Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 20 d’octubre de 2018

En Patufet: era un pare i una mare...

Les memòries compartides conformen l’imaginari de la gent que es reconeix com a poble. La gent corrent de la meva generació, la que vam néixer a mitjans del segle passat, compartim moltes memòries: la memòria del so de la ràdio i dels discs de vinil, les olors de les palmes i els palmons, el tacte del quitrà i la sorra de la platja enganxats als peus nus, o les fregues d’oli i vinagre que aliviaven l’ardor de les cremades del sol a la platja lliure de Can Tunis. Un disc fabricat a Barcelona per la Compañía del Gramófono Odeón, S.A.E. l’any 1953 ens feia volar la imaginació: Vet aquí que una vegada era un pare i una mare, que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien: “En Patufet.” La untuosa veu d’Isidre Sola, que sortia de l’altaveu del tocadiscs, ens transportava a un ambient rural on un nen, amb la veu de falset de Rafael Anglada, volia anar tot sol pel carrer. A nosaltres no ens solien deixar anar sols pels carrers del barri, feia “xava”, i era insegur perquè pel carrer pujava el tramvia. La família protegia els més menuts fins a límits difícils d’imaginar a dia d’avui. Però la mare anava sempre enfeinada. Un dia la seva mare, mentre feia bullir l’olla, li va dir: ”Ai, filla, quina guitza em fa tenir que sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.” La dona, sempre la dona, la cuidadora absoluta i universal dels grans i dels menuts de casa. La dona, artífex innocent de la sobreprotecció en la societat patriarcal, una societat que ja havia desaprès de combatre l’abús de poder. Un món on es podia trepitjar la gent com un cigró... En Patufet, que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava, de seguida va contestar: “Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a buscar.” “On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer... com un cigró?” Davant el sentiment general d’inseguretat, hi ha una veu menuda que demostra valentia. La valentia de la generació de la inocència, la qui creu que tot està per fer i que tot és possible: “Ja hi aniré cantant, i així, si no hem veuen, bé prou que em sentiran” Els anys passaven, i en aquell temps, aquí s’escoltaven els Sírex i els Beatles. A Madrid, Franco i Juan Carlos anaven omplint la Plaza de Oriente d’una multitud franquista que se sentia còmode en la seva zona de confort. I per l’altaveu del tocadiscs se sentia la veu de l’actriu que feia de mare d’un Patufet inconformista: “No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.” “Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!” La mare, que veia com la situació la desbordava, acabava per rendir-se a la rebequeria del marrec “que tot ho remenava i que per tot arreu es ficava” I com que es va posar a plorar i a picar de peus, per fer-lo callar la seva mare li va dir: “Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.” Un dineret! Però si ara per quatre brins de safrà te’n demanen un dineral... I aquella música! Tot el disc de vinil era un poema musicat pel mestre Josep Casas i Augé, director de la Orquesta Plantación, que havia fet ballar Déu i sa Mare als anys quaranta. Tot i que hi ha qui diu que moltes músiques eren de Joan Morera i Vilella. El mestre Josep Casas faria cantar Josep Guardiola i les Germanes Serrano, i encara veuria com començava el mateix Dúo Dinámico. Però en Patufet només cantava per a que no el trepitjéssin, “I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut”. Una indumentària que ens remetia a una Catalunya rural, idealitzada ja en temps de la Renaixença, un estereotip de catalanitat folclòrica que perduraria durant la negror del Régimen. “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.” Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret. Ai! Les botigues i els colmados d’aquell temps de mongetes i cigrons, de ca la pollaire dels ous i dels olis i sabons! La vaqueria del barri venia la llet aigualida, i havies d’anar-hi amb la lletera d’alumini abonyegada però, això sí, ben neta. Era el temps de quedar a deure, el darrer record de l’estraperlo i les cartilles de racionament. Botiguers que aixoplugaven les petites misèries de la vida de la gent corrent que constituïa el fonament de la seva clientela. “!