de general coneixement i guia,
expressem
algunes recomanacions
d’ús de la festa:

La primera.
A la festa els caramels els collim de terra,
no de la bossa de qui va damunt del cavall.
Mai ens hem de fer pesats amb cap romeu
fent veure que tenim molts nets,
ni que vagi de veres.
A Sant Medir no assaltem els camions
ni ens llancem davall les rodes dels carros
ni de les potes dels cavalls.
Només faltaria!

La segona.
Mai no fem batalles ni combats
entre autoritats,
romeves i festers a la tribuna,
no cal.
Els caramels aquí no els tornem mai,
el que cadascú recull
s’ho queda a la bossa
i prou.

La tercera.
És un fet inqüestionable
que la festa paralitza el trànsit.
De fet constitueix
un dels fets diferencials
del patrimoni intangible català.
Per la qual cosa
ens cal paciència infinita
si gosem anar-hi en cotxe.
Quedarem millor a les fotos
si exhibim
el nostre millor somriure.

La quarta.
Els romeus i les romeves
llancem els caramels
com si sembréssim faves,
no com si anéssim a pedrades.
Garrepes no ho som,
però quan la bossa és buida,
la guardem.

La quinta.
Mai cavalcarem,
ni de bon tros,
a més de vuitanta per hora,
a no ser
que hi hagi una pertinaç
inversió tèrmica
provocada
pel desitjat anticicló de Ponent.
En aquest supòsit
també anirem
tot xano-xano.

La sisena.
Els festers
i les festeres
evitarem,
malgrat el privilegi de l’edat,
donar cops de colze,
cops de cul
ni trepitjades.
El caramel és
per a qui se’l treballa.

La setena.
Tota cobla,
colla
o banda,
a cavall o sense,
haurà d’afinar
i anar al compàs.
No s’hi val posar
l’automàtic
al bombo.

La vuitena.
Desmentim
categòricament
la llegenda segons la qual
els caramels de Sant Medir
són de pa sucat amb oli.
Bé que volen aviat
quan els posen al mostrador
de les botigues.
Afirmem doncs,
i amb rigor,
que no hi ha res millor
pel mal de gola
de les al•lèrgies de març
que llepar els caramels
de la nostra festa.

La “novena”.
Que floreixin les violetes
amb la seva bona olor.
Que llueixin bé les faves
del ramell que duem al pit.
Que del bosc de Collserola
baixi la millor frescor,
i que ompli Barcelona
de la festa dia i nit!

La “dècima”.
Com que n’és la més antiga,
ja fa segle i mig que ronda,
felicitar l’Antiga
és motiu de satisfacció
fonda.

La que fa onze.
Que se sàpiga,
i que quedi explicat i entès,
que nou de cada deu caramels
els paguen els romeus
i les romeves,
i n'hi ha
que en paguen onze.
Algú ho havia de dir.

L’última.
Romeus,
romeves,
festers
i festeres.
Diem ben fort
i que tothom ho escolti:
Visca la festa
de Sant Medir!

Carnaval

2011-02-15T17:47:00.006Z

Parlar dels origens del Carnaval no és parlar només de festa, és parlar de religió. La seva dimensió i presència en llocs distants del planeta, com també la seva relació amb altres festes de l’hivern, ha portat els estudiosos de la mitologia popular a situar el seu origen en un temps molt remot. Segons aquestes teories les històries sagrades de l’antigor, les contalles de les gestes dels déus dels pobles vençuts passarien a formar part de la temàtica oculta de contes i llegendes, i es farien presents a les festes que tot poble recrea com a expressió simbòlica de la seva memòria col•lectiva.

