Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2019

L'aire escriu entre les fulles

Imatge
L'aire escriu entre les fulles poesies de colors. Diu que ja no falta gaire perquè acabi la tardor. Branques nues anuncien que ja ve l'hivern gelat, quan l'alosa ja no canta i el pit-roig segueix alçat. Però una nit imaginada, quan el vent resti silent, els ocells faran cantada al voltant del Naixement. S'arrup la padrina, tremolen els nens, el gat es pentina, s'acaba l'Advent. Fosca nit als Lledoners, sense Lluna sobirana que il•lumini els presoners amb sa llumeta argentada Negra nit al Mas d'Enric. Freda nit, però estrellada, que a la Carme fa un pessic en sa careta rosada. Bona nit, Puig de les Basses, i per a tu també, Dolors. Que aviat sigueu a casa qui patiu la repressió. A dins de la cel•la de freda presó, el gall mai no canta ni caga el Tió. Que el Nadal per tot escampi un cel lliure i estelat, on no hi ha presons ni exilis, només Pau i Llibertat. Josep Fornés Nadal 2019

Contes càustics: la cassolada

En Guillem va pensar que no n'hi havia prou amb picar les cassoles al balcó des de la penombra. I vam començar a enviar missatges a tothom per sentir-nos acompanyats. Verdi avall, la gent s'afegia a la protesta i el barri tornava a fer-se barri. Aquella cassola coneixia bé de què anava tot plegat: Abonyegada pels cops del cullerot per la indignitat i les mentides del mal govern, una i una altra vegada. La indignació, la impotència i una barreja de ràbia i tristor que fan que si no crides rebentes! Si: vam baixar al carrer per sentir-nos gent i no bèsties. Per ser còmplices en la revolta Per cridar als vuit vents del món que tenim consciència Per saber que no estem sols Per sentir-nos dignes Vam travessar la plaça de la Revolució, amb la cara ben alta. I ja n'erem més els qui cridavem. El repic de les cassoles es fonia amb el so esquerdat de la Marieta des de dalt del Campanar. No hi erem tots, però picavem fort. Entre totes les mirades vaig veure la del Pere Anava

La festa dels altres

Imatge
  La festa dels altres. Les polítiques culturals delaten l’imaginari polític de qui les aplica, sobretot en l’àmbit local, que és on més incidència tenen en la gent. Sempre s’ha dit que la local és l’administració més propera a la ciutadania, perquè els efectes de les seves accions de govern són immediats i perduren: Jocs Olímpics, grans equipaments culturals,festes majors, obra pública… El nostre és un país local, on totes les administracions ho semblen perquè no les han deixat créixer. En els museus catalans mai no hem tingut Giocondes ni cap cosa semblant per més que ens entossudim a enaltir el romànic rural, els nostres monestirs reials han estat reduits a ruines i les nostres millors festes han patit prohibicions durant dècades. La imposició de les pràctiques, costums i esquemes mentals de la cultura de poder ha relegat la cultura de la gent a l’amateurisme. Encara algú ens voldria fer creure que el teatre català comença amb els Pastorets? Potser algú creu encara que el segle d’or

Els valors cívics de la festa.

Imatge
Josep Fornés, antropòleg Quan passa una festa solem tornar a la normalitat. Però, si la festa és gran, sol deixar rastre, un rastre d’identificacions personals i col•lectives, poc perceptibles, però que ajuden a entendre qui som. La identificació és un concepte psicològic que relacionem directament amb la conducta, amb les habilitats, amb la ideologia, amb les creences i amb la història de vida de cada persona. Amb la identificació hom construeix la pròpia imatge. La identitat és una recerca per tota la vida, és un procés constant, saludable i dinàmic, que pot variar segons la voluntat de cada individu, i que conforma i reforça el propi ego adult. Els conflictes que intervenen en aquest procés ens fan créixer com a persona. Només amb la construcció lliure i voluntària de la pròpia identitat podem assolir l'autoestima necessària per a una bona salut mental. Els humans sóm éssers socials que compartim identificacions múltiples i voluntàries. Les nostres històries de vida s’entrec