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.” I el botiguer tot era mirar per ací i per allà. “!Ep, ep! Qui hi ha? Què voleu?” “Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà” I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega, posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu, l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer. La màgia del conte consistia en que en Patufet, de tan petit com era, resultava invisible a ulls dels adults. Només la família el podia veure, però ell no tenia por perquè superava la seva petitesa amb tossuda valentia. Res ni ningú no l’aturaven i era la seva invisibilitat la qui feia por a la gent. Quantes vegades no hauríem sentit allò de que “cal passar sense que et vegin, cal no destacar...” Feia por fer-se visible, era massa arriscat, però en Patufet cantava fort perquè el sentíssin: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet” I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava, mentre carrer avall passava una paperina sola, sola, sola, com si anés sobre una bola. Envalentit per la proesa d’haver aconseguit la paperina de safrà, el menut valent té la gosadia de voler sortir del poble i anar a fora a portar-li eL dinar a son pare que era a treballar a l’hort. I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar: “Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?” “Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.” “Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!” Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué: “Per no sentir-te bramar, té el cistell i ja hi pots anar” Deixar anar un nen tot sol a fora del poble, a complir una missió, constituïa tot un ritual iniciàtic, molt més comú entre la gent de poble que entre la gent de ciutat; tot i que les històries de l’home del sac robador de criatures, el seginero que feia sabó amb el segí de nens i nenes, i tota mena de personatges fantàstics, omplien d’intriga els relats alertadors de la gent gran de la família a pobles, viles i ciutats d’arreu. Però qui ens ho havia de dir que seria un pacífic bou qui es menjaria en Patufet! En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres, i, pels camins, els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol. A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop, començà a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos: “Muuuuu!” es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut. La pluja havia de ser la culpable de tot plegat! Ja ho diu l’endevinalla: Què és allò que espanta tan que tothom fuig a l’instant? (...la pluja!) Però en Patufet seguia ferm amb el seu coratge i, en comptes de fugir, es va amagar sota la col per no mullar-se. Davant l’ànsia dels pares per haver perdut el fill, el nostre petit valent troba confort en la placentària pregonesa de la panxa de la bèstia. Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar: “Patufet, on ets?” “Patufet, on ets?” I en Patufet, de lluny, els contestava: “Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou” Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant: “Patufet, on ets?” “Patufet, on ets?” I en Patufet contestava: “Sóc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.” Com que en aquell temps de fam i capteniments el menjar tot ho arreglava, el remei màgic per fer sortir en Patufet de la panxa del bou havia de ser atipar la bèstia: Ai, menuts, què va passar quan van saber on era el Patufet! Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar, força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar, que, al capdavall, el bou va i fa: “Pam!” I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat. I aquest conte s’ha acabat. El conte s’acabava així, però el seu significat constitueix un testimoni de la cultura societària d’un temps i d’un lloc que han estat retinguts en la memòria de tota una generació. Una gent “homes i dones del cap dret” que van del valor al seny, de la por a la rauxa; que s’atipen compartint la taula amb la família i amb el veïnat en el temps excepcional de la festa. Una gent que aixopluga a dins de casa les mancances d’un “estat de benestar” en crisi crònica i que, sense voler, amanseix l’esperit d’una revolta en un permanent estat “on no hi neva ni plou”. FI