Els déus del poble vençut solen ser oficialment dimonis pels qui detenten el poder de nova planta. Així és com les exterioritzacions de la religió vençuda han estat reprimides amb la màxima cueldat al llarg de la història, i només han estat permeses les adaptacions edulcorades que la religió dels vencedors hagi pogut autoritzar.
Febrer és el mes central del Carnaval, i la festa coincideix amb la darrera lluna nova de l’hivern, per aquesta raó varia de data en el calendari. Aquesta calendarització marca periodes de quaranta dies amb moments de festa i moments de no-festa.
Els primers estats civilitzadors no només organitzaren l’espai ciutadà, sinó que també organitzaren el temps i el feren sagrat. Els romans dividíen el seu calendarium en dies fasti, propicis per a l’activitat judicial i de qualsevol ordre, i dies nefasti o dies ater, dies negres no propicis per als actes públics i les assemblees populars. Ovidi anomenaria Fastos el seu poema narratiu de les festes romanes.
Sovint se sol considerar el Carnaval com a un cicle festiu que aniria des de mitjans de gener fins a finals de febrer, abastant festes com Sant Antoni i el mateix Carnaval, però també hi ha qui relaciona aquest cicle amb un cicle de festes d’inversió més extens: Santa Àgata, Sant Nicolau de Bari, Nadal, els Sants Innocents, la Candelera.
Essent més agosarats podriem sugerir que Afrodita, Dionisios, Heracles, Faune, la Mare de Déu de la Llet, Santa Àgata, la Candelera, Dijous Gras, Sant Antoni, les festes romanes de les Lupercàlia, les Matronàlia o les Saturnàlia, serien totes divinitats i celebracions religioses de la Mediterrània que hi tindrien relació.
També podríem relacionar l’origen del Carnaval amb les festes del calendari lunar dels celtes com la dels llaços de Lug, les Lugnasad, o amb les festes dels bous d’Egipte, les Cherubs. Però no caldrà, ja que del que es tracta és d’entendre que estem parlant d’una festa que té prou història com per ser considerada com un fet prou seriós com per a ser respectada.
El ritual expressa passions i sentiments que no són visibles en la vida quotidiana a causa del capteniment que imposa la norma social. Julio Caro Baroja afirmava ja els anys 60 en la seva obra “El Carnaval”:
La religión cristiana ha permitido que el calendario, que el transcurso del año, se ajuste a un orden pasional, repetido siglo tras siglo. a la alegría familiar de la Navidad le sucede, o ha sucedido, el desenfreno del Carnaval, y a éste, la tristeza obligada de la Semana Santa (tras la represión de la Cuaresma). En oposición al espíritu de la triste y otoñal fiesta de Difuntos, está el de las alegres fiestas de primavera y de verano.”
Edmund Leach considerava que els rituals poden ser entesos com la representació dels drames d’una societat que expressa els seus conflictes i els solapa. Claude Lévi-Strauss i sobretot Víctor Turner aprofundiríen en l’interès per les emocions individuals que aflorarien en les celebracions rituals, posant de manifest la communitas, aquella idea utòpica de paradís, d’una situació liminar ideal en què es
manifesta la força creativa del procés ritual, en la qual es dóna una relació social idealitzada aparentment igualitària i solidària.
Les festes, totes les festes, respiren d’una forma o altra aquest aire conceptual, però el Carnaval n’és el paradigma. La transfiguració de tots i de cadascú enmig d’un somni col•lectiu en el qual el ric i el pobre confonen la seva modèstia i opulència. Un temps simbòlic en el qual el savi i el foll manifesten públicament la seva semblança. Un temps de prodigis en qual el dia es pot fer nit i la nit es pot fer dia. Un temps sagrat on la communitas es fa perceptible, un espai liminar
on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent marginal té un paper en la societat aparent de la festa.