El Museo Etnológico de Barcelona y sus colecciones americanas

Imatge
El Museo Etnológico de Barcelona y sus colecciones americanas Josep Fornés García* Júlia Pérez Hernández** Marisa Azón Masoliver*** Resumen El Museo Etnológico de Barcelona es una institución que alberga unas colecciones muy variadas en lo que respecta a procedencia, materiales y tipologías. Se trata de más de 70.000 objetos relacionados con la vida cotidiana de diversas culturas (vida doméstica, oficios, tradiciones y creencias) de los cuales, unos 40.000 proceden de Catalunya y otras zonas de la Península Ibérica, mientras que el resto, unos 30.000, son de diversas zonas del mundo: Japón, Afganistán, Marruecos, Senegal, Guinea Ecuatorial, Papúa Nueva Guinea, Australia, entre otros, y además las colecciones americanas. Éstas están representadas por unos 9.000 objetos, distribuidos en tres grupos: la colección precolombina, la colección de etnografía indígena y la de la América hispánica. La procedencia es, en su mayoría de Perú, Centroamérica y México. Posee también una excelente bi

Dibuix etnogràfic

Imatge
Dibuixos etnogràfics de Ramon Noé Hierro. Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. Avui en dia hi ha la tendència de donar a la descripció etnogràfica una importància molt superior respecte al passat, aquest fet està motivat especialment pel naixement d'una concepció textual de l'etnologia, l’antropologia. La descripció etnogràfica era considerada un procediment estrictament tècnic del treball de recerca, recollir dades i fets observables, la descripció etnogràfica agafa avui la qüestió de la interpretació de l'objecte etnogràfic, així com la perspectiva del subjecte observant i la dimensió de diàleg, la interacció entre l’etnògraf i la persona informant, durant el treball de camp. D’aquesta manera es fonamenta l’afirmació que un museu d’etnologia mai no mostra coses, sinó que mostra significats.

Diaris de camp

Imatge
Fotografia d'un diari de camp de l'etnògraf Ramon Violant i Simorra conservat al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. El treball de camp, com el mètode comparatiu, constitueix un dels trets característics de l’antropologia. És la fase de la investigació en la que els científics observen i registren les informacions que se sotmetran a l’anàlisi. Per tant és una part de l’experiència que tota antropòloga i antropòleg han de fer per entendre i comprendre allò que observen i analitzen. L’expressió escrita d’aquesta observació sistemàtica sol ser el diari de camp, el qual se sol caracteritzar per la fiabilitat de les dades anotades, la seva precisió terminològica, la seva qualitat expositiva i l’argumentació explicativa.

Cançons de pandero

Imatge
Fotografia de les majorales en el moment de la capta. Les cançons de pandero a càrrec de dones devien ser molt presents a final del segle XIX i principi del XX. Han deixat un record intens a les comarques que van, aproximadament, del Priorat a la Noguera. Gairebé sempre eren cantades per les majorales de la Confraria del Roser. La Confraria era important arreu del país, però el cant solista de les majorales només està documentat a les comarques de la plana de Lleida i de l’Urgell, fins al Priorat i el Camp de Tarragona. Per guarnir l’altar i fer front a les despeses de la festa, la Confraria feia una capta a les cases i als cafès a l’hora de les postres, o del «llevant de taula», els dies de celebració, com ara la Festa Major, un bateig o un casament. La capta l’havien de fer les majorales d’aquell any, sempre dones i generalment joves o no casades. Normalment, una cantava i una altra tocava un pandero o tambor, alhora que passaven una cistella o un platet de la capta amb la imatge