dissabte, 6 d’octubre de 2018

El Museu Social

Josep Fornés Garcia





El Museu Social fou una entitat vinculada als moviments noucentista i higienista barcelonins de principis del segle XX, creada l’any 1909 per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona de Prat de la Riba per fomentar iniciatives i activitats destinades a millorar les condicions de vida i de feina de la classe treballadora.



Josep Anselm Clavé havia aplicat uns principis semblants prou temps abans, fent-se ressò dels moviments del socialisme utòpic europeu. Clavé fundaria societats corals, les Euterpes, amb el propòsit de cultivar tota una generació d’obrers de la primera industrialització amb el seu ideal sintetitzat en el lema:



“Instruïu-vos i sereu lliures. Associeu-vos i sereu forts. Estimeu-vos i sereu feliços”



L’any 1932 la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat veia néixer el seu Ateneu de Cultura Popular, una iniciativa políticament transversal i compromesa amb la cultura pública.



“Amb l’objecte del millorament moral dels seus associats i per tal d’aconseguir aquesta finalitat utilitzarà diferents mitjans: com són l’ensenyança professional, les conferències, la lectura, els cursets, les controvèrsies, el cultiu de les ciències i de les arts la cultura física i aquelles disciplines de caràcter docent que puguin contribuir a un règim social més just. Proposarà i fomentarà totes aquelles reformes que siguin convenients al millorament i perfecció de l’ensenyança.”



Article 1er. dels Estatuts de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat



Durant la dècada de 1960, el museòleg francès Georges Henri Riviére inicia el moviment de la Nova Museologia, a partir d’una visió etnogràfica de la cultura. Riviére planteja una proposta trencadora a favor de la transformació radical de la missió, la funció i els valors de la museologia tradicional, en plena revolta de maig de 1968 a París.



La Sòciomuseologia actual: la Museologia social



En el passat recent els museus havien servit per preservar i registrar la memòria, sovint amb una mirada a un món dirigit per la gent benestant; de la mateixa manera com que el patrimoni no deixa de ser una selecció intencionada, molts museus han estat instruments ideològics de control i difusió d’una interpretació sovint conservadora del passat, el present i el futur de les societats, sempre dinàmiques. Avui, al costat d’aquestes pràctiques clàssiques un nou fenomen s’albira.



El museu està passant per un procés de democratització, es repensa i s’adapta als reptes dels nous temps d’apoderament cultural per part d’una ciutadania més formada i crítica que mai. Ja no es tracta tot just de democratitzar l’accés als museus, com havia plantejat amb valentia la Nova Museologia del segle passat, sinó de democratitzar el mateix concepte de museu entès com a dispositiu estratègic per a una nova forma de relació amb la ciutadania; una relació creativa i participativa: el Museu social.



El museu d’avui haurà de ser un espai de confiança on poder mantenir converses incertes, insegures, incòmodes però sinceres. A diferència de les universitats, els museus són espais de lliure accés on no cal superar cap altra prova que l’interès pel coneixement.



El museu social ha de mostrar una decidida porositat amb el seu entorn social, obrint-se al barri i al territori que li és immediat, amarant-se de la seva saviesa i dinamisme i tenint la valentia i l’audàcia de fer sentir el museu a la gent com a cosa pròpia. La Cultura de proximitat arriba al Museu social com una forma de plasmar l’ideal de democratització de la Cultura. Un Museu social no exposa mai coses, sinò que mostra significats.



El Museu social és un museu per a la gent, no només per als museòlegs. Ha d’estar obert a la llibertat de càtedra dels especialistes i ha d’entomar amb valentia el repte del compromís crític amb un entorn convuls i incert.



Compartir el món de forma cooperativa pot semblar un exercici teòric, un ideal, una utopia. Construïr un nou concepte de museu ja és una idea més concreta, tangible, possible.



Els objectes no tenen memòria si són considerats coses, però estan plens de significats quan són emprats per la gent. Les persones pensem els objectes quan els fem i els gaudim quan els usem , però sobretot estimem els objectes quan els enyorem. El patrimoni és l’herència cultural dels ancestres, els més vells i els més recents, és el testimoni material i intangible de la cultura de molts pobles.



El rastre imaginat que la gent deixem en cada objecte, per humil que sigui, conforma la cultura humana. El record de cada cançó, de cada història contada en la intimitat o enmig d’una festa, el gust de cada menjar, el consell de cada proverbi també ens fan humans.



El Museu social és un espai de compromís compartit amb el coneixement, on poder repensar la Cultura, on compartir idees complexes i on encreuar sentiments.







Les polítiques culturals i el Patrimoni etnològic.



El Patrimoni, per la seva vinculació a les identitats culturals, ha de ser objecte d’especial atenció en les polítiques públiques en relació a la Cultura. La realitat plural de la societat obliga a fer molt propera la oferta cultural a la gent en tota la seva diversitat, entesa aquesta com un valor que enriqueix una identitat col·lectiva dinàmica, en construcció permanent.