El Carnaval és sobretot participació. La festa representa la societat que la celebra, la dinamitza, posa en qüestió les seves normes, posa en evidència els seus conflictes i les seves contradiccions. No hi ha Carnaval ni festa sense transgressió de qualsevol ordre, la festa comporta en sí mateixa un grau de dissidència i, per tant, constitueix un exercici espontani de llibertat individual i col•lectiva. Una festa és festa quan la gent la celebra, quan se la fa seva. Una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder.
Assumir col•lectivament el repte de celebrar veritables festes sol ser un símptoma d’estabilitat social i de llibertats públiques. Sovint s’ha establert un
paral•lelisme entre el nivell d’intensitat festiva de la festa del Carnaval, amb les prohibicions i permisivitats que ha sofert, i el moment polític pel que travessava el país. Els mites vius pertanyen al domini de l’oralitat, d’allò que no s’escriu. Com he intentat expressar, els símbols rituals posen en evidència les tensions entre les normes socials i les emocions de la gent. Aquest contingut psíquic del símbol és el que li confereix valor transformador.
Ara com ara, el calendari festiu dels barris de Barcelona té en el Carnaval un moment brillant pel que fa a la implicació de la gent en la festa. A diferència de com passa a d’altres festes, més multitudinàries quant a públic, en les que la participació s’esdevé majoritàriament de forma passiva com espectador, en canvi en el Carnaval, la participació de la gent és més activa i espontània, o si més no el model i el ritual festiu conviden a que ho sigui. Aquest fet prova que, en general, la festa ha estat assumida per una part significativa dels festers dels barris de Barcelona, els qual se l’ha fet seva des de la pròpia acció personal i col•lectiva.
Tanmateix, l’exteriorització festiva, o millor dit, la presència de la festa no és tan evident a la ciutat com en altres festes ni tan espectacular com en els carnavals d’altres pobles i ciutats catalanes. Això és degut a que la festa i els seus agents es disseminen per tot el territori, agrupant-se en temps i espais festius de dimensió petita, per la qual cosa no es fan notar tant. La transgressió festiva té en el Carnaval la seva màxima expressió. L’ànima del Carnaval es
manifesta, sobretot, en la seva literatura satírica.

L’anonimat d’un Ban satíric, emmascarat darrera un Consell dels Bulls a Gràcia, la
mordacitat de El Equipo médico Habitual a Sants, són un patrimoni festiu que semblava perdut amb el franquisme que el va prohibir.
Malgrat això, els bans, partes mèdics, proclames, anuncis i testaments del Carnaval no tenen visibilitat més que a nivell de barri.
La dimensió barcelonina del Carnaval arriba tot just a una Rua amb vocació de ciutat, que prou que ha reeixit, i multitut de desfilades a cada racó dels diferents barris, on agrupaments escoltes, associacions de veïns i col•lectius més o menys organitzats de nois i noies recreen les seves fantasies efímeres; on mestres i mainaderes amb més voluntat que criteri passegen files de criatures embolicades en bosses d’escombreries i tota mena de materials reciclats, cantant
consignes apreses amb terminacions rimades en –toltes i –auxa.
Malgrat els darrers intents municipals, el Carnaval de Barcelona continua sent una festa dispersa. Però la dimensió petita dels més de 200 actes festius, que en cada edició desplega, no hauria de condemnar aquest Carnaval a una permanent minorització en relació a d’altres, ja que ben bé podria ser que aquest fós veritablement l’autèntic model festiu barceloní per al Carnaval, una festa arrauxada
i caòtica en que preval la improvisació pel damunt de la planificació.
No es tractaria d’una versió esteticista ni d’una festa espectacle, sino simplement d’una festa urbana, popular i prou.