Entrevista a Josep Fornés EL NÚVOL

Des del 2016 que Pep Fornés (Barcelona, 1957) és director del Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), uns equipaments que es troben a Montjuïc i al Born i que abans caminaven per separat. Volent-se desmarcar del mandat anterior, el museòleg, antropòleg i mestre porta anys defensant que els objectes que trobem a les sales de la institució no són només artístics, sinó que contenen històries que cal posar al centre del discurs. Parlem amb ell. Què és un museu per a tu? Un museu és un espai de confiança on compartir coneixement, un lloc on la gent s’hi ha de trobar còmode i segura, i poder mantenir converses complexes i obtenir respostes. A diferència de la universitat, un museu és un lloc lliure on tothom hi pot accedir. No necessites una acreditació acadèmica per ser admès. I cal fer un pas més: les persones han de poder participar en les respostes que el museu doni. Sobretot un museu d’antropologia, de societat, de memòria. S’aplica tot això al Museu Etnològic i de Cultures d

Gitanos

Imatge
Durant molt de temps l’origen del poble gitano, dels rom, va ser un misteri. Actualment, però, la majoria dels investigadors estan d’acord a situar-lo al nord-oest de l’Índia. Es desconeix la raó que va empènyer els rom a marxar de l’Índia, però se sospita que va ser una deportació en massa dels perdedors d’una cruel guerra que hauria tingut lloc a la darreria del segle IX. La família, el respecte als ancians, l’hospitalitat i la solidaritat entre gitanos constitueixen els primers puntals de la gitanitat. Fins al segle XVIII s’havia dit que els gitanos utilitzaven un argot de malfactors. Però els gitanos parlen una llengua antiga i encara viva, el romanó, que té diversos dialectes i que sembla procedir d’una forma dialectal del sànscrit. La influència de les cultures d’acollida amb les quals els rom van compartir territori, va enriquir els seus costums i tradicions, ja que van incorporar d’aquelles el que s’adaptava millor a la seva pròpia cultura. Sovint van desenvolupar activitats ec

Santa Eulàlia

Imatge
Eulàlia, la ben parlada, va viure en un temps mític, en una Hispània llegendària governada per Dioclecià, un perseguidor de cristians que enviava soldats a detenir la gent per les seves idees. Eulàlia, la captiva, va ser empresonada per la seva ideologia i les seves creences. Eulàlia, la màrtir, va morir tretze vegades, tantes com anys tenia. Eulàlia, la persistent, mai no va renegar de les seves idees, tot i que els jutges que la jutjaven hi van insistir amb tretze turments, tretze. La jove Eulàlia va ser l'admiració de la seva gent, de la gent que hi creia, de bisbes, de monjes i de capellans, però sobretot de la gent de la seva ciutat. La blanca Eulàlia cuidava tretze oques, tan blanques com la seva puresa, tretze. Eulàlia, la prodigiosa, va fer dels xiprers palmeres al Desert de Sarrià, perquè era amiga dels àngels. Eulàlia, l'angelical, que en la processò del seu enterrament va fer aturar l'arca, perquè volia entrar sencera a Barcelona, fins que un àngel, baixat del c

Fam i guerra a Catalunya

Imatge
Memòria i estratègies de supervivència, 1936-1959 Pa, ous, patates, llet... Avui sembla difícil imaginar la vida sense productes tan bàsics, però en cert moment de la història eren bens preuats difícils d'aconseguir. Eren temps de fam i de guerra, com encara recorden molts dels qui van viure la guerra civil i els anys posteriors. Aquesta mostra itinerant recupera la memòria d'aquells anys a partir dels records i dels objectes i documents de tants homes i dones que van viure aquells fets i van patir l'escassetat de queviures i productes de tota mena. Es passava fam al front, on els i les combatents menjaven poc i malament, i també a les ciutats, on dones, nens i avis s'havien d'esforçar diàriament per sobreviure i per trobar els aliments més bàsics. Eren temps de pa negre, de garrofes, de verdolaga, de figues de moro, de cafè de malta i de xicoira, temps en els quals es criaven gallines, conills o coloms als terrats i balcons i es pescava amb canya, no tant per a