Opino que els museus han d’oferir exposicions i activitats que incorporin aquesta realitat, plantejant en tot moment una mirada plural i oberta a la memòria diversa de la gent. Museus vius i sensibles als canvis. Museus que, a més d’admirar, facin pensar. Museus de tothom per a tota mena de públics però, pel damunt de tot, museus útils a la gent.



Museus amb equips professionals interdisciplinaris, en continuu reciclatge formatiu. Museus didàctics i amb iniciativa pròpia, per fer posible alimentar i sedimentar el coneixement amb l’experiència. Centres d’investigació permanent en contacte estable amb el món acadèmic universitari i amb els centres d’ensenyament primari, secundari i especial.



Museus en xarxa, amb equips professionals en relació entre els diferents museus dels territoris. Museus que projectin i programin cada any exposicions conjuntes de nivell superior en espais cèntrics i accesibles, però també exposicions temporals itinerants pels barris i les comarques.



Museus accesibles que facin accesible el coneixement a tothom, sense cap tipus de discriminació ni barrera.



Museus oberts al turisme, però dedicats i dirigits a la nostra gent, a la ciutadania.



Per tot això, sóc crític amb l’aparició de museus concebuts com a un simple aparador de la bellesa dels objectes, allunyats d’aquests plantejaments i de difícil justificació segons el meu criteri. Museus que malbaraten el coneixement científic i desdibuixen la funció, missió i valors ètics i professionals que proclamen tots els organismes internacionals: UNESCO, ICOM...



Només cal criteri, professionalitat i ganes de treballar en equip.



El nostre país no té “giocondes”, el nostre país no ha tingut una alta aristocràcia pròpia que acumulés tresors. Ni el Principat de Catalunya ni el País Valencià ni les Illes Balears, per posar un exemple que ens és pròxim, no tenen més escultures clàssiques que les pròpies dels jaciments arqueològics dels seus territoris, el nostre país no ha estat un imperi colonial que practiqués l’espoli sistemàtic d’obres d’art, per la qual cosa els únics patrimonis que ha conservat i que té i pot mostrar en els seus museus són el fruit del treball de la seva gent: treballadores, empresàries, científiques, artistes o artesanes...







La meva ciutat de Barcelona és una ciutat que no destaca pas a Europa per l’atracció de visitants als seus museus. Els turistes van als monuments, però no entren prou a uns museus, que sovint estan pensats per mostrar tresors d’una antiguitat plena de derrotes que no sol rivalitzar amb les de pobles veïns, sovint dominadors. Els barcelonins hi acudim els primers diumenges de mes o per la tarda quan és gratuït. La brama que corre és: “Per què hem de pagar dues vegades si ja paguem els impostos?”







La política patrimonial i dels museus ha de trobar el seu encaix en les noves tendències pel que fa a adaptar la nova museologia al paradigma de la Museologia Social. Museus útils a la societat, museus que enalteixin el patrimoni plural de la societat real, diversa i complexa del país. Museus oberts i útils a la societat, museus accessibles a la majoria de la població, museus que enalteixin el patrimoni de la gent treballadora i emprenedora, museus de ciència, d’art, d’humanitats que transgredeixin l’estricte marc de les disciplines acadèmiques clàssiques per ser útils a la ciutadania.



L’etnologia es basa en la comparació sistemàtica de les societats. Entre els seus objectius estan la reconstrucció de la història humana, la formulació de lleis sobre la cultura i el canvi cultural, i la formulació de generalitzacions sobre la natura humana.



L'etnografia, que inicialment només estudiava les característiques ètniques de les poblacions, en relació a les diferències lingüístiques, o la diversitat de fenotips humans, avui realitza principalment una observació directa i la descripció dels diversos grups humans, ofereix els seus resultats a l'etnologia la qual utilitza les dades etnogràfiques de forma comparativa.



És obvi que el desenvolupament de la recerca ha demostrat que ja no és possible separar radicalment l'etnologia, de l'antropologia i de la història o la sociologia. Per aquest motiu es parla d’etnohistòria, d’antropologia social i cultural o d’antropologia física, segons uns termes que acaben sent només una indicació, el mètode per a l’objecte d'estudi.



Els museus d’etnologia han de tenir equips professionals cada com més transdisciplinaris per poder fer front als reptes de la museologia contemporània.