Massa sovint els qui han pensat en el Carnaval barceloní més recent l’han criticat per poc espectacular i massa municipal i han evocat un suposat imaginari col•lectiu dels carnavals d’abans de la guerra civil, en què el Passeig de Gràcia o la Rambla s’omplien de carrosses ben guarnides, oblidant sovint que darrera d’aquestes opulències hi havia cases comercials i un munt de patrocinadors i institucions. També hi ha hagut qui, de tant llegir el Costumari de l’Amades, ha arribat a creure que si un espardenyer del Born era capaç de mobilitzar els barcelonins més festers de finals del segle XIX, qualsevol butifarrer d’avui seria ben capaç de mobilitzar masses, i això no és ben bé així.
Encara avui podem veure a Barcelona publicitat que anuncia viatges als carnavals de Venècia, Rio i Tenerife, i encara hi ha qui s’estima més anar a Sitges, a Vilanova o a Solsona a veure l’espectacle de la gent que baixar al carrer de casa a lluïr la pròpia màscara.
La societat de l’opulència sol generar frustració i manca d’autoestima en molta gent. Quan s’estigmatitza la mediocritat també es menysprea la festa més popular, el Carnaval comunitari. El Carnaval dels barris de Barcelona esdevé llavors la festa invisible, un patrimoni popular modest i molest alhora que fa la guitza al poder de la forma més barroera i incorrecta, però que conecta en allò més essencial amb l’ànima del Carnaval mordaç i crític, dissident i insubmís, descarat i desacomplexat, lliure perque no té pretensions de refinament estètic. La gent que surt de festa per Carnaval sol tenir la pretensió de passar-s’ho bé i prou, encara que això sigui políticament incorrecte.
De fet la primera referència històrica documentada del Carnaval de Barcelona és una prohibició del Consell de Cent referent a les batalles de taronges podrides a la Rambla. Això també ha estat ben poc visible, gairebé tan invisible com el mateix esperit del Carnaval.