Del museu de les elits al museu de proximitat



La supremacia del coneixement tal i com s’ha entès en la cultura occidental, s’ha vist reiteradament expressada de forma explícita o implícita en les obres i les accions dels qui ostenten el poder en tot allò que té a veure amb la Cultura, incloses les Arts.



Des de principis del segle XVII fins a la implantació del ferrocarril l’any 1840, la gent més benestant del món occidental es vantava d’anar de viatge recorrent allò que els actuals col·leccionistes d’art coneixen com el Gran Tour. Encara avui és normal trobar en una subhasta d’art i antiguitats tal o quina peça procedent d’aquest gran viatge en el que l’aristocràcia europea, i més tard l’alta burgesia americana, compraven souvenirs de luxe per recordar i fer ostentació de llur poder, cultura i pedigrí. Escultures, mosaics i pintures s’amuntegaven en les sales de les residències de la gent rica, voltades de catifes de pell de grans felins, girafes i zebres. Tot plegat se solia coronar amb grans ullals d’elefant, punyals i màscares que feien les delícies d’amics, clients i pretendents.



Els segles XVIII i XIX van significar el capgirament de molts dels dogmes que el coneixement científic havia considerat com a veritats immutables. Charles Darwin publicava l’any 1859 la seva obra sobre l’origen de les espècies, a partir dels estudis de Lamarck (1744-1829) sobre l’evolució biològica. Darwin va ampliar aquesta teoria afirmant que en aquesta evolució existia una lluita per la vida en la qual només les espècies més fortes aconseguien sobreviure. Com que no hi ha cap cosa més incòmode per a la ignorància que el coneixement, les noves teories haurien de provocar una reacció d’hostilitat entre els segments més conservadors de la societat de l’època.



Arreu sorgíen caricatures i reflexions calumnioses on es ridiculitzaven unes idees que posaven en qüestió l’origen de la condició humana i la seva supremacia damunt les bèsties. El nostre país no va estar exent d’aquesta polèmica, i va ser molt viva entre la gent corrent, fins al punt d’aparèixer una etiqueta d’una marca d’anís amb la caricatura d’una mona amb aparença humana amb una llegenda que enaltia, potser irònicament, el valor de la ciència i del mateix producte: Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento. A partir de les teories naturalistes de Darwin, el Darwinisme social va construir la teoría segon la qual l’home blanc seria la cúspide de l’evolució.



L’esclavitud era encara una realitat ben viva, o potser no tant com ara, tot i els primers moviments abolicionistes. En alguns paísos d'Europa es van vendre esclaus a mercats públics fins l’any 1860, concretament a Rumania es venien i es compraven persones gitanes. El Reino de Espanya va permetre el comerç de persones fins al 1837 en el territori peninsular, però molt més tard en les colònies; a Cuba es va vendre i comprar gent fins l’any 1880.



La construcció del concepte d’identitat que una societat fa de si mateixa és un procés dinàmic i complex, però molts dels qui hi hem pensat convindríem en que el que n’ha quedat de la cultura societària que conforma el “qui som nosaltres” d’avui, es va començar a construïr ara fa uns cent cinquanta anys.



Per aquell temps neixia a Baviera Karl Ernst Haushofer que, des de la càtedra de Geografia de la Universitat de Munic parlaria per primera vegada de l’eurocentrisme com a estratègia geopolítica i militar. L’eurocentrisme va ser un concepte molt anterior a l’etnocentrisme, un nou concepte sorgit durant els procesos de descolonització del segle XX. La supremacia del món occidental i dels seus models i patrons econòmics, socials, culturals i polítics s’havia de preservar a tota costa. Haushofer, tot i fundar el partit nazi, va tenir més influència que poder durant el nazisme, perquè s’havia casat amb algú que venia de jueus.



Al llarg de la història, en el pensament occidental hi ha planat l’ombra del racisme i la xenofòbia, la convicció fanàtica de que de tots els éssers vius l’home ha estat, és i será la cúspide; i que de tots els humans, “l’home blanc” ha estat, és i será superior als “altres” .



Per designar el concepte d’home blanc, s’han usat eufemismes i sinònims com ara occidental, de raça ària, civilitzat, europeu. Per contra, a l’ “altre” se l’ ha anomenat exòtic, salvatge, negre, aborigen, extraeuropeu.



Els conceptes Occident i occidental, han tingut una enorme rellevància en la historia i en la cultura, perquè han definit creences, pensaments i coneixements des d’una perspectiva endògena, de dins a fora, diferenciant-la de les cultures alienes.



L’antropòleg nordamericà Marvin Harris (1927-2001), creador del materialisme cultural, aplicaria els conceptes emic – etic a les estratègies de la investigació antropológica basada en el treball de camp i en la observació participant de l’investigador. La perspectiva emic es basa en la visió pròpia de la cultura



“Els museus treballen en estreta cooperació amb les comunitats de les que provenen les col·leccions, com també amb les comunitats a les qui presten serveis.”



Codi d’ètica del ICOM



Un museu d’etnologia ha de ser un espai de confiança per mantenir controvèrsies entre iguals, amb el propòsit d’accedir al coneixement més complexe del que siguem capaços.





dimecres, 9 de maig de 2018

Corpus


Quan la flor de la ginesta
ha pintat de groc els camps,
és que torna el temps de festa
quan desperten els gegants.
Enramades, serpentines,
paperets de tots colors,
ous que ballen i cireres
i carrers tots plens de flors.
Al tardet, amb la gentada,
he sentit l'alè del temps,
i una olor de flor marcida
entre els pètals dels clavells.
 
Josep Fornés
 
 
 

dilluns, 29 de gener de 2018

Surt al carrer


Surt al carrer

per escampar la boira

ara que ja no brillen

els llums del Nadal

Fes sentir la veu

dels qui mai criden

i canta amb la tendresa

dels mots compartits

Ben innocent, desafia

la foscor de la gent superba

i penja una llufa

a sa ufana vanitat

Fes-te gent i somia

pels qui han desaprès de somiar.

Riu a cor què vols i crida

per la teva Llibertat.


Josep Fornés

Vam sortir al carrer




Vam sortir al carrer.




En Guillem va pensar que no n'hi havia prou amb picar les cassoles al balcó des de la penombra.

I vam començar a enviar missatges a tothom per sentir-nos acompanyats.

Verdi avall, la gent s'afegia a la protesta i el barri tornava a fer-se barri.

Aquella cassolala coneixia bé de què anava tot plegat:

Abonyegada pels cops del cullerot per la indignitat i les mentides del mal govern, una i una altra vegada.

La indignació, la impotència i una barreja de ràbia i tristor que fan que si no crides rebentes!

Si: vam baixar al carrer per sentir-nos gent i no bèsties.

Per ser còmplices en la revolta

Per cridar als vuit vents del món que tenim consciència

Per saber que no estem sols

Per sentir-nos dignes

Vam travessar la plaça de la Revolució, amb la cara ben alta. I ja n'erem més els qui cridavem.

El repic de les cassoles es fonia amb el so esquerdat de la Marieta des de dalt del Campanar.

No hi erem tots, però picavem fort.

Entre totes les mirades vaig veure la del Pere

Anava sol i els ulls li espurnejaven.

Ens vam abraçar i des d'aquell instant tot tenia més sentit que mai.

Cridavem per la lliberat dels presos.

Erem aqui per la llibertat del fill del Pere

Per la nostra Llibertat.

Els havien tallat el telèfon

A ells i als veïns del replà

No havien pogut parlar encara amb el Jordi.

Tampoc havien pogut dormir.

En Pere tenia ganes de parlar, li calia parlar.

Vam parlar de fotografia, de l'òptica de les millors càmeres, les d'abans.

Vam parlar de la mili,

Vam parlar de la vida,

de la festa,

dels grallers,

d'allò que ens feia riure

i vam tornar a riure.

- "És molt fort haver de passar per això una altra vegada!".

Sí:

I vam riure perquè ens calia riure!

Perquè mai no ens deixarem robar el somriure ni la il·lusió de viure:

Valents, feliços, lliures!



Josep Fornés