Es dissabte de Gràcia

2011-02-15T13:03:00.002Z

Sempre he cregut que una festa és més festa com menys es pot controlar des del poder, potser per això sovint he abordat la gestió de la cultura des d'una perspectiva comunitària, generant processos, tirant la pedra i amagant la ma, deixant que tot plegat s'assembli com més millor a una obra col•lectiva en la que els protagonismes són mínims i sempre compartits. Així ho vam fer amb l’Antoni Torrens quan al barri de Gràcia vam començar la revetlla mallorquina de Sant Antoni, buscant complicitats des del primer moment.
Sa Pobla és una castissa vila del Pla de Mallorca que té com a principals activitats econòmiques l'agricultura, el comerç i els tallers mecànics. Un bon dia l'apotecari pobler Antoni Torrens em va venir a trobar a Barcelona aconsellat pels amics Isidre Vallès i Conxa Fiol, amb la proposta de fer un "fogueró" a la plaça del Diamant com els que es fan des de fa segles a Mallorca per Sant Antoni. La idea era que els seus fills, estudiants universitaris en plena època d'exàmens al cap i casal, poguessin gaudir de la revetlla com si fossin a casa.
La insòlita proposta venia acompanyada d'una provocativa recomanació, ja que el meu interlocutor afirmava que sabia del cert per l'Isidre i la Conxa que només algú com ell i com jo seríem capaços d'una tal gosadia. La meva feina com a tècnic de cultura municipal al Districte de Gràcia m’obligava a navegar entre les cauteles, les mandres i els compromisos de polítics i funcionaris, i tots ells manaven més que jo.
Evidentment ens hi vam embolicar, i el primer any ja hi havia més de tres mil festers torrant botifarrons i cantant, a cor què vols, glosses i cants de pagès, i ballant jotes al voltant del foc o, si més no, fent-ho veure.
Recordo que hi havia recels i tibantors entre mallorquins i catalans, atiades pels estigmes, les gelosies i els estereotips que s'havien anat creant al llarg de tant de temps de crispació política anticatalana durant el franquisme i després amb el postfranquisme. A hores d'ara a ningú no se li hauria d'escapar que les relacions entre la gent dels diferents territoris dels Països Catalans són com a mínim passionals.
Per a molts catalans del Principat anar a Mallorca era sovint ple de tòpics: era tornar a casa morenos o torrats de sol amb una ensaïmada i una sobrassada a l’equipatge. Pocs coneixíem el regust anisat dels botifarrons de la Nit Bruixa poblera, ni la coentor d'una bona espinagada d'anguila de l'Albufera de Sa Pobla.
He de confessar que com més va més em molesta sentir algun barceloní utilisar de forma maldestra l’article salat per referir-se a “la gent de Sesilles” com aquell qui es vanta de dominar de cop una forma dialectal que li resulta exòtica i somriu mentre arrossega les esses sordes. És una forma desagradable de mostrar-se posseïdor d’una manera de parlar dominant volent fer gràcia imitant matusserament un parlar que em resulta especialment digne de tot respecte i admiració.
La primera frase significativa que vaig poder sentir d'un pagès pobler bon sonador de simbomba a la plaça del Diamant de Gràcia va ser: "ets catalans són com naltros". Aquella afirmació em va donar a entendre que aquella nit s'havien desfet molts mites al voltant d'un fogueró.
Fa sis-cents anys que a Mallorca Sant Antoni és patró dels pagesos. El sant patró de la pagesia catalana medieval, va originar un ric costumari tradicional a l’illa: dimonis, foguerons, cants de ximbomba, torrada de botifarrons i sobrassada, fins al punt d'esdevenir una de les festes senyeres de l'hivern al camp mallorquí.
La devoció antoniana fou importada pels catalans i convertida en una festa amb elements clàssics: àpats comunitaris amb derivats del porc, foc congregador que purifica, cants repentistes de simbomba que posen a prova l’agilitat dels versaires... Sant Antoni d’Egipte va ser un grec cristià que predicava a Tebes mil anys després dels faraons i s’enfrontava al poder romà amb valenta tossuderia; la mateixa etimologia del nom Antoni vindria a voler dir “el que planta cara a l’adversari”. Va ser el primer monjo i la seva idea de practicar aquesta forma de vida social va fer fortuna durant tota l’edat mitjana.
Sigui com sigui des de l’any 1992, el darrer dissabte del mes de gener a les places Diamant i Virreina del barri de Gràcia té lloc la revetlla mallorquina Sa Pobla a Gràcia, que ha comportat un increment de l’intercanvi cultural entre l'illa de Mallorca i la ciutat de Barcelona.
La festa té un extens programa d’actes, que normalment comença el darrer dijous del mes de gener i té el seu punt culminant el darrer dissabte, al vespre, amb l’encesa dels foguerons de la Pl.Virreina i Diamant i l’inici de la revetlla amb les ximbombes, els cantadors i els glosadors amb cants i balls mallorquins, jotes, fandangos i boleros.
Les colles de joves estudiants i tota la gent que s’hi congrega fa cua per a comprar els botifarrons, la sobrassada, la llesca de l’atapeït pa mallorquí, baix en sal, i el llom de porc adobat amb pebre coent i llimona a l’estil pobler. La torrada de productes típics del Sant Antoni pobler és un dels moments més populars de la festa. Les aromes de la carn cuita a les brases es barreja amb el fum que impregna la roba dels festers que seuen en terra, a les voreres o resten drets durant tota la menjada. La organització disposa unes grans graelles per a torrar carns i botifarrons i els xirimiers i cantadors van passant de plaça en plaça i de carrer en carrer fins que el cor els diu que prou. En el record queda com a homenatge de la memòria l’honor d’haver comptat durant els primers anys amb la companyia de la senyora Maria Antònia Buades “Madó Buades”, la millor cantadora que mai hagi tingut Mallorca. Avui el testimoni el recullen Antònia Serra “Mussola” i Biel Cladera “Collut” que enalteixen la festa amb la qualitat del seu art popular. Ells amb el ximbomber Antoni Ballador fa deu anys que mantenen viva la tradició a l’Escola de sa Ximbomba de Sa Pobla que ha aconseguit recuperar una generació perduda en el cant pagès ensenyant a cantar a les mares dels alumnes de l’escola.
Cap a les onze de la nit comença el ball a la plaça Virreina amb un grup a l’escenari de la plaça. Els balladors malden per fer-se espai entre l’escenari i el gran fogueró de davant les escales de l’església de Sant Joan Baptista de Gràcia que presideix la plaça. Als curiosos els sorprèn veure tants joves ballar la jota enmig de Barcelona. Hi ha qui descobreix que “aquella gaita" que insisteix tossudament a sonar no és gallega sinó mallorquina i té un nom propi “xeremia” i el qui la fa sonar no la “toca” sinó que la “sona” i també té un nom: “xeremier”. Sempre hi ha algú que rebla el clau en la informació etnomusicològica i inicia una dissertació sobre els orígens del “sac de gemecs” català, però poca gent l’escolta amb tot el brogit de la música, les empentes de la multitud i el fum que envolta l’escena.
Més de vuit mil festers s’apleguen en les dues places i les deixalles són importants. Aquesta celebració ha sigut capdavantera a Gràcia en la incorporació de criteris de sostenibilitat. Basada en l’ús de queviures autòctons, i l’adopció de mesures com la recollida selectiva de residus, l’ús de material compostable i l’introductiu dels gots de lloguer, reutilitzables.
El dissabte cap a quarts de nou del vespre se celebra la cercavila de balls tradicionals en acabar una recepció a la Seu del Districte. El primer any la recepció es va fer per homenatjar les autoritats polítiques de Sa Pobla que havien acudit a la festa en veure l’èxit de convocatòria entre els poblers, però l’organitzador, Toni Torrens, va quedar al marge d’honors i recordatoris. En anys successius es va reparar el greuge i l’any 1997 se li concedia la Medalla d’Honor de Barcelona en la seva primera edició.
Durant la recepció els més prestigiosos xeremiers solen fer una sonada de xeremia, en Miquel i en Tomeu Aloy, “Ets Llargos”, han estat fins fa poc els encarregats de fer els honors. L’any 2006 hem sentit la pèrdua d’en Miquel.
La cercavila surt de La Pl. Rius i Taulet i recorre els carrers Penedès, Puigmarti i Torrijos, per acabar a la Pl. Virreina. Hi participen les colles de balls i elements de festa major de Gràcia i colles mallorquines: xeremiers, els bastoners de Gràcia, els gegants de Gràcia , nans i gegantons, els Bastoners de Barcelona, Castellers de la Vila de Gràcia, dimonis i tamborers d’Albopàs, la colla Vella de diables de Gràcia, el drac de Gràcia, La colla Diabòlica de Gràcia, el drac Guaudiamus del Coll, la colla de diables la Malèfica del Coll i els seus tabalers.
Aviat es va considerar interessant la implicació de les comissions organitzadores de la festa major del barri en el muntatge de foguerons per tal d’intentar incorporar el costum pobler de fer foc davant de casa i així permetre una proximitat entre forasters i veïns. La iniciativa va reeixir només en part ja que cada espai que fa foguera ho fa com una festa pels veïns i veïnes d’aquell indret i no totalment oberta al públic en general. Els carrers i places que planten fogueró han de comunicar-ho per instància a l’Ajuntament amb un mínim d’un mes d’anticipació, això dificulta el descontrol però també el creixement espontani de la festa.
Però ni tan sols la pluja de l’edició del 2006 i d'altres anys ha impedit mai celebrar una festa que retorna al Principat una manera de fer que li havia estat pròpia. L'any 2011 ha estat el que ha fet dinou. Cal un relleu que entomi des de Gràcia el pes més dur que ha d'assegurar la continuïtat d'una festa que ens fa als catalans tocar de peus en terra. Sa Pobla recorda a Gràcia el seu orígen pagès amb aquesta festa urbana.

Paella

2011-02-08T17:06:00.001Z

Questa ricetta è una cucina tradizionale della Catalogna, molto tipica di Barcellona.

Ingredienti per quattro persone:
Una grossa cipolla
Due pomodori maturi
Tre aglio
Cento grammi di piselli
Zafferano iberica
Otto gamberi
Una seppia
Un calamaro
Mezzo chilo di cozze
Quattro tazze di riso
Dieci bicchieri d'acqua
Sal

Preparazione:
Tagliare le verdure a fette molto piccole. Mettere al fuoco in una padella di ferro e cuocere a fuoco lento fino a quando ben cotte. Mettete pesce pulito e tagliato a fettine, tranne i gamberetti e le cozze che si fanno insieme. Una volta che tutto è cotto fino a quando non fa bollire l'acqua. Si butta il riso e fate cuocere per venti minuti fino a quando non è cotto. Lasciate riposare e si è pronti per mangiare.
Accompagnato da un vino bianco da Garnacha, Terra Alta denominazione di origine (Catalogna)

パエリヤ

2011-02-08T16:57:00.000Z

このレシピでは、カタルーニャの伝統的な料理、非常にバルセロナの典型です。

4人用成分：
一つの大きなタマネギ
二つの完熟トマト
三ニンニク
エンドウ豆の100グラム
サフランイベリア
エイトエビ
烏賊
イカ
ムール貝の半分キロ
米の4つのカップ
水の10メガネ
サル

準備：
カット非常に小さいスライスの野菜。鉄のフライパンに火を入れ、よく調理されるまで弱火で煮る。入れて魚介類をきれいに、エビやムール貝、全体作られていますを除いて、小さなスライスに切る。それは水の沸騰するまで一度すべてが調理される。それが調理されるまでは20分米と料理をスローします。それが解決し、あなたが食べるする準備が整いましたてみましょう。

Paella

2011-02-08T16:55:00.001Z

Bu tarif Katalonya geleneksel mutfağı çok Barselona tipik bir örneğidir.

Dört kişi için Malzemeler:
Bir büyük soğan
İki olgun domates
Üç sarımsak
Bezelye biri yüz gram
Safran İber
Sekiz karides
Bir mürekkepbalığı
A kalamar
Midye Yarım kilo
Pirinç Dört bardak
Su Ten gözlük
Tuz

Hazırlanışı:
Kesim çok küçük dilimler halinde sebzeler. Bir demir tavada yangın koyun ve iyi pişmiş kadar kısık ateşte pişirin. Koymak deniz ürünleri temiz ve karides ve midye tüm yapılır dışında, küçük dilimler halinde doğrayın. O suda kaynatın edinceye kadar sonra herşey pişirilir. Piştikten kadar bu yirmi dakika pirinç ve aşçı atar. Yerleşmek ve yemeye hazır olsun.

海鲜饭 Paella

2011-02-08T16:49:00.001Z

这个配方是加泰罗尼亚的传统美食，非常典型的巴塞罗那。

成份为四个人：
一个大洋葱
两个成熟的西红柿
三蒜
一百克的豌豆
藏红花伊比利亚
八虾
甲墨鱼
鱿鱼
半公斤贻贝
四杯米
十杯水
萨尔

准备工作：
在非常小片切的蔬菜。放在一个铁锅做饭的火，小火直到煮熟。把海鲜干净，切成小片，除了虾和所做的整个贻贝。当一切都熟，直到它使水沸腾。它引发了二十分钟，煮至饭熟它。让它稳定下来，你就可以吃。

Paella نيجرو

2011-02-08T16:38:00.001Z

هذه الوصفة هو المطبخ التقليدي من كاتالونيا، نموذجي جدا من برشلونة.

المكونات لأربعة أشخاص :
واحد بصلة كبيرة
اثنين من الطماطم الناضجة
ثلاثة الثوم
مائة غرام من البازلاء
الزعفران الايبيرية
ثمانية روبيان
سمكة من الصبيدج.
والحبار
نصف كيلو من بلح البحر
أربعة أكواب من الأرز
عشرة أكواب من الماء
ش.

طريقة التحضير :
قطع الخضار في شرائح صغيرة جدا. اخماد الحريق في مقلاة الحديد ويطهى على نار هادئة حتى ينضج جيدا. ضع المأكولات البحرية نظيفة ومقطعة إلى شرائح صغيرة، ما عدا القريدس وبلح البحر التي تمت كلها. مرة واحدة كل شيء حتى ينضج يجعل يغلي الماء. فإنه يلقي الأرز ويطهى لمدة عشرين دقيقة حتى ينضج. فلتستقر وكنت على استعداد لتناول الطعام.